Els amors d’Hèrcules, de Carlo Ludovico Bragaglia

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Gli amori di Ercole (Els amors d’Hèrcules)

Director: Carlo Ludovico Bragaglia

Producció: Grandi Schermi Italiani, Contact Organisation i Paris Productions

Guionistes: Sandro Continenza i Luciano Doria

Música: Carlo Innocenzi i Carlo Franci

Vestuari: Dario Cecchi i Maria Baroni

Any d’estrena: 1960

Durada: 98 min.

Repartiment: Jayne Mansfield, Mickey Hargitay, Massimo Serato, René Dary, Moira Orfei, Gil Vidal, Sandrine, Rossella Como i Andrea Scotti

País d’origen: Itàlia amb la Col·laboració de França

Idioma original: Italià

Gènere: Aventura, Històric, Fantasia, Pèplum

ARGUMENT:

Mentre Hèrcules estava absent, Èurit, rei d’Ecàlia ordena matar la seva estimada Mègara i a tota la seva gent. Hèrcules emprèn un viatge a aquesta ciutat per trobar venjança, però ignora que Èurit ja no està viu i que ara reina la seva filla Deianira. En arribar a allà, Deianira li diu que l’assassini a ella i deixi al seu poble en pau. Hèrcules s’enamora d’ella i renuncia a la venjança.

Lico, que era ministre d’Èurit, intenta prendre el poder, i contracta a un sicari per a què mati al promès de Deianira, el príncep Aquelou, per acusar més tard a Hèrcules d’haver comès el crim.

L’heroi descobreix la veritat i intenta matar el sicari, però intentant fugir d’Hèrcules, és devorat per l’hidra. La criatura mitològica ataca també Hèrcules, però aconsegueix acabar amb ella després d’una dura baralla de la qual surt ferit de gravetat.
Nemea i altres amazones ajuden Hèrcules i el porten al palau de la reina Hipòlita. Com té per costum fer amb els seus amants, la reina de les amazones pretén transformar en arbre Hèrcules, però Nemea el desperta i l’ajuda a fugir.

En Ecàlia, Lico ha ocupat el tron i té a Deianira com a presonera. Hèrcules reuneix un exèrcit i torna amb ell. Al final Lico mor assassinat per un ciclop que, més tard Hèrcules derrota recuperant així la seva estimada.

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

Primer de tot, a la pel·lícula observem diverses diferències respecte els personatges “tradicionals” de la història. Aquestes diferències es noten sobretot als següents personatges:

Aquelou: En la tradició clàssica és un déu fluvial, en canvi en la pel·lícula ens el trobem com a un príncep.
Hipòlita: En la tradició clàssica, no rep a Hèrcules ferit, sinó que és ell qui arriba caminant fins al regne d’ella per robar-li el cinturó.
Lico: En la tradició, és regent de Tebas i després usurpador del tron ​​d’aquesta ciutat, en canvi en la pel·lícula, usurpa el tron d’Ecàlia.
Mègara: En la tradició clàssica, Mègara i els fills que ha tingut amb Hèrcules són assassinats per ell mateix durant l’atac de bogeria que li indueix la deessa Hera, i per poder ser perdonat, l’heroi ha de posar-se al servei del rei Euristeu, que li envia els dotze treballs que en principi havien de ser deu, però en la pel·lícula, Mègara és una de les víctimes d’Èurit.
Iolau: En la tradició clàssica, és nebot d’Hèrcules, però en la pel·lícula, Iolau és més vell que Hèrcules.

L’actriu Jayne Mansfield va obtenir permís del seu estudi (20th Century Fox) per treballar durant les primeres setmanes de 1960 en aquesta producció europea. En començar el rodatge, estava al principi de la gestació del seu tercer fill. Pel seu treball en la pel·lícula va rebre un salari de 75.000 dòlars.

La pel·lícula es va estrenar en 6 llocs diferents:

Itàlia—-19 agost 1960
Alemanya Occidental—-23 desembre 1960
França—-28 desembre 1960
Mèxic—-16 setembre 1965
EUA—-1966
Finlàndia—-27 juny 1975
Alemanya de l’Est—-13 juny 1987

La pel·lícula no és del tot dolenta (encara que en molts llocs és una pel·lícula amb una qualificació molt baixa), ja que en aquells temps no tenien tanta tecnologia com ara i per tant, els efectes especials no podien ser perfectes. El tema dels efectes especials ha sigut un dels més criticats de la pel·lícula, ja que a la batalla en què s’enfronten Hèrcules i l’hidra utilitzen aquests efectes. Naturalment que es nota molt que l’escena és falsa i tot el que passa és mentida, però amb el que comptaven en aquella època per a fer una pel·lícula era molt poc.

Per tant, sense tenir en compte les diferències entre la història clàssica “real” i el que passa a la pel·lícula, en general està bé, encara que l’actuació d’alguns personatges a vegades arriba a ser exagerada i molt dramàtica.

Víctor Huete

Batxillerat Humanístic

Saint Seiya Omega

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Saint Seiya Omega

Directors: Morio Hatano i Tatsuya Naganime

Guionistes: Reiko Yoshida i Yoshimmi Narita

Música: Toshihiko Sahashi

Any d’estrena: 2012

Durada: 23 minuts (aproximadament)

País d’origen: Japó

Idioma original: Japonès

Gènere: Aventura, Històric, Acció i Fantasía

ARGUMENT:

La sèrie se centra en la història d’un grup de joves guerrers denominats “sants” o “cavallers”. El protagonista d’aquesta història és el guerrer Koga (Cavaller que porta l’armadura de Pegàs). Aquests guerrers lluiten al costat de la deessa grega Atena, que està reencarnada en una humana amb el nom de Saori. Per tal de protegir la humanitat de les forces del mal que volen dominar la Terra, aquests guerrers tenen batalles molt intenses. Per a les seves batalles, cada sant utilitza la seva energia interior lligada a l’univers, el que anomenen “cosmos”, les seves tècniques especials de lluita, i les seves armadures, totes inspirades en les constel·lacions, les quals els representen com cavallers o Sants d’Atena i els protegeixen en els combats.

