El misteri del Parc del laberint

Hi havia una vegada, dins d’un parc immens i ple de sorpreses, uns nois d’uns setze o disset anys van entrar de matinada sense que el guarda que vigilava els veiés. Aquests nois no sabien el que havien fet…
Corria la llegenda que en el laberint que hi havia dins el parc hi habitaven bèsties increïbles de les quals es desconeixia l’existència, però que, amb tot, eren molt temudes pels visitants. El parc era tancat de nit perquè, suposadament, hi apareixien aquestes bèsties, concretament els minotaures.
Aquest grup d’adolescents, dos nois i dues noies, es van endinsar en el parc per comprovar, com ells creien, que aquests minotaures no existien. Només una de les noies pensava que podien existir, i no estava molt equivocada.
Mentre s’endinsaven en el laberint, anaven escoltant de tant en tant sorolls terrorífics i cada cop tenien més por, fins al punt que començaven a canviar d’opinió.
Després de caminar molt, finalment arribaren al laberint. Els dos nois, amb molt de valor, entraren poc a poc i amb molt de compte. Quan ja eren ben endins es va sentir un crit fortíssim que s’expandí per tot el parc durant uns segons i, posteriorment, un silenci absolut.
Les noies, espantades, van sortir corrents i van anar a demanar ajuda al guarda de seguretat del laberint, que duia tatuades dues esvàstiques sospitoses en al braç dret, i tots tres van anar cap al laberint per veure què havia passat allà dins.
Hi arribaren i entraren amb molt de compte. Enmig de la foscor, van arribar al mig del laberint, on varen veure els dos nois convertits en estàtues de pedra que simbolitzaven minotaures. En aquell moment, van escoltar com algú s’apropava…
Al matí següent varen seguir les visites com si no hagués passat res i els visitants que entraren al laberint van veure quatre noves estàtues al bell mig. La gent parlava entre ells comentant les noves escultures i, sorprenentment, aparegué el guarda del laberint amb algunes ferides molt sospitoses en el seu cos, més concretament, en les dues esvàstiques.
La veritat mai la va saber ningú, però jo us l’explicaré…
El guarda era un home que a la nit es convertia en minotaure i a tots els valents que intentaven entrar-hi de nit els convertia en escultura. És per aquesta raó que hi havia tantes estàtues al parc.

Carlos Cuevas Agraz
1.2 Llatí

El destí al Parc del laberint

EXPLICAT PER EN TONI

Vam arribar al parc cap a dos quarts de cinc. La meva idea d’anar-hi només era una excusa per estar més temps amb ella, l’Adriana. Em sentia distanciat, potser la que s’allunyava era ella, suposo que només volia comprovar-ho. Pressentia que el destí ens guiaria en la nostra vida a partir d’ara.
Vam arribar a l’entrada del laberint, l’Adriana no era amb mi, almenys mentalment, ho sabia. Les seves respostes als meus “m’estimes?” no m’havien fet el pes, suposo que un “sí” amb aquell somriure… no era el que esperava, com a mínim en la situació tan crítica en què es trobava la nostra relació. Per a mi era una de les tantes senyals per deixar-ho córrer.
Continuàvem en el mateix lloc. Un guia ens havia repartit un cabdell de llana, vaig veure la seva mirada, la de l’Adriana, com dient: “Oh, que bé, una excusa per estar més junts, un fil que ens unirà tot el camí… (to irònic) amb una mica de sort em perdo”. Ho veia en els seus ulls.
En un moment tot va canviar, el vaig veure, o millor dit, el va veure ella. Vaig seguir la seva mirada, era en Carles, el seu estimat ex, el qual sempre havia pensat que no havia oblidat, això només era un senyal més. Em va donar la mà i a ella li va fer dos petons. Va iniciar una conversa, encara que no sé què va dir. Estava capficat pensant  com fer-lo desaparèixer del meu davant.
Vam iniciar el camí pel laberint, l’Adriana conduïa el fil al meu davant. Tenia la sensació que havíem passat unes quantes vegades pel mateix lloc, m’era indiferent, m’encantava arribar a la cantonada d’un passadís i que donés la volta i em fes l’ullet… Va haver-hi uns minuts en què no la vaig veure, va tibar el fil massa, anava massa de pressa. Quan no vaig poder tibar més el fil, me’l vaig trobar tallat. M’havia abandonat, potser era amb en Carles, no ho sé…; vaig arribar al centre, on hi havia els bancs, els vaig trobar parlant. Me’n vaig anar –esperava que no m’haguessin vist- i vaig arribar al final del laberint.
No podia suportar saber que estaven junts i que l’Adriana acabés el recorregut sense mi. Vaig tornar, la vaig separar d’ell, el vaig començar a colpejar, no el suportava, era un obstacle en la meva relació. L’Adriana plorava, em deia que m’estimava, que parés. Em vaig quedar impactat, el vaig llençar a terra sagnant.
Vaig deixar anar el fil, el símbol de la nostra relació; vaig sentir que res tenia sentit, em sentia totalment inútil. No vaig gosar mirar-la a la cara, vaig acabar el camí del laberint sol, un altre cop; sabia que no tornaria, ni al parc, ni a veure-la.

