Arxiu d'etiquetes: Mitologia

Katyn d’Andrzej Wajda

Publicat el per
4

Katyn

FITXA TÈCNICA

Títol original: Katyń

Director: Andrzej Wajda

Guionistes: Andrzej Wajda, Krzysztof Penderecki

Any d’estrena: 2007

Durada: 115 min.

Repartiment: Andrzej Chyra, Artur Żmijewski, Maja Ostaszewska, Wiktoria Gąsiewska, Władysław Kowalski, Maja Komorowska, Jan Englert, Danuta Stenka, Sergei Garmash, Agnieszka Kawiorska, Stanisława Celińska, Paweł Małaszyński, Magdalena Cielecka, Agnieszka Glińska, Anna Radwan, Antoni Pawlicki, Alicja Dąbrowska, Jakub Przebindowski, Krzysztof Globisz

País d’origen: Polònia

Idioma original: Polonès

Gènere: Drama històric i bèl·lic

 

CONTEXT HISTÒRIC

Cap el setembre de 1939, Hitler es va trobar amb Stalin i van pactar ajudar-se mútuament durant la guerra que s’aproximava: la Segona Guerra Mundial. Però aquest tractat contenia unes clàusules secretes que parlaven sobre la invasió de Polònia, país que es repartirien Alemanya i la URSS. Així doncs, Stalin va ordenar a l’Exèrcit Roig que ocupés Polònia.

ARGUMENT

La pel·lícula mostra com es va viure la invasió de Polònia a la ciutat de Katyn, el setembre de 1939, invasió que donaria inici a la Segona Guerra Mundial. En la mateixa població, l’Exèrcit Roig va arrestar els oficials relacionats amb la “Intel·ligència Polonesa” com a presoners de guerra i, un any més tard, la policia secreta russa (la NKVD) va matar a milers d’aquests homes al bosc de Katyn. Les seves esposes van haver de suportar durant molt de temps el silenci oficial sobre els fets i les mentides dels soviètics donant la culpa als nazis.

TRÀILER

Per veure la pel·lícula sencera en castellà, cliqueu aquí.

CRÍTICA

“Una película muy narrativa y esencial, a la que antes le interesan los hechos ocurridos y las reacciones de los protagonistas que las ideas. Ausencia de sentimentalismo y emociones fuertes componen la notable cinta de Andrzej Wajda.” – Labutaca.net, revista de cinema digital.

Katyn és més aviat un document històric que una pel·lícula; doncs recrea les vivències d’uns personatges concrets i reals. L’objectiu d’Andrzej Wajda és el de fer conèixer les víctimes de la massacre de Katyn, no el de crear una història fictícia basada en el context històric de la Segona Guerra Mundial a Polònia. Per aquest motiu és comprensible que els fets siguin més importants que les emocions dels personatges perquè aquestes últimes sempre resulten més subjectives i per tant és més fàcil per al director d’utilitzar la imaginació i passar-se dels límits acceptats del drama històric.

Katyn s’assembla més a un documental o un llibre d’història que a la novel·la històrica que coneixem avui en dia. Respecte a l’objectiu del director, crec que ho ha aconseguit amb un gran èxit i amb la màxima objectivitat possible. És una de les poques pel·lícules històriques de la Segona Guerra Mundial que acusa el bàndol aliat d’un crim, concretament als soviètics, considerats per molts els alliberadors de l’Europa nazi, però ells també van cometre molts crims, la major part d’ells atribuïts als nazis. Aquesta pel·lícula vol demostrar que els nazis no van ser els únics assassins de la Segona Guerra Mundial, també ho van ser els soviètics, els britànics i els nord-americans.

Les dones dels oficials polonesos que esperen la seva arribada ens recorden  Penèlope, l’esposa d’Ulisses, que com les protagonistes de Katyn, espera el seu marit sense perdre l’esperança del seu retorn.  En ambdós casos, una guerra fa de context històric: en el cas de Penèlope i Ulisses és la Guerra de Troia, en el cas de les dones de Katyn és la invasió de Polònia pertanyent a la Segona Guerra Mundial.

Les esposes dels oficials no es rendeixen, esperen, pregunten a la gent si saben alguna cosa sobre els homes, i encara que ningú no sàpiga res, mai no accepten que estiguin morts. En el cas d’una de les dones, l’Anna, rep una petició de matrimoni d’un oficial de l’Exèrcit Roig que vol ajudar-la a sobreviure, doncs els soviètics a més a més de detenir els soldats polonesos, també ho fan a les esposes i fills. L’exèrcit rus està buscant l’Anna i la seva filla Nika, l’oficial les amaga a casa seva, encara que l’Anna no acceptés casar-se amb ell. Aquest fet ens recorda els pretendents de Penèlope al seu palau.

