L’Òscar va arribar aviat a la Universitat com cada dia. Era un dia preciós de primavera, d’aquests que anuncien l’arribada de l’estiu.
En Marc ja estava assegut en un dels bancs del jardí. L’Òscar el va saludar amb la mà mentre s’hi acostava mirant-lo amb afecte. Pràcticament havien estat tota la vida junts, a l’escola primària, a l’institut, al batxillerat, i finalment, a la universitat. Es podria dir que eren com germans.
En Marc li va fer un senyal amb el cap i l’Òscar es va girar. Ella acabava d’arribar. Portava un senzill vestit blau que feia que els seus ulls, del mateix color del vestit, ressaltessin amb vivesa. El seu cabell negre i ondulat, li queia per les espatlles.
L’Òscar se la mirava, intentant armar-se de valor per acostar-se, i dir-li alguna cosa. Sabent però, que al final desistiria.
Però aquell dia era diferent, ja que, de sobte, els seus ulls castanys es van trobar amb els ulls blaus d’ella. Esperava que apartés la mirada però no ho va fer. Li va somriure i s’hi va acostar.
– Hola Òscar, em dic Lara. – va dir ensenyant unes dents blanques i perfectes en un gran somriure.
Li va explicar que últimament el llatí li anava bastant malament i que necessitava ajuda. L’Òscar intentava parlar sense tartamudejar, i ella se’l mirava divertida per la seva timidesa.
Van estar quedant cada tarda durant uns quants mesos per estudiar llatí.
A la Lara li agradava saber que L’Òscar estava enamorat d’ella, i quan un dia, ell li va confessar que se l’estimava, ella es va adonar que s’havia enamorat d’ell.
Van passar els mesos, en Marc, estava molt content de que el seu amic per fi estigués sortint amb la Lara, però el trobava a faltar cada dia, en aquelles tardes que sempre havia compartit amb ell i que ara compartia amb la seva xicota.
Una tarda d’hivern, en Marc estava passejant sol pel carrer principal de la ciutat. De sobte, es va parar en sec. Allà mateix, davant seu, hi havia la vidriera del bar on l’Òscar i la Lara sempre quedaven per estudiar llatí.
Però l’Òscar no estava, només estava ella, movent amb gràcia aquell cabell negre, i mirant amb coqueteria l’home que tenia al davant. Aquest es va incorporar i li va fer un petó als llavis.
En Marc, no s’ho va pensar dues vegades i va explicar al seu amic tot el que havia vist. L’Òscar ho va escoltar tot sense dir res. Després es va aixecar i se’n va anar caminant cap al bar.
En Marc el seguia feliç. Havia recuperat el seu millor amic. I això volia dir que ja no tornaria a passar les tardes sol i que tornaria a recobrar l’amistat que havien perdut per culpa de la Lara.
Però res no seria com ell s’imaginava.
Quan l’Òscar va arribar al bar, la Lara encara seguia allà. Es deixava abraçar per l’home que l’acompanyava.
De sobte els seus ulls es van trobar, com aquell dia de primavera en què havien parlat per primera vegada.
L’Òscar va entrar al bar i ella es va desfer de l’abraçada.
Van tenir una discussió llarga. L’Òscar cridava furiós mentre que la Lara plorava sense parar.
L’home que acompanyava la Lara va intentar fer que l’Òscar parés de cridar i aquest va respondre llançant-s’hi a sobre, i donant-li cops amb el puny.
La Lara enfadada per la violència de l’Òscar va començar a insultar-lo, i aquest, més furiós que maiÒ li va donar una bufetada amb totes les seves forces tirant-la al terra.
Tothom en el bar es va callar.
L’Òscar es va mirar la mà, i a continuació va mirar-la a ella. Estava a terra, amb les mans cobrint-li la galta vermella. Se’l mirava espantada i furiosa, amb aquells ulls blaus que tant li agradaven plens de llàgrimes.
L’Òscar es va girar lentament i va sortir d’allà.
En Marc el va estar trucant cada dia durant molts mesos, però l’Òscar mai no va contestar. L’amistat entre ells s’havia acabat.
L’odiava per haver estat el causant d’aquella galta inflada i vermella, aquella que tantes vegades havia acariciat, i per haver-li fet veure com ella el mirava espantada, amb por de que li fes més mal.
L’Odiava per haver-li tret aquella felicitat al costat de la Lara.
Ja mai més podria perdonar-lo.
Júlia Serrano Juaní
4rt A Llatí
