Repartiment: Andrzej Chyra, Artur Żmijewski, Maja Ostaszewska, Wiktoria Gąsiewska, Władysław Kowalski, Maja Komorowska, Jan Englert, Danuta Stenka, Sergei Garmash, Agnieszka Kawiorska, Stanisława Celińska, Paweł Małaszyński, Magdalena Cielecka, Agnieszka Glińska, Anna Radwan, Antoni Pawlicki, Alicja Dąbrowska, Jakub Przebindowski, Krzysztof Globisz
País d’origen: Polònia
Idioma original: Polonès
Gènere: Drama històric i bèl·lic
CONTEXT HISTÒRIC
Cap el setembre de 1939, Hitler es va trobar amb Stalin i van pactar ajudar-se mútuament durant la guerra que s’aproximava: la Segona Guerra Mundial. Però aquest tractat contenia unes clàusules secretes que parlaven sobre la invasió de Polònia, país que es repartirien Alemanya i la URSS. Així doncs, Stalin va ordenar a l’Exèrcit Roig que ocupés Polònia.
ARGUMENT
La pel·lícula mostra com es va viure la invasió de Polònia a la ciutat de Katyn, el setembre de 1939, invasió que donaria inici a la Segona Guerra Mundial. En la mateixa població, l’Exèrcit Roig va arrestar els oficials relacionats amb la “Intel·ligència Polonesa” com a presoners de guerra i, un any més tard, la policia secreta russa (la NKVD) va matar a milers d’aquests homes al bosc de Katyn. Les seves esposes van haver de suportar durant molt de temps el silenci oficial sobre els fets i les mentides dels soviètics donant la culpa als nazis.
TRÀILER
Per veure la pel·lícula sencera en castellà, cliqueu aquí.
CRÍTICA
“Una película muy narrativa y esencial, a la que antes le interesan los hechos ocurridos y las reacciones de los protagonistas que las ideas. Ausencia de sentimentalismo y emociones fuertes componen la notable cinta de Andrzej Wajda.” – Labutaca.net, revista de cinema digital.
Katyn és més aviat un document històric que una pel·lícula; doncs recrea les vivències d’uns personatges concrets i reals. L’objectiu d’Andrzej Wajda és el de fer conèixer les víctimes de la massacre de Katyn, no el de crear una història fictícia basada en el context històric de la Segona Guerra Mundial a Polònia. Per aquest motiu és comprensible que els fets siguin més importants que les emocions dels personatges perquè aquestes últimes sempre resulten més subjectives i per tant és més fàcil per al director d’utilitzar la imaginació i passar-se dels límits acceptats del drama històric.
Katyn s’assembla més a un documental o un llibre d’història que a la novel·la històrica que coneixem avui en dia. Respecte a l’objectiu del director, crec que ho ha aconseguit amb un gran èxit i amb la màxima objectivitat possible. És una de les poques pel·lícules històriques de la Segona Guerra Mundial que acusa el bàndol aliat d’un crim, concretament als soviètics, considerats per molts els alliberadors de l’Europa nazi, però ells també van cometre molts crims, la major part d’ells atribuïts als nazis. Aquesta pel·lícula vol demostrar que els nazis no van ser els únics assassins de la Segona Guerra Mundial, també ho van ser els soviètics, els britànics i els nord-americans.
Les dones dels oficials polonesos que esperen la seva arribada ens recorden Penèlope, l’esposa d’Ulisses, que com les protagonistes de Katyn, espera el seu marit sense perdre l’esperança del seu retorn. En ambdós casos, una guerra fa de context històric: en el cas de Penèlope i Ulisses és la Guerra de Troia, en el cas de les dones de Katyn és la invasió de Polònia pertanyent a la Segona Guerra Mundial.
Les esposes dels oficials no es rendeixen, esperen, pregunten a la gent si saben alguna cosa sobre els homes, i encara que ningú no sàpiga res, mai no accepten que estiguin morts. En el cas d’una de les dones, l’Anna, rep una petició de matrimoni d’un oficial de l’Exèrcit Roig que vol ajudar-la a sobreviure, doncs els soviètics a més a més de detenir els soldats polonesos, també ho fan a les esposes i fills. L’exèrcit rus està buscant l’Anna i la seva filla Nika, l’oficial les amaga a casa seva, encara que l’Anna no acceptés casar-se amb ell. Aquest fet ens recorda els pretendents de Penèlope al seu palau.
L’Anna i el seu espòs Andrzej, imatge extreta de la pel·lícula.
Trobem una escena a la pel·lícula en què la germana d’un oficial polonès mort durant la massacre de Katyn de 1940, inscriu a la seva tomba que va ser assassinat pels soviètics. Polònia havia estat alliberada dels nazis pels soviètics i llavors aquests tenien la màxima autoritat en el territori, per aquest motiu, quan els soviètics van veure la inscripció, van obligar a la noia que hi posés que va ser assassinat pels nazis en comptes de per ells. Ella es va negar a afirmar un fet fals, no volia defensar ni a uns ni a d’altres, sinó simplement buscava la veritat. Finalment la noia va ser empresonada pels soviètics.
Anteriorment, la noia havia discutit amb la seva altra germana sobre el que havien de fer amb el cadàver del seu germà, l’altra germana no va voler ajudar-la perquè ho trobava massa arriscat i anava contra la llei. La noia no va escoltar-la i va seguir la seva moral. Aquesta escena recrea clarament Antígona, de fet, la noia dins la pel·lícula, treballa com a actriu en una adaptació de l’obra de Sòfocles. Antígona també va desobeir les lleis de la ciutat i va optar seguir la seva llei moral a l’hora d’enterrar el seu germà Polinices, a qui se’l considerava “traïdor de la pàtria”. La seva germana Ismene, tot i estimar Polinices, no va ser capaç de ser tan valenta com Antígona i de sacrificar la seva vida per la justícia i la veritat.
Guionistes: Pier Paolo Pasolini, adaptació de la tragèdia d’Eurípides.
Any d’estrena: 1969.
Durada: 110 minuts.
Repartiment: Maria Callas en el paper de Medea, Massimo Girotti com a Rei Creont, Laurent Terzieff com a Centaure, Giuseppe Gentile en el paper de Jàson, Margareth Clémenti encarnant a Glauce i Paul Jabara com a Pelias.
País d’origen: Itàlia.
Idioma original: Italià.
Gènere: Tragèdia.
ARGUMENT
Medea era filla del rei de la Còlquida, Eetes, i de la nimfa Idia, tot i que la seva mare real podria ser la deessa lunar Hècate, de qui Medea possiblement hagués heretat la bruixeria. Un dia, Jàson va arribar a la Còlquida a la recerca del velló d’or i Eros va llençar-li una fletxa perquè s’enamorés de l’heroi tessali i així l’ajudés a aconseguir el seu objectiu: portar el velló d’or al seu oncle, el rei Pèlias de Iolcos, perquè aquest li cedís el tron.