Katyn

L’Anna i el seu espòs Andrzej, imatge extreta de la pel·lícula.

Trobem una escena a la pel·lícula en què la germana d’un oficial polonès mort durant la massacre de Katyn de 1940, inscriu a la seva tomba que va ser assassinat pels soviètics. Polònia havia estat alliberada dels nazis pels soviètics i llavors aquests tenien la màxima autoritat en el territori, per aquest motiu, quan els soviètics van veure la inscripció, van obligar a la noia que hi posés que va ser assassinat pels nazis en comptes de per ells. Ella es va negar a afirmar un fet fals, no volia defensar ni a uns ni a d’altres, sinó simplement buscava la veritat. Finalment la noia va ser empresonada pels soviètics.

Anteriorment, la noia havia discutit amb la seva altra germana sobre el que havien de fer amb el cadàver del seu germà, l’altra germana no va voler ajudar-la perquè ho trobava massa arriscat i anava contra la llei. La noia no va escoltar-la i va seguir la seva moral. Aquesta escena recrea clarament Antígona, de fet, la noia dins la pel·lícula, treballa com a actriu en una adaptació de l’obra de Sòfocles. Antígona també va desobeir les lleis de la ciutat i va optar seguir la seva llei moral a l’hora d’enterrar el seu germà Polinices, a qui se’l considerava “traïdor de la pàtria”. La seva germana Ismene, tot i estimar Polinices, no va ser capaç de ser tan valenta com Antígona i de sacrificar la seva vida per la justícia i la veritat.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx. Llatí i Grec

Penèlope de Mark Palansky

Publicat el per
1

Penèlope

FITXA TÈCNICA

Nom original: Penelope

Director: Mark Palansky

Guionistes: Leslie Caveny

Any d’estrena: 2006

Durada: 101 min.

Repartiment: Christina Ricci, James McAvoy, Catherine O’Hara, Richard E. Grant, Reese Witherspoon

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Comèdia romàntica i fantàstica

 

ARGUMENT

La Penèlope pertany a una família enriquida sobre la qual pesa una maledicció: el seu nas és igual que el musell d’un porc. L’única esperança de que la maledicció es trenqui és que algú de la seva mateixa posició social i econòmica, s’enamori d’ella, acceptant-la tal i com és. Però la Penèlope està tipa d’esperar, reclosa en la mansió dels seus pares. Quan aconsegueix sortir al món exterior, la seva foto és publicada als diaris i es converteix en un espectacle, el que la porta a reflexionar sobre el que significa sentir-se diferent i el que significa ser estimada.

 

TRÀILER

 

CRÍTICA

“Encantadora y comedida fábula con algunos modernos y traviesos giros.” -Kirk Honeycutt, crític a The Hollywood Reporter.

Comparteixo l’opinió de Honeycutt, tot i que el personatge de Penèlope ens inspira molta pena, és precisament per aquesta situació tan estranya i fantàstica el que fa que la pel·lícula resulti divertida i entretinguda al públic. A més a més conté molts valors, sobretot d’acceptació i igualtat social, molta gent es sent inferior als altres perquè té o no té coses que la resta de la societat sí. En fi, crec que després de veure la pel·lícula un aprèn ha valorar la seva vida i ser feliç amb allò més senzill.

El nom de “Penèlope” ens recorda a l’esposa d’Ulisses (Odisseu en grec), que també es deia així. Podem trobar el personatge de Penèlope a l’Odissea d’Homer, en la que s’explica el viatge de tornada d’Ulisses, l’astut guerrer i rei d’Ítaca. El protagonista de l’obra èpica d’Homer va marxar d’Ítaca per anar a lluitar a la Guerra de Troia, al costat del bàndol aqueu o grec. Com ja sabeu, el conflicte va durar deu anys i va ser llavors quan Ulisses va començar el seu viatge a casa. Però va trobar-se amb un munt d’impediments de déus i altres criatures mitològiques que el van retenir durant deu anys més.

