Ahir vaig anar a veure al cinema la pel·lícula de Philomena de Stephen Frears (2013), basada en la novel·la, inspirada en fets reals, The Lost Child of Philomena Lee de Martin Sixsmit. El nom de Philomena em va recordar el grec. Per cert, saps què significa aquest antropònim i quins són els seus ètims (no t’oblidis d’escriure’ls en grec)?
En el decurs de la pel·lícula, a més, es va fer servir el llatinisme ”Quid pro quo”. Saps què significa? És usat correctament en aquest film? Sabríeu incorporar-lo en un petit diàleg com si fos el guió d’una pel·lícula?
Nom original:Her Director i guionistes: Spike Jonze Any d’estrena: 2013 Durada:126 minuts Repartiment:Joaquin Phoenix, Scarlett Johansson, Amy Adams, Rooney Mara, Olivia Wilde, Chris Pratt, Sam Jaeger, Portia Doubleday, Katherine Boecher, Alia Janine, Matt Letscher País d’origen: Estats Units Idioma original: anglès Gènere: ciència-ficció, drama
ARGUMENT
Ambientada en Los Angeles, en el futur proper, la pel·lícula mostra a Theodore Twombly (Joaquin Phoenix), un home estrany que viu escrivint commovedores cartes als altres. Després d’acabar una llarga relació, amb el cor trencat, se sent intrigat per un nou i avançat sistema operatiu, el que promet ser una entitat intuïtiva amb cada usuari. Després d’inicialitzar-ho, Theodore queda encantat de conèixer la «Samantha» (Scarlett Johansson), una brillant veu femenina que és perspicaç, sensible i divertida. Mentre els desitjos i les necessitats de tots dos creixen, la seva amistat es transforma en una relació d’amor.
TRÀILER
CRÍTICA
Her és una pel·lícula que mostra molt bé el món actual en què vivim, que està gairebé monopolitzat per la tecnologia. Theodore decideix comprar-se un ordinador amb un modern SO que s’adapta als gustos ia la personalitat de l’usuari. Davant d’això, ens plantegem si la tecnologia fomenta la soledat o ajuda a superar-la. La idea d’humans “enamorant-se” de robots, màquines, etc. no és nova. El que és original d’Her és la manera en què es planteja aquesta temàtica, fent-ho d’una manera actual, seriosa, respectuosa i bastant creïble Her és un homenatge als éssers humans, a estar vius i intentar gaudir del que ens envolta i sobretot, a saber aturar la voraç tecnologia en què estem immersos.
Encara que sembli sorprenent, pel tema que tracta, trobem referents clàssics en aquesta pel·lícula. Podem establir un paral·lelisme amb el protagonista, Theodore i el mite de Pigmalió.
Pigmalió fou segons la mitologia grega un rei de Xipre que a més de ser sacerdot, era també un magnífic escultor. Segons explica Ovidi a “Les Metamorfosis“, Pigmalió havia buscat una esposa que fos perfecta. Un dia va crear l’estàtua d’una jove, a la qual va anomenar Galatea, i es va enamorar d’ella perdudament i va somiar que l’estàtua cobrava vida. Quan va despertar en lloc de l’estàtua es trobava Afrodita que va sentir llàstima per ell i va transformar Galatea en una dona real.
D’aquest mite procedeix el terme pigmalionisme és dir l’atracció per les estàtues, i també s’utilitza per explicar el naixement de la vida artificial i la fascinació dels artistes per les seves muses i obres. També hi ha l’anomenat complex de Pigmalió que consisteix en voler millorar de manera obsessiva una altra persona. El terme pigmalionisme està clarament relacionat amb Theodore, que s’enamora de la “Samantha”, el seu sistema operatiu.
La setmana passada mentre miràvem la televisió el meu germà va posar un canal on feien la sèrie Los padrinos mágicos, concretament un capítol que hi sortien alguns dels déus grecs, com poden ser Zeus (déu suprem de l’Olimp), Posidó (déu dels mars) i l’Àrtemis (deessa de la caça i del regne animal); i també algunes criatures mitològiques com el centaure (meitat home, meitat cavall) i el pegàs (un cavall amb ales).
No vaig poder mirar el capítol sencer però desprès vaig estar buscant-lo per internet per poder fer un article sobre ell i finalment el vaig trobar:
Coneixeu alguna sèrie més on hi surtin personatges de la mitologia grega? Quina? Us sembla interessant que surtin personatges mitològics a les sèries de televisió? Us sembla una bona manera d’aprendre mitologia?
