Hola, molt bon dia a tots!
Aquest cap de setmana ha estat el de la “Magna Celebratio”, que ha tingut lloc a Badalona al costat del Museu, i entre d’altres actes s’ha inaugurat també la plaça Pompeu Fabra (la que està a prop de l’estació de metro i que per cert ha quedat molt maca).
La temperatura era l’adequada, ni massa fred ni massa calor, de gent n’hi havia de sobra i en alguns moments del dia fins i tot l’ambient esdevenia una mica asfixiant, però les ganes i les diversions i sobretot la curiositat dels nens petits eren increïbles.
Alguns dels tallers que recordo que han tingut més èxit han estat el de fer moneders o de polseres, però està clar que els millors van ser el taller d’escriptura romana i grega i els “ludi romani”.
Als “ludi romani” i als tallers d’escriptura hi havia alumnes dels instituts Isaac Albèniz i Cristòfol Ferrer, així com de l’Escola Vedruna de Gràcia, tots molt col·laboradors. Cap al final de les seves jornades alguns alumnes estaven esgotats de matinar i d’estar el dia fent activitats amb els nens petits (s’ha de dir, Teresa, que els poses molta feina, jo de tu faria veure que fas classe i els poses a tots un 10, crec que els semblarà correcte).
Tot i que la publicitat a Badalona de la “Magna” no va ser la millor, ja que la majoria de gent a qui parlava del tema no tenia ni ideia de què estava dient, crec que ha tingut un èxit aclaparador i que és agradable veure com a la gent li interessen les coses que es poden aprendre, com per exemple a la paradeta de l'”unguentarium”, o fins i tot jo he après que els que no tenien massa diners tenien una mena de llibretes de cera i els que tenien més diners es podien permetre els pergamins.
No ha faltat la participació estel·lar dels animals, ja que a la fira s’hi oferien passejades en un carro lligat a un cavall o també hi havia un poni i un burro que els nens podien acaronar, tot i que crec que els pobres estaven una mica atabalats ja. Una experiència sens dubte recomanable per assistir-hi l’any que ve, ja que passejar no fa mal a ningú i és entretingut de veure.
Per últim haig de dir que hi havia diferents restaurants que oferien una degustació de plats típics de l’època, però vaig entrar a un restaurant i la veritat és que em sembla que sóc una mica massa crítica amb el menjar, perquè la pinta que tenien els cargols i les coses que oferien no em va agradar massa. Tot i així, si us agrada provar menjar nou, us suggereixo que l’any vinent us atreviu a tastar menjars típics.
Espero que us hagi agradat la meva petita aportació de la “Magna celebratio”, així com també espero que em trobeu a faltar a mi 😉 . Sense més miraments, m’acomiado.
Atentament,
Andrea Sala
Salve!
Sembla que la fira va anar super bé, ami m’hagués agradat moltíssim anar-hi, però ja tenia tot el cap de setmana complert.
Saps si es tornarà a repetir?
Andrea, no dubtis ni un moment que a l’Albéniz t’enyorem! Aquest matí, parlant amb tu he pensat que aquest any trobaria a faltar la sorpresa del teu reportatge, primícia de la “Magna”. Recordo l’any passat l’alegria que vaig tenir diumenge a la tarda en rebre el teu text, que vaig publicar “ipso facto”. I aquesta tarda, sorpresa!, aquí tenim l’Andrea altre cop. Moltes gràcies, de debò.
L’únic que em sap greu és que aquest any no hagis participat perquè no t’hi has sentit convidada. Que quedi clar des d’aquest mateix moment, que tots els exalumnes quedeu convidats i que per als professors dels tres centres seria un plaer considerar la Magna com un moment de trobada amb els que ja no tenim dia a dia a classe. De fet, aquest dies ha suposat per a mi una joia especial la visita d’exalumes, alguns de fa molts anys, tot i que veure’ls tan grans em fa sentir una mica més vella. Quina satisfacció veure que tots heu tirat endavant!