La història comença quan Mart, el Déu del Foc i la guerra, descendeix a la Terra amb la intenció d’instaurar un nou ordre i governar així el planeta. En aquell moment Atena i el nen Kōga estan en perill. El Cavaller Llegendari Seiya apareix per lluitar i aconsegueix salvar la deessa i el nen. Kōga és un nen que està criant Saori, però ell no sap que ella és la Deessa Atena. Ell només descobreix que Saori és Atena tretze anys després, quan ella desapareix a causa de Mart que ha tornat, després d’haver-se recuperat totalment de les lesions causades per la lluita contra Seiya.

Aquest anime és un spin-off inspirat en el clàssic manga i anime Saint Seiya, el qual va ser creat, escrit i il·lustrat per l’autor japonès Masami Kurumada. Cronològicament la història de la sèrie, està situada tretze anys després dels esdeveniments narrats al final de la sèrie original, en la qual el guerrer Seiya era el protagonista.

CRÍTICA:

A inicis del 2012, s’havien realitzat molts rumors a internet sobre la producció d’un nou anime relacionat amb Saint Seiya. Això es va mantenir com especulació fins a mitjans de febrer quan Toei Animation, l’estudi que produeix l’anime, va comunicar de manera oficial, la creació d’aquesta sèrie, la qual portaria el títol de la sèrie original més el sufix Omega representat en el signe grec Ω.

Els fans del Saint Seiya original van reaccionar de forma moderada, ja que no volien fer-se il·lusions quan potser la nova història els defraudaria. I efectivament una vegada emesa la sèrie hi va haver dos tipus de reaccions:                                                                 – Un grup de fans van reaccionar positivament a l’emissió del primer capítol de Saint Seiya, ja que els agradava tenir aquella sensació de retorn a la infancia, i creien que la història no estava malament del tot.                                                                                         – Els altres seguidors de la sèrie original creien que era quasi una falta de respecte la creació d’aquesta nova història, perquè creien que l’anime no tenia suficient qualitat per a igualar al seu precedent. A més, creien que la història i els diàlegs eren una mica infantils.

I en aquest últim punt crec que no els hi falta raó, perquè suposo que tant la productora com la cadena que emet la sèrie han intentat fidelitzar persones amb menys edat per poder tenir una audiència més àmplia i variada.

Parlant de la sèrie en si hi ha un aspecte molt curiós i són els atacs. Cada atac d’element del cosmos pot tenir un avantatge contra un altre element del cosmos segons les seves qualitats naturals, encara que si el cosmos d’un guerrer és més poderós que el cosmos de l’altre guerrer aquest avantatge s’anul·la gràcies al nivell de cosmos. Els elements esmentats en la sèrie són: foc, vent, tro, terra, aigua, foscor i la llum. Cadascun d’ells té les seves qualitats i els seus punts forts i febles. L’element de la llum és el més fort amb diferència, ja que no posseeix cap desavantatge davant altres atacs d’elements, però és el més difícil de trobar-se en algun sant.

Canviant de tema un altre cop, a Amèrica del Sud hi va haver una polèmica molt gran perquè la televisió que va comprar els drets per emtre allà aquest anime no va posar als dobladors de l’anterior sèrie, els de tota la vida. Aquests dobladors no treballaven perquè el pressupost pel doblatge era molt baix. Però després d’una queixa massiva per part dels seguidors de la sèrie la cadena va ampliar el pressupost i varen arribar a un acord amb els dobladors.

Finalment, dir que Namco Bandai Games va anunciar a finals de març de 2012 que Saint Seiya Omega seria adaptada per a un videojoc i a la tardor del 2012 va sortir a la venda al Japó.

Víctor Huete

Batxillerat Humanístic

La Sireneta de Walt Disney

És molt curiós el fet que en la majoria de coses que tenim avui en dia es faci referència a la mitologia grega, tot i que a simple vista no sabem identificar-les.
Aquí tenim un clar exemple en la pel·lícula que tots coneixeu, anomenada “La Sirenita”, la qual tots heu sentit a parlar i la majoria haureu vist almenys un cop, i que potser mai hauríeu pensat que en aquesta pel·lícula de dibuixos animats i hi havia una referència grega.

FITXA TÈCNICA:

Títol Original: The Little Mermaid.
Any: 1989.
Nacionalitat: Estats Units.
Direcció: John Musker i Ron Clements.
Intèrprets: (Animació).
Música: Alan Menken.
Fotografia: (Animació).
Productora: Walt Disney Pictures.
Durada: 83 minuts.
Premis: 2 Oscars: Millor banda sonora original, cançó.

INFORMACIÓ SOBRE LA PEL·LÍCULA:

The Little Mermaid (La Sirenita) és una pel·lícula d’animació de l’any 1989, adaptada del conte del mateix nom de Hans Christian Andersen, produïda per Walt Disney Pictures i dirigida per Ron Clements i John Musker. Va ser l’última pel·lícula de Disney realitzada completament a mà i utilitzant càmeres de vídeo analògiques.

Es va estrenar el 15 de març de 1989 als Estats Units, i va ser l’única pel·lícula en la història que la seva data d’estrena mundial es va estendre per gairebé 800 dies (més de dos anys) entre l’Avant Premier i la seva estrena a Japó el 30 de gener de 1991.

