Arxiu de la categoria: Drama

Es presenten conflictes entre els personatges que s’han de resoldre.

Trapecio (Trapeze), de Carol Reed

Publicat el per
7

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Trapeze.
  • Director: Carol Reed.
  • Guionistes: Max Catto, Liam O’Brien, James R. Webb, Ben Hecht i Wolf Mankowitz.
  • Any d’estrena: 1956.
  • Durada: 105 minuts.
  • Repartiment: Burt Lancaster (Mike Ribble), Tony Curtis (Tino Orsini), Gina Lollobrigida (Lola), Katy Jurado (Rosa), Thomas Gomez (Bouglione), Johnny Puleo (Max), Minor Watson (John Ringling North), Gérard Landry (Chikki), Jean-Pierre Kérien (Otto) i Sid James (Snake Charmer).
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: anglès.
  • Gènere: Drama.

 

ARGUMENT

Els trapezistes Orsini i Rible tenen un dels millors números aeris de tots els temps, han estat dels pocs que han aconseguit fer el triple salt mortal, fins que arriba el dia en què Orsini mor. Mike Ribble desprès de patir un accident que el deixarà tocat de la cama acaba treballant com a tramoista a un circ de França.

Anys més tard arribarà al circ Tino, el fill del gran trapezista Orsini que buscarà en Mike, el company del seu pare, perquè li ensenyi a executar la gran acrobàcia que és el triple salt.

Mentre els dos trapezistes treballen per perfeccionar el número, apareixerà Lola, una noia que vol triomfar al món del circ gràcies a la seva gran bellesa. Ella serà qui s’interposarà entre el duo de trapezistes sembrant la discòrdia.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=4x2Qhjy6gz0[/youtube]

 

CRÍTICA

“Reparto de lujo y director de prestigio para un interesante drama circense (…) sin llegar a la altura de la mítica cinta “El mayor espectáculo del mundo”, pero con escenas llenas de interés” (Fernando Morales: Diario El País)

És una pel·lícula amb grans actors. L’actuació de Burt Lancaster és brillant, es nota la seva passada experiència com a trapezista. Tony Curtis també té molta destresa a l’hora d’enfilar-se al trapezi i Gina Lollobrigida interpreta a la perfecció el seu paper: el d’una dona extremadament seductora que és capaç de portar de cap a dos homes i aconseguir els seus propòsits professionals manipulant-los fins a l’últim extrem. També cal destacar el paper de l’actriu Katy Jurado, que encara que sigui secundari és desenvolupat amb destresa, es pot veure en els seus ulls un gran amor i devoció no correspostos.

La filmació d’aquesta pel·lícula en format Cinemascop és de gran encert, ja que totes les seqüències de circ, i especialment dels trapezistes, són de gran espectacularitat, inclosos els enquadraments i moviments de càmera en les altures del trapezi.

Endinsada plenament el món del circ i molt ben ambientada al Paris dels anys 50, el director Carol Reed sap dirigir amb gran mestria aquest triangle amorós, a més de trio artístic a la pista. Hi ha sentit del ritme, una posada en escena magnífica i un guió ben construït equipara la perillositat del trapezi circense amb la pròpia perillositat de les relacions humanes i sentimentals.

 

Quins elements van restar dels circs romans als circs d’abans? Quines semblances hi trobeu?

Com són els circs d’ara? Hi heu anat alguna vegada?

 

Núria Yela,

2n de Batxillerat Llati i Grec.

El show de Truman, de Peter Weir

Publicat el per
1

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Truman Show.
  • Director: Peter Weir.
  • Productors: Edward S. Feldman, Scott Rudin, Andrew Niccol i Adam Schroeder.
  • Guionistes: Andrew Niccol.
  • Any d’estrena: 1998.
  • Durada: 103 minuts.
  • Repartiment: Jim Carrey, Laura Linney, Ed Harris, Noah Emmerich i Natascha McElhone.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Drama i comèdia.

 

ARGUMENT

Truman Burbank és un home corrent i ingenu que ha viscut tota la seva vida a Seaheaven, un d’aquests típics pobles on mai no passa res interessant, on té uns veïns encantadors, jardins perfectes… Té una vida de somni amb la seva perfecta esposa i mestressa de casa, Meryl, que treballa a més a més com a infermera. No obstant, de sobte, uns estranys successos el fan sospitar de que alguna cosa anormal està passant. Això s’ajuntarà amb les ganes de veure món de Truman, de sortir d’aquella ciutat on ha viscut tota la vida, però sobretot el que voldrà és  trobar una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però sembla que tots els esdeveniments vagin dirigits a que ell s’hagi de quedar allà on és.