Andrea, repotera intrèpida, l’any que ve n’espero un altre. Molta sort!
Georgina, l’any vinent per aquestes dates t’hi esperem. M’ha fet molta il·lusió conèixer personalment la Chaima i la Fàtima i retrobar la Núria i la Sílvia. Així que, ja saps, deixa un foradet a l’agenda per a finals d’abril 2012!
Per cert, Núria, no t’he vist en acabar. Com has tornat a Premià?
Això està clar, si l’any que ve m’arriva bona informacio sobre la magna hi assistiré, espero ser ben informada i si puc participar-hi també seria genial.
Segueixo mantenint que els aprobis a tots i dono la benvinguda al nou centre que s’ha incorporat i que no en tenia ni idea.
Gràcies Teresa per les correccions a l’article i et demano per mil·lèsima vegada perdó per les meves faltes ortogràfiques.
Que passeu tots una bona setmana!!!
Andrea Sala
Jo mateixa t’informaré, no pateixis. Fins aviat!
Andrea, quina alegria que hagis fet el reportatge i retrobar-te a l’Schola. I tant, Teresa, que la Magna ha de ser punt de trobada d’alumnes i exalumnes. Quin goig veure com vam trobant el seu camí.
La Núria va venir amb mi. Ja et vaig comentar que acompanyava a Premià totes les meves alumnes, tret de la Sílvia que se n’havia anat amb els seus pares. Gràcies per preocupar-te’n.
Bon dia a tots!
Les quatre horetes que vaig estar a la “Schola” van ser com un munt de classes de llatí seguides en les quals jo era la “magistra”. Quina il·lusió!
Primer de tot, comento que jo vaig estar en el torn de dissabte tarda, així que depèn com girava l’aire se sentia una mica de fresqueta. En principi havia d’estar en el “Ludus grammaticus”, però com que l’Ana estava sola em vaig passar al “Ludus litterarius”. Venia molta gent, grans i petits, atrets per les nostres “taules misterioses” fetes de cera i els papirs.
Si hem de parlar de l’experiència, ho faré per edats: els més grans, majoritàriament avis, recordaven com a l’escola feien servir la ploma i la tinta per escriure; Com que els portava records, ens explicaven a l’Ana i a mi com era l’educació en la seva època. Respecte als pares, molts d’ells feien preguntes del tipus “I si volien portar escrits en les taules de cera, normalment portaven més d’una?” comparant amb una persona que porta més d’un llibre a la vegada. Altres demanaven si els podiem donar un tros de papir, i alguns també es preocupaven bastant pel preu de l’activitat, així que entraven dient “Costa monedes?” o “És gratuït?”. Va haver una mare que em va sorprendre. Com que demanàvem als nens que ens escrivissin els seus noms, sabia que la seva nena es deia Ashley. No és un nom molt utilitzat aquí, però no impossible, és clar. La seva mare tenia la fisonomia com… més del nord, per dir-ho d’alguna manera, però parlava en català perfectament. La cosa curiosa venia quan em girava per agafar alguna cosa. Em girava un moment i, parant l’orella, sentia que li explicava tots el que jo li havia dit a la nena però en anglès! No sé si ho feia per algun motiu en concret o bé perquè sabia que jo no l’entendria, però va ser paraula per paraula, absolutament tot! Coses de la vida… o hauria de dir “Coses de la Magna”?
