Quin mite he volgut recrear? Quin valor ens ensenya?

 

Un vespre del 4 de Juliol de fa 3 anys, la Clàudia i l’Arnau es van creuar en un dels carrers dels voltants de les Rambles de Barcelona. La Clàudia anava atabalada buscant una botiga on comprar un regal per a la seva millor amiga, i amb les preses no es va fixar molt per on caminava.
L’Arnau passejava tranquil, endollat als seus cascos, escoltant el seu grup preferit. Estava al seu món, sense adonar-se’n de res del que passava al seu voltant. De sobte, i sense saber com havia succeït, va sentir un cop i sense tenir temps de reaccionar ja estava al terra, sota una bonica noia, que va ruboritzar-se pel que acabava de passar. Ella es va apartar una mica els seus cabells castanys i va deixar al descobert els seus ulls d’un color mel que enamoraven. L’Arnau, que encara estava atordit per la caiguda, no gosava moure’s d’on estava, només mirava els ulls de la Clàudia que es bellugaven nerviosos.

– Ho sento, ho sento, no mirava per on anava i no t’he vist- deia la Clàudia mentre intentava aixecar-se de sobre d’aquell jove. La veritat és que era bastant guapo. Però ràpid es va treure aquella idea del cap, havia de centrar-se i no perdre temps.

-No, tranquil·la, jo tampoc t’he vist; anava amb els auriculars i tampoc anava molt centrat. Em dic Arnau, encantat.

-Me n’haig d’anar, faig tard. Ho sento una altra vegada.

-Però espera! Com et dius?

Però era massa tard, ella havia marxat disparada i havia desaparegut entre la gent. I ell estava allà, dret a mig del carrer, recordant els ulls d’aquella noia que se li havia abalançat a sobre i després havia desaparegut. Però llavors, en abaixar la mirada va trobar alguna cosa al terra, un paper. Sí, era com una mena de targeta de visita. “Clàudia” va pensar ell, es diu Clàudia.

Després de sortir corrents i per fi acabar trobant el regal ideal per a la seva amiga, la Clàudia va asseure’s en un banc. No sabia perquè no podia deixar de pensar en el noi amb qui s’havia topat una hora abans. Ara se’n penedia de no haver-li donat el seu nom ni el seu número de telèfon. Sentia una estranya necessitat de saber més sobre ell. Però segurament no el tornaria a veure en tota la seva vida, o era el que ella es pensava.

Però l’Arnau va tenir el valor suficient de trucar-la, i després d’uns mesos de parlar dia rere dia i quedar setmana rere setmana, l’Arnau i la Clàudia van acabar enamorant-se. Però no tot sempre acaba igual que comença.

La parella portava ja tres anys junts. S’havien comprat una casa i, fins i tot, tenien plans de boda. Eren feliços o això era el que aparentaven. Ell tot el dia treballant a la seva empresa, ella tancada tot el dia a casa. Però la Clàudia necessitava afecte. L’Arnau passava massa temps a l’oficina i últimament arribava més tard de l’habitual a casa. Una tarda de febrer la Clàudia va decidir sortir a donar un volt mentre esperava que l’Arnau tornés a casa aviat. Rondava pels carrers amb el cap cot, trista, caminant per caminar. Però aquella tarda no va ser una tarda més per a la Clàudia. Mentre caminava, un home es va creuar en el seu destí. Es deia Albert, i sense adonar-se en cosa de dues setmanes havia caigut en els seus braços. Necessitava afecte i l’havia trobat en aquell jove. L’Arnau no era conscient del que estava passant, les hores de feina n’eren les culpables.

En Carlos era el millor amic de l’Arnau i treballava per a ell. Era el seu amic més fidel i es coneixien des de feia més de deu anys. Una nit, després de moltes hores de treball, en sortir de l’oficina, li va semblar veure la Clàudia, però quan es va acostar es va adonar de que no estava sola. L’acompanyava un jove, uns cinc anys més petit que ella. Caminaven agafats de la mà i, de tant en tant, es feien un petit petó als llavis. En Carlos se sentia confús, però sabia que el seu amic de tota la vida tenia dret a saber el que estava passant. Va caminar fins a casa pensatiu, planejant les paraules que l’endemà utilitzaria per explicar a l’Arnau que la seva estimada l’estava enganyant. En arribar, va obrir la porta i va explicar a la seva dona tot el que havia succeït.

– Carlos, és millor que no t’hi fiquis. Entenc que és el teu amic i que no voldries amagar-li una cosa així, però al final acabaràs rebent tu. Recorda el que em va passar a mi per explicar-li a la Rebeca que havia vist a la seva filla fumar, des de llavors no m’ha tornat a parlar. La gent prefereix no veure la realitat i és més còmode per a ells donar  les culpes als altres.

– No, però l’Arnau no faria una cosa així. No puc quedar-me de braços creuats, haig de dir-li el que està passant.

L’endemà, en Carlos va arribar a l’oficina més d’hora de l’habitual. L’Arnau ja estava allà preparant tot el treball del dia. En veure el seu amic, va quedar sorprès, era massa d’hora.

– Carlos? Què fas aquí a aquestes hores?

-Veuràs, Arnau, he vingut perquè t’haig d’explicar-te una cosa.

-Diga’m.

I en Carlos va explicar detall a detall el que havia vist la nit anterior en sortir de treballar. Cada paraula semblava un gavinet dirigit al cor de l’Arnau, que  ja se li havia desencaixat el rostre. Havien passat dos minuts des que en Carlos havia acabat la seva explicació, però l’Arnau no deia res, tenia la mirada perduda.