Mentrestant, Penèlope va esperar el seu espòs, concretament durant vint anys. Ulisses va demanar-li que es tornés a casar si no havia tornat quan el seu fill Telèmac (que quan el seu pare va anar-se’n era un nadó) ja li havia crescut la barba i per tant havia passat molt de temps. Des de que Ulisses va abandonar Ítaca, incontables pretendents havien ocupat palau i no tenien la intenció d’anar-se’n fins que Penèlope escollís un d’ells com a marit i per tant nou rei d’Ítaca. Telèmac ja era un adult i començava a tenir barba, però Penèlope seguia tenint esperança que el seu marit tornaria, així que va anunciar als seus pretendents que tornaria a casar-se quan acabés de filar una tela, tela que desfeia cada nit i que resultable inacabable. Finalment Ulisses va tornar, va fer fora els pretendents i va reprendre la seva vida matrimonial amb Penèlope. Així doncs, a la mitologia greco-llatina, Penèlope és el símbol de fidelitat matrimonial.

Un altre referent que trobaríem seria el fet de no ser acceptat socialment per l’aspecte físic, que els pares sentin vergonya d’una criatura i no la deixin sortir al món real. El mite que tracta aquests valors és el del Minotaure. En ell, la reina Pasífae (esposa del rei Minos de Creta) se sent atreta sexualment per un formós brau blanc. L’enginyer Dèdal, seguint les indicacions de Pasífae, crea un artefacte perquè pugui tenir relacions amb el brau. D’aquesta unió zoofílica sorgeix el Minotaure, que té el cap de brau com el seu pare i el cos d’humà, com la seva mare. Quan ho descobreix el rei Minos sent vergonya cap a la seva dona i cap el seu fillastre, a més a més la pròpia Pasífae el rebutja, tancant-lo en un fosc laberint, on mai no pugui ser vist. Així com Penèlope, el Minotaure també ha patit una maledicció i ha de viure tancat com ella perquè els seus pares no l’accepten tal i com és. Només la seva germanastra Ariadna el visita amb freqüència i li mostra amor. Malauradament el final del fill de Pasífae no és tan afortunat com el de Penèlope, doncs és assassinat per l’heroi atenès Teseu.

Laia Muñoz Osorio
2n Batx. Grec i Llatí

Las 13 rosas d’Emilio Martínez-Lázaro

Publicat el per
2

Las trece rosas

 

FITXA TÈCNICA

  • Títol original: Las 13 rosas
  • Director: Emilio Martínez-Lázaro
  • Guionistes: Ignacio Martínez de Pisón
  • Any d’estrena: 2007
  • Durada: 132 minuts
  • Repartiment: Pilar López de Ayala, Verónica Sámchez, Marta Etura, Nadia de Santiago, Gabriella Pession, Félix Gómez, Fran Perea, Enrico Lo Verso
  • País d’origen: Espanya
  • Idioma original: Castellà
  • Gènere: Drama històric

 

ARGUMENT

Finals de març de 1939: les tropes franquistes ocupen la ciutat de Madrid, l’última zona republicana que quedava a l’estat espanyol. Molts republicans fugen a l’estranger i d’altres decideixen restar a Madrid i resistir fins l’últim moment. Però és inútil, tothom tard o d’hora acceptaria el nou règim de Franco: la Guerra Civil Espanyola ja havia acabat.

La pel·lícula se centra en el testimoni de tretze noies que van existir realment i que la història ha oblidat. Aquestes noies d’entre divuit i vint-i-nou anys d’edat no van renunciar a les seves creences i ideologies polítiques d’esquerres i van ser afusellades en ple començament de la postguerra espanyola i la gran repressió franquista, mentre Europa iniciava la Segona Guerra Mundial.

El dia de l’afusellament, les tretze joves, la majoria encara menors d’edat (la majoria d’edat de les dones era als 23 anys), van posar-se els seus millors vestits i van cantar alegres cançons durant el trajecte que els duria a la mort. Una vegada els soldats ja els apuntaven, van cridar un últim “Viva la República”.

“Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija que ya jamás te podrá besar ni abrazar.… Que no me lloréis. Que mi nombre no se borre de la historia”.

–Julia Conesa, una de les 13 roses. Va morir amb dinou anys.

 

13 roses

Fotografia de grup de les tretze roses, 1939.

 

TRÀILER

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Q5NdTyij1Sg[/youtube]

CRÍTICA

“El problema es que tal como me cuenta la historia el director, esos sufrimientos me son ajenos, no encuentro solidez ni en lo que dicen ni en lo que hacen los personajes.” – Carlos Boyero, crític de Las 13 rosas a El País.