Els protagonistes del nostre apartat van ser els nens. Molt macos, ells. Sí, això sí no se’n reien de tu! Entenc que hi ha de tot. El primer nen que ens va visitar va agafar una de les “tabula cerae” i li va escriure a l’Ana: <>, i ella em va dir: <> perquè vam aprendre que els nens són totalment imprevisibles (i perillosos?). Els següents sabien molt de romans, sobretot de Cèsar i de Brutus… d’ells i de totes les batalles sagnants que us pugueu imaginar (no són una meravella?). Amb el pas dels minuts, se’m va ocórrer de posar-los nota. En el nostre taller ensenyavem l’ús de les taules, la ploma i papir, frases en llatí (que vaig haver de corregir ja a les 8, ningú ho va fer abans?), els números romans i com comptar amb àbac romà (ajudats pel JAM i el seu super àbac xinès-romà “tunejat”, va ser molt divertit), així que els posàvem un “X” i els preguntàvem si sabien la nota del seu “exercici / examen”. Amb això jugava bastant, ja que molts venien en families, i els nens deien “a la meva cosina, posa-li un 1!” i acabaves escrivint “XI” per provocar el riure dels altres.”No has dit on anava el número, així que ara té 10 + 1!”. Va estar molt bé, la jugada. Més gent a destacar seria dues nenes que se’n reien una mica de mi dient que si el dònut que alguna ànima caritativa ens va deixar a la taula o bé se’l va deixar era romà, o si estava podrit pel pas dels anys, i el mateix amb els Actimel. Fora d’això, cal dir que vaig tenir dues alumnes molt especials: una professora acompanyada de la Mercè, o això vaig entendre quan escrivia el nom en grec, que em va preguntar si era de l’Albèniz perquè ella era una ex-alumna de la Teresa, i que tot el que sabia ella del món romà i grec venia de les seves classes. Jo les vaig convidar a seure perquè ja era tard i la gent no venia, i vam estar xerrant dels estudis, treballs de recerca… i de la Teresa també, clar. Finalment vaig tenir una nena que es deia Irene, a la qual vaig informar del significat del seu nom… però juro que em sabia el de la seva mare! Teresa, com es deia? Elpínia? no ho sé, però segur que si la traducció era “esperança” ha de ser de la paraula “elpis” per nassos. Ai, maleïda fonètica, jugues massa amb mi!…
Per acabar, diré que escriure en números romans és fàcil, quan escrius 2001, 2002… però no quan et toca el 1999! Me’n vaig sortir, però a veure qui és el valent que s’atreveix.
γειά σου!
Després de molts preparatius, unes quantes reunions i molts nervis la “magna celebratio” de Baetulo finalment ja s’ha celebrat. Com a apunt personal puc dir que no m’esperava tant de públic ni molt menys, la gent, no només nens petits ni joves, s’aglutinava per veure el que es feia a la nostra parada i el millor és que després de veure-ho no marxava sinó que es quedava per esperar el seu torn i poder participar.
La sensació que em va quedar va ser molt i molt bona, ara us explicaré una mica pas per pas com va anar tot el diumenge que va ser quan jo vaig estar a la parada de “ludus gramatticus”.
L’Andrea, la Mar i jo vam arribar a les 9:00h al museu on tot ja s’estava preparant pel que seria l’últim dia d’aquesta festa romana a Baetulo. Després d’una mica de xerrameca vam començar a preparar el que a nosaltres, alumnes i professors dels tres centres, ens pertanyia.
Una vegada les parades de “ludi, ludus litterarius, gramatticus et rethoricus” estaven preparades era l’hora de anar a la màquina del temps on tots ens vam convertir en autèntics romans…
Finalment sobre les 10:30-11:00h vam posar-nos al lloc on li corresponia a cadascú i la “magna” va obrir les seves portes.
La cosa va començar una mica fluixa ja que la gent s’anava apropant una mica com distant i el primer contacte que vaig tenir va ser, a la meva sorpresa, una parella d’ancians amb molta curiositat. Tinc que dir que, no només ells, sinó la majoria de gent el primer que ens preguntava o directament quan li preguntàvem si volien aprendre a escriure el seu nom en grec era que no tenia monedes (forma de pagament de la “magna celebratio”), i quan li dèiem que era gratis no s’ho pensaven dues vegades.
Tornant a la parella, eren dos persones amb molta curiositat. Només la dona va voler escriure el seu nom, però el seu marit mentre jo ajudava la dona amb les lletres va començar a preguntar-me per l’alfabet grec. I, una pregunta que em va deixar una mica perplex va ser:
-Però això és romà?