 

TRÀILER

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=c3gI9ms8Fdc[/youtube]

 

CRÍTICA

Crítica de Carlos Boyero: Diario El Mundo. “Muy de vez en cuando, se da el milagro de que a un guionista de raza se le ocurra un argumento insólito, cae en manos de un director de altura y los espectadores podemos disfrutar de lo nunca visto y oido”.

Crítica de Ángel Fdez. Santos: Diario El País.“Brillante.”

Inspirat en el reality show Big Brother, o com és més conegut aquí a Espanya Gran Hermano, “El Show de Truman” és, a les portes del 2012, molt més actual i revolucionària del que va ser en el moment de la seva estrena. El que fa és bàsicament portar el concepte anterior a l’extrem, acabant per ser un cant a la vida i una crítica sense quarter al poder de la televisió i la lluita per les audiències, però sobretot un retrat de l’ésser humà amb tot el bo i el dolent que tenim, que és molt.

Es tracta d’un film molt diferent als quals estem acostumats a dia d’avui, és molt innocent i pacífic, també atrevit en criticar un fenomen televisiu com va ser i continua sent el reality show, i també molt original ja que no té res a veure amb la monotemàtica en els films d’aquests moments, que es resumeixen en acció, sexe i violència. És maco que hi hagi pel·lícules que t’emocionin i et facin pensar, topar-te amb un tema innovador i fresc.

Per primera vegada, en la carrera de Jim Carrey, el seu histrionisme li queda a la perfecció. La seva actuació va d’acord amb tot el món en què viu i en què pràcticament és un producte més de màrqueting. L’evolució del seu personatge queda perfectament captada en una interpretació plena de matisos en què l’actor demostra que és molt millor del que ens havia fet creure amb els seus papers de pallasso. Atenció a la forma de saludar cada matí als seus veïns, la mateixa que fa servir al final amb reverència inclosa i de connotacions molt diferents. Poques vegades se’ns ha eriçat la pell com el moment de la llibertat de Truman, perquè representa la nostra pròpia.

Sabeu a què em refereixo amb la última frase? Efectivament, estableixo relació entre el film i el mite de la caverna de de Plató. “El Show de Truman” consta d’un alt contingut filosòfic, aquest s’inicia quan Truman comença a tenir inquietuds i es va desenvolupant a mesura que la trama avança.

Coneixeu algun altre exemple, ja sigui cinematogràfic o bé de la societat, en el que la figura del mite de la caverna de Plató sigui present?

Què representaria la figura de Truman a la pel·lícula? I el plató del show? Creieu que és moralment correcte el que fa el director del reality show, decidint, manipulant i actuant com una mena de déu?

Si heu vist la pel·lícula, quina sensació us ha deixat després de veure-la? Heu arribat a dubtar de que el món en el que viviu, el món que coneixeu sigui real?

 

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec.

Ben-Hur, de William Wyler

Publicat el per
36

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Ben-Hur una historia de Cristo.
  • Director: William Wyler.
  • Guionistes: Karl Tunberg, Maxwell Anderson, Christopher Fry i Gore Vidal
  • Any d’estrena: 1959.
  • Durada: 212 minuts.
  • Repartiment: Charlton Heston, Jack Hawkins, Stephen Boyd, Haya Harareet, Sam Jaffe, Hugh Griffith i Finlay Currie.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: acció, aventures, drama, històric i romàntic.

 

ARGUMENT

La història es desenvolupa a la província de Judea,  l’any 30. L’imperi romà és l’amo i senyor de la majoria de poblacions descobertes al món, d’entre elles Judea, a la qual els romans governaven amb duresa. Els habitants esperen amb ànsia l’arribada d’un nou Messies que alliberarà el poble jueu dels romans.

El nostre protagonista és Judà Ben-Hur (Charlton Heston), un príncep ric que comercia amb espècies d’Orient a Roma, un home respectat i creient. La situació és tèrbola i es preveu un aixecament violent contra el poder romà, els romans respondran a aquesta amenaça enviant dues legions dirigides pel cap militar Messala (Stephen Boyd), vell amic de l’infància d’en Ben-Hur.