L’amor de Medea va ser correspost i fugiren junts després que la princesa hagués traït la seva família i la seva pàtria ajudant Jàson i matant el seu propi germà. Quan van arribar a Iolcos amb els argonautes, Pèlias es va negar a cedir el poder al seu nebot i llavors Medea va incitar les filles del rei per tal que matessin el seu pare, sense saber-ho. A conseqüència d’això, Jàson i Medea van haver d’exiliar-se a Corint. Van viure junts deu feliços anys durant els quals tingueren dos fills, fins que Jàson va decidir abandonar la seva esposa per casar-se amb Creüsa, la filla del rei Creont de Corint. Des d’ aquí, és des d’on comença la trama de la pel·lícula.
TRÀILER
CRÍTICA
El director ens mostrarà algunes de les seves constants particularitats de la seva creació cinematogràfica. Fa una interpretació subjectiva del mite clàssic, recrea a la perfecció una societat primitiva inspirada en un cert populisme, manipula artísticament els elements folklòrics i de tipus populars fins arribar a una vertadera “estètica de la lletjor” en certs moments. Juntament amb Èdip rei, Medea constitueix una incursió de Pasolini dins el món de les clàssiques. Ambdues pel·lícules s’inspiren en les tragèdies gregues del mateix títol, però en totes dues el director ofereix la seva interpretació lírica personal. En el cas de Medea va intentar recrear el món dels bàrbars amb el qual s’enfronten els grecs: Medea representa els primers, Jàson els segons.
Uns crítics hi ha volgut veure una apologia de certes formes de cultura primitiva i la seva pervivència popular, i un cert menyspreu envers al racionalisme grec. D’altres han censurat Pasolini pel fet d’haver-se retut al divisme de Maria Callas, soprano excepcional que havia fet una interpretació mítica en el paper de Medea a l’òpera de Cherubini. Consideren que l’obra cinematogràfica se ressent d’aquell llast operístic i que el director perdé el pols en dirigir l’actriu Maria Callas, desequilibrant així el ritme del film. En tot cas, es tracta d’una obra interessant, com una mostra de recreació cinematogràfica de la tragèdia i del mite en què, com sempre, Passolini mostra la seva particular iconografia, plena d’audàcia.
Crítica extreta del llibre: Medea; aproximació a una cultura a través d’un mite. Autors: M. Alcover, C. Blanes i A. Font.
Repartiment: Inma Cuesta, María León, Marc Clotet, Daniel Holguín, Javier Godino, Miryam Gallego, Meri Rodríguez, Susi Sánchez, Begoña Maestre, Juan Amén, Lola Casamayor, Ángela Cremonte
País d’origen: Espanya
Idioma original: Castellà
Gènere: Drama històric
ARGUMENT
La Pepita, una jove cordovesa d’origen rural, viatja a Madrid a principis de la dècada dels 40, en plena postguerra, per estar a prop de la seva germana Hortensia, que està embarassada i a la presó, acusada de “roja” juntament amb altres dones.
La Pepita coneix en Paulino, un valencià de família burgesa, que lluita al costat del seu cunyat Felipe a la serra de Madrid. En Paulino i en Felipe, entre d’altres, formen part de la resistència republicana, contrària al règim recentment imposat per Franco. Tot i la dificultat de la seva relació, en Paulino i la Pepita s’enamoren apassionadament.
L’Hortensia és jutjada i condemnada a mort. Tot i així, la Pepita intenta per tots els mitjans que redueixin la condemna o bé posposin l’execució, no només per la seva germana sinó també pel seu nebot, acabat de néixer. Així, la jove i valenta Pepita va cada dia a la presó amb l’objectiu d’endur-se’n el fill de l’Hortensia, suplicant que no el donin en adopció o l’internin en un orfenat.
TRÀILER
CRÍTICA
“Es un universo de verdugos y víctimas retratado con aroma de teatro rancio.” -El País.
“A menudo nos invade la sensación de que ya hay demasiadas películas sobre la Guerra Civil o su inmediata posguerra.” -La Vanguardia.
A partir de les citacions dels crítics de “La voz dormida” als diaris de El País i La Vanguardia, podem concloure que potser és cert que a moltes pel·lícules històriques els hi manquen profunditat en el caràcter dels personatges i expressivitat. Una de les raons de perquè està passant podria ser que últimament s’estan produint massa pel·lícules sobre una mateixa etapa històrica en un mateix indret, en aquest cas seria la Guerra Civil espanyola i la postguerra (Las 13 rosas, Pa negre, Les veus del Panamo, La lengua de las mariposas, etc.).
Però també és cert que als cinèfils no els importa veure pel·lícules que tractin sobre temes semblants i fins i tot veuen una i una altra vegada les mateixes. Una època és massa llarga i detallada per a una sola pel·lícula. Per exemple, les pel·lícules que he anomenat abans tenen en comú el mateix tema: la Guerra Civil. Però en realitat tracten aspectes diferents: Las 13 rosas i La voz dormida mostren la dona roja a finals del conflicte; en canvi Pa Negre i La lengua de las mariposas expliquen la vida dels nens abans i després de la guerra.
Amb això pretenc dir que una època històrica mai no serà explotada pels mitjans de comunicació i el cinema perquè és impossible explicar totes les vivències que van ocórrer llavors. En la meva opinió, veure una altra pel·lícula de la postguerra espanyola només fa que entrar-me ganes de veure’n d’altres de semblants. La voz dormida és simplement fantàstica pel seu argument, l’actuació dels actors, els sentiments i el patiment que s’hi reflecteixen, etc. El fet que diverses pel·lícules mostrin detalls comuns ajuda a aprendre i reafirmar el que s’ha vist i après amb altres versions cinematogràfiques.
Un altre aspecte que m’agradaria comentar sobre la pel·lícula són els referents clàssics que hi podem trobar, concretament amb l’Antígona de Sòfocles i sobretot amb l’adaptació de Salvador Espriu.
A l’Antígona de Sòfocles, Etèocles es nega a cedir el tron al seu germà Polinices, així incomplint el desig del seu pare, el rei Èdip de Tebes, d’alternar-se el poder. Polinices forma un poderós exèrcit i ataca Tebes. Llavors esclata una terrible batalla en la que molts tebans perden la vida, entre ells Etèocles i Polinices, qui van lluitar en un duel a mort. Creont, l’oncle dels prínceps per part de mare, és el nou rei de Tebes i la primera llei que estableix és la d’honorar el cos d’Etèocles i la de no enterrar el cadàver de Polinices, exposant-lo nu fora del recinte de Tebes. Antígona, germana d’ambdós, decideix incomplir les lleis de Creont i enterrar Polinices. Malauradament és vista pels guardes del rei i aquest la condema a mort.
L’Antígona d’Espriu utilitza aquest fragment del cicle tebà per comparar-lo i criticar la Guerra Civil Espanyola. Antígona representa els caiguts, però que segueixen lluitant pels seus ideals i inevitablement troben una mort cruel i injusta. Creont és un alter ego de Franco, al qual Espriu l’acusa d’imposar un règim tirà guiat per la irracionalitat i de no perdonar les víctimes del bàndol contrari. Així doncs, La voz dormida està estretament relacionada amb la versió espriuana. L’equivalència dels personatges seria aquesta:
– Hortensia/Antígona: La protagonista valenta i decidida, capaç de sacrificar la vida per lluitar pels seus ideals.
– Pepita/Ismene: La germana de la protagonista i heroïna. Encara que intenten salvar les seves germanes de la mort, fracassen. El seu caràcter resulta més covard i prefereixen renunciar a les seves creences per evitar problemes.
– Felipe/Hèmon: És l’estimat de l’heroïna i també és decidit i valent, encara que no tant com la protagonista. No poden evitar el tràgic destí de les seves estimades, tot i que només Hèmon és capaç de treure’s la vida per la seva enamorada.
– Franco (tot i que no hi apareix físicament)/Creont: És l’antagonista de l’obra, injust i cruel, que dicta unes lleis irracionals que contradiuen els ideals dels protagonistes. A diferència de Creont, Franco mai no arriba a penedir-se dels seus errors.
Hortensia i el seu fill acabat de néixer a la presó, imatge extreta de la pel·lícula.
Hortensia i les seves companyes de presó, com Antígona, pateixen el sever càstig de la condemna a mort per lluitar per uns idels polítics i morals que contradiuen la llei imposada pel rei o en aquest cas el dictador. Està clar que mai la llei no beneficiarà tothom, però hem de procurar que almenys no ens allunyi de la raó.
Repartiment: Irene Papas, Manos Katrakis, Maro Kodou, Nikos Kazis i Ilia Livykou.
País d’origen: Grècia.
Idioma original: Grec.
Gènere: Tragèdia.
ARGUMENT
La història comença amb les germanes Antígona i Ismene reunides en secret. Etèocles i Polinices, els seus germans, han mort a la guerra i Creont ha proclamat la prohibició de donar sepulcre al cos de Polinices, ja que el considera un traïdor, culpable tant de la mort d’Etèocles com de la desgràcia de Tebes.
Les dues filles d‘Èdip ploren la pèrdua dels seus estimats germans, Antígona explica la terrible decisió de Creont a la seva germana Ismene, la qual opta per conformar-se amb la decisió. Antígona però, decideix desobeir les ordres del rei de Tebes guiada per l’amor incondicional cap ambdós germans i així donar sepultura a Polinices també, tal i com ordena la llei no escrita, la llei dels déus.
Serà descoberta per la guàrdia de Creont i portada davant d’ell per ser jutjada i castigada.
Més que un tràiler, és la primera de les vuit parts en les que està dividida la pel·lícula al Youtube. L’àudio és en grec i els subtítols en anglès.
CRÍTICA
Es tracta, des del meu punt de vista, d’una pel·lícula fantàstica. Antígona de Sòfocles és una obra poc explotada en l’art del cinema, al contrari que al teatre. S’ha de dir que al film l’ambient és més teatral que no pas cinematogràfic, no hi ha grans efectes especials, es podria dir que és una pel·lícula senzilla, cosa que no té res de dolent, ja que, aconsegueix captar molt bé l’atenció dels espectadors.
Cal parlar d’una sublim actuació d’Irene Papas com a Antigona, representa molt bé el símbol de dona forta, lluitadora i un xic rebel, també el d’una dona familiar i compassiva. Valenta en tot moment, desafiant les ordres de Creont però també assumint la repercussió dels seus actes.
També cal esmentar Manos Katrakis en el paper de Creont, excel·lent treball. Se’ns mostra un Creont poderós i superb, amb menyspreu per les dones, en especial per Antígona i se sent dolgut per com actuael seu fill Hemón, tot defensant Antígona.
És difícil trobar en les pel·lícules de Hollywood versions de grans obres de la literatura grega fidels a l’original, el cas d’Αντιγόνη de Yorgos Javellas seria una de les excepcions. Havent llegit la obra es pot veure com és molt fidel a l’obra de Sòfocles i la veritat és d’agrair, sobretot per als alumnes a qui els pot servir com a recurs de cara al curs o a la selectivitat.
En conclusió, trobo que la pel·lícula està molt ben aconseguida, tot i tenir uns quants anys i ser en blanc i negre, l’he trobat entretinguda i fàcil de seguir. La recomano a qui s’hagi llegit l’obra perquè pugui fer la comparació i a qui no, també, ja que, si encara es representa als teatres avui dia, si s’ha dut al cinema i encara és un referent en el gènere tràgic serà per alguna cosa, no? Què n’opineu?
Repartiment: Pilar López de Ayala, Verónica Sámchez, Marta Etura, Nadia de Santiago, Gabriella Pession, Félix Gómez, Fran Perea, Enrico Lo Verso
País d’origen: Espanya
Idioma original: Castellà
Gènere: Drama històric
ARGUMENT
Finals de març de 1939: les tropes franquistes ocupen la ciutat de Madrid, l’última zona republicana que quedava a l’estat espanyol. Molts republicans fugen a l’estranger i d’altres decideixen restar a Madrid i resistir fins l’últim moment. Però és inútil, tothom tard o d’hora acceptaria el nou règim de Franco: la Guerra Civil Espanyola ja havia acabat.
La pel·lícula se centra en el testimoni de tretze noies que van existir realment i que la història ha oblidat. Aquestes noies d’entre divuit i vint-i-nou anys d’edat no van renunciar a les seves creences i ideologies polítiques d’esquerres i van ser afusellades en ple començament de la postguerra espanyola i la gran repressió franquista, mentre Europa iniciava la Segona Guerra Mundial.
El dia de l’afusellament, les tretze joves, la majoria encara menors d’edat (la majoria d’edat de les dones era als 23 anys), van posar-se els seus millors vestits i van cantar alegres cançons durant el trajecte que els duria a la mort. Una vegada els soldats ja els apuntaven, van cridar un últim “Viva la República”.
“Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija que ya jamás te podrá besar ni abrazar. Que no me lloréis. Que mi nombre no se borre de la historia”.
–Julia Conesa, una de les 13 roses. Va morir amb dinou anys.
“El problema es que tal como me cuenta la historia el director, esos sufrimientos me son ajenos, no encuentro solidez ni en lo que dicen ni en lo que hacen los personajes.” – Carlos Boyero, crític de Las 13 rosas a El País.