-Vés-te’n d’aquí, no et vull tornar a veure mai més. Estàs acomiadat.

-Però, Arnau jo…

– HE DIT QUE FORA!

I en Carlos, pagant les infidelitats de la Clàudia i la seva pròpia fidelitat a l’Arnau, va sortir d’aquella oficina que va significar el final de la seva amistat.
Després d’assabentar-se de l’afer que estava mantenint la Clàudia, l’Arnau va decidir concedir-li una nova oportunitat a l’amor de la seva vida. En canvi, no va tornar a veure a aquell amic que li havia estat fidel fins al final, quina ironia, veritat?

Laia Simón, 4t. Llatí

Ecce la primera sessió poètica del curs

Bé aràcnids, aquí us deixo el meu primer article en aquest blog.
Des de ja feia més d’un mes, uns quants alumnes de quart i de batxillerat vam estar treballant en la primera xerrada de l’any a la biblioteca. Duia com a títol El poema d’amor al llarg del temps: la joia i el dolor d’estimar.
Per començar aquesta xerrada, la meva companya Melodia va parlar sobre Ovidi:

“Ovidi fou poeta il·lustre, que assenyala per als amants camí d’esforç i de conquesta; és dolç el combat, però aspra la batalla que cal menar, i exigent la prova que promet tan feliç recompensa. Tanmateix, m’hi sotmeto de grat”.

El poema en llatí el va recitar en Martí Palma de batxillerat, en canvi el text en català el va recitar la Blanca Pérez de quart.

nos venerem tutam concessaque furta canemus,
inque meo nullum carmine crimen erit.
principio, quod amare velis, reperire labora, 35
qui nova nunc primum miles in arma venis.
proximus huic labor est placitam exorare puellam:
tertius, ut longo tempore duret amor.
hic modus, haec nostro signabitur area curru:
haec erit admissa meta terenda rota. 40

[OVIDI, Ars amatoria, I, 33-40]

“Jo cantaré l’amor sense perills i les unions permeses; en el meu poema no hi haurà cap delicte. Primer de tot, tu, que com un soldat t’enfrontes ara per primera vegada a batalles noves, procura trobar allò que vols estimar; la feina següent és convèncer la noia que estimes; i, en tercer lloc, aconseguir que l’amor duri llarg temps. Aquest serà el meu objectiu, aquest serà el terreny on el meu carro deixarà el seu senyal, aquesta serà la meta que ha de fregar la meva roda en marxa”
[Trad. Teresa Puig (L’Esparver 39, ed. La Magrana)]

En aquests versos Ovidi es declara mestre de l’amor i ens ensenya com hem d’enfrontar-nos-hi per primera vegada. Ho fa en tres passos:

  • En primer lloc has de trobar allò que vols estimar;
  • a continuació, convèncer l’objecte del teu desig,
  • i més endavant hauràs d’aconseguir que aquest amor duri llarg temps.

Serieu capaços de relacionar el consell d’Ovidi que ens indicava en un article en Martí, amb aquest poema de la xerrada? Quins altres articles amb consells d’Ovidi hem treballat fins al moment? Com fa servir Ovidi la mitologia per exemplificar els seus consells?

Després de parlar d’Ovidi, aquest gran mestre d’amor, li toca el torn a Ausiàs March. Ell també va ser un poeta  que moria d’amor, però a diferència d’Ovidi, ell no intentava ensenyar-nos com enfrontar-nos a l’amor, ell simplement vol que sapiguem la seva situació, el seu patiment tan extrem per la seva estimada.

Ausiàs March podia afirmar que el seu amor era tan fort que ni tota la sapiència mèdica podia guarir-lo i, per tant, només li restava esperar la mort si la dama no el corresponia. La veu d’en Roger Navarro de batxillerat ens va recitar aquest poema d’Ausiàs March, acompanyat pel violí de la Lia, també de batxillerat:

‘Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a mi, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant’

Poema LXXXI

El mar tempestuós esdevé un espai negatiu en què el mariner veu on podria salvar-se, però no hi pot arribar. És llavors, un cop s’ha assumit que està perdut i sense salvació, que troba un perquè; tot i saber la indiferència de la dama, ell vol viure per contemplar-la i parlar a tothom d’ella, de la dona, de la seva estimada. Podríeu reflexionar aquesta vegada sobre les diferències entre Ovidi i Ausiàs March?

Tot seguit i sense parar de parlar d’Ausiàs March, en Pau Torres de quart ens va recitar un altre poema, en aquest cas va estar acompanyat de l’Ainhoa i d’en David, també alumnes de quart. Més tard, en Martí ens va recitar una cançó de Raimon que es titula Com un puny. En aquest cas, Raimon ens parla sobre la seva dona, que se n’ha anat a Itàlia. En Dani Martín de batxillerat va continuar la sessió recitant un poema de Jordi de Sant Jordi titulat Presoner, amb acompanyament musical del violí de la Lia.

Com a fi de festa, la Inés Bermejo de quart va recitar un fragment de l’últim poema de la tarda titulat No és meravella si el meu cant, de Bernat de Ventadorn. Aquest poema va estar acompanyat amb el saxo per David Marín de quart.

Per saber més detalls dels poemes, aquí us deixo la presentació que servia de fons als rapsodes.

I malgrat que les dificultats tècniques fan que la qualitat del vídeo no sigui la millor, aquí us deixo un muntatge audiovisual sobre l’acte.

Paula Almeida
4t ESO