Aracne fila i fila

Wiquipèdia

A continuació, faré el resum del comentari de l’obra de “Les tres Gràcies” de Rubens, que vam poder visitar els alumnes de 2n de batxillerat al viatge  que hem fet a Madrid, concretament al Museu del Prado:

Aquesta obra va estar feta per Rubens al 1636-38 a oli sobre fusta, les seves mesures són 221×181, és exposada al “Museo del Prado”. Rubens es caracteritza principalment perquè les seves obres solen ser de composició oberta i dinàmica, on predominen les línies diagonals; els personatges solen ser corpulents, sensuals i amb formes arrodonides; la gamma cromàtica que utilitza és molt variada amb colors càlids i brillants, amb pinzellades lliures que permeten la intuició de transparències; Rubens fa ús d’una rica imaginació afavorida pel seu domini de la tècnica a l’oli.
Concretament, la composició de l’obra de les tres Gràcies no és de les més obertes de Rubens, ja que els paisatges i els elements naturals serveixen com a escenari. L’horitzó baix recrea la profunditat del paisatge i el modelat de les figures gràcies a la llum i la tonalitat clara dels coloms. El modelat de les figures també es veu afavorit pel dibuix segur i energètic característic de Rubens, però la amplitud de la gamma cromàtica hi té molta més rellevància tot i que aquí és més suau i de menor riquesa, però més realista i encara càlida. La llum de l’obra no crea efectes dramàtics tot i que també ajuda a modelar les figures, a crear volum i a contrastar l’escenari de tonalitats fosques amb la lluminositat dels cossos de les tres figures.
Com es pot copsar a primera vista els personatges protagonistes són figures d’anatomies poderoses, per les formes arrodonides de les dones, que corresponien al model de bellesa del moment. El moviment d’aquesta obra no mostra violència com altres obres de Rubens, sinó que a través dels personatges entrellaçats en una suau dansa, marcada per línies que donen moviment als cossos, aconsegueix crear la sensació de ritme, però sense violència. Per tant, en qüestió de dinamisme aquesta obra és típica del barroc, molt teatral però plàcid i harmònic.

L’obra representa un tema clàssic-mitològic: les tres Gràcies, que, segons Hesíode eren: Àglae (resplendent), Eufròsina (joiosa) i Talia (floreixent), filles de Zeus i Eurínome o segons altres, de Dionís (Bacus) i Afrodita (Venus). La de l’esquerra representa la bellesa, la del centre el desig i la de la dreta la satisfacció. Són el símbol de la felicitat, la convivència, l’alegria de viure, la personificació de la gràcia i la bellesa. Assistien i servien begudes als banquets dels déus, eren anomenades “Càrites” pels grecs.

Per veure en més detall l’obra adjunto el següent enllaç d’un article publicat anteriorment a “El fil de les clàssiques”: Les tres Gràcies de Rubens en Gigapixel.

Camila Pérez López
2n de batxillerat

Dibuix de Dani Costa

Una nit  estelada va marcar la meva vida. Recordo encara l’aixopluc del pit de la meva mare, l’escalfor de la seva mà acaronant-me les galtes quan, de sobte, vora el pòrtic vaig caure en un somni profund en braços de Morfeu. Quan vaig obrir els ulls, l’aire era oxidat, amb el rumor del vent viatjàvem crits ofegats, quasi imperceptibles, encara sentia l’escalfor de la meva mare, però la resta del meu cos era ara, rígid i fred, com un mirall esquerdat que està a punt de trencar-se. Entre la foscor de la nit, va esclatar una flamarada escarlata en el mont Taíget, es difícil pensar en el mont Taíget sense que els pensaments es perdin en la perversitat que es nodreix des del seu fons obscur i s’enfila per la terra com una depredadora que ofega al seu pas la vida.

Vaig rodolar al peu del mont Taíget, impulsat pel pressentiment que bategava dintre meu a un ritme frenètic, el cel es tornà cada cop mes tenebrós i la boira es diluïa a cada tomb com una ferida sagnant, els crits van abandonar tota presumpció per convertir-se en estampides, d’esgarrades, dolor i patiment. Vaig travessar la vegetació del bosc sense aturar-me a respirar, sentia la humitat en el terra però no distingia les gotes d’aigua en les fulles de la suor congelada el meu rostre per la por que provocaven en mi aquells crits enmig de la foscor, i així vaig arribar al límit del barranc on es va dibuixar sobre les meves pupiles l’horror de la carn i la sang. Els cossos inerts s’aplegaven als peus de la muntanya, centenars d’infants fixaven la mirada al cel amb el terror retratat en els seus rostres. En una alenada d’aire es va despendre la meva consciència i amb ella tots els meus sentits.

Dani Costa

1r de batxillerat Grec