I sense que jo digues re i abans d’obrir la boca la seva dona li va explicar molt bé que el romà no existeix sinó que es diu llatí.
La seva explicació va ser bona però jo vaig tenir que afegir que això que escrivien no era llatí sinó que els romans també aprenien grec. La dona va quedar una mica sorpresa però va quedar molt contenta.
La “magna” va continuar i la gent, cada vegada més, començava a ajuntar-se a la nostra parada, sobretot nens, ja que veien a altres nens sortir de la nostra parada amb un papir i unes lletres per a ells estranyes i com molt nens em van dir:
-Aquestes lletres són molt divertides.
Les meves companyes i jo no paràvem de “treballar”, gent fent cua per poder escriure el seu nom en grec i escoltar una mica de la història educativa romana.
Una de les preguntes que la gent més ens podia fer o almenys em feien a mi (ja que amb el soroll de tota la gent i els cotxes no podia estar per les meves companyes) era:
-Peró això que és? grec, romà o llatí?
I quan li dèiem que era grec, com és normal, es quedaven una mica atònits.
El públic que més volia provar a escriure eren els nens, que s’ho passaven d’allò més bé escrivint amb unes lletres tant “rares”, com deien ells.
Un altre cosa que els agradava molt també era provar la tauleta de cera, encara que algun nen massa petit va intentar destroçar-la intentant clavar el “stylus” però gracies als pares que els acompanyaven no va passar res greu.
Ara, parlant dels pares, també van tenir un paper important, ja que a vegades els nens eren massa petits com per poder escriure i eren ells els que escrivien, però ells s’ho pasaven quasi tant bé com els nens a l’hora escriure.
També va haver uns quants que els feia gracia ja que a la seva època educativa em deien que els sonaba moltes lletres perqué van estudiar una mica de grec a l’escola i em preguntaven:
-Aquesta era la eta no? I aquesta la ípsilon veritat?
Les hores van anar passant i els somriures dels nens i les rialles amb les que sortien feia que el temps passes volant. Finalment van arribar les 14:00h i nosaltres tres encara seguíem sense adonar-nos de l’hora fins que la Nuria ens va avissar.
Vam recollir una mica tot i ens vam anar a cambiar perque així finalitzés la “magna celebratio MMXI” de Baetulo.
Moltes gracies a tots els participants, a l’Andrea Sala per haver fet aquest article i visitar-nos a la “magna” encara que no va ser l’ùnica, a la Teresa, la Margalida, la Nuria i tots el professors que van estar ajudant-nos en tot moment que ho necessitàvem. I finalment donar les gracies als responsables de la “magna” ja que sense ells res d’aixó hagués sigut possible!
Fins l’any que ve!
Hola!
Jo aquest cap de setmana he participat a la Magna per segona vegada, i igual que l’any passat m’he divertit molt.
He estat al ludus gramatticus. Tant el dissabte com el diumenge al matí, al començament no va anar massa gent, però quan més s’apropava al mig dia més gent venia. Al començament la gent es pensava que s’havia de pagar i per això no s’apropaven massa, però despres quan vem dir que no calia pagar es va començar a apropar la gent. Venia gent de totes les edats, desde nens petitons d’uns dos anyets, fins a gent molt gran. A la gent li feia molta gràcia escriure el seu nom en els pergamins i hi havia gent que fins i tot deia que se l’enmarcaria i el penjaria a l’habitació. Escriure amb la ploma era complicat per als nens més petits i els haviem d’ajudar a esctiure, sobretot si hi havia alguna grafia més difícil com la ξ , ο la ζ i també confonien la π i la ρ.
També hi havia molta gent que recordava de quan de joves i havien estudiat grec.
Hi havia moments en que hi havia moltíssima gent, jo crec que aquest any hi havia molta més que l’any pasat. Sobretot el dissabte a la tarda, va ser quan més gent va venir, i va haver una estona que jo estava sola amb uns 15 nens, però sort que a la poca estona ja van venir reforços.
