Quant a Margalida Capellà Soler

Professora de clàssiques de l'institut Premià de Mar.

Mitologia grega a Mentes criminales

El dimarts 3 de maig a les 22.30h van emetre al canal Cuatro un capítol de la sèrie “Mentes criminales”.

“Un home que porta una nota en què posa que morirà en 24 hores, agredeix un policia per entrar a la presó i sentir-se protegit. Aquesta mateixa nit, mor en una cel·la ocupada només per ell. L’endemà, diverses persones de la mateixa localitat reben la mateixa nota i moren sota estranyes circumstàncies. “

Aquesta és la introducció al capítol, però en cap cas no mencionen que l’assassí és un obsessionat de la cultura grega i dels mites grecs. Quan era petit a causa d’un incident desafortunat, el porta a l’hospital i allà el visita una professora que li fa el regal més especial que podria haver-li fet. Li regala un llibre de mitologia grega, i en llegir-lo comença a sentir-se identificat amb el mite de Teseu i el laberint, s’identifica amb Teseu i identifica el laberint del mite amb el bosc on va sofrir l’accident i es torna un obsessiu de la cultura grega antiga i tots els seus mites.

El que no queda gaire clar, és que en matar les seves víctimes els hi deixa un tros de corda al voltant del cos, al capítol explica que cada fil de la corda té un significat.

És molt gratificant reconèixer en coses quotidianes com pot ser una sèrie de televisió, coses apreses a classe com són els mites!

Coneixies el mite de Teseu i el laberint? Com va aconseguir Teseu sa i estalvi del laberint? Podries dir quin es el significat de cada fil de la corda? A quin personatge mitològic fa referència?

Xènia Sànchez

1r de Batx. Grec i Llatí

Lemnos, la tragedia del engaño

Lemnos, la tragedia del engaño

Lemnos és un projecte de llargmetratge, amb guió i direcció d’Alejandro Lorenzo Lledó, basat en la tragèdia grega  Filoctetes  de Sòfocles i amb actors que prometen. Tot un reguitzell d’associacions li donen suport i esperem que ben aviat en puguem gaudir per això, no sols des de Chiron sinó també des de La cinta de Νίκη ens afegim a tan esplèndida iniciativa.

FITXA TÈCNICA:

  • Nom original: Lemnos, la tragedia del engaño
  • Director i guionistesAlejandro Lorenzo Lledó
  • Any d’estrena:
  • Durada: 100 minuts
  • RepartimentMarc Clotet (Neoptòlem), Jacob Torres (Filoctetes), Alex Brendemühl (Odisseu), Marc Pujol (Alceu).
  • País d’origen: Espanya
  • Idioma original: Castellà
  • Gènere:
  • Tragèdia grega

ARGUMENT:

Odisseu i Neoptòlem viatgen a l’illa de Lemnos, en el desè any de la guerra de Troia, per aconseguir la decisiva intervenció de Filoctetes, propietari de l’arc d’Hèracles. Renunciant al seu sentit de l’honor i de la justícia, Neoptòlem utilitza l’engany i l’astúcia per robar l’arc, infligint a la seva ànima una ferida inesborrable.

TRÀILER: (A l’espera de l’original)
Imatge de previsualització de YouTube

NOTÍCIES:
Lemnos conta per primer cop al cinema la missió que va marcar el destí de la guerra de Troia i ens transporta a un món mític d’herois llegendaris, armes sobrenaturals i llocs inexplorats. Els déus romanen impassibles al dolor humà. Els corruptes són premiats i els febles repudiats. Les grans certeses han desaparegut i la supervivència esdevé una aventura .

Lemnos ocupa el buit del cinema espanyol pel que fa a les adaptacions d’obres grecollatines. S’erigirà com la primera tragèdia grega del cinema espanyol. I vol ser-ho respectant l’esperit de l’obra original, però adaptant-la al llenguatge del cinematògraf i potenciant els paral·lelismes amb l’actualitat en un diàleg viu amb el passat.

Es constitueix com un producte audiovisual de qualitat, que emocioni i commogui amb les adversitats, anhels i somnis dels personatges i sigui un vehicle per a la imaginació . Pretén ser una obra innovadora que fascini i enriqueixi l’espectador i agiti les seves consciències i que serveixi també de reivindicació del nostre patrimoni grecollatí, posant de relleu la modernitat de l’antiguitat, font inesgotable de respostes a les qüestions fonamentals de l’ésser humà, especialment en moments de crisi i incertesa com l’actual.
Lemnos vol transcendir els estrictes límits de la pantalla de cinema per esdevenir un esdeveniment amb repercussió en els altres àmbits de la vida cultural. A l’exhibició en cinemes i festivals de cinema se sumarà la difusió de la pel·lícula en instituts, universitats, festivals de teatre grecollatí, museus, centres de cultura, establint un intercanvi fructífer amb alumnes, professors, associacions i institucions.

