Ispansi de Carlos Iglesias

Ispansi

FITXA TÈCNICA

Títol original: Ispansi (Españoles)

Director: Carlos Iglesias

Guionistes: Carlos Iglesias

Any d’estrena: 2011

Durada: 115 min.

Repartiment: Esther Regina, Carlos Iglesias, Isabelle Stoffel, Eloisa Vargas, Bruto Pomeroy, Isabel Blanco

País d’origen: Espanya

Idioma original: Castellà

Gènere: Drama històric i romàntic

 

ARGUMENT

Poc després d’esclatar la Guerra Civil espanyola, la República va enviar 3.000 nens a Rússia per protegir-los dels bombardejos dels nacionals. Els primers en sortir van ser els nens dels orfenats. Beatriz, filla d’una acabalada família de dretes, el pare i el germà de la qual eren falangistes, es va quedar embarassada d’un home que es va negar a casar-s’hi i va decidir amagar al seu fill en un orfenat de Madrid. En assabentar-se de l’imminent viatge del nen a Rússia, roba els documents d’identitat de la Paula, una republicana morta i s’ofereix com a voluntària per tenir cura dels nens. Emprendrà així un viatge terrible, envoltada d’enemics, a milers de quilòmetres del seu país i del seu món.

El juny del 1941, Hitler va envair Rússia. La contínua arribada de tropes soviètiques per a la defensa de Moscou entorpeix una i altra vegada el viatge dels espanyols. En una d’aquestes parades se’ls uneix Álvaro, un comissari polític del Partit Comunista d’Espanya.

 

TRÀILER

CRÍTICA

“Una metáfora de la concordia y armonía entre dos bandos incompatibles (…) la puesta en escena es aún más voluntariosa que su idea conciliadora y los retratos que hace son, aunque comunes, fuertes y eficaces.” – Crítica de E. R. M.
del 04/03/2011 publicada en el diari ABC.

És ben cert que el director explica la història amb força objectivitat, sobretot perquè és capaç de criticar les males accions dels dos bàndols i alhora justificar les seves creences. Per una banda, la Beatriz i la seva família són falangistes perquè tenen por que els republicans cremin la seva casa o atemptin contra ells. Per l’altra banda, l’Álvaro i els altres educadors dels nens espanyols a Rússia són d’ideologies d’esquerres perquè se senten explotats per les classes poderoses, les dretes. Encara que tots dos grups tenen un punt de raó, utilitzen la violència per imposar les seves idees i això no es pot justificar. El director fa que l’espectador es vegi incapaç de dir qui té raó: la Beatriz o l’Álvaro.

També hi podem trobar alguns referents clàssics:

– La relació d’amor i odi entre la Beatriz i l’Álvaro ens recorda a la relació entre Medea i Jàson.

Les creences polítiques, culturals i religioses de la Beatriz i l’Álvaro són totalment oposades però la parella se sent atreta per l’altre sense cap explicació, es tracta d’una relació d’amor i odi. Jàson i Medea també s’estimaven i van ser molt feliços durant els deu primers anys de matrimoni. Però un bon dia Jàson decidí deixar Medea per casar-se amb Creüsa (Glauce), la filla del rei Creont de Corint. Aquest fet va provocar una gran còlera en Medea envers el seu marit, tot i que cal dir que si no estimés Jàson de debò no l’importaria tant la seva infidelitat. Per aquest motiu Medea vol i no vol venjar-se, l’odia i l’estima. Com s’explica? Moltes vegades no es pot explicar el perquè de l’amor.

– La Beatriz és capaç d’abandonar la seva família i els seus ideals polítics i culturals (falangisme, religió, conservadorisme…) per seguir allò que més estima: el seu fill Javier.

Javier és el fill que Beatriz no va poder acceptar quan va néixer per ésser mare soltera, així que el va donar a un orfenat de Madrid i cada dia hi anava com a educadora voluntària dels nens. Quan van voler enviar en Javier a Rússia per protegir-lo de l’avenç de les tropes insurrectes, la Beatriz es va fer passar per una republicana per viatjar amb ell. Va haver de comportar-se i viure com una comunista convençuda, criticar els falangistes (la seva família inclosa) i renunciar els seus costums religiosos. Quan Javier mor atropellat per un tren durant la fugida del grup d’espanyols cap a Sibèria, Beatriz ho perd tot i confessa a l’Álvaro la seva identitat real. L’Álvaro, tot i les seves creences contràries, no ho explica a ningú i llavors sorgeix una bonica història d’amor però amb contínues desavinences de caire polític.