És la vint i vuitena pel·lícula al cànon de llargmetratges animats de The Walt Disney Company i en la llista dels Clàssics de Walt Disney. Es va convertir en tot un èxit donant lloc a una nova època daurada a la companyia, a la qual van seguir altres grans èxits com “La Bella i la Bèstia”, “Aladdín” i “El Rei Lleó”.

ARGUMENT:

Ariel és una sirena somiadora que creu que viure fora de l’aigua és el millor que li podria passar a la vida. Un dia de tempesta salva un príncep (el Príncep Eric) d’un vaixell que naufraga i cau bojament enamorada d’ell, però quan el seu pare (el Rei Tritó) descobreix els somnis de la seva filla i el seu amagatall secret en el qual guarda tots els petits tresors que ha anat trobant dels humans, aquest, furiós, arrasa amb tot.

Ariel decideix anar a fer un pacte amb Úrsula, la bruixa del mar. Gràcies a ella, esdevé ésser humà i es retroba amb el príncep, a qui està a punt de conquerir, però intervé Úrsula per evitar-ho i Ariel torna a convertir-se en sirena i esclava de la bruixa del mar.

No obstant això, el seu pare decideix fer un canvi de presoner i es posa a disposició d’Úrsula a canvi de la llibertat de la seva filla. Ariel, amb l’ajuda dels seus amics Sebastià, Flounder i el príncep Eric, aconsegueix derrotar la bruixa i destruir-la, revertint els encanteris d’Úrsula i alliberant Tritó. Quan Tritó s’adona de l’amor entre Ariel i Eric, decideix convertir-la en ésser humà, per a posteriorment celebrar les noces entre els dos enamorats.

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

Llegint aquest article i aplicant els coneixements que tenim sobre la mitologia grega, direm el que simbolitzen el personatge d’Ariel i el de Tritó.

Les sirenes (en grec antic, Σειρήν Seirến) són éssers fabulosos, en concret nimfes o deïtats marines descrites com dones boniques amb una cua de peix, que enamoraven als mariners amb els seus cants.
La representació més comú les descriu com belles dones amb cua de peix en lloc de cames, com Tritó.

Com podem observar a la pel·lícula, Ariel enamora el Príncep Eric amb els seus cants, el qual era un nàufrag que es va a costar a ella en sentir-la i es va salvar, fent referència així a la simbologia que tenen les sirenes en la mitologia grega.

Per una altra part, Tritó està basat en la mitologia grega del déu Posidó.
Té un gran trident que li serveix per combatre i també per tancar el pany del seu món, té el cabell blanc, una gran barba del mateix color i la seva meitat inferior és la d’un peix de color verd blavós.

No hem de confondre els següents personatges i hem de tenir clar el que significa cadascun:

Neptú és el déu dels mars i els terratrèmols.
Tritó és el déu missatger de les profunditats.

Posidó (Neptú a la mitologia romana) és el déu grec del mar. Sovint se li representa sostenint un trident.

Ana Mª Falcón Durán

1r Batx. Grec

“Hèrcules” de Disney

 

Hèrcules de Disney

FITXA TÈCNICA:

Títol original:Hèrcules

Director i guionistes:

Ron Clements

John Musker

Barry Johnson

Any d’estrena: 1997

Durada: 92 minuts

Repartiment:

Tate Donovan (Hercules)
Josh Keaton (Joven Hercules. Diálogos)
Roger Bart (Joven Hercules. Canciones)
Danny DeVito (Philoctetes)
James Woods (Hades)
Susan Egan (Megara)
Bobcat Goldthwait (Pain)
Matt Frewer (Panic)
Rip Torn (Zeus)
Samantha Eggar (Hera)
Barbara Barrie (Alcmene)
Hal Holbrook (Amphitryon)
Paul Shaffer (Hermes)
Amanda Plummer (Moira Cloto)
Carole Shelley (Moira Láquesis)

Pais d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Animació

ARGUMENT:

Hades, senyor de l’inframón, planeja destruir al déu Zeus. Per aconseguir la seva venjança consulta el seu futur a les moiras-graies i aquestes li diuen que si el fill de Zeus, Hèrcules, lluita quan els planetes s’alineïn, és a dir, quan hagin passat divuit anys, serà una amenaça per als seus plans i no aconseguirà regnar sobre l’univers. Per destruir el petit Hèrcules, abans que pugui ser major i tingui més força, Hades envia als seus dos sequaços del mal, Pena i Pànic a segrestar-lo per convertir en mortal al bebè Hèrcules i posteriorment, matar-lo. Just en el mateix instant que li estan donant la poció perquè esdevingui mortal, apareixen dues persones (Amfitrió i la seva dona Alcmena), i els dos sequaços es veuen obligats a amagar-se. Més tard, es converteixen en serps per poder matar al nen, però com aquest no s’havia begut l’última gota de la poció, no s’havia convertit completament en mortal i tenia la força d’un déu, i el nadó aconsegueix acabar amb les dues serps.

Alguns anys després, Hèrcules és un jove que intenta ser acceptat utilitzant la seva enorme força per ajudar, però fa una gran destrossa en un mercat per no poder controlar la seva força, fet que el porta a voler descobrir la veritat del seu passat, ja que pensa que aquesta força no és normal, i els seus pares adoptius li expliquen que el van trobar abandonat i que tenia el medalló dels déus. D’aquesta manera, Hèrcules es dirigeix cap al temple de Zeus, allà li demana al déu respostes sobre el seu passat. Zeus, encarnant en l’enorme estàtua que el representa, li diu que ell és el seu pare i que ho van raptar de petit, però que ha d’esdevenir un heroi per tornar a la muntanya de l’Olimp. Zeus li lliura a Pegàs, un regal de part del seu pare donat de petit, i li diu que busqui a Phil, un sàtir entrenador d’herois, que l’ajudarà a fer-se gran i, així tornar a ser un déu.