Respecte a l’opinió de Boyero, haig de dir que he vist altres pel·lícules sobre la repressió franquista que m’han semblat més cruels, més tràgiques i que m’han fet estar en tensió fins al final. Però amb això no vull dir que Las 13 rosas sigui millor o pitjor. Si una pel·lícula és capaç de mantenir l’interès dels espectadors fins al final, significa que és de bona qualitat. Jo vaig estar atenta al desenvolupament de l’argument durant els 132 minuts que durava la pel·lícula.

Trobo que les actrius interpreten els seus papers amb força naturalitat i la frescor típica de la joventut, així doncs crec que les tretze roses reals s’haurien comportat d’aquesta manera. No eren pas personatges extrets d’una novel·la romàntica per exaltar els seus sentiments i recitar en comptes de parlar, es comportarien amb senzillesa i sobretot fermesa i decisió en els seus principis.

Les tretze roses representen un col·lectiu de persones sacrificades durant la guerra civil i la repressió franquista o bé qualsevol conflicte bèl·lic que hagi dividit la població. No van ser les úniques que van perdre la vida per defensar una ideologia o contradir les lleis, sigui conservadora o revolucionària. Encara que sembli contradictori tractant-se d’unes joves afiliades al PCE, la mateixa situació van patir els primers màrtirs cristians, o reis i emperadors com Lluís XVI de França o Nicolau II de Rússia. En el cas de les tretze roses els culpables són els militars i les classes poderoses, en el cas dels monarques sense cap són els revolucionaris. Llavors qui són els culpables de tanta repressió i destrucció? La guerra, l’enveja i l’ambició.

 

Quin personatge mitològic va morir defensant els seus ideals com ho van fer les tretze roses? Antígona, filla d’Èdip i de Iocasta, protagonista de la tragèdia grega de Sòfocles que rep com a títol el seu nom.

Després de que Èdip quedés cec, va decidir que Etèocles i Polinices (els seus dos fills bessons i també germans d’Antígona) s’alternarien el poder de Tebes. Però Etèocles no va cedir el tron a Polinices, i aquest últim va formar un poderós exèrcit i va assetjar Tebes. Els dos germans van combatre fins la seva mort. Creont (l’oncle dels prínceps) va ser el nou rei i va ordenar honorar Etèocles per haver defensat Tebes, i va prohibir donar sepultura a Polinices per haver traït la seva pàtria. Antígona, germana d’ambdós, creia que els dos prínceps mereixien una sepultura digna i va decidir desafiar les lleis dictades per Creont i enterrar el cos de Polinices. Quan Creont va assabentar-se, va condemnar Antígona a ser enterrada viva. Antígona va incomplir les lleis de la ciutat perquè es contradeien amb els seus principis, amb la llei moral que sovint guia a les persones.

La versió d’Antígona de Salvador Espriu ja havia utilitzat el cicle tebà per parlar de la guerra civil espanyola i la dura repressió franquista, on ciutadans d’una mateixa pàtria es barallaven. Espriu a través de la seva obra vol donar al lector una lliçó didàctica: “cal sepultar i perdonar” (Prefaci de 1947 d’Antígona de Salvador Espriu).

Ja ho deia Salvador Espriu el 1947, hem de sepultar i perdonar per seguir endavant, per superar tots aquells prejudicis i rancors que malauradament encara avui en dia no s’han superat. Si de veritat volem ser lliures, primer hem d’alliberar la nostra ment d’un passat dolorós, no callant, sinó parlant.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Immortals de Tarsem

Publicat el per
2

“Immortals” ens explica la història de Teseu, un jove que amb un exèrcit molt limitat s’enfronta a Hiperió. És una pel·lícula creada pels productors de “300”, un intent de la que va ser la millor pel·lícula del 2006. Té un estil molt semblant amb els gràfics i les formes que han utilitzat per fer els efectes especials. Amb escenes com :

 

Aquesta escena de 300 és molt similar a una que surt a la dels Immortals.

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: “Immortals”(War of the gods).
  • Director i guionistes:
  • Director: Tarsem Singh
  • Guionistes: Vlas Parlapanides i Charley Parlapanides
  • Any d’estrena: 2011.
  • Durada:110 minuts.
  • Repartiment:Henry Cavill, Mickey Rourke, Luke Evans, Kellan Lutz, Isabel Lucas, John Hurt, Freida Pinto, Robert Maillet, Stephen Dorff, Anne Day-Jones.
  • País d’origen: EE.UU .
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Acció, Drama i Fantasía.