En Judá Ben-Hur veu a Messala com un amic i una possibilitat de canvi pel seu poble, una espurna d’esperança per l’enteniment, el raonament i el respecte. Però per altra banda Messala veu el seu vell amic com l’home que assenyalarà els enemics jueus de Roma per la seva amistat passada. No obstant, Ben-Hur s’hi nega i Messala entrat en còlera, trenca la relació.

Ben-Hur haurà d’anar en compte d’ara en endavant, ja que ha donat una negativa a algú important que li pot portar molts problemes. Però li vindrà un cop de mala sort; la seva única germana, Tirzah, es recolza al llindar del terrat de casa seva i una teula es desprèn mentre passava la comitiva que duia el governador, provocant que rebin un cop ell i el seu cavall. Aquest accidental incident fa que Ben-Hur, la seva germana i la seva mare acabin presoners a causa de que el seu teòric amic Messalla l’acusa d’atemptar contra el nou governador de Judea, Valeri Grato. Judá és enviat al port de Tir, sense cap mena de judici, com a galiot en una galera. Ben-Hur jura venjar-se de Messala encara que li dugui tota la vida aconseguir-ho.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Ql0c4JD-93c[/youtube]

És una petita introducció a la pel·lícula, no he posat el tràiler original ja que se sentia malament.

CRÍTICA

És difícil escriure sobre una pel·lícula que quasi tothom ha vist i que sempre ha comptat amb el recolzament del públic, així s’entén que s’hagi reproduït nombroses vegades a la gran pantalla i passat que passi per la petita en nombroses ocasions, sobretot en dates tan senyalades com ara Nadal o Setmana Santa, dates molt apropiades per veure-la donat el seu contingut.

Ben-Hur és colossal en tots els sentits de la paraula i el fet de que es segueixi parlant d’ella no és tant sols per les escenes espectaculars, com ara la carrera de quadrigues que desprès de 60 anys encara deixa amb la boca oberta sinó perquè tot el conjunt té una perícia vital i una complexitat expositiva que la situen a primera línia de les produccions cinematogràfiques.

La pel·lícula aconsegueix aplegar dos dels grans mèrits del cinema mundial: entreteniment i qualitat cinematogràfica i ho presenta amb tot el sentit de l’espectacle possible. A més a més, la pel·lícula enfronta l’heroi amb les seves pors i el seu patiment i això ho acompanya amb detalls magistrals al llarg de tot el relat. També suma un missatge religiós gens ocult que no distreu i que enllaça perfectament amb la història.

Ben-Hur va guanyar onze Oscars, s’entén el perquè, ja que l’espectacle magnífic. A més va establir un precedent en quant als gallardons que li van ser atorgats, que no va ser revocat fins als anys 90 en què Titànic els va igualar. A dia d’avui segueix vigent encara que també igualat per la pel·lícula El senyor dels anells: El retorn del Rey.

Per finalitzar es podria dir que la pel·lícula es pràcticament perfecta.


Segur que heu vist alguna vegada aquesta pel·lícula, què us sembla? La pel·lícula es troba totalment submergida en l’època romana.

  • Quina altra carrera immortalitzada pel cinema podríem relacionar amb la cursa de quadrigues de Ben-Hur, quines semblances i quines diferències hi aprecieu?

Núria Yela
2n de Batxillerat Llatí i Grec

The Hours ( Les Hores) de Stephen Daldry

Publicat el per
9


Director: Stephen Daldry
Gènere: Drama
Nacionalitat: Americana
Protagonistes: Nicole Kidman, Julianne Moore i Meryl Streep.

Argument: Tres dones de diferents èpoques, Virgina Woolf, gran escriptora, Laura Brown, mestressa de casa, i Clarissa Vaughan, editora, viuen unes hores crucials de les seves vides, totes tres unides per la lectura de la novel·la “Mrs Dalloway” i totes tres a la recerca de la felicitat i intentant canviar el seu destí.

[youtube width=”650″ height=”550″]https://www.youtube.com/watch?v=O1Dj-v7L7RI[/youtube]

A l’assignatura de “Literatura Castellana” van veure la pel·lícula “Les Hores”. Els professors, el Joan Carrillo i la Rocío, ens van llençar un repte: Hi trobarien pervivència clàssica? Ecce!!!!