El somni de Phil és entrenar al major dels herois, però tots els seus antics alumnes (OdisseuPerseuTeseu, i fins al propi Aquil·les) van ser un fracàs. Després de pregar milers de vegades a Phil que ho accepti, Hèrcules és acceptat per aquest i, així es converteix en el seu entrenador. En acabar l’entrenament Phil aconsella a Hèrcules que viatgin a Tebas, ja que és una de les ciutats que pateix més catàstrofes i sempre es trobava en problemes, i el que necessitaven era un heroi que els salvés de tantes desgràcies. En el camí a la ciutat, Hèrcules sent un crit d’una noia a la qual decideix ajudar, ja que és una damisel·la en perill. Aquesta és Mègara i la salva d’una criatura, el centaure (Nessos), que l’estava molestant. Més tard, es descobreix que Meg treballa per Hades i que intentava convèncer al centaure d’unir-se a l’exèrcit del déu del mal. Hades, en descobrir que Hèrcules segueix viu li dóna a la noia la missió de seduir-lo.

A Tebes, Hèrcules es converteix en un dels herois més aclamats, després de vèncer diversos monstres (La Hidra de Lerna, Medusa i el Lleó de Nemea entre d’altres). Així i tot, Zeus li adverteix que el fet de ser famós no el porta a ser un heroi veritable i menys un déu i, que encara li queda feina per fer.

Phil descobreix els plans d’Hades i informa a Hèrcules que Meg només jugava amb ell, però discuteixen i Phil se’n va. Hades utilitza a Meg perquè Hèrcules perdi els seus poders durant un dia, temps suficient perquè Hades destrueixi l’Olimp, destroni a Zeus i conquisti la terra. Hèrcules accepta amb la condició que Meg no pateixi cap dany.

Hades allibera un grup de titans perquè ataquin la muntanya de l’Olimp i a un ciclop per matar Hèrcules. Zeus es veu superat en força i és atrapat. Alhora, Hèrcules s’enfronta al ciclop, guanyant-lo, però no per la seva força, ja que no té, sinó pel seu enginy i amb l’ajuda moral de Phil qui torna després que Meg vagi en la seva cerca. Hèrcules crema l’ull del ciclop i el lliga pels peus amb una corda, cosa que fa que aquest caigui i provoqui un petit tremolor que fa que una columna del temple es vagi a caure sobre Hèrcules. Meg, interposant-se, el salva deixant-se aixafar i, morint. Com el contracte es trenca, Hèrcules recupera la seva força i marxa a l’Olimp a vèncer els titans. Aconsegueix destruir no només els plans d’Hades, sinó també salvar la vida de Meg. Tot i així, rebutja l’oportunitat de convertir-se en déu per viure a la terra amb la seva estimada.

TRÀILER: 

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

‘Hèrcules’ va ser el llargmetratge d’animació de Disney que més va apostar per l’humor absurd i referencial durant la seva ‘Renaixement’ de la dècada dels 90. No és que títols bàsics com ‘La bella i la bèstia‘ (1991), ‘El rei lleó‘ (1994) o ‘El geperut de Notre Dame‘ (1996) no tinguessin moments còmics -de fet, la hibridació de gèneres , des l’aventura fins al (melo) drama romàntic , passant per la fantasia i la comèdia sempre ha estat un signe distintiu de les pel·lícules d’animació de l’estudi, orientades a ser gaudides per un multi – target familiar, però la mà dels directors i guionistes de les dues, Ron Clements i John Musker , es nota en aspectes com el joc amb referències (anacròniques) de la cultura popular .

En la resta d’aspectes, la versió Disney del mite d’Hèrcules, semidéu fill de Zeus que s’ha de guanyar el seu lloc en l’Olimp superant dotze proves, aconsegueix un acostament particular a la mitologia grega (encara que el protagonista no es digui Hèracles) que demostra molta més solidesa i cura que , per exemple, altres casos de mitologia pop com ‘Furia de titanes’ (1981). Menció especial mereix James Woods com la veu d’Hades, fent que el déu del Inframundo sigui un dels vilans més memorables de Disney només gràcies a la seva forma de parlar a cent síl·labes per segon (aspecte molt suavitzat en el doblatge espanyol). Per cert, per què només hi ha cinc Muses en comptes de nou?

