Triangle, de Cristopher Smith

FITXA TÈCNICA

Nom original: Triangle
Director i guionistes: Christopher Smith
Any d’estrena: 2009
Durada: 99 minuts
Repartiment: Melissa George, Michael Dorman, Joshua McIvor
País d’origen: UK
Idioma original: Anglès
Gènere: Thriller/Misteri

ARGUMENT

La Jess no és més que una mare soltera, la qual ha de carregar amb tot el pes que comporta tenir un fill autista. Però, amb tota la bona fe, el seu amic Greg la convida a passar un dia navegant en el seu vaixell, amb uns amics seus, per així evadir-se una mica i deixar de costat tots els seus problemes. Ella accepta, una mica preocupada pel seu fill, però què pot sortir malament?. La travessia comença, però un cop estan enmig del no-res apareix una tempesta que se’ls tira a sobre. Junt amb aquesta, un crit de socors a la ràdio del vaixell inquieta els passatgers, els quals no tenen gaire temps de preocupar-se, doncs una onada gegant volca el vaixell. Per sort, quan la tempesta desapareix, es troben amb un vaixell gegant, molt misteriós, al qual es pugen sense pensar-ho dos cops. I aquí és on comença el malson. O pot ser ja ha començat abans…

TRÀILER

CRÍTICA

Triangle és una pel·lícula que presenta una paradoxa temporal, i com a tal, presenta els típics errors d’una pel·lícula d’aquesta categoria, i encara ser una obra en la que sembli que cal concentrar-se per seguir l’argument, és força entretinguda i no suposa un gran esforç seguir aquesta trama argumental.

Quant a referents clàssics, el primer és quan troben el vaixell gegant el nom d’aquest és “Aeolus” que en català seria Èol, rei dels vents i fill de Posidó. Més tard en un dels passadissos del creuer, troben un mapa amb la història mitològica de Sísif, fill d’Èol. Sísif era un astut mariner que per tal d’augmentar el seu poder i riquesa assassinava altres persones. Era conegut com un dels homes més astuts, tant és així que quan la mort, Tànatos,  va anar a buscar-lo va saber enganyar-la encadenant-la. Això va fer que la gent no morís,  fins que Ares va anar a lliberar Tànatos. Lavors Sìsif va ser portat a l’infern, però no definitivament ja que tenia un altre pla, com la seva muller no va fer la cerimònia ritual dels morts, va poder escapar de l’infern però finalment Hermes l’obliga a tornar-hi amb el càstig d’empènyer una pedra per una muntanya eternament i sempre que està a punt d’arribar a la cima la pedra cau rodant i ha d’empènyer una altra vegada com a càstig irònic de voler aconseguir la immortalitat.

Carlos Rocamora
2n Batx. Grec i Llatí

El club de los poetas muertos, de Peter Weir

FITXA TÈCNICA

Títol Original: Dead Poets Society

Director: Peter Weir

Guionista: Tom Shulman

Any: 1989

País: USA

Durada: 128 min

Idioma original: Anglès

Repartiment: Robin Williams, Robert Sean Leonard  i Ethan Hawke

Gènere: Drama

ARGUMENT

Aquesta pel·lícula, ambientada a la tardor del 1959, al començament d’un nou any lectiu té una trama que es desenvolupa al prestigiós institut per a nois Welton, situat a les muntanyes de Vermont als Estats Units, on un grup d’alumnes estudien allà i cursen l’últim any abans de graduar-se i marxar cap a l’universitat. L’escola, a part de tenir molt de prestigi, té un estil d’educació molt estricte, on els alumnes són preparats per ser homes de profit l’endemà i tenir uns valors, així com la tradició, l’honor, la disciplina i la grandesa,  que segons l’escola són els adequats.

Però aquest curs serà diferent, a l’escola arriba un nou professor de literatura, el professor John Keating (Robin Williams), qui no té el mateix modus operandi que la resta de professors, ja que aquest creu que els alumnes han d’aprendre a ser qui ells mateixos són i no qui els altres volen que siguin. Amb la filosofia horaciana de viure sense anteposar a la vida el que no ho és inspira i motiva els seus alumnes.

CRÍTICA

Aquesta magnífica pel·lícula dirigida per Peter Weir ens mostra quins són realment els valors que defineixen una persona. És clar que hem de saber com comportar-nos davant totes les situacions, però també cal saber disfrutar dels plaers de la vida i deixar la ment lliure, ja que el pensar és el que realment defineix l’ésser humà com a tal.

Per fer aquesta introducció cap al lliurament de la ment, mostra als seus alumnes el significat del Carpe diem i la importància d’aquest a la literatura, i és que aquest tòpic de disfrutar el moment ens ve directament del poeta romà Horaci a les seves Odes Carpe diem quam minimum credula poster que vol dir, aprofita el dia i no confiïs en l’endemà, i es correspon amb la dita catalana de No deixis per demà el que puguis fer avui.

Amb això, el professor vol fer veure als seus alumnes com d’efímera és la vida, com han fet molts artistes literaris al llarg de la història, i incitar-los a fer aquelles coses amb les que se sentin realitzats i amb les que realment donin sentit a la seva vida doncs tard o d’hora, tots tenim el mateix destí.

L’altra pervivència clàssica en aquesta obra és al final de la pel·lícula, quan els alumnes de l’intitut pugen sobre les taules i formen una lletra grega, la lleta “delta” majúscula “Δ”.

Per a més informació sobre aquesta escena podeu visitar el blog d’en Ricardo.

Carlos Rocamora
2n Batxillerat