Antígona també renuncia la seva família, com Beatriz, per seguir Polinces, el seu estimat germà, com Beatriz segueix el seu fill Javier. La princesa tebana és capaç de trencar els seus llaços amb la seva germana Ismene, els seus oncles Creont i Eurídice i el seu cosí i promès Hèmon. Arran del conflicte pel tron entre els dos germans Etèocles i Polinices i la mort d’ambdós, Creont (el nou rei) ordena honorar el cos d’Etèocles i prohibeix enterrar el de Polinices i a més a més el considera “traïdor de la pàtria”, com si fos l’únic culpable del conflicte. Antígona no pot permetre una injustícia com aquesta envers el seu germà i decideix desobeir les lleis injustes per donar sepultura al seu germà. Creont condemnaria Antígona a mort. Aquest conflicte ens recorda molt a la Guerra Civil, on es van enfrontar les dues Espanyes, la nacional i la republicana, i on els vencedors van condemnar severament els perdedors. Salvador Espriu ja ho deia a la seva versió d’Antígona

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Anna Karenina de Joe Wright

Anna Karenina

 

FITXA TÈCNICA

Títol original: Anna Karenina

Director: Joe Wright

Guionistes: Tom Stoppard (adaptació de l’obra original de Lev Tolstoi)

Any d’estrena: 2012

Durada: 130 min.

Repartiment: Keira Knightley, Jude Law, Aaron Johnson, Kelly Macdonald, Matthew Macfadyen, Alicia Vikander, Olivia Williams

País d’origen: Regne Unit, França

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric i romàntic

 

ARGUMENT

L’Anna Karenina de Joe Wright es tracta d’una adaptació de la novel·la Anna Karenina de l’autor rus Lev Tolstoi, publicada l’any 1877. L’objectiu de Tolstoi era explorar la capacitat del cor humà d’estimar i de mostrar o millor dit criticar la societat de la Rússia imperial de l’últim terç del segle XIX, concretament les classes altes.

La preciosa i vivaç Anna Karenina porta l’estil de vida desitjat per totes les seves contemporànies: està casada amb en Karenin, un important funcionari a qui ha donat un fill, i la seva posició social a Sant Petersburg és envejable. Viatja a Moscou després de rebre una carta del seu germà, el faldiller Oblonski, demanant-li ajuda per salvar el seu matrimoni amb la Dolly. Al tren, Anna coneix la comtessa Vronski, la qual està esperant el seu fill, l’elegant oficial de cavalleria Vronski. Quan l’Anna és presentada a l’oficial, sorgeix un fort vincle entre ambdós joves.

TRÀILER

 

CRÍTICA

Anna Karenina ha estat guardonada amb l’Òscar a millor Disseny de Vestuari d’enguany. També estava nominada a millor Fotografia, millor Banda Sonora i millor Direcció d’Art. Amb aquesta primera presentació, podem deduir que Anna Karenina és d’aquelles pel·lícules amb les que gaudir (independentment de l’argument) de l’ambientació històrica i paisatgística, els meravellosos vestits que duen els personatges i una absorvent melodia que endinsa els espectadors a la Rússia Imperial.

A diferència de l’ambientació, l’argument ha rebut algunes crítiques negatives. Els actors interpreten uns personatges que alhora estan interpretant en un teatre. Dit així sembla una mica confós i no és estrany que els espectadors es perdin al començament de la pel·lícula perquè no saben qui actua, on es troba, qui el mira, etc. L’obra original de Lev Tolstoi no és tan complicada d’entendre, doncs els personatges actuen amb normalitat. Es tracta d’una iniciativa del director d’aquesta versió, Joe Wright, de situar l’acció de la pel·lícula en un teatre decorat com si es tractés la Rússia dels tsars. Aquest joc del “teatre” de Wright té la funció de donar èmfasi a la crítica social que Tolstoi feia a la seva novel·la: la hipocresia de la societat de llavors, que mirava el món com si es tractés d’una obra teatral i tingués el dret de criticar, xafardejar i valorar les actuacions dels actors. Anna Karenina es troba en el punt de mira de la societat russa de la dècada de 1870 per l’escàndol que ha comés (ser-li infidel al seu marit), tothom està pendent dels passos que fa.

Considero que l’ambientació teatral no és un defecte de la pel·lícula, sinó un joc enginyós de Joe Wright, qui vol posar a prova els espectadors, a veure si aquests entenen el sentit de “la interpretació dins la interpretació”. Tot i així sempre és millor llegir-se abans l’obra original o un resum d’aquesta a la Viquipèdia.

Respecte a l’actuació dels actors cal dir que és fantàstica i digna d’Òscar, especialment la de Keira Knightley (que interpreta a Anna Karenina) i la de Jude Law (que interpreta al marit, Alexei Karenin).