Hades, senyor de l’inframón, planeja destruir al déu Zeus. Per aconseguir la seva venjança consulta el seu futur a les moiras-graies i aquestes li diuen que si el fill de Zeus, Hèrcules, lluita quan els planetes s’alineïn, és a dir, quan hagin passat divuit anys, serà una amenaça per als seus plans i no aconseguirà regnar sobre l’univers. Per destruir el petit Hèrcules, abans que pugui ser major i tingui més força, Hades envia als seus dos sequaços del mal, Pena i Pànic a segrestar-lo per convertir en mortal al bebè Hèrcules i posteriorment, matar-lo. Just en el mateix instant que li estan donant la poció perquè esdevingui mortal, apareixen dues persones (Amfitrió i la seva dona Alcmena), i els dos sequaços es veuen obligats a amagar-se. Més tard, es converteixen en serps per poder matar al nen, però com aquest no s’havia begut l’última gota de la poció, no s’havia convertit completament en mortal i tenia la força d’un déu, i el nadó aconsegueix acabar amb les dues serps.
Alguns anys després, Hèrcules és un jove que intenta ser acceptat utilitzant la seva enorme força per ajudar, però fa una gran destrossa en un mercat per no poder controlar la seva força, fet que el porta a voler descobrir la veritat del seu passat, ja que pensa que aquesta força no és normal, i els seus pares adoptius li expliquen que el van trobar abandonat i que tenia el medalló dels déus. D’aquesta manera, Hèrcules es dirigeix cap al temple de Zeus, allà li demana al déu respostes sobre el seu passat. Zeus, encarnant en l’enorme estàtua que el representa, li diu que ell és el seu pare i que ho van raptar de petit, però que ha d’esdevenir un heroi per tornar a la muntanya de l’Olimp. Zeus li lliura a Pegàs, un regal de part del seu pare donat de petit, i li diu que busqui a Phil, un sàtir entrenador d’herois, que l’ajudarà a fer-se gran i, així tornar a ser un déu.
El somni de Phil és entrenar al major dels herois, però tots els seus antics alumnes (Odisseu, Perseu, Teseu, i fins al propi Aquil·les) van ser un fracàs. Després de pregar milers de vegades a Phil que ho accepti, Hèrcules és acceptat per aquest i, així es converteix en el seu entrenador. En acabar l’entrenament Phil aconsella a Hèrcules que viatgin a Tebas, ja que és una de les ciutats que pateix més catàstrofes i sempre es trobava en problemes, i el que necessitaven era un heroi que els salvés de tantes desgràcies. En el camí a la ciutat, Hèrcules sent un crit d’una noia a la qual decideix ajudar, ja que és una damisel·la en perill. Aquesta és Mègara i la salva d’una criatura, el centaure (Nessos), que l’estava molestant. Més tard, es descobreix que Meg treballa per Hades i que intentava convèncer al centaure d’unir-se a l’exèrcit del déu del mal. Hades, en descobrir que Hèrcules segueix viu li dóna a la noia la missió de seduir-lo.
A Tebes, Hèrcules es converteix en un dels herois més aclamats, després de vèncer diversos monstres (La Hidra de Lerna, Medusa i el Lleó de Nemea entre d’altres). Així i tot, Zeus li adverteix que el fet de ser famós no el porta a ser un heroi veritable i menys un déu i, que encara li queda feina per fer.
Phil descobreix els plans d’Hades i informa a Hèrcules que Meg només jugava amb ell, però discuteixen i Phil se’n va. Hades utilitza a Meg perquè Hèrcules perdi els seus poders durant un dia, temps suficient perquè Hades destrueixi l’Olimp, destroni a Zeus i conquisti la terra. Hèrcules accepta amb la condició que Meg no pateixi cap dany.
Hades allibera un grup de titans perquè ataquin la muntanya de l’Olimp i a un ciclop per matar Hèrcules. Zeus es veu superat en força i és atrapat. Alhora, Hèrcules s’enfronta al ciclop, guanyant-lo, però no per la seva força, ja que no té, sinó pel seu enginy i amb l’ajuda moral de Phil qui torna després que Meg vagi en la seva cerca. Hèrcules crema l’ull del ciclop i el lliga pels peus amb una corda, cosa que fa que aquest caigui i provoqui un petit tremolor que fa que una columna del temple es vagi a caure sobre Hèrcules. Meg, interposant-se, el salva deixant-se aixafar i, morint. Com el contracte es trenca, Hèrcules recupera la seva força i marxa a l’Olimp a vèncer els titans. Aconsegueix destruir no només els plans d’Hades, sinó també salvar la vida de Meg. Tot i així, rebutja l’oportunitat de convertir-se en déu per viure a la terra amb la seva estimada.