Les grans obres són aquelles capaces de conjugar diversos nivells d’interpretació i de reunir entre els seus espectadors diferents sensibilitats i inquietuds. Lemnos és la pel· lícula de l’aficionat o de l’amant del cinema, de l’ inexpert en el món antic o de l’estudiós de l’antiguitat, del qual desitja veure una història ben narrada en imatges i sons, l’estudiant o l’adult, del que vol evadir-se del present i submergir-se en un fascinant món mític de déus i homes, desitjós de trobar i deixar-se delectar amb la claredat i transparència d’un bell film bell.

Lemnos presenta un conflicte ètic i moral sobre el sentit de la justícia .
Quan Odisseu, cap grec i màxim representant del poder de l’exèrcit, transmet a Neoptòlem l’engany a aplicar per robar l’arc que té Filoctetes, determinant per a la conquesta de Troia, postil·la : “potser hagin altres formes més honrades d’actuar, però ara hem de ser espoliadors de tan valuosa arma”. A canvi, rebrà grans premis: glòria, reconeixement, riqueses. Per a Odisseu les persones són mitjans per aconseguir un guany. Neoptòlem enganyarà i robarà a Filoctetes, però descobrirà un ésser humà admirable. Un ésser noble i sincer, abandonat malalt per l’exèrcit grec i que ara torna a ser maltractat. La tragèdia de Neoptòlem és ser honrat en un món corrupte. Haver estat elegit per decidir la guerra de Troia i pensar en solucions justes. En definitiva, tenir consciència.

Mentre esperem amb candeletes que Lemnos sigui ben aviat una realitat i li puguem dedicar-li una entrada completa amb tràiler i crítica inclosa, després d’anar a veure-la al cinema, podeu seguir la seva evolució al blog de la pel·lícula i a les xarxes socials (Facebook i Twitter).

Els amors d’Astrea i de Celadó, d’Eric Rohmer

Nom original: Les Amours d’Astrée et de Céladon
Director i guionistes: Eric Rohmer segons l’obra original d’Honoré d’Urfé
Any d’estrena: 2007
Durada: 105 min.
Repartiment: Stéphanie de Crayencour (Astrea), Andy Gillet (Celadó), Cécile Cassel (Leònida), Véronique Reymond (Galatea), Rosette (Sylvie), Jocelyn Quivrin (Lícidas), Mathilde Mosnier (Fil·lis), Rodolphe Pauly (Hilas)
País d’origen: Coproducció França-Espanya-Itàlia; Rezo Producciones / Alta Producción / Bim Producciones
Idioma original: Francès
Gènere: Drama, Romàntic

ARGUMENT

En temps dels druides, Celadó i Astrea són dos pastors de la regió francesa de Forez. S’estimen amb un amor ben pur, però quan Astrea se sent enganyada per un pretendent rebutja Celadó i aquest, desesperat, es tira al riu. Astrea el creu ben mort, però el reculllen en secret unes nimfes del bosc i el cuiden. Celadó haurà de superar la maledicció que li impedeix que la seva estimada el torni a veure.

Boig d’amor i de desesperació, desitjat per les nimfes, envoltat de rivals i forçat a disfressar-se de dona potser aconseguirà ser reconegut per Astrea sense trencar el jurament.

TRÀILER

CRÍTICA

Els amors d’Astrea i Celadó és una fidel adaptació cinematogràfica amb tota la naturalitat del so en directe i de la il·luminació natural i amb recursos més propis del cinema mut (múltiples foses i encadenats, rètols pel pas del temps, format de 1,33…) d’ una novel·la oblidada del segle XVII sobre una història que passa al segle V, l’Astrea d’Honoré d’Urfé. L’acció té lloc en un llogarret gal. Els protagonistes són pastorets adolescents que ens recorden la novel·la pastoral grega Dafnis i Cloe, els idil·lis de Teòcrit, les Bucòliques de Virgili i la posterior influència en la literatura de tots els temps i d’una manera especial en l’Arcàdia de Sannazaro, Garcilaso de la Vega…

Encara recordo el disgust que em va provocar la mort de Maurice Schere més conegut com a Eric Rohmer . Aquest cineasta francès va morir als 89 anys i sols tres anys abans ens deixava aquesta pel·lícula en què treu de l’oblit la part central de l’obra d’Honoré d’Urfé, la novel·la d’amor més boja de la literatura barroca, sense abandonar els conceptes de fidelitat, llibertinatge, comunicació i necessitat d’amor que tan caracteritza el seu cinema.

És una pel·lícula hedonista, sensual, romàntica i bucòlica, farcida de referents clàssics i perfecte per estudiar certs personatges de la mitologia (Astrea, Cupido, les nimfes…), el canvi de sexe o l’aparent lesbianisme, i de la novel·la pastoral, així com obres pictòriques mitològiques. És tot un cant a la natura i a l’amor. Tanmateix avorrirà als cinèfils d’acció.

Margalida