També podem relacionar el tema principal d’Anna Karenina amb Ovidi i el seu Ars Amatoria. La protagonista de l’obra de Tolstoi es deixa emportar per les seves passions amoroses, segurament inspirades per les novel·les romàntiques, les quals exalta l’amor prohibit entre d’altres coses. Ovidi escriu Ars Amatòria, una obra elegíaca que es tracta d’un manual de seducció i enamorament tant per a homes com per a dones. En ella, el poeta elegíac incita els enamorats a actuar segons els seus sentiments romàntics i seguint les instruccions d’Ovidi que alhora han estat enviades per la deessa Venus. Els joves han de posar-les en pràctica fins i tot amb dones casades i donzelles verges. Així com Anna Karenina va caure en la temptació, la filla i la néta de l’emperador August també van ser infidels als seus esposos després de llegir l’Ars Amatoria. L’emperador August, qui volia regenerar la societat romana del segle I aC i tornar als valors tradicionals, va sentir-se molt avergonyit de les seves descendents i les va desterrar pel seu mal exemple i haver comès el delicte d’incomplir el jurament de fidelitat matrimonial. August també va expulsar Ovidi, l’autor de l’obra que revolucionava el poble romà. Però en realitat, Ovidi no pretenia imposar aquests valors a la societat, sinó simplement crear una obra literària de pura ficció.

Anna Karenina i Vronski

Anna Karenina i l’oficial Vronski, fotografia extreta de la pel·lícula.

També ens pot fer recordar el mite de Medea, en aquest cas Anna Karenina és infidel a Alexei Karenin com ho és Jàson amb Medea. Jàson va unir-se amb Creüsa pensant que seria feliç i que no feia cap mal a ningú, finalment acaba perdent els fills com a conseqüència d’un atac de bogeria de la seva antiga esposa, Medea. Anna Karenina no perd el seu fill literalment, però és cert que quan Karenin descobreix la relació de la seva dona amb l’oficial Vronski, li prohibeix veure el seu fill Serguei.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx. Llatí i Grec

Penèlope de Mark Palansky

Penèlope

FITXA TÈCNICA

Nom original: Penelope

Director: Mark Palansky

Guionistes: Leslie Caveny

Any d’estrena: 2006

Durada: 101 min.

Repartiment: Christina Ricci, James McAvoy, Catherine O’Hara, Richard E. Grant, Reese Witherspoon

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Comèdia romàntica i fantàstica

 

ARGUMENT

La Penèlope pertany a una família enriquida sobre la qual pesa una maledicció: el seu nas és igual que el musell d’un porc. L’única esperança de que la maledicció es trenqui és que algú de la seva mateixa posició social i econòmica, s’enamori d’ella, acceptant-la tal i com és. Però la Penèlope està tipa d’esperar, reclosa en la mansió dels seus pares. Quan aconsegueix sortir al món exterior, la seva foto és publicada als diaris i es converteix en un espectacle, el que la porta a reflexionar sobre el que significa sentir-se diferent i el que significa ser estimada.

 

TRÀILER

 

CRÍTICA

“Encantadora y comedida fábula con algunos modernos y traviesos giros.” -Kirk Honeycutt, crític a The Hollywood Reporter.

Comparteixo l’opinió de Honeycutt, tot i que el personatge de Penèlope ens inspira molta pena, és precisament per aquesta situació tan estranya i fantàstica el que fa que la pel·lícula resulti divertida i entretinguda al públic. A més a més conté molts valors, sobretot d’acceptació i igualtat social, molta gent es sent inferior als altres perquè té o no té coses que la resta de la societat sí. En fi, crec que després de veure la pel·lícula un aprèn ha valorar la seva vida i ser feliç amb allò més senzill.

El nom de “Penèlope” ens recorda a l’esposa d’Ulisses (Odisseu en grec), que també es deia així. Podem trobar el personatge de Penèlope a l’Odissea d’Homer, en la que s’explica el viatge de tornada d’Ulisses, l’astut guerrer i rei d’Ítaca. El protagonista de l’obra èpica d’Homer va marxar d’Ítaca per anar a lluitar a la Guerra de Troia, al costat del bàndol aqueu o grec. Com ja sabeu, el conflicte va durar deu anys i va ser llavors quan Ulisses va començar el seu viatge a casa. Però va trobar-se amb un munt d’impediments de déus i altres criatures mitològiques que el van retenir durant deu anys més.

Mentrestant, Penèlope va esperar el seu espòs, concretament durant vint anys. Ulisses va demanar-li que es tornés a casar si no havia tornat quan el seu fill Telèmac (que quan el seu pare va anar-se’n era un nadó) ja li havia crescut la barba i per tant havia passat molt de temps. Des de que Ulisses va abandonar Ítaca, incontables pretendents havien ocupat palau i no tenien la intenció d’anar-se’n fins que Penèlope escollís un d’ells com a marit i per tant nou rei d’Ítaca. Telèmac ja era un adult i començava a tenir barba, però Penèlope seguia tenint esperança que el seu marit tornaria, així que va anunciar als seus pretendents que tornaria a casar-se quan acabés de filar una tela, tela que desfeia cada nit i que resultable inacabable. Finalment Ulisses va tornar, va fer fora els pretendents i va reprendre la seva vida matrimonial amb Penèlope. Així doncs, a la mitologia greco-llatina, Penèlope és el símbol de fidelitat matrimonial.