TRÀILER:
CRÍTICA:
‘Hèrcules’ va ser el llargmetratge d’animació de Disney que més va apostar per l’humor absurd i referencial durant la seva ‘Renaixement’ de la dècada dels 90. No és que títols bàsics com ‘La bella i la bèstia‘ (1991), ‘El rei lleó‘ (1994) o ‘El geperut de Notre Dame‘ (1996) no tinguessin moments còmics -de fet, la hibridació de gèneres , des l’aventura fins al (melo) drama romàntic , passant per la fantasia i la comèdia sempre ha estat un signe distintiu de les pel·lícules d’animació de l’estudi, orientades a ser gaudides per un multi – target familiar, però la mà dels directors i guionistes de les dues, Ron Clements i John Musker , es nota en aspectes com el joc amb referències (anacròniques) de la cultura popular .
En la resta d’aspectes, la versió Disney del mite d’Hèrcules, semidéu fill de Zeus que s’ha de guanyar el seu lloc en l’Olimp superant dotze proves, aconsegueix un acostament particular a la mitologia grega (encara que el protagonista no es digui Hèracles) que demostra molta més solidesa i cura que , per exemple, altres casos de mitologia pop com ‘Furia de titanes’ (1981). Menció especial mereix James Woods com la veu d’Hades, fent que el déu del Inframundo sigui un dels vilans més memorables de Disney només gràcies a la seva forma de parlar a cent síl·labes per segon (aspecte molt suavitzat en el doblatge espanyol). Per cert, per què només hi ha cinc Muses en comptes de nou?
Durant els últims dies de l’Imperi Romà, els bàrbars huns estan fent el seu camí cap a Europa. Un guerrer, anomenat Atila, assumeix el lideratge dels huns i uneix els clans bel·ligerants sota la seva bandera. Però això no és suficient per a ell, Atila pretén formar un imperi, i ell veu Roma, estarrufat sota el lideratge de l’incompetent Valentinià Caesar, al seu abast. En un intent de sufocar una invasió dels huns, l’ambiciós general romà Flavi Aeci intenta formar una aliança amb Atila contra el seu enemic comú, Teodoric, el rei visigot. Però aquest pla fracassa, i aviat arriba a estar clar que és inevitable un enfrontament violent entre els tres exèrcits.
Aquesta mini sèrie està bé si es vol passar una bona estona, però si un vol saber sobre el veritable Atila, rei dels huns (406-453) seria millor buscar un llibre d’història o una enciclopèdia. Entenc que s’hagin pres llibertats, tant per qüestions de temps com pel fet que desconeguem molt sobre Atila i dels huns, però hi ha altres que fan que es perdi credibilitat.
1- L’home de confiança del rei hun es diu Orestes (un nom grec) .
2- Encara que els romans s’havien cristianitzat feia un temps (es fa esment d’això), encara veiem escenes d’orgies i hi ha estàtues de déus pagans. No apareix el papa sant Lleó en cap moment . A més la capital de l’Imperi d’Occident estava a Ravenna en aquesta època.
3- Aparentment la manera de vestir és anacrònica, especialment la dels soldats.
4- Les atrocitats hunes van ser molt més grans. Crec que van voler rentar la imatge a Atila.
5- El regnat d’Atila va ser més gran i tenia més de 40 anys en morir.
6- Hi ha un gran canvi en els últims anys d’Atila, que pot causar confusió.
Tot i això, el telefilm rescata fets o personatges que probablement la majoria de l’audiència no conegués abans, com el conflicte entre Àtila i el seu germà Bleda, la seva aliança inicial amb Roma, les seves campanyes inicials contra l’Imperi d’Orient i la figura de Flavi Aeci. Les actuacions, l’escenografia i la fotografia són bones. Les “coreografies” de les escenes de combats (encara que els exèrcits huns eren molt més grans) també estan ben fetes i emocionen (no sé si s’ajusta a com van ser les veritables batalles).
Pel·lícula del Youtube
[youtube]http://youtu.be/CCrbxHA2Qjw[/youtube]
Espero que us hagi agradat i que sentiu la necessitat de buscar més informació sobre aquest període de la història i sobre la relació dels romans amb els huns.
Director i guionistes: Pietro Francisci i Ennio De Concini
Any d’estrena: 1959
Durada: 105 min.
Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Sylvia Lopez
País d’origen: Itàlia, Espanya i França
Idioma original: Italià i Francès
Gènere: Pèplum
ARGUMENT:
La base de la trama és una espècie de barreja entre diferents llegendes i obres de teatre gregues: en particular, de les tragèdies Els set contra Tebes, d’Èsquil i Èdip a Colonos, de Sòfocles. La història d’Hèrcules i la reina Omfàlia està agafada directament de la mitologia grega, si bé es suprimeix tota referència al travestisme, a l’intercanvi de rols sexuals entre Hèrcules i Omfàlia i l’ambigüitat de l’heroi en aquest terreny. L’única referència a les tasques de filament i costura a les que es dedicava Hèrcules amb les assistents d’Omfàlia en la tradició clàssica es limita a aquesta frase: “Tejí los hilos (de mi memoria) juntos”. El film s’allunya molt de la tradició, barrejant tots els esdeveniments a l’atzar i presenta un conjunt de personatges diferent de les fonts clàssiques.