Hi havia gent que ens preguntava en quin idioma estavem escrivint, que era molt raro i compicat.
També hi havia gent que sabia molt grec i venia a veure si ho feiem bé o ensenyavem malament.
També hi havia gent que en comptes de fer el seu nom volien tot l’alfabet, per poder seguir esctibint a casa. Van venir un parell de mestres que ens van estar fent preguntes per poder treballar el tema a l’escola, i també van copiar tot l’alfebet.
La gent ens preguntava que com eren les plomes d’aleshores, i si els hi deiem que eren d’alguna au, volien saver que de quina, i aqui ja no sabiem que respondre. També preguntaven que de que era el pergamí, de quina vegetació l’extreien. Feien algunes preguntes d’aquest estil que no les sabiem respondre.
També preguntaven molt com s’ho feien per esborrar les tauletes de cera despres d’escriure amb els “stylo” i els i ensenyavem amb la espatula. El que feiem es que els nens més petits que no sebien escriure amb la ploma eren els que més escribien a les tauletes, però apretaven molt i despres costava molt esborrar el que havien escrit.
Molt bona explicació edgar, amb un vocabulari molt sofisticat i m’ha fet gràcie veure les teves reaccions davant de les reaccions dels visitants.
Ara et toca a tu venir a veurem a la casa del terror si al final aquest any hi participo per les festes de maig!
Un petó a tots. <3
Salve!
Quina manera tan original de fer un petit del que va ser la jornada! Jo l’únic que puc aportar és l’estoneta de diumenge al mati.
Només arribar ja ens vam anar trobant tots, vam veure la zona per la que estariam amb els nens. Una mica més tard vam pujar a la primera planta del museu a canviar-nos, per vestir-nos d’acord amb l’ocasió. Els jocs van ser gairebé els mateixos de l’any passat, hi mancaven els de les monedes romanes, la pilota romana també… En canvi n’hi havia de nous com ara les curses de sacs i el joc de fer punteria a la jerra aquest any es feia amb nous de plàstic en comptes d’aglàs. Els nens van estar molt receptius igual que l’any passat i es van comportar molt bé. El que va ser tot un éxit va ser saltar a corda, tots dos anys!!
Valete!! =)
Ave, Núria, a l’article d’El Fil ja he deixat un comentari agraint-vos la vostra participació. Bona feina!
Precisament jo ara venia cap aquí amb l’enllaç al ratolí. Aquí el deixo!
Òndia, jo tenia la idea de posar-lo i me n’he oblidat. Gràcies!
Ave!
Quina pena! M’hagués agradat molt participar aquest any en aquestes activitats amb els nens petits, ja que jo vull ser “magister”, però va ser impossible.
És molt interessant el treball que vàreu realitzar i segurament va ser molt gratificant.
Enhorabona a tots els que vàreu participar 🙂
Pel que sembla tothom s’ho ha passat d’allò més bé a la Magna! Per diferents motius aquest any no he pogut anar encasra que sigui a fer una ullada com vaig fer l’any passat. Amb el resum que ens ha fet l’Edgar ara se perfectament com es viu la Magna desde l’interior.
Penso que aquest any era una gran responsabilitat per a tots ja què havien de representar ni mes ni menys que l’ensenyament d’aquella època i el jocs!
Una vegada més felicitar a tota la organització i a totes les persones que han realitzat aquesta tasca que suposu que el gran objectiu que tenen i que compleixen de ben segur és mostrar la forma de vida dels antics romans, a una ciutat com Badalona, ciutat molt arraigada la cultura clàssica!
Avete!
