Nosaltres som en Martí Palma, Roger Navarro,Irene Berdún, Judith Consentino, Daniel Martín i Víctor Gallardo. Som alumnes de l’1.2 de batxillerat de l’INS Isaac Albéniz de Badalona.  Nosaltres us presentarem una sèrie de recreacions situades al Port d’Òstia i que narren, des de diferents punts de vista, la història de Clàudia, la Vestal.

Port of Ostia during a Tempest – 1740-1750 de Leonardo Coccorante – Lowe Art Museum

Tothom parlava d’ella aquells dies. Tots l’assenyalaven i la miraven malament. A la seva esquena li deien de tot, res de bo. La culpaven de l’encallament del vaixell al riu, la culpaven de la guerra; fins i tot, la culpaven de mals que ella no havia sentit mai a parlar, per principalment la culpaven de la guerra. Ja que si aquell vaixell no arribava a port l’estàtua no hi arribaria i la guerra no acabaria, tal com havia dit aquell vell oracle. Jo sóc Lucius, i sóc el que ningú coneix, però tothom considera el seu “amant”. Clàudia i jo no érem amants. Ella és una vestal, i no pot trencar ni trencarà mai el seu vot de castedat. Simplement ens vam enamorar. Clàudia era una veïna meva, vivia a la domus del costat. La vaig veure créixer, els seus pares, patricis els dos, van morir a la guerra, i ella, sola com estava, va donar la seva virginitat a Vesta. Poc temps després que fes el seu vot, la vaig veure un dia amb aquell quitó que li havia regalat. Estava molt guapa. Ens vam mirar i, poc temps després, passàvem tardes junts caminant i xerrant pel fòrum. Alguns dies visitàvem l’àgora, ens encantava anar per allà. Un dia li van dir que havia d’acompanyar l’estàtua de Cíbele cap al port de Roma i ens vam acomiadar. Jo per sorprendre-la, la vaig seguir amb la meva gal·lera. Aquell viatge va durar uns quants dies, però finalment vam arribar al riu. Allà el vaixell va encallar i ella, que anava en un carretó, era la principal culpable. Una vestal companya seva ens va veure per l’àgora ben junts, sense fer res que els déus no volguessin, i aquesta va anar a dir-ho per tot arreu. En poc temps la van culpar de la història del vaixell i de molts actes de la guerra pel fet de trencar el seu vot de castedat. Jo sabia que era fals, però és clar, si deia alguna cosa, sabrien que jo existia i potser l’acabarien enterrant viva igualment. Mentre tots parlaven d’ella, jo l’observava des de la distància i veia el que feia a totes hores. Un bon dia pel matí, vaig seguir-la fins al port, volia dir-li que jo estava amb ella, i que tots dos junts podríem fugir per sempre. I així evitar que l’enterressin viva… Ella però, no em va veure. Va agafar una barca i es va dirigir al vaixell. Des de l’altura del port, veia com amb molt esforç es lligava al cinturó quelcom que semblava una corda i com, per art dels déus, movia aquest vaixell. Ella sola, sense ajuda de ningú, només dels déus, que així van provar que ni ella ni jo érem culpables, que ella no havia trencat el seu vot de castedat. Així doncs, en veure que tot el poble l’aclamava, me’n vaig anar, i per decisió dels déus la vaig deixar en pau, i vaig continuar amb la meva patètica vida sense ella.

MARTÍ PALMA
1.2 BATXILLERAT
INS ISAAC ALBÉNIZ