De camí a Tebes, Hèrcules, Íole i Ulisses arriben a Colonos. L’heroi ha d’impedir una disputa entre els germans Etèocles i Polinices pel dret d’ocupar el tron de Tebes. Abans de completar aquesta tasca, l’heroi beu del que seria la Font de l’Oblit i perd la memòria. És hipnotitzat per una dona que representa la dansa de Shiva i queda captiu d’Omfàlia, reina de Lídia. La reina acostuma a mantenir els homes fins que es cansa d’ells i els converteix en estàtues. El jove Ulisses tractarà que Hèrcules recobri la memòria. Etèocles pretén fer de Íole víctima de les feres en l’amfiteatre. Hèrcules mata tres d’ells, rescata la seva esposa i ajuda l’exèrcit tebà a lluitar contra uns assaltants enviats per Polinices. Els dos germans, en última instància, lluiten l’un amb l’altre per quedar-se amb el tron i acaben matant-se. Més tard, és escollit per aclamació el sacerdot Creont. Omfàlia, en veure perdut l’amor d’Hèrcules, es treu la vida.
TRÀILER:
[youtube]http://youtu.be/KUmTP4GtJvk[/youtube]
CRÍTICA: Ja en el moment de l’estrena, la crítica de l’època entenia i interpretava correctament la pel·lícula (i el pèplum, en general ). El desembre de 1960, l’Heraldo del cinema deia d’ella: Tiene las mismas características que Hércules, aunque tal vez la supera en puerilidad y en motivos para que el público se ría, a veces porque está hecha un poco en broma, y a veces porque las exageraciones son divertidas. La distribució internacional va dotar a la pel·lícula amb diferents noms, contradictoris entre sí de vegades. A Argentina fou titulada Hércules sin cadenas i que, fins i tot, es va convertir a Omfàlia en reina de Saba i de les amàzones. En l’especial sobre el pèplum en la revista Fotogramas ( número 1.849 ), es deia que Sylvia López, intèrpret en el personatge d’Onmàlia, donava vida a “la más excitante mantis religiosa del género, a medio camino entre Ayesha de Rider Haggard y la Antinea de Pierre Benoît, y encarnada con equilibrio entre la grosería y la prestancia”.
Poc va poder gaudir de la popularitat de la pel·lícula Sylvia López, ja que morí a causa d’una leucèmia pocs mesos després de l’estrena. En definitiva, Hércules encadenado o també ben dit Hércules y la reina de Lidia, és un film que pertany al subgènere del Pèplum, dirigit per Pietro Francisci. Podem dir que es tracta d’una seqüela continuació de la pel·lícula Hércules ( Le fatiche di Ercole, 1958 ) i també està lliurament basada en diverses obres clàssiques.
Lectors, tots el coneixeu: l’heroi grec Hèrcules. El mes passat va aparèixer a la cartellera la pel·lícula Hèrcules: L’origen de la llegenda(The legend of Hercules), de Renny Arlin. I sabeu què? Ens equivoquem, i força.
La llegenda d’Hèrcules posseeix el que cal per esdevenir un mite respectable i perenne i, tot i això, la indústria del cinema no ho respecta. Fa més de dos anys que la meva professora va exposar el més gran dels herois per la quantitat d’històries sobre la seva vida. Us en faig cinc cèntims: en l’antiguitat, Hèrcules era heroi per ser fill d’Alcmena i de Zeus, el qual la va enganyar prenent la forma del seu marit. En tornar aquest, l’esposa va concebre Íficles; i els dos engendrats van néixer alhora. D’altra banda, la deessa Hera, enfollida, va intentar que l’heroi morís, car era fill d’una unió extramatrimonial. El petit, com que era tan fort, va escanyar les dues serps. A l’heroi li quedava un llarg camí per ser encara més famós: Hera, anys després, el va fer tornar boig, i ell mateix va assassinar la seva primera esposa, Mègara, i els seus tres fills. Com una ànima en pena, va consultar l’Oracle de Delfos, que li va encomanar que servís al rei de Micenes. D’aquesta manera comencen els ressonats dotze treballs d’Hèrcules (matar el lleó de Nemea, matar l’hidra de Lerna, capturar el gos Cèrber i treure’l dels inferns, etc.). Després es va casar amb la princesa Deianira. Aquesta fou raptada per un centaure que pretenia violar-la i, abans de ser abatut per l’heroi, li va dir a que de la seva sang -verinosa- se’n podia fer un filtre d’amor. Més endavant, en sospitar que Hèrcules l’abandonaria per la princesa Íole, Deianira li va enviar la túnica del centaure untada amb la sang verinosa, creient que el seu estimat tornaria boig per ella, i quan li van dir que l’heroi havia mort, es va suïcidar, desesperada pel seu acte. L’heroi va abandonar la seva part mortal i va ascendir a l’omnipotent Olimp, on va fer les paus amb l’esposa de Zeus, que li va donar en matrimoni Hebe, la deessa de la joventut. Aquesta és, doncs, la veritable vida d’Hèrcules. I, en efecte, res de tot això es percep en aquesta producció.