Rebeca Barroso

1r de Batxillerat Llatí

Hércules encadenado, de Pietro Francisci

FITXA TÈCNICA:
Nom original: Ercole e la regina di Lidia
Director i guionistes: Pietro Francisci i Ennio De Concini
Any d’estrena: 1959
Durada: 105 min.
Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Sylvia Lopez
País d’origen: Itàlia, Espanya i França
Idioma original: Italià i Francès
Gènere: Pèplum
ARGUMENT:
La base de la trama és una espècie de barreja entre diferents llegendes i obres de teatre gregues: en particular, de les tragèdies Els set contra Tebes, d’Èsquil i Èdip a Colonos, de Sòfocles. La història d’Hèrcules i la reina Omfàlia està agafada directament de la mitologia grega, si bé es suprimeix tota referència al travestisme, a l’intercanvi de rols sexuals entre Hèrcules i Omfàlia i l’ambigüitat de l’heroi en aquest terreny. L’única referència a les tasques de filament i costura a les que es dedicava Hèrcules amb les assistents d’Omfàlia en la tradició clàssica es limita a aquesta frase: “Tejí los hilos (de mi memoria) juntos”. El film s’allunya molt de la tradició, barrejant tots els esdeveniments a l’atzar i presenta un conjunt de personatges diferent de les fonts clàssiques.
De camí a Tebes, Hèrcules, Íole i Ulisses arriben a Colonos. L’heroi ha d’impedir una disputa entre els germans Etèocles i Polinices pel dret d’ocupar el tron de Tebes. Abans de completar aquesta tasca, l’heroi beu del que seria la Font de l’Oblit i perd la memòria. És hipnotitzat per una dona que representa la dansa de Shiva i queda captiu d’Omfàlia, reina de Lídia. La reina acostuma a mantenir els homes fins que es cansa d’ells i els converteix en estàtues. El jove Ulisses tractarà que Hèrcules recobri la memòria. Etèocles pretén fer de Íole víctima de les feres en l’amfiteatre. Hèrcules mata tres d’ells, rescata la seva esposa i ajuda l’exèrcit tebà a lluitar contra uns assaltants enviats per Polinices. Els dos germans, en última instància, lluiten l’un amb l’altre per quedar-se amb el tron i acaben matant-se. Més tard, és escollit per aclamació el sacerdot Creont. Omfàlia, en veure perdut l’amor d’Hèrcules, es treu la vida.
TRÀILER:
Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA: Ja en el moment de l’estrena, la crítica de l’època entenia i interpretava correctament la pel·lícula (i el pèplum, en general ). El desembre de 1960, l’Heraldo del cinema deia d’ella: Tiene las mismas características que Hércules, aunque tal vez la supera en puerilidad y en motivos para que el público se ría, a veces porque está hecha un poco en broma, y a veces porque las exageraciones son divertidas. La distribució internacional va dotar a la pel·lícula amb diferents noms, contradictoris entre sí de vegades. A Argentina fou titulada Hércules sin cadenas i que, fins i tot, es va convertir a Omfàlia en reina de Saba i de les amàzones. En l’especial sobre el pèplum en la revista Fotogramas ( número 1.849 ), es deia que Sylvia López, intèrpret en el personatge d’Onmàlia, donava vida a “la más excitante mantis religiosa del género, a medio camino entre Ayesha de Rider Haggard y la Antinea de Pierre Benoît, y encarnada con equilibrio entre la grosería y la prestancia”.
Poc va poder gaudir de la popularitat de la pel·lícula Sylvia López, ja que morí a causa d’una leucèmia pocs mesos després de l’estrena. En definitiva, Hércules encadenado o també ben dit Hércules y la reina de Lidia, és un film que pertany al subgènere del Pèplum, dirigit per Pietro Francisci. Podem dir que es tracta d’una seqüela  continuació de la pel·lícula Hércules ( Le fatiche di Ercole, 1958 ) i també està lliurament  basada en diverses obres clàssiques.
Imatge de previsualització de YouTube
Sara Bernad
2n de Batxillerat de Grec i Llatí

Jàson i els argonautes, de Don Chaffey


FITXA TÈCNICA:

Nom original: Jason and the argonauts
Director i guionistes: Don Chaffey, Beverley Cross i Jan Read
Any d’estrena: 1963
Durada: 104 min.
Repartiment: Todd Armstrong, Nancy Kovack, Gary Raymond i Nigel Green
País d’origen: Regne Unit i Estats Units
Idioma original: Anglès
Música: Bernard Hermann
Fotografi: Wikle Cooper i Ray Harryhausen
Montatge: Maurice Rootes
Efectes especials: Ray Harryhausen
Productora: Columbia Pictures Corporation
ARGUMENT:
Aquesta pel·lícula ens narra la història de l’heroi Jàson, destinat a ser rei de Tessàlia, però Pèlias, l’usurpador del tron, l’envia a buscar el mític i misteriós velló d’or. Enfront això, Jàson organitza uns jocs i escull com a tripulació herois de tota Grècia. Entre els escollits es troben Càstor, Peleu i fins i tot el famossísim Hèrcules. Una vegada pugen a bord de l’Argo, després de passar dies i dies sense veure terra, la seva primera parada és en una illa deserta, rica en recursos. Hèrcules i el seu amic Hilas es presenten voluntaris per anar a investigar el terreny, troben el tresor dels déus. Incapaços de resistir-se, agafen una petita part, despertant la ira del guardià de l’illa, Talos, el Gegant de Bronze. Ataca la tripulació de Jàson, però l’heroi demana ajut a Hera. Aquesta li revela la debilitat del gegant, que és precisament el seu taló. Una vegada trobat, el gegant cau derrotat al terra, aplastant amb el seu pes a Hilas, provocant-li la mort. Hèrcules decideix no partir i quedar-se a terra, ja que no vol admetre la mort del seu amic. Per continuar les seves aventures, Jàson i els seus homes necessiten l’ajut d’un endeví, Fineu, que és cec. Aquest pateix el constant atac de les harpies, que no el deixen menjar. Capturades amb una forta xarxa, l’endeví els indica que han d’anar a la Còlquida. Per arribar, l’Argo ha de creuar un gegantí estret de roques que es tanca quan els vaixells s’acosten: les Simplègades. Apareix llavors Tritó, fill de Posidó, cridat per Hera amb la missió d’obrir pas als mariners.
En la Còlquida són ben rebuts i Jàson s’enamora de Medea, filla d’Eetes. Per desgràcia, tot és una trampa feta per l’argonauta traïdor Acast, fill de Pèlias, i els mariners acaben empresonats. No passa molta estona fins que són rescatats per Medea. En la foscor de la nit, s’escapen, i Jàson, juntament amb Càstor i Peleu, van a buscar el velló d’or. El màgic objecte està protegit per la temible Hidra de Lerna, que ha matat a Acast perquè aquest també volia el velló. Després d’un terrible combat, Jàson dóna mort al monstre clavant-li l’espasa al cor. Quan el rei Eetes s’assabenta, utilitza el poder de la dea Hècate, utilitzant les dents de l’Hidra, invoca set guerrers esquelets amb una agilitat i força increïbles. Càstor i Peleu moren en el combat. Finalment, Jàson es llença a l’aigua, i els esquelets, en la seva persecució, cauen pel penya-segat i es trenquen contra les roques. Encara que l’aventura no acaba aquí, Zeus decideix donar “un moment de pau” al jove aventurer i als argonautes.
TRÀILER:
Imatge de previsualització de YouTube
CRÍTICA:

La idea original, la sinopsi i els efectes especials són obra de Ray Harryhausen. Tot i que es considera el millor treball de l’artista i el més rentable, Jàson i els Argonautes no van gaudir de massa èxit quan es va estrenar. En Harryhausen sempre es va entristir per no ser proposat candidat a l’Òscar als millors efectes especials pel magnífic enfrontament amb els set esquelets.