Segons la mitologia Grega, les Hores (Talo, Auxo i Carpo) són tres divinitats filles de Zeus i Temis que representen el cicle de la vegetació: Brollar, créixer i fructificar respectivament. Els seus atributs es poden relacionar amb les protagonistes de la pel·lícula de dues maneres diferents.
Podem dir que cada una de les Hores és una de les tres dones diferents: Talo, “brollar”, la relacionem amb Virgínia Woolf. Virgínia crea un llibre, una història que ha perdurat al llarg dels anys. Ha creat una vida amb aquesta novel·la, però el fet que l’obra hagi perdurat és gràcies a Auxo, “créixer”. Auxo correspon a Laura Brown, la que fa que aquesta novel·la sigui gran, igual que totes les persones que la van llegint.Carpo,”fructificar” és, finalment, Clarissa. Clarissa crea la flor que Virgínia va cultivar i que Laura va fer créixer. Ella dóna vida a la història que un dia es va escriure, la viu, molts anys després de que aquella vida, la SEVA vida, fos escrita.
També podem relacionar cada divinitat amb una fase del dia de les tres dones. Quan es lleven, “brollen” aquell dia que els marcarà per sempre. Es desperten i pensen en la vida que tenen i la vida que realment els agradaria tenir, “brollen” el seu futur. A partir d’aquí comencen a “créixer”. Viuen el seu dia però sense treure’s del cap aquella falsa felicitat a la que estan sotmeses, i pensen si realment val la pena haver-ho de aguantar. Pensen, plantegen, planegen i decideixen. I en aquesta decisió és quan “fructifiquen”. Al final del dia ho veuen tot més clar, arriben a la decisió final, la que arrossegaran fins la fi dels seus dies.

Júlia Tolosa, 1r Batx. llatí i grec
Ins Miquel Martí i Pol (Roda de Ter)
Quod sumus

El Retrat de Dorian Gray

Publicat el per
10

Hola! L’altre dia vaig mirar una pel·lícula que en un principi no hauria de tenir pervivència clàssica, però hi vaig trobar uns quants elements que em van cridar l’atenció: la pel·licula es diu El retrato de Dorian Gray de O. Wilde. És la versió del 2009.

Títol original: Dorian Grey

Direcció: Oliver Parker

País: Regne Unit

Any: 2010

Gènere: Drama

TRÀILER

[youtube]https://youtu.be/1zfPEgkYP_o[/youtube]

Dorian, un jove aristòcrata, torna a Londres després de viure la seva adolescència al camp. Quan arriba a la ciutat, fa amistat amb lord Henry Wotton que l’introdueix a la vida nocturna. A mesura que coneix nous vicis i plaers, s’obsessiona per tenir l’eterna joventut i bellesa, i per això fa un tracte amb el dimoni a qui dóna la seva ànima a canvi de ser immortal. Ell queda així durant molts anys, però el retrat que li havia pintat Basil Hallward, s’anava fent vell i corromput i és un recordatori de les seves faltes greus. Dorian es llença a una vida desenfrenada i fins i tot es  transforma en un criminal perquè mata el seu amic Basil. La primera vegada que veu com el retrat canvia és quan rebutja fredament ala seva promesa Sibyl Vane, una actriu de teatre. Passen divuit anys i Dorian gaudeix de tots els vicis possibles. El seu aspecte exterior continua igual mentre que el retrat es degrada cada vegada més i per això el tanca en una habitació. S’enamora de Hetti Merton i decideix retirar-se de la vida nocturna, però el quadre segueix la seva corrupció i,en un atac de ràbia, l’apunyala. Els criats senten un crit horripilant, hi entren i hi veuen el retrat del seu senyor com era al principi, i al terra, hi troben un monstre horripilant ja mort.

Podriem relacionar aquesta història amb la Sibil·la de Cumes i el déu Apol·lo. Ell volia aconseguir la sacerdotessa tant si com no i li va dir que li portaria a terme qualsevol dels seus desitjos. La Sibil·la va agafar un grapat de sorra i va dir que volia tants anys com granets. Apol·lo li va concedir, però en veure que tot i haver-li garantit el desig, la Sibil·la es negava a tenir cap mena de relació amb ell, va maleir-la i aquesta envellia, però no li va donar l’eternitat. Igual que el quadre: es fa vell i lleig, però mentre duri Dorian no es podrà morir .
A part de la història, hi ha d’altres elements que podem observar: hi ha una escena on Dorian va a una casa de barrets i allà representada hi ha una estàtua immensa de la deessa Venus/Afrodita amb la gran closca. És interessant també que la primera dona, la que Dorian més estima, té una cabellera llarguíssima i pèl-roja com la mateixa Afrodita.
La pel·lícula m’ha agradat força i segur que hi té moltes coses més per a comentar, però el llibre sempre serà millor.