Un altre referent que trobaríem seria el fet de no ser acceptat socialment per l’aspecte físic, que els pares sentin vergonya d’una criatura i no la deixin sortir al món real. El mite que tracta aquests valors és el del Minotaure. En ell, la reina Pasífae (esposa del rei Minos de Creta) se sent atreta sexualment per un formós brau blanc. L’enginyer Dèdal, seguint les indicacions de Pasífae, crea un artefacte perquè pugui tenir relacions amb el brau. D’aquesta unió zoofílica sorgeix el Minotaure, que té el cap de brau com el seu pare i el cos d’humà, com la seva mare. Quan ho descobreix el rei Minos sent vergonya cap a la seva dona i cap el seu fillastre, a més a més la pròpia Pasífae el rebutja, tancant-lo en un fosc laberint, on mai no pugui ser vist. Així com Penèlope, el Minotaure també ha patit una maledicció i ha de viure tancat com ella perquè els seus pares no l’accepten tal i com és. Només la seva germanastra Ariadna el visita amb freqüència i li mostra amor. Malauradament el final del fill de Pasífae no és tan afortunat com el de Penèlope, doncs és assassinat per l’heroi atenès Teseu.

Laia Muñoz Osorio
2n Batx. Grec i Llatí

La voz dormida de Benito Zambrano

La voz dormida

 

FITXA TÈCNICA

Títol original: La voz dormida

Director: Benito Zambrano

Guionistes: Benito Zambrano i Ignacio del Moral

Any d’estrena: 2011

Durada: 128 min.

Repartiment: Inma Cuesta, María León, Marc Clotet, Daniel Holguín, Javier Godino, Miryam Gallego, Meri Rodríguez, Susi Sánchez, Begoña Maestre, Juan Amén, Lola Casamayor, Ángela Cremonte

País d’origen: Espanya

Idioma original: Castellà

Gènere: Drama històric

 

ARGUMENT

La Pepita, una jove cordovesa d’origen rural, viatja a Madrid a principis de la dècada dels 40, en plena postguerra, per estar a prop de la seva germana Hortensia, que està embarassada i a la presó, acusada de “roja” juntament amb altres dones.

La Pepita coneix en Paulino, un valencià de família burgesa, que lluita al costat del seu cunyat Felipe a la serra de Madrid. En Paulino i en Felipe, entre d’altres, formen part de la resistència republicana, contrària al règim recentment imposat per Franco. Tot i la dificultat de la seva relació, en Paulino i la Pepita s’enamoren apassionadament.

L’Hortensia és jutjada i condemnada a mort. Tot i així, la Pepita intenta per tots els mitjans que redueixin la condemna o bé posposin l’execució, no només per la seva germana sinó també pel seu nebot, acabat de néixer. Així, la jove i valenta Pepita va cada dia a la presó amb l’objectiu d’endur-se’n el fill de l’Hortensia, suplicant que no el donin en adopció o l’internin en un orfenat.

 

TRÀILER

CRÍTICA

“Es un universo de verdugos y víctimas retratado con aroma de teatro rancio.” -El País.

“A menudo nos invade la sensación de que ya hay demasiadas películas sobre la Guerra Civil o su inmediata posguerra.” -La Vanguardia.

A partir de les citacions dels crítics de “La voz dormida” als diaris de El País i La Vanguardia, podem concloure que potser és cert que a moltes pel·lícules històriques els hi manquen profunditat en el caràcter dels personatges i expressivitat. Una de les raons de perquè està passant podria ser que últimament s’estan produint massa pel·lícules sobre una mateixa etapa històrica en un mateix indret, en aquest cas seria la Guerra Civil espanyola i la postguerra (Las 13 rosas, Pa negre, Les veus del Panamo, La lengua de las mariposas, etc.).

Però també és cert que als cinèfils no els importa veure pel·lícules que tractin sobre temes semblants i fins i tot veuen una i una altra vegada les mateixes. Una època és massa llarga i detallada per a una sola pel·lícula. Per exemple, les pel·lícules que he anomenat abans tenen en comú el mateix tema: la Guerra Civil. Però en realitat tracten aspectes diferents: Las 13 rosas i La voz dormida mostren la dona roja a finals del conflicte; en canvi Pa Negre i La lengua de las mariposas expliquen la vida dels nens abans i després de la guerra.

