MÍTIC REI DE CRETA, MONSTRE TANCAT DINS UN LABERINT (MINOTAURE), CIVILITZACIÓ MINOICA, COMPANYIA DE FERRYS DE GRÈCIA, GRUP DE RECERCA DE LA UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI DE TARRAGONA i DESPATX D’ARQUITECTES DE BARCELONA (MINOS DIGENIS)
Coneixeu el mite del Minotaure?
Francesc Franquet Yerro
Salve!
El mite del minotaure és un dels que em sé des de fa molt de temps, ja què des de petit què en se de la seva existència perquè a l’escola ens ho van explicar. Es difícil no saver d’aquest mite ja què a qualsevol joc de llaberint es fa referència a aquest monstre de la mitologia.
Vale!
Bonum diem!!
Aquests mites es un dels més coneguts. Es difícil no saver d’aquest mite ja què a qualsevol joc de llaberint es fa referència a aquest monstre de la mitologia.
Vale!!
Bonum diem,
El minotaure era un monstre amb cos d’home i cap de bou. El seu nom significa “Brau de Minos”, i era fill de Pasífae i el Brau de Creta. Va ser tancat en un laberint dissenyat per l’artesà Dèdal, fet expressament per retenir-lo, situat probablement a la ciutat de Cnossos, a l’illa de Creta. Durant molts anys, homes i dones van ser duts al laberint com a sacrifici per ser l’aliment de la bèstia fins que la vida d’aquesta va acabar a mans de l’heroi Teseu.
Vale
Xaipe!
No tenia ni idea qui era el rei Minos.. A la mitologia grega, Minos (en grec antic: Μίνως) era un rei llegendari de Creta, fill de Zeus i Europa. La civilització minoica rep el seu nom d’aquest rei. La seva muller fou Pasífae, i tingueren molts fills, com Ariadna, Androgeu, Fedra, Catreu, Glauc de Creta, Deucalió…
Minos, amb els seus germans Radamantis i Sarpèdon, fou criat pel rei Asterió de Creta. Quan va morir, donà el tron a Minos, què desterrà els seus germans.
Com la majoria, té referents clàssics com un trànsatlantic!
El minotaure era fill de Pasífae, esposa del rei Minos de Creta i d’un toro blanc enviat per Posidó, déu del mar. Minos havia ofès greument Posidó qui com venjança va fer que Pasífae s’enamorés de l’animal. Fruit d’aquesta unió va néixer el Minotaure, un ésser violent, meitat home, meitat toro, que s’alimentava de carn humana. Per amagar la seva vergonya i protegir el seu poble, el rei Minos va pregar a l’inventor Dèdal que li construís un laberint del qual el monstre mai pogués sortir. Cada nou anys, a fi d’apaivagar-, Minos li oferia la bèstia, set dones i set joves que imposava com tribut a la ciutat d’Atenes.
En una ocasió, Teseu es va oferir voluntari com a víctima, amb la intenció de matar el Minotaure i alliberar a Atenes d’un cruel destí. Amb l’ajuda de Adriadna, la filla del rei, que s’havia enamorat d’ell, assoliment seu propòsit: Adriadna li ofereix a Teseu un cabdell de fil que li ha donat Dédalo, l’arquitecte del laberint. Havent lligat un dels seus extrems a l’entrada i seguint el fil pels intricats tortuositats del laberint, Teseu pot, efectivament, trobar la sortida.
Salvete!
El mite de minos és un dels més coneguts a la miitologia grega. Minos era fill de Zeus i Europa i era rei llegendari de Creta. La història diu que Minos va regnar a Creta i a les illes de la mar Egea tres generacions abans de la Guerra de Troia. Vivia a Cnossos en períodes de nou anys, i quan s’acabava el termini es retirava a una cova sagrada on rebia instruccions de Zeus sobre el govern que donaria a l’illa.
La major part dels que estudiaven els mites considerava que només hi hagué un rei anomenat Minos. Tanmateix, hi ha una tradició que tractava de ajuntar els aspectes contradictoris de la seva personalitat, i també pretenia explicar com Minos podia haver governat Creta durant un període que sembla abastar diverses generacions.
Aquesta versió assumia que hi hagué dos reis amb el nom de Minos. Es deia que la dona d’aquest Minos fou Itone i tingué un fill únic anomenat Licast, el seu successor com a rei de Creta.
Licast tingué amb la seva dona Idea (filla de Coribes) un fill que anomenà Minos, en honor a son avi. Aquest segon rei Minos, el “dolent”, és el fill de Licast, i fou un personatge molt més estrambòtic que el seu pare i avi.
Se li deuen els mites de Teseu, Pasífae, el Minotaure, Dèdal i Ícar, Glaucos i Nisos. A diferència del seu avi, tingué nombrosos fills, entre els quals es troben Androgeu, Ariadna, Fedra… tots amb la seva dona Pasífae.
Fou l’avi del rei Idomeneu, qui portà els cretencs a la Guerra de Troia.
Atès que posteriorment se suposà que l’intercanvi amb els fenicis jugà un paper important en el desenvolupament de l’illa, de vegades es diu que Minos era fenici. No hi ha dubtes sobre l’escenari històric de la llegenda: nous descobriments a Creta proven l’existència d’una civilització acord amb les llegendes, i fa que sembli probable que no només Atenes sinó fins i tot Micenes estiguessin alguna vegada sotmeses als reis de Cnossos, de tots els quals Minos fou el més important.
A la vista de l’esplendor i l’àmplia influència de les restes arqueològiques datades en l’edat del bronze que descobrí a Creta Arthur Evans el 1900 es donà a la nova civilització descoberta un derivat de Minos: minoica.
Es deia que Minos havia mort a Camic (Sicília), on havia estat perseguint Dèdal, que havia donat a Ariadna el fil amb què es guià Teseu al Laberint. El mataren les filles de Còcal, rei d’Agrigent, que vessaren aigua bullent sobre ell mentre es banyava. Més tard les seves restes van ser tornades als cretencs, que les posaren en un sarcòfag en què fou escrit: «La tomba de Minos, el fill de Zeus».
Les més antigues llegendes mostren Minos com un l governant, legislador i supressor de la pirateria. D’acord amb aquestes idees, després de la seva mort es convertí en el jutge de les ombres a l’inframón.