Després d’un matí molt cansat però molt i molt divertit, ja podíem dir que la “Magna” ja s’havia celebrat un any més, i de quina manera! Nosaltres, que vam pensar que per ser diumenge pel matí no hi hauria quasi gent, estàvem totalment equivocats, ja que hi va arribar a venir moltíssima, inclòs vaig veure a professors del col·legi Badalonès. I encara que sembli mentida, i que molta gent digui que el llatí està mort, la gent s’interessava pel tema i hi posaven interès; també hi havia molts nens que, engrescats, miraven amb curiositat totes les paradetes i de vegades s’escoltava “mira mama! sabates de les d’abans!” i tu, darrere el nen somreies com si fos la última vegada que ho fessis.
La “Magna” estava dividida en vàries paradetes des del col·legi “La cultural” passant pel pàrquing del davant del museu i abarcant tota la plaça de l’assemblea catalana; per uns dies la gent va poder veure com s’ho feien els romans per viure, i no s’ho empescaven tan malament com alguns pensen! Hi havia des de els picapedrers fins els teixidors, i al final de tot de l’aparcament de davant del museu abans esmentat, hi eram nosaltres dintre de “l’Schola” (“ludus litterarius”, “luddus grammaticus”, “ludus rhetoricus”). El meu equip i jo estàvem dintre del “ludus litterarius” ja que assistim des de fa anys (depèn del curs) a classes d llatí; altres estaven al “ludus grammaticus” ja que, al igual que amb el llatí, ells assisteixen a classes de grec; i en el “ludus rhetoricus” ho dirigia gent que des de feia moltíssims anys feia teatre.
En el meu cas (“ludus litterarius”) al principi era complicat atraure a la gent, ja que el “ludus grammaticus” tenia molt més èxit (quasi bé el doble!) ja que és una llengua diferent amb el seu alfabet pertinent, i això crea més curiositat entre els més petits, però al final ens vam cansar i vam començar a cridar als quatre vents si algú volia escriure alguna frase en llatí, que en teníem per donar i per vendre, i gràcies al nostre carisma i la voluntat dels nens i dels pares, la gent va començar a venir (encara que hi havia algun nen tímid que no s’hi volia acostar). Tots ells estaven molt entusiasmats i agafaven la ploma per començar a escriure quan més aviat millor (no se’n podien estar!) i escrivien i escrivien frases i frases com si els hi anés la vida. Molts d’ells, la majoria per ser sincers, feien potingues amb la tinta, i reien i et miraven com dient “la he feta bona…” però els hi somreies i tornaven a lo seu. També m’agradaria recordar quan volien posar el seu “telephonum” que tu, amb tota la teva bona fe els hi deies “ara has d’escriure el teu número de mòvil en números romans, en saps?” i ells et responien que sí amb tota seguretat i començaven a escriure-hi, fins i tot hi va haver un que treia la llengua mentre ho feia… molt graciós. Un cop acabaven d’escriure el que volien, els hi ensenyàvem com eren les llibretes d’abans, i es quedaven molt sorpresos per el tacte i “l’espècie de llapis” com deien ells amb el que escrivien i borravan; també es van sobtar molt que escriguessin amb ploma ja que com un bé em va dir “pensava que només ho feien a les pelis”…
És cert que el “ludus grammaticus” va tenir molt més èxit, però en el “ludus litterarius” tampoc ens vam quedar gaire enrere; el que sí és cert és que tots ens ho vam passar d’allò més bé i els nens se’n van anar cap a casa amb un pergamí com a punt de llibre amb el seu nom en grec i la/les seves frases en llatí; i nosaltres ens en vam anar cap a casa més contents que un gínjol i cansats com segurament quedaven els esclaus un cop acabades les classes, però amb el record d’un altre any més a la “Magna celebratio” banyats en les rialles i somriures dels més menuts.
Així que només em queda dir-vos, a vosaltres lectors:
– “Fortuna secunda” i fins la pròxima!
pd: i moltíssimes gràcies a l’Andrea per la seva aportacio periodística, tan atenta “com sempre”, i molt estimada i anyorada per tots.
Ave!!