Amb això pretenc dir que una època històrica mai no serà explotada pels mitjans de comunicació i el cinema perquè és impossible explicar totes les vivències que van ocórrer llavors. En la meva opinió, veure una altra pel·lícula de la postguerra espanyola només fa que entrar-me ganes de veure’n d’altres de semblants. La voz dormida és simplement fantàstica pel seu argument, l’actuació dels actors, els sentiments i el patiment que s’hi reflecteixen, etc. El fet que diverses pel·lícules mostrin detalls comuns ajuda a aprendre i reafirmar el que s’ha vist i après amb altres versions cinematogràfiques.

Un altre aspecte que m’agradaria comentar sobre la pel·lícula són els referents clàssics que hi podem trobar, concretament amb l’Antígona de Sòfocles i sobretot amb l’adaptació de Salvador Espriu.

A l’Antígona de Sòfocles, Etèocles es nega a cedir el tron al seu germà Polinices, així incomplint el desig del seu pare, el rei Èdip de Tebes, d’alternar-se el poder. Polinices forma un poderós exèrcit i ataca Tebes. Llavors esclata una terrible batalla en la que molts tebans perden la vida, entre ells Etèocles i Polinices, qui van lluitar en un duel a mort. Creont, l’oncle dels prínceps per part de mare, és el nou rei de Tebes i la primera llei que estableix és la d’honorar el cos d’Etèocles i la de no enterrar el cadàver de Polinices, exposant-lo nu fora del recinte de Tebes. Antígona, germana d’ambdós, decideix incomplir les lleis de Creont i enterrar Polinices. Malauradament és vista pels guardes del rei i aquest la condema a mort.

L’Antígona d’Espriu utilitza aquest fragment del cicle tebà per comparar-lo i criticar la Guerra Civil Espanyola. Antígona representa els caiguts, però que segueixen lluitant pels seus ideals i inevitablement troben una mort cruel i injusta. Creont és un alter ego de Franco, al qual Espriu l’acusa d’imposar un règim tirà guiat per la irracionalitat i de no perdonar les víctimes del bàndol contrari. Així doncs, La voz dormida està estretament relacionada amb la versió espriuana. L’equivalència dels personatges seria aquesta:

Hortensia/Antígona: La protagonista valenta i decidida, capaç de sacrificar la vida per lluitar pels seus ideals.

Pepita/Ismene: La germana de la protagonista i heroïna. Encara que intenten salvar les seves germanes de la mort, fracassen. El seu caràcter resulta més covard i prefereixen renunciar a les seves creences per evitar problemes.

Felipe/Hèmon: És l’estimat de l’heroïna i també és decidit i valent, encara que no tant com la protagonista. No poden evitar el tràgic destí de les seves estimades, tot i que només Hèmon és capaç de treure’s la vida per la seva enamorada.

Franco (tot i que no hi apareix físicament)/Creont: És l’antagonista de l’obra, injust i cruel, que dicta unes lleis irracionals que contradiuen els ideals dels protagonistes. A diferència de Creont, Franco mai no arriba a penedir-se dels seus errors.

 

La voz dormida

Hortensia i el seu fill acabat de néixer a la presó, imatge extreta de la pel·lícula.

Hortensia i les seves companyes de presó, com Antígona, pateixen el sever càstig de la condemna a mort per lluitar per uns idels polítics i morals que contradiuen la llei imposada pel rei o en aquest cas el dictador. Està clar que mai la llei no beneficiarà tothom, però hem de procurar que almenys no ens allunyi de la raó.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Ben-Hur, de William Wyler

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Ben-Hur una historia de Cristo.
  • Director: William Wyler.
  • Guionistes: Karl Tunberg, Maxwell Anderson, Christopher Fry i Gore Vidal
  • Any d’estrena: 1959.
  • Durada: 212 minuts.
  • Repartiment: Charlton Heston, Jack Hawkins, Stephen Boyd, Haya Harareet, Sam Jaffe, Hugh Griffith i Finlay Currie.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: acció, aventures, drama, històric i romàntic.

 

ARGUMENT

La història es desenvolupa a la província de Judea,  l’any 30. L’imperi romà és l’amo i senyor de la majoria de poblacions descobertes al món, d’entre elles Judea, a la qual els romans governaven amb duresa. Els habitants esperen amb ànsia l’arribada d’un nou Messies que alliberarà el poble jueu dels romans.

El nostre protagonista és Judà Ben-Hur (Charlton Heston), un príncep ric que comercia amb espècies d’Orient a Roma, un home respectat i creient. La situació és tèrbola i es preveu un aixecament violent contra el poder romà, els romans respondran a aquesta amenaça enviant dues legions dirigides pel cap militar Messala (Stephen Boyd), vell amic de l’infància d’en Ben-Hur.