EXPLICAT PER L’ADRIANA

En Toni em va proposar anar al parc del laberint. Sabia que les coses entre nosaltres no anaven bé i potser pensava que travessar el parc junts ens ajudaria. Ens vam trobar en Carles, vaig veure la cara d’en Toni, em sentia culpable. Li vaig llençar indirectes perquè se n’anés; crec que en aquell moment en Toni només hi era físicament, la seva ment ja no era amb mi.
Em va preguntar com a mínim trenta vegades si l’estimava, no podia suportar sentir que no em creia quan li deia que sí, com si li hagués de demostrar a cada moment el que sentia. Comprenc la seva inseguretat, encara que ni la comparteixo, ni la mereixo. He escoltat molts cops que els infidels són molt insegurs amb la seva parella, perquè pensen que fa el mateix que ells; jo no n’era d’infidel, ell sí.
Vam iniciar el camí pel laberint, jo anava al davant. Al cap d’una estona vaig veure un forat en una de les parets, el vaig travessar i al cap d’uns minuts em vaig trobar sola, amb el fil tallat, suposo que es deuria tallar quan vaig travessar el forat. Vaig continuar fins al centre del laberint i em vaig trobar amb en Carles tot sol. Vam començar a parlar, sobretot d’en Toni. En Carles no es posava gelós, em va demostrar que havia superat la ruptura. Al cap d’una estona va arribar en Toni, el va apallissar, li vaig dir que parés, que l’estimava… Va parar i se’n va anar.
Suposo que el fet de trencar-se el fil en dos va ser un senyal, un de tants, però que va simbolitzar un camí trencat en dos, el qual continuaríem, però casascú pel seu camí. Només me’n volia anar i fer l’últim tros del laberint sola, no el volia acabar amb cap persona que no fos en Toni.
No el vaig veure mai més. Sempre he cregut que el destí ja estava escrit, que els daus havien estat llençats just abans de començar el trajecte pel laberint, quan ens van repartir el cabdell. Només havíem de creure en els senyals i seguir-los, això ens va portar al final de la nostra partida.

Thaïs García Laso 1.2

Etimologies III: cleptòman

Català Cleptòman clèpsidra cleptofòbia
Castellà Cleptomano clépsidra cleptofobia
Gallec Cleptomaníaco ampulheta cleptofobia
Portuguès Cleptomaníaco ampulheta cleptofobia
Italià Cleptomane clessidra cleptofobia
Francès Kleptomane sablier cleptophobie
Anglès Kleptomaniac hourglass Kleptophobia
Alemany Kleptomaniac Sanduhr Kleptophobie

Què significa la paraula que acompanya la il·lustració? I els mots de la taula, podríeu dir-me que signifiquen i de quins altres ètims grecs provenen?

Jéssica Llavero

1r Batxillerat

IES Isaac Albéniz

Etimologies II: criptògames

El nom llatí Cryptogamae deriva de l’arrel grega “kryptós” i “gámos” (en grec a la imatge), que significa, respectivament, ‘amagat’ i ‘unió sexual’. S’utilitza per referir-se a les plantes que no tenen flors, en les quals l’aparell reproductor no és visible a simple vista.

Català criptògames
Castellà criptógamas
Portuguès criptógamas
Francès cryptogame
Italià crittogame
Anglès cryptogams
Alemany kryptogame
Basc kriptogamos

Coneixeu més paraules que provinguin d’algun d’aquests ètims grecs?

Ariadna Jiménez

1r batxillerat

IES Isaac Albéniz