L’origen de la llegenda pretén posar en escena el creixement inventat d’Hèrcules, des del moment en què Zeus s’uneix amb Alcmena (diferent al mite original, ja que no pren l’aparença d’Amfitrió), fins que l’heroi enamorat d’Hebe (amb qui, segons el mite, es casa pòstumament) és enviat pel seu padrastre, ja que Hebe s’ha de casar amb el seu germà, a una emboscada a Egipte, on el fan esclau i l’envien a Sicília per lluitar com a gladiador. Allí s’adona de la seva naturalesa excepcional i es desfà de tot individu. Finalment, torna a Grècia per alliberar el seu poble de la tirania d’Amfitrió i la seva estimada de les urpes del seu germà. I afegeixo que, dels dotze treballs esmentats, només s’hi troba la mort del lleó de Nemea.
Així, puc sintetitzar la meva opinió amb un incoherent símil: és com inventar que la Blancaneu, la dels set nans, s’uneix amb un nan abans de mossegar la poma enverinada i, després, es fa amiga de la bruixa que vol ser la més lletja del regne. Segueix sent una heroïna, però, ben barrejat, és un conte que no es troba bé, oi?
S’entén que la funció d’aquestes creacions és arribar al públic, no pas per explicar el que un dia els antics van compondre, sinó per obtenir beneficis enriquidors. Ara bé, és el públic qui demana arguments d’aquesta mena, farcits de batalles, escenes pujades de to, músculs, etc. Un públic que se sotmet a l’entreteniment i a l’oci, i no a la veracitat dels fets. I, per tant, és evident que aquests mateixos espectadors exigeixen la creació de déus o herois per destruir-los, de la mateixa manera que jo intento entendre-ho per condemnar-ho.
Des d’un punt de vista objectiu, nosaltres incitem els guionistes a caure en l’error. Ells, mentrestant, se’n riuen d’un públic que cada vegada és menys exigent, car és considerat ignorant, i aposten pels bíceps i per una història d’amor -anacrònica, com ja he dit. I clar que sí: les hores d’exercici físic a les que s’ha sotmès el protagonista són admirables; i ai!, l’amor… Permeteu-me pensar que els guionistes, malauradament, no han volgut consultar fonts clàssiques, com què va escriure’n el poeta romà Ovidi, per exemple. No sembla tan difícil evitar les macedònies i mantenir-se fidels i objectius. Siguem crítics: no tot s’hi val, i encara menys quan es tracta de modificar mites clàssics que no perden la jovenesa i la frescor. Aquesta indústria s’hauria de preguntar en quin lloc, entre la memòria i l’oblit, entre l’èxit i el fracàs, poden quedar les seves obres. Com a subjectes socials actius, hem d’intentar que ningú faci que la cultura clàssica desaparegui, que no sigui “l’ombra d’un somni”, que ningú talli el fil d’Ariadna, i llançar-la a les estrelles.
Dani Colom, estudiant de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona
Prison Break, és una sèrie de televisió dramàtica de molt èxit, nord-americana que va estrenar la cadena Fox el 29 d’agost de 2005 i va acabar el 24 de maig de 2009 a la seva quarta temporada. Va ser creada per Paul Scheuring.
L’argument és el següent:
Lincoln Burrows és acusat de ser l’autor d’un crim que ell diu no haver comès: assassinar a Terrence Steadman, el germà de la vicepresidenta dels Estats Units. Lincoln és sentenciat a mort i és enviat a la Penitenciària Estatal Fox River, per complir allà la seva condemna fins al dia de la seva execució. Michael Scofield, el germà menor de Lincoln, està convençut de la innocència del seu germà i elabora un pla d’escapament de la presó. Després d’haver planejat la fugida, Michael roba un banc a mà armada perquè empresonin Fox River. Dins de la presó ha de dur a terme el seu pla, però ha de superar obstacles, sobreviure a la presó i aliar-se amb altres presos per poder escapar amb el seu germà de la presó abans de la data d’execució. Michael té planejada la fugida amb molta perfecció, el mapa de la presó i altres coses necessàries per quan surtin d’allà estan tatuades al seu cos. En aquests tatuatges hi és tota la informació que necessiten perquè el seu pla surti a la perfecció. Mentrestant, a fora de la presó l’advocada Veronica Donovan, amiga d’infància dels germans fa tot el possible per aclarir la conspiració que va portar a Lincoln a la presó, però els agents secrets d’una organització coneguda com La Companyia, fan l’impossible per obstaculitzar el treball de Veronica.