Respecte a l’opinió de Boyero, haig de dir que he vist altres pel·lícules sobre la repressió franquista que m’han semblat més cruels, més tràgiques i que m’han fet estar en tensió fins al final. Però amb això no vull dir que Las 13 rosas sigui millor o pitjor. Si una pel·lícula és capaç de mantenir l’interès dels espectadors fins al final, significa que és de bona qualitat. Jo vaig estar atenta al desenvolupament de l’argument durant els 132 minuts que durava la pel·lícula.
Trobo que les actrius interpreten els seus papers amb força naturalitat i la frescor típica de la joventut, així doncs crec que les tretze roses reals s’haurien comportat d’aquesta manera. No eren pas personatges extrets d’una novel·la romàntica per exaltar els seus sentiments i recitar en comptes de parlar, es comportarien amb senzillesa i sobretot fermesa i decisió en els seus principis.
Les tretze roses representen un col·lectiu de persones sacrificades durant la guerra civil i la repressió franquista o bé qualsevol conflicte bèl·lic que hagi dividit la població. No van ser les úniques que van perdre la vida per defensar una ideologia o contradir les lleis, sigui conservadora o revolucionària. Encara que sembli contradictori tractant-se d’unes joves afiliades al PCE, la mateixa situació van patir els primers màrtirs cristians, o reis i emperadors com Lluís XVI de França o Nicolau II de Rússia. En el cas de les tretze roses els culpables són els militars i les classes poderoses, en el cas dels monarques sense cap són els revolucionaris. Llavors qui són els culpables de tanta repressió i destrucció? La guerra, l’enveja i l’ambició.
Quin personatge mitològic va morir defensant els seus ideals com ho van fer les tretze roses? Antígona, filla d’Èdip i de Iocasta, protagonista de la tragèdia grega de Sòfocles que rep com a títol el seu nom.
Després de que Èdip quedés cec, va decidir que Etèocles i Polinices (els seus dos fills bessons i també germans d’Antígona) s’alternarien el poder de Tebes. Però Etèocles no va cedir el tron a Polinices, i aquest últim va formar un poderós exèrcit i va assetjar Tebes. Els dos germans van combatre fins la seva mort. Creont (l’oncle dels prínceps) va ser el nou rei i va ordenar honorar Etèocles per haver defensat Tebes, i va prohibir donar sepultura a Polinices per haver traït la seva pàtria. Antígona, germana d’ambdós, creia que els dos prínceps mereixien una sepultura digna i va decidir desafiar les lleis dictades per Creont i enterrar el cos de Polinices. Quan Creont va assabentar-se, va condemnar Antígona a ser enterrada viva. Antígona va incomplir les lleis de la ciutat perquè es contradeien amb els seus principis, amb la llei moral que sovint guia a les persones.
La versió d’Antígona de Salvador Espriu ja havia utilitzat el cicle tebà per parlar de la guerra civil espanyola i la dura repressió franquista, on ciutadans d’una mateixa pàtria es barallaven. Espriu a través de la seva obra vol donar al lector una lliçó didàctica: “cal sepultar i perdonar” (Prefaci de 1947 d’Antígona de Salvador Espriu).
Ja ho deia Salvador Espriu el 1947, hem de sepultar i perdonar per seguir endavant, per superar tots aquells prejudicis i rancors que malauradament encara avui en dia no s’han superat. Si de veritat volem ser lliures, primer hem d’alliberar la nostra ment d’un passat dolorós, no callant, sinó parlant.
Repartiment: James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Tom Wilkinson
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Drama històric
CONTEXT HISTÒRIC
En primer lloc cal fer una petita introducció al context històric de la pel·lícula. Ens trobem a finals de la Guerra Civil Americana (1861-1865), en que els Estats del Nord i del Sud dels Estats Units van lluitar entre ells perquè els Estats del Sud (o “Estats Confaderats d’Amèrica”) és van declarar independents respecte els del Nord (o “la Unió”). La principal causa del conflicte fou que Abraham Lincoln, líder del Partit Republicà, va ser escollit com a president del país el 1860 i començà una campanya en contra de l’expansió de l’esclavitud als estats en què encara no havia estat imposada. L’esclavitud era vigent als Estats del Sud i l’objectiu de Lincoln era que no arribés als Estats del Nord. Poc després els Estats del Sud van declarar-se independents, i els del Nord van considerar aquest fet una rebel·lió. Aquest va ser l’inici de la Guerra Civil Americana, que seria guanyada pels Estats del Nord, motiu pel qual un grup de joves de la part meridional del país acabaria amb la vida del president dels Estats Units: Abraham Lincoln.
ARGUMENT
A la ciutat de Washington, el 1865, durant els darrers dies de la Guerra Civil Americana: Abraham Lincoln és assassinat per John Wilkes Booth durant una vetllada teatral davant de desenes de persones i aquella mateixa nit el Vicepresident Andrew Johnson i el Secretari d’Estat William H. Seward són també atacats per rebels confederats (del Sud). La Unió (els Estats del Nord) demana venjança pel seu president mort i el Secretari de Defensa Stanton, hi dóna resposta dirigint una recerca insaciable dels responsables d’aquesta conspiració. Dies més tard, set homes i una dona són detinguts per les tropes unionistes i es convoca un Tribunal Militar per jutjar-los. El veredicte ha de ser senzill, la culpabilitat. No obstant, el jove advocat de Mary Surratt, Frederik Aiken, es veu incapaç de trobar proves que inculpin la seva acusada. Així, Aike, descobrirà que Surratt pot ser innocent i que els ideals i la Constitució que ell tan fermament havia defensat poden ser ignorats per un govern que l’únic que desitja és donar exemple.
TRÀILER
CRÍTICA
“La conspiración pinchó en el mercado norteamericano, por su falta de patriotismo” – Lluís Bonet Mojica, crític de La conspiració a La Vanguardia.
El fet que el protagonista, l’advocat Frederick Aiken (James McAvoy), hagués de defensar Mary Surratt (Robin Wright), partidària de la independència dels Estats del Sud i possibe còmplice en l’assassinat del president Abraham Lincoln; va fer que els ciutadans dels Estats del Nord giressin la cara a Aiken i fins i tot l’evitessin. El Tribunal Militar que jutjava el cas i tots els antics partidaris de Lincoln esperaven que Aiken no mogués cap pas per demostrar la innocència de Mary Surrat, sigués realment culpable o no. Però Aiken, és un jove fidel a la seva pàtria (de fet lluità com a general a la guerra civil) i també a la Constitució nord-americana, que es compromet a vetllar pels drets dels ciutadans. Aiken investiga el cas dels Surrat imparcialment, sense tenir en compte els seus ideals polítics que són contraris als d’ell i als del Tribunal Militar. El fet que Aiken no es resignés a culpar Mary Surrat, va comportar-li molts enemics, fent que la seva ideologia política fos dubtosa a ulls aliens. En la meva opinió, aquesta pel·lícula fa una bona crítica al patriotisme nord-americà, tan excessiu que sobrepassa els límits dictats per la Constitució. Aiken insisteix que l’actuació del fiscal i els altres membres del Tribunal, no és democràtica. Frederick Aiken es va comportar com un vertader heroi, que va saber veure els aspectes negatius de la ideologia política que havia defensat amb la mort al camp de batalla. Precisament és el fet que Aiken sigui capaç de fugir del patriotisme excessiu, el que fa que aquesta pel·lícula no sigui tan típicament “americana” a l’hora de tractar temes històrics tan gloriosos pels vencedors. Potser els ciutadans dels Estats del Nord no són “tan justos” com se’ls representa a la història. La guerra embogeix a tots els bàndols d’un conflicte.
A continuació, m’agradaria esmentar alguns referents clàssics que he trobat a La conspiració:
– El lligam familiar entre l’acusada (Mary Surratt) i el testimoni de defensa (Anna Surratt).
Frederick Aiken demana a Anna Surratt que sigui un dels testimonis en el judici en què es condemna la seva mare. Aiken explica a la jove Surratt que l’única manera de convéncer el Tribunal de la innocència de Mary Surratt és declarar que el veritable culpable és John Surratt, el seu germà i també el fill de Mary Surratt. Anna ha d’escollir entre salvar la seva mare o salvar el seu germà, que en aquells moments es troba a Canadà. Aiken fa entendre a la senyoreta Surratt que és l’última oportunitat de salvar la seva mare. Finalment l’Anna, amb llàgrimes als ulls, decideix explicar al Tribunal que va veure el seu germà John parlant en privat amb alguns dels altres sospitosos que es trobaven a la sala. Mary Surratt plorava i pregava a la seva filla perquè no delatés el que era també fill seu. El Tribunal Militar van pensar que Aiken havia manipulat el testimoni de l’Anna i llavors van considerar-lo invàlid. Ja era massa tard per la Mary: Alea iacta est.
Aquest conflicte entre els deures polítics i personals ens recorda al mite d’Antígona. Etèocles i Polinices, els germans bessons d’Antígona, han mort després de combatre entre ells pel tron de Tebes. El seu pare, Èdip, va decidir que els dos germans s’alternessin el poder; Etèocles no va voler cedir el tron a Polinices i aquest últim va intentar conquerir la ciutat sense èxit. Creont, oncle dels nois i nou rei, prohibeix el sepulcre de Polinices, ja que el considera culpable de l’infortuni d’Etèocles i de Tebes, en canvi ordenà fer els honors corresponents a Etèocles, l’heroi de Tebes. Les germanes dels prínceps, Antígona i Ismene, se senten destrossades per la mort dels dos joves i Antígona decideix desobeir el seu oncle i donar sepultura a Polinices. Creont ordena que Antígona sigui enterrada viva. A continuació, el fill de Creont, Hèmon, promès d’Antígona, es treu la vida i més endavant ho fa Eurídice, la seva mare. Creont se n’adona del seu error i quan decideix desenterrar Antígona, és massa tard, ja és morta.
Aquest conflicte ens pot recordar a la Guerrra Civil Americana, entre els exèrcits de la Unió i dels Estats Confederats. Però més concretament a la situació d’Anna Surratt, que en el moment de donar testimoni ha d’escollir entre culpar el seu germà i així salvar la seva mare o no declarar res sobre el seu germà i condemnar així a Mary Surratt. Antígona ha d’escollir entre els seus germans: obeir a Creont (partidari d’Etèocles) i ignorar Polinices o donar sepultura a Polinices i ser condemnada a mort per Creont.
– Habeas corpus:
Quan es dóna a conèixer el veredicte del cas, en que Mary Surratt és condemnada a mort juntament amb els altres sospitosos; Aiken considera que el Tribunal no ha tractat la senyora Surratt com s’hauria de tractar segons la Constitució. Frederick Aiken recorre a un habeas corpus. Un habeas corpus és una expressió llatina que significa “que tingui el teu cos”, en l’àmbit jurídic és un procés judicial que protegeix els ciutadans contra les detencions realitzades per una autoritat, agent, funcionari públic o particular, sense que hi concorrin el supòsits legals necessaris. Aiken aconsegueix un habeas corpus signat pel jutge Andrew Wylie que permetria que el cas de Mary Surratt fos traspassat a un Tribunal Civil i així tractat amb més igualtat i imparcialitat. Desafortunadament, el nou president dels Estats Units invalida el document i Mary Surratt és penjada amb els altres suposats culpables del complot.
– Mary Surratt, condemnada a mort sent innocent.
Com que John Surratt no va aparèixer abans que la seva mare fos penjada, no hi havia cap prova que demostrés la innocència de Mary Surratt. De fet el testimoni de Anna Surratt, l’únic que va defensar la senyora Surratt, va ser considerat fals. El Tribunal Militar, en el qual hi havia militars que havien lluitat al costat de la Unió, validava i invalidava aquells arguments que els hi convenia. Mary Surratt no va ser protegida per les autoritats.
Aquesta situació ens recorda molt a la del filòsof Sòcrates (470-399 aC). Sòcrates va ser condemnat per corrompre el jovent i negar els déus de la ciutat d’Atenes. En la seva defensa, Sòcrates va assegurar no entendre perquè els atenesos volien el seu mal si ell simplement ajudava a la societat a arribar al Coneixement a partir de la refutació i el xoc d’idees. Sembla ser que el seu discurs no va ser prou convincent i el van condemnar. A continuació Sòcrates i l’acusador havien d’acordar quina mena de condemna rebria el filòsof. Sòcrates insistia que ell no havia fet cap mal i per aquest motiu pagaria una moneda i després seria convidat a sopar per diverses famílies d’Atenes en agraïment. L’acusador va proposar condemnar-lo a mort. El tribunal va haver de decidir entre una condemna massa lleu (ser convidat a sopar) i una altra massa severa (condemna a mort) i no va tenir altre remei que condemnar Sòcrates a mort. Les autoritats ateneses tampoc van saber comprendre el gran filòsof grec.
– La conspiració de l’assassinat d’Abraham Lincoln recorda a la de l’assassinat de Juli Cèsar.
Juli Cèsar va ser assassinat el 15 de març del 44 aC, va coincidir amb els idus de març. Els idus es celebraven el dia 15 dels mesos de març, maig, juliol i octubre; eren jornades de bons auguris. Després de que Juli Cèsar vencés a Pompeu a la Segona Guerra Civil Romana, el Senat va concedir-li plens honors, convertint-se així en un dictador. Aviat Cèsar es va guanyar molts enemics.
Diversos senadors van conspirar contra Juli Cèsar, decidint que el matarien en una sessió del Senat durant la jornada dels idus de març. El 15 de març del 44aC, el Senat es va reunir al Teatre de Pompeu i Juli Cèsar va assistir tot i les advertències dels seus amics fidels que ja havien escoltat rumors sobre la conspiració i la seva dona, que havia tingut un somni premonitori. Va ser Brut, el seu fillastre qui el va convèncer per a que assistís.
Luci Til·li Cimbre, un senador, va demanar a Cèsar que permetés que el seu germà tornés a Roma, el dictador ignorà la seva petició i llavors Publi Servili Casca, un altre senador, l’apunyalà. Cèsar cridà “Ista quidem vis est!” (“Per què tanta violència!”). L’assassí s’espantà i demanà ajuda al seu germà que també era senador: “ἀδελφέ, βοήθει!” (“Ajuda’m germà!”). Tot seguit els altres libertadores (“alliberadors”), és a dir, com s’anomenaven els propis conspiradors, van apunyalar Juli Cèsar fins que va morir. La principal conseqüència d’aquest fet seria l’esclat de la Tercera Guerra Civil Romana. Si voleu saber els noms dels libertadores (uns seixanta), feu una ullada aquí.
– Sic semper tyrannis:
Sic semper tyrannis és un llatinisme que significa “així sempre als tirans”. Entre els conspiradors de l’assassinat de Juli Cèsar estava el seu fill adoptiu, Marc Juni Brut, que va cridar aquesta expressió fent referència al règim dictatorial de Juli Cèsar que havia posat fi al sistema polític de la República. Aquest fet històric va portar a Roma a la seva Tercera Guerra Civil Romana.
Aquesta expressió ha estat reutilitzada durant diverses ocasions en la història, entre elles en l’assassinat d’Abraham Lincoln. John Surratt, el fill de Mary Surratt, va pronunciar aquest llatinisme en el moment en que va disparar el president dels Estats Units. Pels ciutadans del Sud, Lincoln és vist com un tirà, ja que va abolir aquelles lleis que els Estats Confederats ja tenien. A més a més “Sic semper tyrannis” és el lema de l’Estat nord-americà de Virginia, com a símbol de la democràcia que sempre venç davant la tirania.
“Immortals” ens explica la història de Teseu, un jove que amb un exèrcit molt limitat s’enfronta a Hiperió. És una pel·lícula creada pels productors de “300”, un intent de la que va ser la millor pel·lícula del 2006. Té un estil molt semblant amb els gràfics i les formes que han utilitzat per fer els efectes especials. Amb escenes com :
Aquesta escena de 300 és molt similar a una que surt a la dels Immortals.
FITXA TÈCNICA
Nom original: “Immortals”(War of the gods).
Director i guionistes:
Director: Tarsem Singh
Guionistes: Vlas Parlapanides i Charley Parlapanides
Any d’estrena: 2011.
Durada:110 minuts.
Repartiment:Henry Cavill, Mickey Rourke, Luke Evans, Kellan Lutz, Isabel Lucas, John Hurt, Freida Pinto, Robert Maillet, Stephen Dorff, Anne Day-Jones.
País d’origen: EE.UU .
Idioma original: Anglès
Gènere: Acció, Drama i Fantasía.
HISTÒRIA
Teseu és un pobre pagès grec, reconegut per Zeus per les seves qualitats en la lluïta i que haurà de liderar el seu poble contra les hordes despiadades del rei Hyperion, que busca un arc creat pels déus, que el farà molt poderós i el farà alliberar els immortals.
Teseu lluita contra el gran exèrcit d’Hiperió que va equipat amb un arc màgic, aquest arc era capaç d’alliberar els Immortals . El propòsit d’Hiperió era alliberar els Immortals per tal d’aconseguir el màxim poder a la terra i ser invencible.
QUÈ SÓN ELS IMMORTALS?
Va ser el nom donat per Heròdot a una força d’elit dels soldats que van lluitar per l’Imperi Aquemènida. Aquesta força fa la doble funció de Guàrdia Imperial i l’exèrcit de peu durant l’expansió de l’imperi persa i durant la Guerres Mèdiques.
A la pel·lícula trobem que són serfs que en el seu moment van estar empressonats en una gàbia , aquests sers eren capaços de destruir el món. Els immortals tenien poders sobrenaturals i només podien ser exterminats pels déus.
Diferents crítics consideren que aquesta pel.lícula és una barreja entre “300” i “Fúria de Titanes”, també es diu que és una mica més descafeïnada, això vol dir que no hi ha tanta lluïta i per tant no hi h tanta acció. Tot i això podem afirmar que és el mateix model de pel·lícula que porten fent els darrers quatre anys sobre la mitologia grega i sobre els fets històrics de la pròpia Grècia i Roma.
Les batalles, tant d’exèrcits com duels, llueixen gràcies a la utilització de moviments ben orquestrats i accions precises que en veritat impacten, encara que de sobte pogués semblar que la pel·lícula exagera en el vessament de sang i les escenes d’explícita violència, el ritme de la pel·lícula no decau i manté l’espectador més o menys interessat i identificat amb la problemàtica dels protagonistes.
Per la meva part, crec que és una pel.lícula que està ben estructurada i que té una bona història. No hi ha un excessiu diàleg ni excessiva acció. Recomano aquest film ja que podeu aprendre una mica més de la mitologia grega i que us serà de bon ús per un futur pròxim.
Director i guionistes: Antoine Fuqua, David Franzoni, John Lee Hancock.
Any d’estrena: 2004
Durada: 140 min.
Repartiment: Clive Owen, Keira Knightley, Stephen Dillane, Ray Winstone, Stellan Skarsgård, Ioan Gruffudd, Mads Mikkelsen, Hugh Dancy, Til Schweiger, Joel Edgerton, Charlie Creed-Miles, Ivano Marescotti, Ray Stevenson, Sean Gilder, Ivano Marescotti, Ken Stott, Pat Kinevane
País d’origen: USA
Idioma original: Anglès
Gènere: Aventures. Drama | Històric. Antiga Roma
ARGUMENT
Després de la caiguda de l’Imperi romà, durant l’edat mitjana, un home va emergir per unir les illes britàniques. El seu nom era Artur, l’home que es convertiria en rei.
El jove Artur, fill de pare romà i mare britànica, era un oficial romà en l’extens domini de Bretanya que dirigia una tropa de lleials guerrers de Rússia, apostats en la fortalesa al Mur d’Adrià, al voltant de l’any 400 d.C.
Amb la caiguda de l’Imperi, Roma se separa de Gran Bretanya i abandona la seva població amb la sanguinària invasió dels saxons. Abans que Artur i els seus cavallers siguin llicenciats del servei, se’ls assigna una última missió: rescatar una família noble romana abandonada.
Amb la traïdora missió, ells rescaten una jove britànica torturada per heretgia. Una valenta i bella dona, que es diu Ginebra, ajuda Artur i els seus cavallers a adonar-se que ells són tot el que roman entre els nadius britànics i el genocidi a mans dels saxons. Artur haurà de decidir el seu destí: evacuació i llibertat, o una assegurança suïcidi combatent les legions dels saxons que s’acosten a ells.
Després els guerrers d’Artur es convertirien en els llegendaris Cavallers de la Taula Rodona. Artur va triar una taula rodona per la igualtat que aquesta els proporcionava a tots els homes que seien davant seu. Ja que perquè els homes siguin homes han ser iguals. L’ideal segons el qual els grans guerrers tenen un estatus igual és també una tradició sarmatiana. Que els homes neixen lliures de voluntat era un ideal dels començaments de la Cristiandat a Bretanya, declarada posteriorment per Roma.
El rei Artur apareix representat a la literatura europea, sobretot anglesa i francesa, com un monarca ideal tant en la guerra com en la pau. Segons bastantes fonts, es diu que era el cabdill de Gran Bretanya. Actualment, té un rol cabdal en la mitologia del Regne Unit. Encara es debat si Artur, o un personatge similar que inspirés la llegenda, va existir realment. El que se sap és que no hi va haver cap rei d’Anglaterra que es digués Artur o que adoptés aquest nom. Es creu que té arrels en la mitologia celta o que es va construir aquesta història a partir de fets reals atribuïbles a algun cabdill guerrer bretó.
Va haver una invasió romana de Gran Bretanya (al 43 a.C.) iniciada per Juli Cèsar i finalitzada per Claudi. Va haver, per tant, una adopció del llatí i de la cultura romana, però més tard, al segle IV, els romans van ser expulsats i es va imposar el cristianisme.
, com era representat cabdill de Gran Bretanya, la va defensar en el moment que van començar les invasions dels saxons o bé les invasions de les antigues tribus germàniques a començaments del segle IV.
Aquest segle comença quan acaba l’època clàssica amb la caiguda de l’Imperi Romà i quan comença l’època medieval.
En aquesta pel.lícula, es relaciona el rei Artur amb un antecedent històric, la llegenda va ser una creació del monjo Geoffrey de Monmouth al segle XII. Posteriorment, diversos autors van anar afegint detalls a la història fins arribar a la seva versió més completa, que data del segle XV. Apareix a Historia Regum Britanniae. El llibre mostra les vides dels reis dels bretons cronològicament, començant amb els troians que van escapar de la guerra de Troia i van fundar la nació britànica, i acaba quan els anglosaxons van prendre el control del país al segle VII. Es tracta d’una de les peces centrals de la matèria de Bretanya.
Pensem que aquesta pel·lícula representa molt explícitament i molt bé el context històric que s’estava vivint en el moment.
Repartiment: Rachel Weisz, Max Minghella, Oscar Isaac, Ashraf Barhom, Michael Lonsdale.
País d’origen: Espanya i Malta.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Drama històric.
ARGUMENT
Ágora es desenvolupa a la ciutat d’Alexandria, actual Egipte que aleshores era Roma, l’any 391 dC. La pel·lícula es centra en la figura d’Hipàtia, una jove dona que ensenya matemàtiques, astronomia i filosofia als fills de les famílies importants d’Alexandria. Dins del recinte on Hipàtia imparteix les seves classes, també es troba la llegendària biblioteca d’Alexandria, que guardava tota mena de papirs i tauletes des dels principis de la humanitat.
Paral·lelament, al carrer cada cop hi havia més gent que es burlava i ofenia al déu greco-egipci Serapis perquè el consideraven “un déu pagà”. Onze anys enrere, l’any 380 l’emperador romà Teodosi va decretar l’Edicte de Tessalònica, el qual proclamava el Cristianisme com a religió oficial de l’imperi romà. Així doncs després de segles de persecussió cap els cristians, ara els perseguits serien els romans que no acceptessin a Déu. Per una altra banda els cristians van saber guanyar-se la confiança dels romans més pobres i els hi van donar un motiu per a seguir vivint, un somni pel que lluitar. Era clar l’enfrontament entre els partidaris del Cristianisme i els del politeisme. Un clima de violència no va trigar en estendre’s per la ciutat.
La biblioteca que fins llavors havia sigut exclusiva pels mestres i els seus alumnes, va passar a ser per a tots, inclosa pels cristians. Hipàtia, el seu pare (Teó d’Alexandria, l’últim director de la biblioteca), els seus alumnes i esclaus no van poder evitar que els cristians entressin i ho destruissin tot, com a acte de venjança pels anys de patiment i humiliació. Afortunadament Hipàtia va poder salvar alguns papirs amb l’ajuda del seu fidel esclau Davo.
Els cristians cada cop són més poderosos fins que la ciutat d’Alexandria sota la seva influència. A més a més Davo decideix unir-se als cristians i deixar a Hipàtia: és la seva oportunitat si vol ser lliure.
Hipàtia es troba sola i no és acceptada per la major part de la població que ja és cristiana. Hipàtia és una dona soltera i lliure, astrònoma i matemàtica encara admirada per alguns dels seus antics alumnes o altres savis. Però va ser el fet de no acceptar el Cristianisme com a religió el que va portar al bisbe Ciril d’Alexandria a ordenar la seva lapidació, és a dir morir apedregada. Davo, ja cristià però commogut per l’infortuni d’Hipàtia, decideix acabar amb la seva vida i així acabar amb el seu patiment.
Escena de la pel·lícula Ágora en què Hipàtia descobreix el moviment el·líptic de la Terra:
TRÀILER
CRÍTICA
Segons les crítiques de diaris i d’especialistes en cinema exposo les meves conclusions.
Per una banda és una pel·lícula força fidel als fets i personatges reals i la història i és fàcil de seguir. Ágora ens mostra diversos aspectes: la situació històrica-social que Alexandria està vivint i la situació científica a finals del segle IV centrant-se en la figura d’Hipàtia. A més a més de la saviesa d’Hipàtia, també se’n parla de la condició de dona i dels seus sentiments més íntims i humans. Crec que aquest drama històric ens apropa al personatge d’Hipàtia, màrtir de la ciència i feminista, i ens mostra amb força èxit què va passar a Alexandria a partir de la proclamació de l’Edicte de Tessalònica i la més que aparent decadència de l’imperi romà.