Imatge de previsualització de YouTube
La pel·lícula tracta d’allunyar-se dels paràmetres del “pèplum” amb grans dosis d’aventures i bèsties mítiques, respectant fidelment la llegenda i comptant amb excel·lents actors. L’heroi del poema èpic d’Apol·loni de Rodes (recordeu la lectura en adaptació El viatge dels argonautes) és molt menys actiu, li falta inpuls propi. Sempre està ajudat per les dees Hera i Atena o per Medea que li resol el problema del velló d’or, la persecució d’Eetes, i inclús el problema del gegant Talos. En canvi, en el poema, són els seus companys els qui tenen tot el protagonisme durant el viatge. El Jàson del film, tot i que és ajudat per Hera, arriba a prendre decisions per ell mateix (passar per les Roques Fragoses o Simplègades) i es mostra com a protagonista quasi absolut de les accions: acaba amb Talos, mata l’hidra, prepara el parany per a les harpies i lluita amb els esquelets.
El prototip és el de un heroi masculí típic, deutor sobre la tradició d’heroi occidental. Medea té, en conseqüència, un paper secundari, encara que s’ompli de lluita interna entre la seva pàtria i la passió amorosa. La seva ajuda és efectiva, però secundària, i això es veu clarament en el fet que dorm els guàrdies i no rl drac com en el poema. En el cinema, el tema de la recerca del velló d’or ja sortia en la pel·lícula Hèrcules de P. Francisci (1957). Aquí, el protagonisme de l’aventura requeia en Hèrcules, més què Jàson, i que no feia acte de presència Medea. En 1960 es va fer un altre film que tocava el mateix tema: Los gigantes de Tesalia de Riccardo Freda. Tot i que l’anterior pel·lícula va aconseguir grans millores estètiques, les aventures de Jàson no seguien d’una manera fidel les dades mitològiques, sinó que creaven un nou heroi enfrontant-se a diferents perills. Així, Roland Carey interpretava un Jàson amb el deure d’anar a la Còlquida per recuperar el velló d’or que apagarien els volcans de Tessàlia, en erupció per la còlera de Zeus. En lluita contra un univers fantàstic, Jàson es reafirma com un heroi, desembarcant en una desconeguda illa, on els seus companys són transformats en ovelles per una maga anomenada Gaya (la Circe d’Ulisses). En una altra illa, la població ofereix sacrificis humans a un monstre (fusió entre goril·la i ciclop) que lluita contra Jàson.
Així doncs, el títol que més es va difondre sobre la saga dels Argonautes i el que conserva quelcom d’esperit de les fonts, és aquesta pel·lícula de Don Chaffey. El film disposa d’un doble lloc d’acció: l’Olimp i el món dels mortals en què el primer influeix en gran mesura. Aquesta producció té dos guanys: el primer és gràcies als efectes de Ray Harryhausen assistim a les transformacions dels déus. I la segona, aconsegueix una adaptació que segueix de manera més fidel que Hèrcules l’obra d’Apol·loni de Rodes, encara que existeixin diferents reelaboracions sobre l’argument de la mateixa.
Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.

Hèrcules a Nova York

FITXA TÈCNICA:

NOM ORIGINAL: Hèrcules a Nova York

GÈNERE: Fantasia

PAÍS D’ORIGEN: Estats Units

DURADA: 91 Minuts

ANY D’ESTRENA: 1970

DIRECTOR I GUIONISTES: Arthur Allan Seidelman i Aubrey Wisberg

REPARTIMENT: Arnold Schwarzenegger, Arnold Stang, Taina Elg, James Karen, Deborah Loomis, Ernest Greus

IDIOMA ORIGINAL: Anglès

ARGUMENT:

A Hèrcules li avorreix la seva vida a l’Olimp i demana a Zeus, el seu pare, que li deixi passar unes vacances a la Terra. Zeus es nega, però un accident el fa acabar a Nova York. La seva inexperiència amb la civilització i la seva arrogància li causen molts problemes, fins que la filla d’un professor l’ajuda a adaptar-se. El problema és que comença a agradar-la vida entre els mortals i desitja quedar-se més temps, fins i tot quan el seu pare envia a Nèmesi a castigar.

 

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA:

Encara vuit anys abans, 1962 , ja havia treballat en un episodi de ” El Show de Merv Griffin “, aquesta pel·lícula es pot considerar com el debut d’Arnold Schwarzenegger a la gran pantalla.I això és tot , perquè qualsevol altre comentari que es pugui fer sobre aquesta producció no té pràcticament interès.

La raó és que ” Hèrcules a Nova York” és una absoluta bestiesa de metratge, on un jove Schwarzenegger es limita a passejar la seva musculatura per diversos escenaris.

A la història cal sumar un guió que recull diàlegs a qual més ximple i que amb prou feines posa en boca d’Arnold alguna frase.

A aquest despropòsit cal sumar el fort accent austríac que aleshores es gastava aquest home i que va desembocar en el doblatge de la seva veu.