Nosaltres ens centrarem en el capítol número 20 de la segona temporada, quan ja estan fora de la presó. Com hem dit abans, tots els passos a seguir després de la fugida estan tatuats al cos del personatge principal, en Michael, és a dir, porta tatuat al cos petites imatges o paraules “claus” per tal que quan surti de la presó amb el seu germà pugui mirar aquests tatuatges i recordar quins són els moviments que han de realitzar una vegada fora. I en aquesta part és on entra en escena l’alfabet grec, ja que aquests tatuatges estan ordenats gràcies a aquest l’alfabet. És a dir, sap quin és el següent pas que ha de realitzar després d’escapar perquè en els tatuatges que té hi ha una lletra de l’alfabet grec. O sigui que el tatuatge que conté la imatge o paraula clau per realitzar el primer pas porta la lletra alfa, com veurem a aquesta captura de pantalla feta del les còpies en paper que té la policia dels tatuatges.
Tatuatge del primer pas que ha de dur a terme Michael Scofield
A la imatge es pot veure com, a més d’haver-hi el necessari perquè en Michael recordi el que ha de fer a continuació, també hi ha la primera lletra de l’alfabet grec. Per tant, només mirant la lletra de l’alfabet grec que hi ha en cada un dels tatuatges que té repartits pel cos pot saber l’ordre que ha de seguir per tal que el pla que ha preparat surti a la perfecció.
Un altre exemple seria l’òmega, última lletra de l’alfabet, és a dir, últim pas del seu pla. Aquí la captura de pantalla d’un altra còpia idèntica dels tatuatges de Michael:
Tatuatge de l’últim pas que ha de realitzar Michael Scofield
Aquestes còpies dels tatuatges reals del Michael han estat extrets de l’apartament on va viure els mesos previs a l’entrada a la presó per treure d’allà el seu germà. Mentre preparava aquest pla va fer uns esbossos dels tatuatges que pretenia fer-se, i d’aquí vénen aquests papers on estan dibuixats els tatuatges.
Per comprovar la validesa del que estem dient, qualsevol persona pot anar al capítol 20 de la segona temporada, titulat Panamà i avançar fins al minut 11:50 més o menys, que és on surt aquesta part.
Com podem veure, un altre exemple dels recursos de l’abecedari grec en sèries de televisió americanes.
Per finalitzar, seria recomanable que visitéssiu aquest enllaç per aprendre l’alfabet grec d’una forma més divertida que la tradicional. També podeu aprendre coses de l’alfabet grec a través d’aquest rap de Deka, un alumne de la Margalida que no sabia com aprendre’s l’alfabet i ara ens ajuda a tots a memorizar-lo. A més, podeu mirar aquest curiós apunt sobre l’alfabet grec a la publicitat.
Coneixeu aquesta sèrie? Quina opinió us mereix? Sabíeu de l’existència d’aquest detall?
Coneixeu cap altra sèrie en la qual es faci referència al món clàssic grec com en les que surten en aquests dos apunts del nostre bloc Aracne fila i fila (1, 2)?
Victor Huete i Xavier Gras
Alumnes de 2n de Batxillerat
Director i guionistes: Don Chaffey, Beverley Cross i Jan Read
Any d’estrena: 1963
Durada: 104 min.