Jèssica “Rubricatus” Mcdaid, 1r Batx. llatí
Ins Miquel Martí i Pol,
Roda de Ter

L’home llop, de Joe Johnston

Publicat el per
4

FITXA TÈCNICA
Nom original: The Wolfman (remake de la pel·lícula homònima de 1941).
Director: Joe Johnston.
Guionistes: Andrew Kevin Walker i David Self. Curt Siodmak (guió de L’home llop de 1941).
Any d’estrena: 2010. Versió original el 1941.
Durada: 103 min.
Repartiment: Benicio del Toro (Lawrence Talbot), Anthony Hopkins (Sir John Talbot), Emily Bunt (Gwen Conliffe), Hugo Weaving (inspector Francis Aberline), Simon Merrells (Ben Talbot), Cristina Contes (Solana Talbot), Gemma Whelan (mossa), Mario Marin-Borquez (jove Lawrence), Asa Butterfield (jove Ben)… (més a IMDb).
Maquillatge: Rick Baker (guanyador d’òscar a Millor Maquillatge per setena vegada gràcies a aquesta pel·lícula).
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Drama. Terror. Thriller.

ARGUMENT
Lawrence Talbot viu a Nova York, però es veu obligat a retornar a casa seva a Anglaterra, doncs el seu germà Ben, ha desaparegut. Trobant-se amb la seva estimada Gwen, promesa del seu germà, i juntament amb el seu pare, John, el protagonista descobrirà secrets que li van ser amagats durant la seva infantesa, acabada quan la seva bella mare va morir.

TRÀILER

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=VDBZBjmfXqo[/youtube]

CRÍTICA
Joe Johnston, director de pel·lícules com “Jumanji” i “Honey, I shrunk the kids“, va triar l’any passat fer el remake de la pel·lícula “The Wolf Man” que compta amb un dels referents clàssics més coneguts: la licantropia. Amb una metamorfosi que dóna molt de joc i de la qual s’hauria pogut treure, per al meu gust, molt més suc del que se li ha tret.
La pel·lícula deixa bastant a desitjar en quant a argument, bastant previsible, i també pel que fa a la metamorfosi: el maquillatge i la transformació, que han estat premiats per l’Acadèmia aquest any, ocupen molt poc temps en el film però en canvi deixen un llarg rastre de sang i fetge, que la fan apropar-se fins i tot al gore en algunes seqüències.
En resum, un bon film per passar unes hores, però que no aporta res d’interessant.

Quines metamorfosis en home llop són conegudes? Si us agrada aquest tema, no us perdeu la recreació de la Rebe a Aracne, Denis, Ànima de Llop.

Coty Ledesma.
2n batxillerat.

Els amors d’Astrea i de Celadó, d’Eric Rohmer

Publicat el per
2

Nom original: Les Amours d’Astrée et de Céladon
Director i guionistes: Eric Rohmer segons l’obra original d’Honoré d’Urfé
Any d’estrena: 2007
Durada: 105 min.
Repartiment: Stéphanie de Crayencour (Astrea), Andy Gillet (Celadó), Cécile Cassel (Leònida), Véronique Reymond (Galatea), Rosette (Sylvie), Jocelyn Quivrin (Lícidas), Mathilde Mosnier (Fil·lis), Rodolphe Pauly (Hilas)
País d’origen: Coproducció França-Espanya-Itàlia; Rezo Producciones / Alta Producción / Bim Producciones
Idioma original: Francès
Gènere: Drama, Romàntic

ARGUMENT

En temps dels druides, Celadó i Astrea són dos pastors de la regió francesa de Forez. S’estimen amb un amor ben pur, però quan Astrea se sent enganyada per un pretendent rebutja Celadó i aquest, desesperat, es tira al riu. Astrea el creu ben mort, però el reculllen en secret unes nimfes del bosc i el cuiden. Celadó haurà de superar la maledicció que li impedeix que la seva estimada el torni a veure.

Boig d’amor i de desesperació, desitjat per les nimfes, envoltat de rivals i forçat a disfressar-se de dona potser aconseguirà ser reconegut per Astrea sense trencar el jurament.

TRÀILER

CRÍTICA

Els amors d’Astrea i Celadó és una fidel adaptació cinematogràfica amb tota la naturalitat del so en directe i de la il·luminació natural i amb recursos més propis del cinema mut (múltiples foses i encadenats, rètols pel pas del temps, format de 1,33…) d’ una novel·la oblidada del segle XVII sobre una història que passa al segle V, l’Astrea d’Honoré d’Urfé. L’acció té lloc en un llogarret gal. Els protagonistes són pastorets adolescents que ens recorden la novel·la pastoral grega Dafnis i Cloe, els idil·lis de Teòcrit, les Bucòliques de Virgili i la posterior influència en la literatura de tots els temps i d’una manera especial en l’Arcàdia de Sannazaro, Garcilaso de la Vega…

Encara recordo el disgust que em va provocar la mort de Maurice Schere més conegut com a Eric Rohmer . Aquest cineasta francès va morir als 89 anys i sols tres anys abans ens deixava aquesta pel·lícula en què treu de l’oblit la part central de l’obra d’Honoré d’Urfé, la novel·la d’amor més boja de la literatura barroca, sense abandonar els conceptes de fidelitat, llibertinatge, comunicació i necessitat d’amor que tan caracteritza el seu cinema.

És una pel·lícula hedonista, sensual, romàntica i bucòlica, farcida de referents clàssics i perfecte per estudiar certs personatges de la mitologia (Astrea, Cupido, les nimfes…), el canvi de sexe o l’aparent lesbianisme, i de la novel·la pastoral, així com obres pictòriques mitològiques. És tot un cant a la natura i a l’amor. Tanmateix avorrirà als cinèfils d’acció.

Margalida

El club de los poetas muertos, de Peter Weir

Publicat el per
16

FITXA TÈCNICA

Títol Original: Dead Poets Society

Director: Peter Weir

Guionista: Tom Shulman

Any: 1989

País: USA

Durada: 128 min

Idioma original: Anglès

Repartiment: Robin Williams, Robert Sean Leonard  i Ethan Hawke

Gènere: Drama

ARGUMENT

Aquesta pel·lícula, ambientada a la tardor del 1959, al començament d’un nou any lectiu té una trama que es desenvolupa al prestigiós institut per a nois Welton, situat a les muntanyes de Vermont als Estats Units, on un grup d’alumnes estudien allà i cursen l’últim any abans de graduar-se i marxar cap a l’universitat. L’escola, a part de tenir molt de prestigi, té un estil d’educació molt estricte, on els alumnes són preparats per ser homes de profit l’endemà i tenir uns valors, així com la tradició, l’honor, la disciplina i la grandesa,  que segons l’escola són els adequats.

Però aquest curs serà diferent, a l’escola arriba un nou professor de literatura, el professor John Keating (Robin Williams), qui no té el mateix modus operandi que la resta de professors, ja que aquest creu que els alumnes han d’aprendre a ser qui ells mateixos són i no qui els altres volen que siguin. Amb la filosofia horaciana de viure sense anteposar a la vida el que no ho és inspira i motiva els seus alumnes.

CRÍTICA

Aquesta magnífica pel·lícula dirigida per Peter Weir ens mostra quins són realment els valors que defineixen una persona. És clar que hem de saber com comportar-nos davant totes les situacions, però també cal saber disfrutar dels plaers de la vida i deixar la ment lliure, ja que el pensar és el que realment defineix l’ésser humà com a tal.

Per fer aquesta introducció cap al lliurament de la ment, mostra als seus alumnes el significat del Carpe diem i la importància d’aquest a la literatura, i és que aquest tòpic de disfrutar el moment ens ve directament del poeta romà Horaci a les seves Odes Carpe diem quam minimum credula poster que vol dir, aprofita el dia i no confiïs en l’endemà, i es correspon amb la dita catalana de No deixis per demà el que puguis fer avui.

Amb això, el professor vol fer veure als seus alumnes com d’efímera és la vida, com han fet molts artistes literaris al llarg de la història, i incitar-los a fer aquelles coses amb les que se sentin realitzats i amb les que realment donin sentit a la seva vida doncs tard o d’hora, tots tenim el mateix destí.

L’altra pervivència clàssica en aquesta obra és al final de la pel·lícula, quan els alumnes de l’intitut pugen sobre les taules i formen una lletra grega, la lleta “delta” majúscula “Δ”.

Per a més informació sobre aquesta escena podeu visitar el blog d’en Ricardo.

Carlos Rocamora
2n Batxillerat