HISTÒRIA

Teseu és un pobre pagès grec, reconegut per Zeus per les seves qualitats en la lluïta i que haurà de liderar el seu poble contra les hordes despiadades  del rei Hyperion, que busca un arc creat pels déus, que el farà molt poderós i el farà alliberar els immortals.

Teseu lluita contra el gran exèrcit d’Hiperió que va equipat amb un arc màgic, aquest arc era capaç d’alliberar els Immortals . El propòsit d’Hiperió era alliberar els Immortals per tal d’aconseguir el màxim poder a la terra i ser invencible.

QUÈ SÓN ELS IMMORTALS?

Va ser el nom donat per Heròdot a una força d’elit dels soldats que van lluitar per l’Imperi Aquemènida. Aquesta força fa la doble funció de Guàrdia Imperial i l’exèrcit de peu durant l’expansió de l’imperi persa i durant la Guerres Mèdiques.

A la pel·lícula trobem que són serfs que en el seu moment van estar empressonats en una gàbia , aquests sers eren  capaços de destruir el món. Els immortals tenien poders sobrenaturals i només podien ser exterminats pels déus.

TRÀILER

Aquí us deixo el tràiler:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=7VdONYkKFmQ[/youtube]

CRÍTICA

Diferents crítics consideren que aquesta pel.lícula és una barreja entre “300” i “Fúria de Titanes”, també es diu que és una mica més descafeïnada, això vol dir que no hi ha tanta lluïta i per tant no hi h tanta acció. Tot i això  podem afirmar que és el mateix model de pel·lícula que porten  fent els darrers quatre anys sobre la mitologia grega i sobre els fets històrics de la pròpia Grècia i Roma.

Les batalles, tant d’exèrcits com duels, llueixen gràcies a la utilització de moviments ben orquestrats i accions precises que en veritat impacten, encara que de sobte pogués semblar que la pel·lícula exagera en el vessament de sang i les escenes d’explícita violència, el ritme de la pel·lícula no decau i manté l’espectador més o menys interessat i identificat amb la problemàtica dels protagonistes.

Per la meva part, crec que és una pel.lícula que  està ben estructurada i que té una bona història. No hi ha un excessiu diàleg ni excessiva acció. Recomano aquest film ja que podeu aprendre una mica més de la mitologia grega i que us serà de bon ús per un futur pròxim.

Iván Zapico Fernández  
2n Batxillerat C Llatí

The Wicker Man

Publicat el per
9

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Wicker Man.
  • Director i guionista: Neil LaBute.
  • Any d’estrena: 2006.
  • Durada: 102 min.
  • Repartiment: Nicolas Cage, Ellen Burstyn, Kate Beahan, Frances Conroy, Leelee Sobieski, Molly Parker i Diane Delano.
  • País d’origen: Amèrica.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Terror i suspense.

 

ARGUMENT

Fa dies el meu pare em va recomenar una pel·lícula que segons ell era molt bona. L’hagués mirada  amb més atenció, l’únic que tracta sobre un tema una miqueta inquietant…

Un policia rep una carta d’una antiga amiga seva que viu en una illa a les costes d’Escòcia, explicant-li que la seva filla havia desaparegut feia dues setmanes i que si us plau la podria ajudar a trobar-la. El protagonista va a l’illa però no només la desaparició de la nena era estranya, sinó que no hi havia cap home de punta a punta. Comença a trobar moltes pistes que li fan obrir els ulls a una realitat molt més preocupant: la nena no estava morta, però ell aviat ho seria. Les dones d’aquell estrany lloc l’havien enganyat perquè  hi anés, en teoria a buscar la desapareguda, però l’objectiu que tenien era que ell tingués relacions amb elles i després l’oferirien als Déus de l’agricultura. Això ho feien un cop a l’any per assegurar-se la descendència. Quan ell se n’assabenta de tot, no pot marxar de l’illa i el cremen viu dintre una mena d’estàtua de fusta, amb la qual totes les dones fan un ritual, un ball  per a tenir bones collites durant l’any següent.

 

TRÀILER

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=MtE8DhotNXk[/youtube]

 

 

CRÍTICA

Aquesta història és molt semblant al mite de les dones Amazones, que no permetien cap home a la seva tribu i només els necessitaven un o dos cop a l’any per mantenir l’espècie i després , si el nadó era un nen, l’abandonaven . Les Amazones eren dones fortes, guerreres i sobretot dedicades a l’agricultura. A més he de dir que el ritual- festa del final s’assembla al que feien els druïdes celtes per demanar fertilitat als camps. Hi ha moltes semblances entre les tres històries i segurament si mirés la pel·lícula amb més atenció en trobaria moltíssimes més.  Em sap molt greu, però deixo aquesta feina per vosaltres, ja que només de pensar-hi, em vénen esgarrifances!!!