En Judá Ben-Hur veu a Messala com un amic i una possibilitat de canvi pel seu poble, una espurna d’esperança per l’enteniment, el raonament i el respecte. Però per altra banda Messala veu el seu vell amic com l’home que assenyalarà els enemics jueus de Roma per la seva amistat passada. No obstant, Ben-Hur s’hi nega i Messala entrat en còlera, trenca la relació.

Ben-Hur haurà d’anar en compte d’ara en endavant, ja que ha donat una negativa a algú important que li pot portar molts problemes. Però li vindrà un cop de mala sort; la seva única germana, Tirzah, es recolza al llindar del terrat de casa seva i una teula es desprèn mentre passava la comitiva que duia el governador, provocant que rebin un cop ell i el seu cavall. Aquest accidental incident fa que Ben-Hur, la seva germana i la seva mare acabin presoners a causa de que el seu teòric amic Messalla l’acusa d’atemptar contra el nou governador de Judea, Valeri Grato. Judá és enviat al port de Tir, sense cap mena de judici, com a galiot en una galera. Ben-Hur jura venjar-se de Messala encara que li dugui tota la vida aconseguir-ho.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Ql0c4JD-93c[/youtube]

És una petita introducció a la pel·lícula, no he posat el tràiler original ja que se sentia malament.

CRÍTICA

És difícil escriure sobre una pel·lícula que quasi tothom ha vist i que sempre ha comptat amb el recolzament del públic, així s’entén que s’hagi reproduït nombroses vegades a la gran pantalla i passat que passi per la petita en nombroses ocasions, sobretot en dates tan senyalades com ara Nadal o Setmana Santa, dates molt apropiades per veure-la donat el seu contingut.

Ben-Hur és colossal en tots els sentits de la paraula i el fet de que es segueixi parlant d’ella no és tant sols per les escenes espectaculars, com ara la carrera de quadrigues que desprès de 60 anys encara deixa amb la boca oberta sinó perquè tot el conjunt té una perícia vital i una complexitat expositiva que la situen a primera línia de les produccions cinematogràfiques.

La pel·lícula aconsegueix aplegar dos dels grans mèrits del cinema mundial: entreteniment i qualitat cinematogràfica i ho presenta amb tot el sentit de l’espectacle possible. A més a més, la pel·lícula enfronta l’heroi amb les seves pors i el seu patiment i això ho acompanya amb detalls magistrals al llarg de tot el relat. També suma un missatge religiós gens ocult que no distreu i que enllaça perfectament amb la història.

Ben-Hur va guanyar onze Oscars, s’entén el perquè, ja que l’espectacle magnífic. A més va establir un precedent en quant als gallardons que li van ser atorgats, que no va ser revocat fins als anys 90 en què Titànic els va igualar. A dia d’avui segueix vigent encara que també igualat per la pel·lícula El senyor dels anells: El retorn del Rey.

Per finalitzar es podria dir que la pel·lícula es pràcticament perfecta.


Segur que heu vist alguna vegada aquesta pel·lícula, què us sembla? La pel·lícula es troba totalment submergida en l’època romana.

  • Quina altra carrera immortalitzada pel cinema podríem relacionar amb la cursa de quadrigues de Ben-Hur, quines semblances i quines diferències hi aprecieu?

Núria Yela
2n de Batxillerat Llatí i Grec

“La bella dorment”

          
 Director: Sleeping Beauty
 Gènere:  Animació
 País: Estats Units
 Any de publicació: 1959
 Productora: Walt Disney

 

 

 

 

 

EL conte de la BELLA DORMENT va ser editat primer per Charles Perrult i després pels germans Grimm i diu així: “Els reis d’un país llunyà desitjaven tenir un fill, però el déus els van enviar una noia molt petitona a qui van anomenar Aurora. El dia de la presentació davant del seu poble, van fer un banquet i van convidar a tothom , incloses les fades Flora, Fauna i Primavera, però es va descuidar a la fada Malèfica perquè era una fada dolenta i sempre creava discòrdia entre els presents. Quan les fades van començar a entregar-li els seus regals, Flora, la bellesa, Fauna, una veu melodiosa i, quan era el torn de Primavera, Malèfica es presentà i li va deixar una maledició ” quan fes setze anys, la princesa es punxaria en fer servir un teler i moriria. Sort que encara faltava la fada Primavera, que va poder minimitzar el regal de la “dolentíssima”: Aurora es punxaria, però es quedaria adormida fins que arribés un príncep i li fes un petó d’amor.”

 


Primer de tot he de dir que el doblatge és “especial” i que la imatge està invertida, però espero que no us importi gaire perquè l’essència del conte hi és. Durant la meva infantesa els contes van formar part de la vida quotidiana. L’ àvia era l’encarregada de posar veus als personatges i d’escenificar les escenes de les fades i sobretot quan arribava el torn de la fada Malèfica, era el punt culminant, meravellós.

