Hi havia una vegada, dins d’un parc immens i ple de sorpreses, uns nois d’uns setze o disset anys van entrar de matinada sense que el guarda que vigilava els veiés. Aquests nois no sabien el que havien fet…
Corria la llegenda que en el laberint que hi havia dins el parc hi habitaven bèsties increïbles de les quals es desconeixia l’existència, però que, amb tot, eren molt temudes pels visitants. El parc era tancat de nit perquè, suposadament, hi apareixien aquestes bèsties, concretament els minotaures.
Aquest grup d’adolescents, dos nois i dues noies, es van endinsar en el parc per comprovar, com ells creien, que aquests minotaures no existien. Només una de les noies pensava que podien existir, i no estava molt equivocada.
Mentre s’endinsaven en el laberint, anaven escoltant de tant en tant sorolls terrorífics i cada cop tenien més por, fins al punt que començaven a canviar d’opinió.
Després de caminar molt, finalment arribaren al laberint. Els dos nois, amb molt de valor, entraren poc a poc i amb molt de compte. Quan ja eren ben endins es va sentir un crit fortíssim que s’expandí per tot el parc durant uns segons i, posteriorment, un silenci absolut.
Les noies, espantades, van sortir corrents i van anar a demanar ajuda al guarda de seguretat del laberint, que duia tatuades dues esvàstiques sospitoses en al braç dret, i tots tres van anar cap al laberint per veure què havia passat allà dins.
Hi arribaren i entraren amb molt de compte. Enmig de la foscor, van arribar al mig del laberint, on varen veure els dos nois convertits en estàtues de pedra que simbolitzaven minotaures. En aquell moment, van escoltar com algú s’apropava…
Al matí següent varen seguir les visites com si no hagués passat res i els visitants que entraren al laberint van veure quatre noves estàtues al bell mig. La gent parlava entre ells comentant les noves escultures i, sorprenentment, aparegué el guarda del laberint amb algunes ferides molt sospitoses en el seu cos, més concretament, en les dues esvàstiques.
La veritat mai la va saber ningú, però jo us l’explicaré…
El guarda era un home que a la nit es convertia en minotaure i a tots els valents que intentaven entrar-hi de nit els convertia en escultura. És per aquesta raó que hi havia tantes estàtues al parc.
Carlos Cuevas Agraz
1.2 Llatí
Ja em vaig adonar que els tatuatges del guarda us havien impressionat, però no tant!!!
Estàtues de pedra? Medusa hi estava convidada? no ho entenc…
Hola:)
Molt bona aquesta, m’encanta les històries de por.
Aquesta esta molt be narrada i sobretot té un final molt sorprenent!
No m’ho esperavaa:)
Pero si la fessiu una mica mes llarga..
MOlt be Carlos!
Aveee!
Ah, molt bé.. a sobre que jo simbolitzo una de les dues noies, sóc la massoca que va a demanar ajuda al dolent de la història tota espantada i corrents.. ja veuràs quan s’enteri la Jessica! jajajajjajaa
Molt bona la història, ja veig què et va impactar el guarda i et va inspirar per la teva història!
Vale!!
Gracies per tots els comentaris i suggerencies!!
Carla la meva intenció amb la historia és que el guarda era qui convertia la gent en pedra i pero aquesta raó hi havien tantes estàtues i escultures.
Ho entens ara??
I respecte al comentari de l’Alissa, ja em plantejaré si fer-l més llarga 😀
Salve!!
Benvingut, Carlos, m’agrada veure’t fer el seguiment del teu article i comentant des de casa. Espero veure-t’hi més a partir d’ara. Jo també coincideixo amb les teves companyes que el final amb la sorpresa de les quatre estàtues està molt ben trobat.
Gracies Teresa:D
Ara aniré seguint més els articles desde casa
Vale!!!
Avee!
Se suposa que un del nois valents en entrar al laberint soc jo no? Jajaja
Molt bona aquesta historia Carlos, la teva imaginació mai em deixarà de sorprendrem!
Per cert, que quedi ven clar que jo vaig ser el primer en adonar-me dels tatuatges del guarda!
Per cert,estic d’acord amb l’Alissa, volem una segona part!
Valeeee!
Ave!
No m’esperava el final de la història, esta molt bé Carlos, m’ha agradat molt!
Felicitats, Carlos, la idea de “transformació” sempre funciona molt bé en les narracions: ben trobada.
Hola carlos!
La història està molt bé, no entenc a que ve el comentari de la carla :S:S:S
Molta imaginació. Pero les esbastiques :S? després quan acabi l’hora de llati et pregunto sobre elles ahahaha PETOONS
no vull ferir cap susceptibilitat, carlitos, però aquesta història seria més engrescadora si trenquessis una mica amb els estereotips.
-què és això que davant dels sorolls terrorífics les noies fugin “acollonides” i només els dos mascles hispànics gosin endinsar-se al laberint? per què no passa a l’inrevés i són ells qui fugen per cames?
-com és també que el guardià del laberint sigui un neonazi (rapat, suposo), prototipus del dolent dolentíssim? Com és que, per exemple i tenint en compte que, com medusa,converteix en pedra qui el profana, no has triat que sigui un transvestit Tja que volies tocar el tema de la transformació)que està de ronda nocturna per la zona?
– però el que m’ha descol.locat és que no entenc com s’ho fa per haver-los petrificat abans d’arribar-hi si és que, com dius hi arriba amb les noies’ i en aquest cas, de qui són les passes?
en fi, que hauràs de fer una segona part, sí, com et reclama el club de fans però per aclarir-nos-ho tot.
això sí… la fotografia de la nova estàtua molt mona…
no obstant això, no sembla que estiguessin gaire espantats al moment de la petrificació
Moltes gràcies, Carlos, pero posar-me ami com una de les noies de la història. M’agraden les narracions d’intriga, está molt bé.
Vale!
Ave!
Molt xula la història, tens molta imaginació!