Creta (Montse Bastons)

Laberint de Creta

 Minotaure:

 Tinc el cos d’home i el cap de toro,

de dia bramo i de nit ploro,

voraç em jalo, forçosament,

tothom que creua la meva porta:

ningú m’aporta

altre aliment!

 Qui va donar-me aquesta vida?,

la meva mare per què m’oblida?,

quan em trauran del laberint?

Inquietants, denses, difuntes

són les preguntes

que em faig sovint.

De nit em fixo en les estrelles,

jo sóc tan lleig i elles tan belles,

valdrà la pena seguir vivint

si estic sol, cobert de cossos

trencats a trossos

i ple d’esplín?

Només espero que algú d’Atenes,

un gran guerrer valent de venes,

no fugi en veure’m i sense por

se m’aproximi i em clavi una arma

per deslliurar-me

de tant dolor.

Teseu:

Jo, fill d’Egeu, emprenc la gesta

desfent la troca, l’espasa llesta

per matar el monstre i retornar.

I, tanmateix, de mica en mica

tot es complica,

tot és menys clar:

cada cruïlla em desconcentra,

cada cadàver m’esventra el ventre,

la sang se’m gela, em trem el braç,

a cada tomb, una amenaça,

a cada passa,

sóc menys audaç.

La seva ombra és tan immensa,

negre el seu bram: com el puc vèncer?

I alço l’espasa ferma a la mà

i ell somrient em ve de cara,

m’ulla i es para

i em fa dubtar:

si és un monstre, per què no lluita?

La meva espasa, però, s’acuita

a penetrar dins del seu cor.

I contra el terra del cop va caure

el Minotaure

sagnant i mort.

 

One thought on “Creta (Montse Bastons)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *