L’home llop, de Joe Johnston

FITXA TÈCNICA
Nom original: The Wolfman (remake de la pel·lícula homònima de 1941).
Director: Joe Johnston.
Guionistes: Andrew Kevin Walker i David Self. Curt Siodmak (guió de L’home llop de 1941).
Any d’estrena: 2010. Versió original el 1941.
Durada: 103 min.
Repartiment: Benicio del Toro (Lawrence Talbot), Anthony Hopkins (Sir John Talbot), Emily Bunt (Gwen Conliffe), Hugo Weaving (inspector Francis Aberline), Simon Merrells (Ben Talbot), Cristina Contes (Solana Talbot), Gemma Whelan (mossa), Mario Marin-Borquez (jove Lawrence), Asa Butterfield (jove Ben)… (més a IMDb).
Maquillatge: Rick Baker (guanyador d’òscar a Millor Maquillatge per setena vegada gràcies a aquesta pel·lícula).
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Drama. Terror. Thriller.

ARGUMENT
Lawrence Talbot viu a Nova York, però es veu obligat a retornar a casa seva a Anglaterra, doncs el seu germà Ben, ha desaparegut. Trobant-se amb la seva estimada Gwen, promesa del seu germà, i juntament amb el seu pare, John, el protagonista descobrirà secrets que li van ser amagats durant la seva infantesa, acabada quan la seva bella mare va morir.

TRÀILER

Imatge de previsualització de YouTube

CRÍTICA
Joe Johnston, director de pel·lícules com “Jumanji” i “Honey, I shrunk the kids“, va triar l’any passat fer el remake de la pel·lícula “The Wolf Man” que compta amb un dels referents clàssics més coneguts: la licantropia. Amb una metamorfosi que dóna molt de joc i de la qual s’hauria pogut treure, per al meu gust, molt més suc del que se li ha tret.
La pel·lícula deixa bastant a desitjar en quant a argument, bastant previsible, i també pel que fa a la metamorfosi: el maquillatge i la transformació, que han estat premiats per l’Acadèmia aquest any, ocupen molt poc temps en el film però en canvi deixen un llarg rastre de sang i fetge, que la fan apropar-se fins i tot al gore en algunes seqüències.
En resum, un bon film per passar unes hores, però que no aporta res d’interessant.

Quines metamorfosis en home llop són conegudes? Si us agrada aquest tema, no us perdeu la recreació de la Rebe a Aracne, Denis, Ànima de Llop.

Coty Ledesma.
2n batxillerat.

El cigne negre, de Darren Aronofsky

Cigne negre

FITXA TÈCNICA
Nom original: Black Swan.
Director: Darren Aronofsky.
Guionistes: Mark Heyman, Andres Heinz i John J. MacLaughlin.
Any d’estrena: 2010/2011.
Durada: 108 min.
Repart (per ordre d’importància): Natalie Portman (Nina Sayers), Mila Kunis (Lily), Vincent Cassel (Thomas Leroy), Barbra Hershey (Erica Sayers), Winona Ryder (Beth Macintyre), Benjamin Millepied (David), Ksenia Solo (Veronica), Kristina Anapau (Galina) and Janet Montgomery (Madeline).
País: Estats Units.
Idioma original: anglès.
Gènere: Drama. Misteri. Suspense.

ARGUMENT
Nina és una ballarina de ballet que viu a Nova York, perseguida contínuament pel seu afany de perfecció i superació i també per la seva protectora mare, Erica, una ballarina retirada. Quan Thomas Leroy considera que la seva ballarina principal, Beth, és massa major per continuar ballant en la seva companyia, Nina s’esmerarà per aconseguir aquest lloc en la nova versió d’El llac dels cignes. Però la protagonista d’aquest ballet haurà d’interpretar a l’innocent cigne blanc, que coneix la tècnica, i el sensual cigne negre, que viu el ball. Nina només compleix el primer paper i, per això, tot comença a adquirir un estrany color en aparèixer Lily, que és tal com ha de ser el cigne negre.

TRÀILER

CRÍTICA (conté spoilers!!)
Black Swan és una pel·lícula ambiciosa, a l’igual que la seva protagonista, i ens dóna una visió realista però també bastant extrema del món competitiu, perfeccionista i exigent del Ballet.
Des d’un bon principi es mostra contundent, amb una banda sonora que incorpora petits fragments de la simfonia homònima de Chaikowsky, i alguns fotogrames bastant impactants (els que l’heu vist recordareu l’escena al lavabo amb la pell del dit o l’evolució de la ferida de l’esquena) que es veuen ajudats per moviments ràpids de càmara, jocs amb miralls, molt propis del món del Ballet i a més objecte de fascinació com a reflectors de la realitat.
A mesura que ens anem endinsant en la vida de Nina, anem descobrint més aspectes que ens van desconcertant. Una mare molt protectora que sembla guardar un cert rancor a la seva filla, un caràcter molt autodestroctiu de certs personatges, les rivalitats, les enveges i la gelosia de les pròpies ballarines, etc.
El referent clàssic està present durant tot el film, però és just al clímax i durant el apoteòsic i precipitat desenllaç quan una llum il·lumina els nostres ulls: tots els símpotmes que vèiem en Nina, l’innocent cigne blanc, amagaven el majestuós cigne negre. La seva transformació és psíquica (referent a la sexualitat i l’amor, el deslligament de la mare, el sentir i viure el ball…) i el que aconsegueix Aronofsky és fent-se veure la física, les escames de l’esquena, els ulls vermells, les potes, l’ombra amb les plomes… Una metamorfosi al més pur estil ovidià.
Com ja recordeu, les Metamorfosis d’Ovidi són una lectura de llatí per a la selectivitat. Quines metamorfosis a cigne recordeu? Segur que una, com a mínim trobeu. També podeu relacionar-lo amb obres d’altres arts (escultures, obres literàries, pintures…).

Heu vist aquesta pel·lícula? Què us ha semblat?

Coty Ledesma,
2n Batxillerat Grec i Llatí