Felicitats pel treball que vàreu fer a la Magna. M’ha fet gràcia una part del comentari de l’Edgar que deia que els primers en apropar-se varen ser dos ancians, com es veu la curiositat aporta sempre un aprenentatge i mai és massa tard per aprendre i saber coses noves!!
L’enhorabona als participants!!
vale
Passeu-vos per El vaixell d’Odisseu i no us perdeu l’emotiu reportatge de la Júlia!
Ostres, no ha sortit què li va escriure el nen a l’Ana!
Bé, a la taula de cera li va posar “Morituri te salutant” i se’n va anar igual de content. Per això dic que si els nens són perillosos.
M’he quedat parada, noies i noi, amb els vostres detallats i sentits relats, que només poden originar-se en una experiència profundament sentida. De la tendresa d’alguns paràgrafs del text de la Mar al profús anecdotari de la Carla, tot passant per la riquesa de detalls de l’Edgar, l’àmplia experiència de la Marina, que va ser a tots els torns, i la comparació amb l’any passat de la Núria, els vostres escrits m’han proporcionat una visió completa de tot allò que em vaig perdre, perquè evidentment no podia ser a tot arreu a l’hora. He de confessar que, en certa manera, em feu una mica d’enveja, perquè no vaig poder gaudir del contacte directe amb la gent tant com hauria volgut.
Permeteu-me, però, que us faci algunes precisions per a la pròxima, ja que tots us hi emplaceu:
-Vigileu amb les grafies dels termes “rhetoricus” o “grammaticus”, que no tots heu escrit correctament.
-La senyora que esmentes es deia “Elpídia” d’Ἐλπίς, -ιδος. Si haguessis mirat el genitiu no hauries dubtat…
Finalment, he de dir que m’he quedat amb el dubte de la identitat de l’exalumna amb qui vas compartir anècdotes sobre mi, Carla. No va venir a parlar amb mi? Una de les coses que em va agradar més de la jornada va ser el contacte amb exalumnes que no veia de fa temps i la comprovació que no havien perdut el gust pel món clàssic.
Ave!
Moltes felicitats a tots els participants de la “Magna Celebratio”, no només per la feina realitzada “in situ” aquell dia, sinó també per els comentaris que han deixat aquí, que són realment molt bons, amb detalls i sentits.
Vale!
Com a segon any consecutiu he participat en la celebració anual de la ‘Magna Celebratio’ i després d’haver aportat la meva dedicació a l’explicació dels àmbits de la vida quotidiana dels romans, puc dir que l’any passat amb els nens i nenes que van venir a jugar als ludii romani va estar molt divertit i entretingut però aquest any ha estat sens dubte molt més gratificant.
Des del moment en que la Teresa hem va assignar de professora al apartat ludi gramaticus en l’schola, vaig sentir una gran emoció, pel que s’avenia.
Però en arribar al museu a primera hora i preparar tots els instruments necessaris per començar les explicacions i demostracions amb els meus companys, vaig sentir la mateixa sensació d’unitat i passió del any passat, que convertia Badalona en un sentiment únic de diversió i esforç per demostrar els nostres coneixements sobre la cultura hel•lènica.
Per començar, la Margalida va gravar-nos fent les nostres presentacions i on varem demostrar que la teoria la tenim més que aprovada. Però van començar les pràctiques, amb els primers espectadors, i en un obrir i tancar d’ulls ja s’havia acabat la Magna Celebartio del 2011. Vaig estar molt contenta del meu treball amb els nens, els qual miraven amb estranyesa, la fascinació dels pares i com incitaven als nens a provar aquelles grafies tan semblants però curioses a la vegada del món grec, era molt interessant.
També haig de dir que m’he pogut valorar objectivament, el que he après aquest anys de batxillerat ho vaig reflectir de una manera molt curiosa i sense adonar-me’n, en les explicacions i les respostes que hem feien els participants de la celebració i en el moment de posar-me a la pell de una amant del grec vaig adonar-me’n que hem queda molt camí per recorre i aprendre de cada pas que faig.