Estic molt cansada, suposo que deu ser el fet de llevar-nos tant d’hora (a l’hora prima) per poder arribar a l’hora al port d’Òstia. Ja hem sortit de Roma fa estona i la mala sensació que deixava el nostre carro per la ciutat crec que em perseguirà durant bastant de temps…

A Roma, tot eren ulls per la nostra jove companya, Clàudia, que és acusada de cometre un acte en contra de la seva castedat. Se l’acusa de perdre la seva virginitat amb un home misteriós, que ha estat vist diverses vegades prop d’on nosaltres realitzem les pregàries les nits del dissabte. Aquest fet, que no està demostrat, porta Clàudia a judici i, segurament la condemna serà la mort… Em sap tant de greu… Ho sé, sóc una persona indesitjable, mai trobaré el perdó de ningú, ni tant sols dels déus… Però és que aquell home… És encisador, em té bojament enamorada. No vaig poder, puc ni podré mai resistir-me als seus dos xiulets característics quan les vestals passem pel seu costat. Aquesta música em convoca a una trobada nocturna al lloc de sempre, al costat de la font del temple.

Aquella nit, ho vaig fer malament. Sabia que em seguirien, vaig escoltar la companya Júlia dir-li a la companya Teresa que anirien a observar la zona on l’home sempre xiula molestant les nostres companyes, però jo, meravellada per aquest, vaig anar-hi igual: al final de la primera vigília de nit, al costat de la font del temple. Teresa i Júlia van marxar a mitjans d’hora duodècima, fet que va ajudar-me per poder anar amb més tranquil·litat. Llavors, vaig cometre l’error que explica per què avui estem en aquest carruatge, dirigint-nos a Òstia. Vaig anar arreplegant roba de totes les companyes per poder dissimular la meva personalitat, i entre aquestes peces, un mocador de coll de la companya Clàudia.

Vestal Maxima Wikimedia Commons

Quan vaig arribar, ell ja hi era, puntual com sempre. Ens vàrem besar i vam començar a fer el ja clàssic camí per anar al seu domicili. Vam anar xerrant durant tot el camí sobre la meva tècnica de mimetisme per intentar no cridar l’atenció. Li feia gràcia. Llavors, inoportunament, ens vàrem creuar amb Teresa i Júlia, però encara amb més mala sort, ell féu el comentari erroni en el moment erroni.
-Així que un parell de germanetes no et deixen sortir ni reunir-te amb homes eh? Com són aquestes dones vestals, amb la cara ja paguen, na Júlia i na Teresa!

I en un moment, ja les teníem a sobre, cridant al meu home qui era la vestal amb qui ell es veia. Jo vaig començar a córrer tan bon punt les vaig veure, però vaig tenir la mala sort d’ensopegar i perdre molt de temps. Tenia la Júlia damunt, m’agafà del coll per poder veure qui era la vestal traïdora, però jo, hàbil, vaig poder fugir deixant tan sols en les seves mans la bufanda de Clàudia. Vaig tornar ràpidament al lloc on totes passàvem les nits, i al cap d’una hora, van arribar les dues companyes, que convocaren una reunió urgent. Júlia tenia el mocador a la mà i tan sols va caldre preguntar de qui era per acusar a Clàudia i dirigir-nos al judici d’aquesta l’endemà mateix. Ai, si tinguessin coneixement de la veritat…!
I ja som a Òstia, on la principal notícia que rebem és que s’ajorna el judici a Clàudia, ja que un fet ha causat gran impacte en tot el poble romà. La figura de Cíbele s’havia de transportar des de Frígia a Roma, ja que un oracle digué que per acabar la guerra contra els cartaginesos l’havien de traslladar. El vaixell que portava aquesta figura està en perill, ha quedat enganxat entre unes plantes submarines i la sorra del fons del riu.
Tots culpen Clàudia de portar la mala sort i que Cíbele no vulgui saber res d’ella. Pobre Clàudia, què mala persona sóc! Llavors Clàudia tingué una caiguda, davant de totes nosaltres. Una rialleta s’ha escapat de la boca d’alguna de nosaltres. Però aquesta caiguda l’ha fet reaccionar, trobar-se amb el punt de confiança que li feia falta. Ha decidit anar a una xalupa de les que intentaven estirar el vaixell i amb el seu «esforç» fer avançar el vaixell. Ho ha fet, s’ha lligat les cordes a la cintura i a les espatlles i ha començat a estirar. Les meves pregàries no eren poques perquè tant la deessa Cíbele com la meva companya acabessin sanes, ja que tot això és culpa meva… I sí, no se si ha estat gràcies als meus desitjos o bé a la voluntat dels déus, Clàudia ho ha aconseguit. És lliure de qualsevol tipus de sentència perjudicial per a ella o la seva vida. No obstant, això no ha acabat aquí, jo rebré el meu càstig, però seguiré veient allò que tant desitjo, l’home misteriós dels dissabtes.

ROGER NAVARRO
1.2 BTX
INST. ISAAC ALBÉNIZ