 

 

Jessica Rubricatus Mcdaid,

1r Batx. Llatí i Grec de l’Ins Miquel Martí i Pol.

Quod sumus

Ira de titanes, de Jonathan Liebesman

Publicat el per
14

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Ira de titanes.
  • Director: Jonathan Liebesman.
  • Guionistes: Greg Berlanti, David Leslie Johnson i Dan Mazeau.
  • Any d’estrena: 2012.
  • Durada:  min.
  • Repartiment: Sam Worthington, Rosamund Pike, Toby Kebbell, Edgar Ramírez, Bill Nighy, Danny Huston, Ralph Fiennes i Liam Neeson.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Aventures, acció i fantasia.

 

ARGUMENT

Ahir vaig anar a veure aquest film i, abans d’entrar estava bastant il·lusionat i tenia les expectatives molt altes. La pel·lícula està bé pel que fa a efectes especials, però l’argument és pobre i el seu desenvolupament és previsible. Tot i això, ens presenta moltes criatures mitològiques com les quimeres o els titans. Però hi ha un petit detall que considero que no és correcte: en un moment de la pel·lícula el protagonista ens parla de “gegants” quan són ciclops els que apareixen. A més, ens parla de les divinitats anteriors als déus olímpics, com Cronos, i de llocs emblemàtics de la mitologia com el Tàrtar, residència d’Hades. Segons la meva opinió, ja no hi haurà més pel·lícules d’en Perseu, ja que totes les divinitats es moren o desapareixen, per tant, si no hi ha déus, no hi ha semidéus.

 

TRÀILER

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=9TSxl1RCPzQ&feature=player_embedded[/youtube]

 

 

CRÍTICA

A mi aquesta pel·lícula em va agradar, ja que és del gènere que m’entusiasma, i aquesta és millor que la primera. Crec que està bé que es facin pel·lícules taquileres sobre l’antiguitat clàssica, ja que se n’han fet moltes, però no han assolit gran fama. Tot i això, en realitat a la gent li agrada aquest tipus de pel·lícules, perquè aquests últims anys se n’han fet unes quantes, com “Centurión”, “La legión del águila” o aquesta per citar alguns exemples. Convido a la gent a veure-les!!!

 

Si voleu veure més articles interessants sobre temes clàssics, podeu accedir al meu bloc PALB: Les petges del passat.


Arnau Lario Devesa

Juno

Publicat el per
10


Director: Jason Reitman
Actors/Actrius: Ellen Page, Allison Janney, J.K. Simmons, Olivia Thirlby, Michael Cera, Jason Bateman, Jennifer Garner
Gènere: comèdia
País: Estats Units
Any: 2007

Juno és una pel·lícula molt bonica sobre una adolescent que ha de combatre un embaràs, donar el seu bebè en adopció, passar l’últim any d’institut i continuar la relació amb el pare del seu fill. Li pregunten en una escena si es deia Juno pel planeta i ella contesta que és perquè el seu pare és un fanàtic dels mites clàssics. El seu nom queda molt ben reflectit en el personatge, ja que és molt protectora, es dedica a assegurar el futur del fill que tindrà, igual que la deessa Juno, Hera en la mitologia grega; el pare, en canvi, busca altres noies i Juno està molt gelosa, tot i que mai li mostra la seva ràbia, sinó que sempre ho comenta a les seves amigues ( igual que Hera, quan dolguda , comenta a les altres deesses les infidelitats de Júpiter/ Zeus). Finalment la història acaba molt bé: ells acaben junts i s’estimen molt, el bebè viurà feliçment amb la seva nova mare i tots dos comencen una nova vida dedicada a la música i l’amor.

M’encanta aquesta pel·lícula per moltes raons: la lluita, la responsabilitat d’una adolescent que no busca el camí més fàcil, l’ajut sempre dels pares i la comprensió de la seva amiga. La meva primera filla es dirà Juno, com la deessa i sobretot, pel significat que té per mi tota la història d’aquesta adolescent.

Jessica Rubricatus Mcdaid
1r Batx. Llatí
INS Miquel Martí i Pol

 

The Hours ( Les Hores) de Stephen Daldry

Publicat el per
9


Director: Stephen Daldry
Gènere: Drama
Nacionalitat: Americana
Protagonistes: Nicole Kidman, Julianne Moore i Meryl Streep.