Quan torno a veure aquesta pel·lícula, trobo que encara no he perdut el meu esperit infantil i espero que els meus alumnes tampoc; l’efecte sorpresa és increïble i per les cares que fan, veig que és així… Recordo que la meva àvia el feia servir per ensenyar-me sentiments de la vida com l’amor, la generositat, la bellesa interior…i també l’enveja. Ara trobo semblances amb la cultura clàssica que vull compartir amb ells i vosaltres: en tenim una cerimònia de bateig, una princesa i el seu nom Aurora, un banquet i uns convidats especials, les quatre fades, tres de bones i una de dolenta, un càstig i un final feliç.

Quins altres fets mitològics trobeu semblats a aquests que us he esmentat ? El Príncep podria ser Eros ? Les tres fades podrien ser tres deesses? i la fada Malèfica, no us recorda a una deessa que sempre estava enfadada? A qui us recorda? i els seus noms? Busqueu el seu significat mitològic (Una pista:Unes noces prèvies a la guerra de Troia, una guerra famosa i un mite passional).

Rocío
INS Miquel Martí i Pol
Quod sumus

Triangle, de Cristopher Smith

FITXA TÈCNICA

Nom original: Triangle
Director i guionistes: Christopher Smith
Any d’estrena: 2009
Durada: 99 minuts
Repartiment: Melissa George, Michael Dorman, Joshua McIvor
País d’origen: UK
Idioma original: Anglès
Gènere: Thriller/Misteri

ARGUMENT

La Jess no és més que una mare soltera, la qual ha de carregar amb tot el pes que comporta tenir un fill autista. Però, amb tota la bona fe, el seu amic Greg la convida a passar un dia navegant en el seu vaixell, amb uns amics seus, per així evadir-se una mica i deixar de costat tots els seus problemes. Ella accepta, una mica preocupada pel seu fill, però què pot sortir malament?. La travessia comença, però un cop estan enmig del no-res apareix una tempesta que se’ls tira a sobre. Junt amb aquesta, un crit de socors a la ràdio del vaixell inquieta els passatgers, els quals no tenen gaire temps de preocupar-se, doncs una onada gegant volca el vaixell. Per sort, quan la tempesta desapareix, es troben amb un vaixell gegant, molt misteriós, al qual es pugen sense pensar-ho dos cops. I aquí és on comença el malson. O pot ser ja ha començat abans…

TRÀILER

CRÍTICA

Triangle és una pel·lícula que presenta una paradoxa temporal, i com a tal, presenta els típics errors d’una pel·lícula d’aquesta categoria, i encara ser una obra en la que sembli que cal concentrar-se per seguir l’argument, és força entretinguda i no suposa un gran esforç seguir aquesta trama argumental.

Quant a referents clàssics, el primer és quan troben el vaixell gegant el nom d’aquest és “Aeolus” que en català seria Èol, rei dels vents i fill de Posidó. Més tard en un dels passadissos del creuer, troben un mapa amb la història mitològica de Sísif, fill d’Èol. Sísif era un astut mariner que per tal d’augmentar el seu poder i riquesa assassinava altres persones. Era conegut com un dels homes més astuts, tant és així que quan la mort, Tànatos,  va anar a buscar-lo va saber enganyar-la encadenant-la. Això va fer que la gent no morís,  fins que Ares va anar a lliberar Tànatos. Lavors Sìsif va ser portat a l’infern, però no definitivament ja que tenia un altre pla, com la seva muller no va fer la cerimònia ritual dels morts, va poder escapar de l’infern però finalment Hermes l’obliga a tornar-hi amb el càstig d’empènyer una pedra per una muntanya eternament i sempre que està a punt d’arribar a la cima la pedra cau rodant i ha d’empènyer una altra vegada com a càstig irònic de voler aconseguir la immortalitat.

Carlos Rocamora
2n Batx. Grec i Llatí

L’home llop, de Joe Johnston

FITXA TÈCNICA
Nom original: The Wolfman (remake de la pel·lícula homònima de 1941).
Director: Joe Johnston.
Guionistes: Andrew Kevin Walker i David Self. Curt Siodmak (guió de L’home llop de 1941).
Any d’estrena: 2010. Versió original el 1941.
Durada: 103 min.
Repartiment: Benicio del Toro (Lawrence Talbot), Anthony Hopkins (Sir John Talbot), Emily Bunt (Gwen Conliffe), Hugo Weaving (inspector Francis Aberline), Simon Merrells (Ben Talbot), Cristina Contes (Solana Talbot), Gemma Whelan (mossa), Mario Marin-Borquez (jove Lawrence), Asa Butterfield (jove Ben)… (més a IMDb).
Maquillatge: Rick Baker (guanyador d’òscar a Millor Maquillatge per setena vegada gràcies a aquesta pel·lícula).
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Drama. Terror. Thriller.