Percy Jackson y el ladrón del rayo (2010)


Percy Jackson y los Dioses del Olimpo El Ladrón poster.jpg Rayo

FITXA TÈCNICA

 Nom original: Percy Jackson y el ladrón del rayo                                                   Director i guionistes: Chris Columbus                                                                            Any d’estrena: 2010                                                                                                        Durada: 118 minuts                                                                                                  Repartiment:

 País d’origen: Estats Units                                                                                          Idioma original: Anglès                                                                                               Gènere: Fantasia/aventura

ARGUMENT

Perseu Jackson “Percy”, un jove adolescent, és a una excursió amb l’escola al museu d’art grec quan és atacat per una fura. Allà és on comencen tots els problemes. Al sortir del museu s’adona que el seu millor amic és un faune i aquest li explica que ell, el protagonista, és un semidéu fill de Posidó. D’ara ençà, Perseu ha de viure a un campament de mestissos, com ell, on, de camí, són atacats per un minotaure.

En aquest campament descobreix que el seu mestre és realment un centaure. Hades, qui s’havia endut la mare de Perseu durant l’atac del minotaure, apareix en una foguera acordant amb Percy que ell li tornarà la mare si li duu el llamp de Zeus. És doncs quan Percy i els seus amics Anabeth (“filla” d’Atena, tot i que aquesta no en podia tenir) i el faune s’aventuren a la recerca del llamp de Zeus. On hauran de fer front a altres reptes i essers mitologics com Medusa, trobar les perles de Persèfone i, fins i tot, arriben a visitar l’Olimp

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA

Apareix l’espasa Anaklusmos, que és la que Posidó va donar al protagonista. És una espasa de bronze que esdevé boli i que només pot fer mal éssers immortals. Aquesta espasa tan curiosa mai pot perdre’s ja que sempre apareix a la butxaca de Perseu en forma de bolígraf. En la mitologia es diu que Zoé l’entregà a Hèracles perquè pogués vèncer el drac Ladon i aconseguir la Poma d’or. Més tard Zoé serà desterrada pel seu pare per haver ajudat un heroi.

És una pel·licula realment entretinguda. Introdueix de manera molt atractiva a la mitologia amb l’aparició de personatges com centaures, el gos Cerber, Medusa, el barquer Caront, un faune i tots els déus de l’Olimp.  La películ·la barreja personatges de la mitologia clàssica amb activitats i zones de l’època actual, cosa que trobo molt atractiva. 

Personalment m’ha agradat i us la recomano tant a joves com a adults, juntament amb la segona part “Percy Jackson i el mar de los monstruos” Què opineu vosaltres? L’havieu vist abans?

 

Furia de Titanes, de Desmond Davis

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Clash of the Titans

Director i guionistes: Desmond Davis i Beverley Cross

Any d’estrena: 1981

Durada: 118 min.

Repartiment: Laurence Olivier, Harry Hamlin, Maggie Smith, Ursula Andress, Claire Bloom, Flora Robson i Burgess Meredith.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT:

El rei Acrisi d’Argos (Donald Houston), tanca la seva filla Dànae (Vida Taylor) per allunyar-la dels homes mortals i captenir-se del compliment de la profecia segons la qual ell moriria si Dànae arribava a tenir un fill. Estant empresonada, el dèu Zeus (Laurence Olivier), es converteix en pluja d’or, deixant embarassada la noia. En descobrir el rei aquest fet, Acrisi expulsa la seva filla i el recent nascut Perseu tancant-los en una caixa de fusta per després llençar-los al mar, amb l’esperança de matar-los i evitar el seu destí. En retribució, Zeus no tan sols mata Acrisi, sinó que ordena al déu del mar Posidó que alliberi el monstre marí conegut com el Kraken perquè destrueixi la ciutat d’Argos, acomplint-se la profecia. Mentrestant, Dànae i Perseu floten segurs fins arribar a l’illa de Sèrifos.

Calibos (Neil McCarthy), fill de la dea del mar Tetis (Maggie Smith), és un home ben semblant que està destinat a casar-se amb la princesa Andròmeda (Judi Bowker), la filla de la reina Cassiopea (Sián Phillips) i heretar la rica ciutat de Joppa. Però el cruel i destructiu Calibos ha caçat i destruït tota cosa vivent que rodejava els “Pous de la Lluna”, incloent la seva manada de cavalls alats (menys Pegàs). Com a càstig per aquesta i moltes altres transgressions, Zeus el transforma en un sàtir, criatura que és posteriorment desterrada i condemnada a viure com un estrany en els pantans.

Tetis, furiosa pel destí del seu fill, exclama que si Calibos no es casa amb Andròmeda, no ho farà cap home. Com part de la seva venjança, la dea transporta Perseu (Harry Hamlin) des de Sèrifos fins a Joppa. Allà fa amistat amb el dramaturg i erudit Ammon (Burgess Meredith) i li explica la greu situació de la princesa: ella no es pot casar amb el seu pretendent fins que aquest no resolgui una endevinalla, i qui no la contesta correctament és cremat a la foguera. Equipat amb regals dels déus (una espasa, un escut i un casc que el torna invisible), Perseu captura Pegàs i segueix l’esperit d’Andròmeda que surt a la nit per rebre una nova endevinalla de part de Calibos. Coneixent la resposta, Perseu és casi assassinat però aconsegueix escapar, perdent el casc en el combat. L’heroi apareix a la següent cerimònia com a nou pretendent i aconsegueix resoldre l’endevinalla correctament mostrant la mà tallada de Calibos (un anell d’or amb dues perles) guanyant el dret de casar-se amb la princesa. En el temple de Tetis, Calibos suplica a la seva mare que es vengi de Perseu, però ella li respon que el protector de l’heroi és Zeus, però que sí pot venjar-se de la ciutat de Joppa.