Argument: Tres dones de diferents èpoques, Virgina Woolf, gran escriptora, Laura Brown, mestressa de casa, i Clarissa Vaughan, editora, viuen unes hores crucials de les seves vides, totes tres unides per la lectura de la novel·la “Mrs Dalloway” i totes tres a la recerca de la felicitat i intentant canviar el seu destí.

[youtube width=”650″ height=”550″]https://www.youtube.com/watch?v=O1Dj-v7L7RI[/youtube]

A l’assignatura de “Literatura Castellana” van veure la pel·lícula “Les Hores”. Els professors, el Joan Carrillo i la Rocío, ens van llençar un repte: Hi trobarien pervivència clàssica? Ecce!!!!

Segons la mitologia Grega, les Hores (Talo, Auxo i Carpo) són tres divinitats filles de Zeus i Temis que representen el cicle de la vegetació: Brollar, créixer i fructificar respectivament. Els seus atributs es poden relacionar amb les protagonistes de la pel·lícula de dues maneres diferents.
Podem dir que cada una de les Hores és una de les tres dones diferents: Talo, “brollar”, la relacionem amb Virgínia Woolf. Virgínia crea un llibre, una història que ha perdurat al llarg dels anys. Ha creat una vida amb aquesta novel·la, però el fet que l’obra hagi perdurat és gràcies a Auxo, “créixer”. Auxo correspon a Laura Brown, la que fa que aquesta novel·la sigui gran, igual que totes les persones que la van llegint.Carpo,”fructificar” és, finalment, Clarissa. Clarissa crea la flor que Virgínia va cultivar i que Laura va fer créixer. Ella dóna vida a la història que un dia es va escriure, la viu, molts anys després de que aquella vida, la SEVA vida, fos escrita.
També podem relacionar cada divinitat amb una fase del dia de les tres dones. Quan es lleven, “brollen” aquell dia que els marcarà per sempre. Es desperten i pensen en la vida que tenen i la vida que realment els agradaria tenir, “brollen” el seu futur. A partir d’aquí comencen a “créixer”. Viuen el seu dia però sense treure’s del cap aquella falsa felicitat a la que estan sotmeses, i pensen si realment val la pena haver-ho de aguantar. Pensen, plantegen, planegen i decideixen. I en aquesta decisió és quan “fructifiquen”. Al final del dia ho veuen tot més clar, arriben a la decisió final, la que arrossegaran fins la fi dels seus dies.

Júlia Tolosa, 1r Batx. llatí i grec
Ins Miquel Martí i Pol (Roda de Ter)
Quod sumus

El Retrat de Dorian Gray

Publicat el per
10

Hola! L’altre dia vaig mirar una pel·lícula que en un principi no hauria de tenir pervivència clàssica, però hi vaig trobar uns quants elements que em van cridar l’atenció: la pel·licula es diu El retrato de Dorian Gray de O. Wilde. És la versió del 2009.

Títol original: Dorian Grey

Direcció: Oliver Parker

País: Regne Unit

Any: 2010

Gènere: Drama

TRÀILER

[youtube]https://youtu.be/1zfPEgkYP_o[/youtube]

Dorian, un jove aristòcrata, torna a Londres després de viure la seva adolescència al camp. Quan arriba a la ciutat, fa amistat amb lord Henry Wotton que l’introdueix a la vida nocturna. A mesura que coneix nous vicis i plaers, s’obsessiona per tenir l’eterna joventut i bellesa, i per això fa un tracte amb el dimoni a qui dóna la seva ànima a canvi de ser immortal. Ell queda així durant molts anys, però el retrat que li havia pintat Basil Hallward, s’anava fent vell i corromput i és un recordatori de les seves faltes greus. Dorian es llença a una vida desenfrenada i fins i tot es  transforma en un criminal perquè mata el seu amic Basil. La primera vegada que veu com el retrat canvia és quan rebutja fredament ala seva promesa Sibyl Vane, una actriu de teatre. Passen divuit anys i Dorian gaudeix de tots els vicis possibles. El seu aspecte exterior continua igual mentre que el retrat es degrada cada vegada més i per això el tanca en una habitació. S’enamora de Hetti Merton i decideix retirar-se de la vida nocturna, però el quadre segueix la seva corrupció i,en un atac de ràbia, l’apunyala. Els criats senten un crit horripilant, hi entren i hi veuen el retrat del seu senyor com era al principi, i al terra, hi troben un monstre horripilant ja mort.