ARGUMENT
Lawrence Talbot viu a Nova York, però es veu obligat a retornar a casa seva a Anglaterra, doncs el seu germà Ben, ha desaparegut. Trobant-se amb la seva estimada Gwen, promesa del seu germà, i juntament amb el seu pare, John, el protagonista descobrirà secrets que li van ser amagats durant la seva infantesa, acabada quan la seva bella mare va morir.

TRÀILER

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=VDBZBjmfXqo[/youtube]

CRÍTICA
Joe Johnston, director de pel·lícules com “Jumanji” i “Honey, I shrunk the kids“, va triar l’any passat fer el remake de la pel·lícula “The Wolf Man” que compta amb un dels referents clàssics més coneguts: la licantropia. Amb una metamorfosi que dóna molt de joc i de la qual s’hauria pogut treure, per al meu gust, molt més suc del que se li ha tret.
La pel·lícula deixa bastant a desitjar en quant a argument, bastant previsible, i també pel que fa a la metamorfosi: el maquillatge i la transformació, que han estat premiats per l’Acadèmia aquest any, ocupen molt poc temps en el film però en canvi deixen un llarg rastre de sang i fetge, que la fan apropar-se fins i tot al gore en algunes seqüències.
En resum, un bon film per passar unes hores, però que no aporta res d’interessant.

Quines metamorfosis en home llop són conegudes? Si us agrada aquest tema, no us perdeu la recreació de la Rebe a Aracne, Denis, Ànima de Llop.

Coty Ledesma.
2n batxillerat.

Els amors d’Astrea i de Celadó, d’Eric Rohmer

Nom original: Les Amours d’Astrée et de Céladon
Director i guionistes: Eric Rohmer segons l’obra original d’Honoré d’Urfé
Any d’estrena: 2007
Durada: 105 min.
Repartiment: Stéphanie de Crayencour (Astrea), Andy Gillet (Celadó), Cécile Cassel (Leònida), Véronique Reymond (Galatea), Rosette (Sylvie), Jocelyn Quivrin (Lícidas), Mathilde Mosnier (Fil·lis), Rodolphe Pauly (Hilas)
País d’origen: Coproducció França-Espanya-Itàlia; Rezo Producciones / Alta Producción / Bim Producciones
Idioma original: Francès
Gènere: Drama, Romàntic

ARGUMENT

En temps dels druides, Celadó i Astrea són dos pastors de la regió francesa de Forez. S’estimen amb un amor ben pur, però quan Astrea se sent enganyada per un pretendent rebutja Celadó i aquest, desesperat, es tira al riu. Astrea el creu ben mort, però el reculllen en secret unes nimfes del bosc i el cuiden. Celadó haurà de superar la maledicció que li impedeix que la seva estimada el torni a veure.

Boig d’amor i de desesperació, desitjat per les nimfes, envoltat de rivals i forçat a disfressar-se de dona potser aconseguirà ser reconegut per Astrea sense trencar el jurament.

TRÀILER

CRÍTICA

Els amors d’Astrea i Celadó és una fidel adaptació cinematogràfica amb tota la naturalitat del so en directe i de la il·luminació natural i amb recursos més propis del cinema mut (múltiples foses i encadenats, rètols pel pas del temps, format de 1,33…) d’ una novel·la oblidada del segle XVII sobre una història que passa al segle V, l’Astrea d’Honoré d’Urfé. L’acció té lloc en un llogarret gal. Els protagonistes són pastorets adolescents que ens recorden la novel·la pastoral grega Dafnis i Cloe, els idil·lis de Teòcrit, les Bucòliques de Virgili i la posterior influència en la literatura de tots els temps i d’una manera especial en l’Arcàdia de Sannazaro, Garcilaso de la Vega…

Encara recordo el disgust que em va provocar la mort de Maurice Schere més conegut com a Eric Rohmer . Aquest cineasta francès va morir als 89 anys i sols tres anys abans ens deixava aquesta pel·lícula en què treu de l’oblit la part central de l’obra d’Honoré d’Urfé, la novel·la d’amor més boja de la literatura barroca, sense abandonar els conceptes de fidelitat, llibertinatge, comunicació i necessitat d’amor que tan caracteritza el seu cinema.

És una pel·lícula hedonista, sensual, romàntica i bucòlica, farcida de referents clàssics i perfecte per estudiar certs personatges de la mitologia (Astrea, Cupido, les nimfes…), el canvi de sexe o l’aparent lesbianisme, i de la novel·la pastoral, així com obres pictòriques mitològiques. És tot un cant a la natura i a l’amor. Tanmateix avorrirà als cinèfils d’acció.

Margalida