La biblioteca d’Alexandria va ser fundada el segle III aC per l’emperador Ptolomeu I (governador d’Egipte després de la mort d’Alexandre el Gran que després fundaria la seva pròpia dinastia). Es tracta de la biblioteca més gran de tots els temps i es calcula que hi conservava uns 900.000 manuscrits. Ptolomeu II, fill de Ptolomeu I, va nomenar bibliotecari a Zenòdot d’Efes qui tenia la funció d’ordenar i catalogar tots els manuscrits de la biblioteca i els nous volums que anaven arribant d’altres indrets. Dins la biblioteca hi havia filòlegs i filòsofs que es dedicaven a estudiar i corregir les obres. Els filòlegs s’encarregaven dels àmbits humanístics i els filòsofs dels àmbits científics.
Hipàtia fou filòsofa i mestra d’astronomia i matemàtiques a la biblioteca d’Alexandria, a Egipte. Va néixer cap el 355 dC a Alexandria i hi va morir el 415-416. Era filla de Teó d’Alexandria, també mestre a la biblioteca d’Alexandria. Hipàtia va viure l’Edicte de Tessalònica (decretat el 380 dC) en que l’emperador Teodosi va proclamar l’oficialitat de la religió cristiana a l’imperi romà. Cal recordar que el 313 l’emperador Constantí I va acceptar el Cristianisme com a religió, juntament amb la religió romana politeista. Però una vegada el Cristianisme fos la religió oficial de l’imperi romà, els déus olímpics van entrar en decadència.
Però per una altra banda, els crítics opinen que la pel·lícula amb prou feines commou al públic per la seva trama massa lineal i regular i que les les escenes més emotives d’Ágora són les més íntimes que alhora són les menys rellevants en l’argument.
Per últim haig d’afegir que el director ha narrat els fets amb massa subjectivitat tractant-se d’un drama històric i que culpa un sector de la societat de l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, de la mort d’Hipàtia i el declivi de Roma. Crec que els personatges històrics no es poden dividir en “bons” i “dolents” perquè sovint les persones ens equivoquem, però això no vol dir que fem altres coses bé. No podem culpar a un bàndol en exclusivitat perquè estic segura que l’altre també haurà comés errors. La història s’ha de tractar amb objectivitat. Tot i així Ágora va guanyar set premis Goya i va ser la segona pel·lícula més premiada de la quatorzena edició dels Premios Goya.
Estic d’acord que els millors moments de la pel·lícula són els més íntims que també són els més irrellevants i el més provable és que tampoc siguin verídics, sinó fruit de la imaginació dels guionistes. Però haig de dir que Ágora m’agrada molt i crec que un bon drama històric ha de tenir aquest tipus d’escenes per guanyar-se al públic, sense tampoc excedir d’elles perquè deixaria de ser històric. En conclusió, crec que es tracta d’una pel·lícula de bona qualitat i que algunes crítiques són injustes amb ella.
A partir d’ara reflexioneu sobre l’incendi de la biblioteca d’Alexandria i la pèrdua de milers d’obres úniques abans de cremar els vostres llibres el dia de la revetlla de Sant Joan!
Directors: Michael Hurst, Rick Jacobson i Jesse Warn.
Guionistes: Aaron Helbing, Todd Helbing, Miranda Kwok, Steven S. DeKnight, Brent Fletcher, Tracy Bellomo, Andrew Chambliss i Daniel Knauf.
Any d’estrena: 22 de gener del 2010.
Durada dels capítols: 53 minuts.
Repartiment: Andy Whitfield, John Hannah, Manu Bennett, Peter Mensah
Viva Bianca, Erin Cummings, Nick E. Tarabay, Katrina Law i Lucy Lawless.
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Històrica i drama.
ARGUMENT
Spartacus, blood and sand és una sèrie de televisió que presenta de manera novel·lada la vida del famós gladiador Espàrtac. La sèrie es va rodar a Nova Zelanda i destaca per la nombrosa aparició d’efectes digitals molt similars als vistos a la pel·lícul·la 300. El temps d’ambientació de la sèrie és del segle I a.C a Roma, en un ludus.
La sèrie narra la vida del cèlebre Espàrtac, des de la seua captura a mans dels romans a la regió de Tràcia passant per la seua vida a l’escola de gladiadors de Batiatus, fins la seua rebel·lió i fugida junt als seus companys gladiadors. La història conta totes les peripècies d’Espàrtac dins del ludus, la seua convivència amb la resta de gladiadors, el tracte dels romans als propis gladiadors i les vivències de Batiatus, el lanista, i el seus intents d’ascendir socialment, utilitzant sense escrúpols els gladiadors.
Els principals personatges són:
– Espàrtac (Andy Whitfield)/(Liam McIntyre). És el personatge principal.
– Gannicus (Dustin Clare). Gladiador campió de la Casa de Batiatus, que arribà abans d’Espàrtac i es va convertir en el primer en ser campió de Càpua.
– Léntulo Batiatus (John Hannah). Batiatus dirigeix una decadent escola de gladiadors en la ciutat de Càpua. Batiatus tracta de sobreviure ofegat pels deutes i cada vegada més eclipsat pels seus competidors.
– Lucrècia (Lucy Lawless). Lucrècia és la muller de Batiatus, calculadora i molt llicenciosa.
– Enomao o Doctore (Peter Mensah). En la seua joventut fou un dels millors gladiadors d’origen africà i sobrevisquè a greus ferides. Es convertí en el lleial entrenador dels gladiadors de la casa de Batiatus.
TRÀILER
CRÍTICA
Aquesta sèrie és molt coneguda pels seus efectes digitals i per la història que explica. Spartacus ens explicarà la vida d’Espàrtac igual que ho va fer Kubrick però d’una forma totalment diferent, el que la fa al seu torn única i que tingui identitat pròpia. Tothom que vegi un sol capítol trobarà un munt de similituds amb 300 i estarà en el correcte, ja que la majoria dels fons són digitals igual que la sang i està rodada a manera de novel·la gràfica.
Aquesta història està ambientada en el segle I a.C, durant aquesta època Roma conquereix tots els pobles de les ribes del Mediterrani (incloent-hi Egipte) i incrementa el seu poder. Després d’un període de crisi interna que porta a la guerra civil, els romans demanen un poder fort central, que s’encarna en la figura de Juli Cèsar, el qual sotmet els gals i controla les províncies amb governadors reials per després acabar amb les conjuracions internes. Posteriorment al seu assassinat, ascendeix al tron August, qui funda l’Imperi Romà i així inicia una nova època d’esplendor després de vèncer a la batalla d’Àccium.
Per últim m’agradaria que comenteu aquest article, dient a més amb les vostres paraules qui era Espàrtac i quin pes històric i social va tenir; així com si la sèrie reflecteix el que sabem per altres fonts històriques. És possible aprendre història de Roma amb cinema?
