Aprofitant la tasca del tòpic en llatí, he recuperat un poema que vaig escriure ja fa temps i que crec que coincideix força bé amb el tòpic literari Locus Amoenus.
Aquest llatinisme va ser utilitzat sobretot durant el Renaixement, tot i que troba precedent en la literatura de Virgili, Homer, Teòcrit i Horaci.
Espero que us agradi:
Agua, agua cristalina,
¿Adónde te llevan tan bonita?
Agua, agua cristalina,
¿Adónde te llevan tan deprisa?
¡Oh flor, roja flor!
¿Cómo es que desprendes tanto amor?
¡Oh flor, roja flor!
¿Por qué tus pétalos brillan bajo el Sol?
Ven, verde árbol, ven aquí,
enséñame a ser tan robusto como tú.
Ven, verde árbol, ven aquí,
mueve tus ramas, te iluminará la luz.
Canta avecilla, cántame más,
ayúdame a no desafinar.
Canta, avecilla, cántame más,
estiende tus alas y échate a volar.
Bosque, corre, vete, tápate;
una tormenta está a punto de llegar.
Bosque, corre, vete, tápate;
no quiero que ésta te haga llorar.
Bosque, corre, sal, destápate;
una tormenta está a punto de marchar.
Bosque, corre, sal, destápate;
tu bello canto quiero volver a escuchar.
Laia Muñoz Osorio
1r Batx Llatí
Eulàlia, quant de temps fa que tens aquest poema escrit? Crec que es mereix que li facis un clip!
Salve.
Un poema molt maco Laia. La veritat es que t’ha quedat molt bé i reflexa perfectament el tòpic que has escollit.
Moltes felicitats per aquest fantàstic poema!!!.
Vale.
Laia aquest poema és molt bonic, m’ha agradat molt perquè també parla de la naturalesa i la seva bellesa.