Repartiment: Todd Armstrong, Nancy Kovack, Gary Raymond i Nigel Green
País d’origen: Regne Unit i Estats Units
Idioma original: Anglès
Música: Bernard Hermann
Fotografi: Wikle Cooper i Ray Harryhausen
Montatge: Maurice Rootes
Efectes especials: Ray Harryhausen
Productora: Columbia Pictures Corporation
ARGUMENT:
Aquesta pel·lícula ens narra la història de l’heroi Jàson, destinat a ser rei de Tessàlia, però Pèlias, l’usurpador del tron, l’envia a buscar el mític i misteriós velló d’or. Enfront això, Jàson organitza uns jocs i escull com a tripulació herois de tota Grècia. Entre els escollits es troben Càstor, Peleu i fins i tot el famossísim Hèrcules. Una vegada pugen a bord de l’Argo, després de passar dies i dies sense veure terra, la seva primera parada és en una illa deserta, rica en recursos. Hèrcules i el seu amic Hilas es presenten voluntaris per anar a investigar el terreny, troben el tresor dels déus. Incapaços de resistir-se, agafen una petita part, despertant la ira del guardià de l’illa, Talos, el Gegant de Bronze. Ataca la tripulació de Jàson, però l’heroi demana ajut a Hera. Aquesta li revela la debilitat del gegant, que és precisament el seu taló. Una vegada trobat, el gegant cau derrotat al terra, aplastant amb el seu pes a Hilas, provocant-li la mort. Hèrcules decideix no partir i quedar-se a terra, ja que no vol admetre la mort del seu amic. Per continuar les seves aventures, Jàson i els seus homes necessiten l’ajut d’un endeví, Fineu, que és cec. Aquest pateix el constant atac de les harpies, que no el deixen menjar. Capturades amb una forta xarxa, l’endeví els indica que han d’anar a la Còlquida. Per arribar, l’Argo ha de creuar un gegantí estret de roques que es tanca quan els vaixells s’acosten: les Simplègades. Apareix llavors Tritó, fill de Posidó, cridat per Hera amb la missió d’obrir pas als mariners.
En la Còlquida són ben rebuts i Jàson s’enamora de Medea, filla d’Eetes. Per desgràcia, tot és una trampa feta per l’argonauta traïdor Acast, fill de Pèlias, i els mariners acaben empresonats. No passa molta estona fins que són rescatats per Medea. En la foscor de la nit, s’escapen, i Jàson, juntament amb Càstor i Peleu, van a buscar el velló d’or. El màgic objecte està protegit per la temible Hidra de Lerna, que ha matat a Acast perquè aquest també volia el velló. Després d’un terrible combat, Jàson dóna mort al monstre clavant-li l’espasa al cor. Quan el rei Eetes s’assabenta, utilitza el poder de la dea Hècate, utilitzant les dents de l’Hidra, invoca set guerrers esquelets amb una agilitat i força increïbles. Càstor i Peleu moren en el combat. Finalment, Jàson es llença a l’aigua, i els esquelets, en la seva persecució, cauen pel penya-segat i es trenquen contra les roques. Encara que l’aventura no acaba aquí, Zeus decideix donar “un moment de pau” al jove aventurer i als argonautes.
TRÀILER:
CRÍTICA:
La idea original, la sinopsi i els efectes especials són obra de Ray Harryhausen. Tot i que es considera el millor treball de l’artista i el més rentable, Jàson i els Argonautes no van gaudir de massa èxit quan es va estrenar. En Harryhausen sempre es va entristir per no ser proposat candidat a l’Òscar als millors efectes especials pel magnífic enfrontament amb els set esquelets.
La pel·lícula tracta d’allunyar-se dels paràmetres del “pèplum” amb grans dosis d’aventures i bèsties mítiques, respectant fidelment la llegenda i comptant amb excel·lents actors. L’heroi del poema èpic d’Apol·loni de Rodes (recordeu la lectura en adaptació El viatge dels argonautes) és molt menys actiu, li falta inpuls propi. Sempre està ajudat per les dees Hera i Atena o per Medea que li resol el problema del velló d’or, la persecució d’Eetes, i inclús el problema del gegant Talos. En canvi, en el poema, són els seus companys els qui tenen tot el protagonisme durant el viatge. El Jàson del film, tot i que és ajudat per Hera, arriba a prendre decisions per ell mateix (passar per les Roques Fragoses o Simplègades) i es mostra com a protagonista quasi absolut de les accions: acaba amb Talos, mata l’hidra, prepara el parany per a les harpies i lluita amb els esquelets.
El prototip és el de un heroi masculí típic, deutor sobre la tradició d’heroi occidental. Medea té, en conseqüència, un paper secundari, encara que s’ompli de lluita interna entre la seva pàtria i la passió amorosa. La seva ajuda és efectiva, però secundària, i això es veu clarament en el fet que dorm els guàrdies i no rl drac com en el poema. En el cinema, el tema de la recerca del velló d’or ja sortia en la pel·lícula Hèrcules de P. Francisci (1957). Aquí, el protagonisme de l’aventura requeia en Hèrcules, més què Jàson, i que no feia acte de presència Medea. En 1960 es va fer un altre film que tocava el mateix tema: Los gigantes de Tesalia de Riccardo Freda. Tot i que l’anterior pel·lícula va aconseguir grans millores estètiques, les aventures de Jàson no seguien d’una manera fidel les dades mitològiques, sinó que creaven un nou heroi enfrontant-se a diferents perills. Així, Roland Carey interpretava un Jàson amb el deure d’anar a la Còlquida per recuperar el velló d’or que apagarien els volcans de Tessàlia, en erupció per la còlera de Zeus. En lluita contra un univers fantàstic, Jàson es reafirma com un heroi, desembarcant en una desconeguda illa, on els seus companys són transformats en ovelles per una maga anomenada Gaya (la Circe d’Ulisses). En una altra illa, la població ofereix sacrificis humans a un monstre (fusió entre goril·la i ciclop) que lluita contra Jàson.