En la cerimònia, Cassiopea s’atreveix a dir davant d’una estàtua de la dea del mar que la bellesa de la seva filla és superior a qualsevol deessa, inclosa ella. Llavors el cap de l’estàtua de la dea cau al terra i cobra vida, afirmant que Andròmeda sigui sacrificada verge dintre de trenta dies com a ofrena al monstre marí Kraken o la ciutat de Joppa serà destruïda. Perseu llavors busca la manera de matar el monstre però Pegàs és capturat per Calibos i els seus homes. Zeus demana a Atena (Susan Fleetwood) que li doni el seu mussol Bubo com a substitut del seu casc. Indignada, ordena a Hefest (Pat Roach) que li faci una rèplica del seu animal. El mussol guia a l’heroi fins arribar a les Bruixes de l’Estígia, tres dones cegues (Flora Robson, Anna Manahan i Freda Jackson). Aquestes li diuen que l’única manera d’acabar amb el Kraken és matant un altre monstre, la gorgòna Medusa, que fou castigada per Afrodita (Ursula Andress), utilitzant el poder de la seva mirada que podia convertir en pedra tot aquell que la mirava. Més tard arriben al santuari on viu i s’enfronten a Dioskil, gos guardià bicèfal de Medusa. Perseu aconsegueix decapitar el monstre amb l’ajut del seu escut. L’heroi demana al mussol que trobi Pegàs. Una vegada trobat, Perseu es dirigeix a Joppa, on es troba Andròmeda encadenada per ser devorada pel monstre. En un intent d’acabar amb aquest, Perseu és derribat i cau a l’aigua amb el cap de Medusa. En Bubo el recupera i l’heroi ensenya el cap de la gòrgona al monstre marí, que finalment és convertit en pedra.

Al final, els déus discuteixen el resultat de l’aventura. Zeus prohibeix que es prengui venjança contra ells i finalitza amb aquestes paraules: “Perseo y Andrómeda vivirán felices y juntos, tendrán hijos sanos y hermosos a los que educarán sabiamente. Y para perpetuar la proeza de su valor, ordeno que de ahora en adelante él ocupe un lugar prominente entre las estrellas y constelaciones…”

TRÀILER:

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA:

Entre els personatges mitològics destaca Pegàs, el cavall alat amb el qual Perseu recorre el cel amb el seu escut i espasa, regal dels déus. En el llac Estígia coneix Caront, el barquer que porta els morts a l’Inframón i que el condueix fins al lloc on viu la gòrgona.

Imatge de previsualització de YouTube

L’animació està a càrrec de Ray Harryhausen, el qual va fer en aquesta pel·lícula el seu últim treball. La història mostra l’idea que es tenia en l’Antiga Grècia de com els déus de l’Olimp manipulaven el món dels humans com ells volien. El remake d’aquest film es va estrenar en març de 2010. Està dirigida per Louis Leterrier i protagonitzada per Sam Worthington, Liam Neeson i Ralph Fiennes. Des del meu punt de vista, crec que és una pel·lícula força fidel al mite, tret d’alguna invenció per part del director, com per exemple el gos bicèfal Dioskil, Calibos o els escorpins gegants.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec.

Legend , de Ridley Scott

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Legend

Director i guionistes: Ridley Scott i William Hjorstberg

Any d’estrena: 1985

Durada: 94 min.

Repartiment: Tom Cruise, Mia Sara, Tim Curry, David Bennent, Alice Playten, Billy Barty, Cork Hubbert, Peter O’Farrell, Kiran Shah, Annabelle Lanyon, Robert Picardo i Tina Martin.

País d’origen: Estats Units i Regne Unit

Idioma original: Anglès

Fotografia: Alex Thomson

Montatge: Terry Rawlings

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT:

 

Aquesta pel·lícula ens trasllada a un bosc mític, habitat per fades, goblins, unicorns i mortals. La història gira entorn d’un dels seus habitants, en Jack (Tom Cruise), i la seva promesa, la princesa Lilly (Mia Sara). Un bon dia, caminant tots dos pel bosc, veuen uns preciosos unicorns. La noia, captivada per aquests llegendaris animals, es sent temptada de tocar-los, però en Jack li diu que no ho faci, perquè està totalment prohibit, però tot i així, no fa cas i acaba tocant-los. Llavors és quan tots els animals estranys que viuen en el bosc, es revolten contra en Jack. Mentrestant, El Senyor de les Tenebres (Tim Curry), intentarà estendre la nit eterna assassinant l’unicorn d’aquelles terres. Encara que no sembla haver-hi salvació, en Jack i els seus amics faran tot el possible per evitar que el món se submergeixi en una edat de gel sense fi i així poder salvar la princesa.

 

TRÀILER:

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

CRÍTICA:

Potser la majoria de vosaltres no coneixeu aquesta pel·lícula, ja que es va estrenar en la dècada dels 80, concretament el 1985. Encara que no va tenir un èxit molt notable en la seva estrena, va ser nominada pels premis de l’acadèmia (millor maquillatge) i posseeix un grup de fans incondicionable. Inicialment, va ser editada amb una banda sonora de Jerry Goldsmith, per posteriorment canviar-la per una altra de Tangerine Dreams amb la col·laboració de Jon Anderson, el vocalista del grup Yes. Tot i que com he dit anteriorment que es tracta d’un film molt poc conegut, tanmateix el seu director ha produït pel·lícules tan populars com Gladiator. Jo personalment, trobo que és una pel·lícula que està bastant ben elaborada a nivell estètic. La recomano a tots aquells que els hi agradi el cinema fantàstic.

A continuació i ja per acabar, us plantejaré les meves preguntes. En la primera, començaré dient que observeu amb atenció la caràtula de la pel·lícula, concretament fixeu-vos en el protagonista, que està en el centre. Mireu el dibuix del seu escut. Us sona d’alguna cosa aquest personatge? qui és?. La última pregunta és aquesta: Què era un unicorn?

Sara Bernad

2n de Batxillerat Grec i Llatí