Podriem relacionar aquesta història amb la Sibil·la de Cumes i el déu Apol·lo. Ell volia aconseguir la sacerdotessa tant si com no i li va dir que li portaria a terme qualsevol dels seus desitjos. La Sibil·la va agafar un grapat de sorra i va dir que volia tants anys com granets. Apol·lo li va concedir, però en veure que tot i haver-li garantit el desig, la Sibil·la es negava a tenir cap mena de relació amb ell, va maleir-la i aquesta envellia, però no li va donar l’eternitat. Igual que el quadre: es fa vell i lleig, però mentre duri Dorian no es podrà morir .
A part de la història, hi ha d’altres elements que podem observar: hi ha una escena on Dorian va a una casa de barrets i allà representada hi ha una estàtua immensa de la deessa Venus/Afrodita amb la gran closca. És interessant també que la primera dona, la que Dorian més estima, té una cabellera llarguíssima i pèl-roja com la mateixa Afrodita.
La pel·lícula m’ha agradat força i segur que hi té moltes coses més per a comentar, però el llibre sempre serà millor.

Jèssica “Rubricatus” Mcdaid, 1r Batx. llatí
Ins Miquel Martí i Pol,
Roda de Ter

Els amors d’Astrea i de Celadó, d’Eric Rohmer

Publicat el per
2

Nom original: Les Amours d’Astrée et de Céladon
Director i guionistes: Eric Rohmer segons l’obra original d’Honoré d’Urfé
Any d’estrena: 2007
Durada: 105 min.
Repartiment: Stéphanie de Crayencour (Astrea), Andy Gillet (Celadó), Cécile Cassel (Leònida), Véronique Reymond (Galatea), Rosette (Sylvie), Jocelyn Quivrin (Lícidas), Mathilde Mosnier (Fil·lis), Rodolphe Pauly (Hilas)
País d’origen: Coproducció França-Espanya-Itàlia; Rezo Producciones / Alta Producción / Bim Producciones
Idioma original: Francès
Gènere: Drama, Romàntic

ARGUMENT

En temps dels druides, Celadó i Astrea són dos pastors de la regió francesa de Forez. S’estimen amb un amor ben pur, però quan Astrea se sent enganyada per un pretendent rebutja Celadó i aquest, desesperat, es tira al riu. Astrea el creu ben mort, però el reculllen en secret unes nimfes del bosc i el cuiden. Celadó haurà de superar la maledicció que li impedeix que la seva estimada el torni a veure.

Boig d’amor i de desesperació, desitjat per les nimfes, envoltat de rivals i forçat a disfressar-se de dona potser aconseguirà ser reconegut per Astrea sense trencar el jurament.

TRÀILER

CRÍTICA

Els amors d’Astrea i Celadó és una fidel adaptació cinematogràfica amb tota la naturalitat del so en directe i de la il·luminació natural i amb recursos més propis del cinema mut (múltiples foses i encadenats, rètols pel pas del temps, format de 1,33…) d’ una novel·la oblidada del segle XVII sobre una història que passa al segle V, l’Astrea d’Honoré d’Urfé. L’acció té lloc en un llogarret gal. Els protagonistes són pastorets adolescents que ens recorden la novel·la pastoral grega Dafnis i Cloe, els idil·lis de Teòcrit, les Bucòliques de Virgili i la posterior influència en la literatura de tots els temps i d’una manera especial en l’Arcàdia de Sannazaro, Garcilaso de la Vega…

Encara recordo el disgust que em va provocar la mort de Maurice Schere més conegut com a Eric Rohmer . Aquest cineasta francès va morir als 89 anys i sols tres anys abans ens deixava aquesta pel·lícula en què treu de l’oblit la part central de l’obra d’Honoré d’Urfé, la novel·la d’amor més boja de la literatura barroca, sense abandonar els conceptes de fidelitat, llibertinatge, comunicació i necessitat d’amor que tan caracteritza el seu cinema.

És una pel·lícula hedonista, sensual, romàntica i bucòlica, farcida de referents clàssics i perfecte per estudiar certs personatges de la mitologia (Astrea, Cupido, les nimfes…), el canvi de sexe o l’aparent lesbianisme, i de la novel·la pastoral, així com obres pictòriques mitològiques. És tot un cant a la natura i a l’amor. Tanmateix avorrirà als cinèfils d’acció.

Margalida