Així doncs, el títol que més es va difondre sobre la saga dels Argonautes i el que conserva quelcom d’esperit de les fonts, és aquesta pel·lícula de Don Chaffey. El film disposa d’un doble lloc d’acció: l’Olimp i el món dels mortals en què el primer influeix en gran mesura. Aquesta producció té dos guanys: el primer és gràcies als efectes de Ray Harryhausen assistim a les transformacions dels déus. I la segona, aconsegueix una adaptació que segueix de manera més fidel que Hèrcules l’obra d’Apol·loni de Rodes, encara que existeixin diferents reelaboracions sobre l’argument de la mateixa.
Laios i Iocasta, reis de Tebes, descobreixen mitjançant un oracle que llur fill Èdip serà l’assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Així doncs, ordenen un esclau que es desfaci del nadó al mont Citeró. L’esclau, però, sent llàstima del nadó i decideix no matar-lo, sinó abandonar-lo. És aleshores que el recull un pastor de Corint que el duu al rei de Corint, que l’adopta com a fill seu.
Un bon dia Èdip descobreix mitjançant l’oracle d’Apol·lo l’horrible vaticini i se’n va de Corint. Durant el viatge troba en Laios al camí. Comencen a barallar-se, i finalment Èdip mata el rei Laios i els seus guàrdies. Quan arriba a Tebes, allibera la ciutat de l’esfinx, i obté el tron de la ciutat quan es casa amb Iocasta: aleshores s’acompleix l’oracle.
Temps després, per tal d’acabar amb una gran epidèmia a la ciutat, Èdip consulta l’endeví Tirèsias, que li confirma la causa d’aquesta epidèmia: l’assassinat de l’antic rei Laios. Un cop sabuda la veritat Iocasta se suïcida penjant-se al palau i Èdip es punxa els ulls per quedar-se cec. Finalment fuig de la ciutat.
TRÀILER:
[youtube]https://youtu.be/qcSwIU_pCYE[/youtube]
CRÍTICA:
Èdip rei és una cèlebre representació de la tragèdia grega pels sentiments de compassió, de terror, por i passió – representats com la catarsi – : Èdip , volent trobar el culpable de la seva desgràcia, de la seva veritable història va ser destinat a descobrir que ell mateix és el culpable per haver matat el seu pare i per haver-se casat amb la seva mare.
Durant la pel·lícula, em vaig adonar del problema de l’autoidentificació d’Èdip: perquè vol conèixer la veritat, costi el que costi, i en la seva recerca troba la relació amb els altres personatges: Jocasta mare seva i esposa; Creont cunyat seu i l’endeví Tirèsias, i el seu veritable pare, Laios, etc .
Amb Èdip igualment es reflecteix la impotència de l’ésser humà davant el seu destí (amb un desenllaç catastròfic), en què els seus sentiments, debilitats i defectes superen la raó, es dicta la superioritat indiscutible de Déu sobre l’ésser humà, és com un camí per complir la nostra missió a la vida. Vol reflectir la superioritat de Déu (que en la història no és només un) enfront dels homes, la manera en què regeix el món i ens demostra per què no s’ha de reptar ja que sempre ens superarà, planteja que la naturalesa farà complir les seves normes a qui no les compleix, tot i que desconegui la seva falta. A partir del caràcter ens podem adonar del respecte i la fe que el poble tenia envers els oracles i els déus.
La pel·lícula em va fer pensar que realment hi ha un destí immutable: una línia ja traçada per a les nostres vides. Això de “predestinar el destí” potser és possible, però la nostra mania com a éssers humans per desafiar nostre Déu no està permès. Aquesta tragèdia em deixa clar que ningú no pot escapar del seu destí, que a fi de comptes s’imposa a la raó humana i m’ha despertat la curiositat i l’interès per llegir la tragèdia en què es basa de Sòfocles.
Tenía dos objetivos: primero, hacer una especie de autobiografía completamente metafórica (y, por consiguiente mitificada); y segundo, confrontar el problema del psicoanálisis sobre el mito, pero en lugar de proyectar el mito sobre el psicoanálisis, reproyecté el psicoanálisis sobre el mito. Esta era la operación fundamental de Edipo…
José Luis Guarner, Pasolini. XXV Festival Int. de Cine San Sebastián, 1977.
