Star Wars

 

FITXA TÈCNICA

Nom original: Star Wars
Director i guionistes: George Lucas
Any d’estrena: 25 de maig de 1977
Repartiment: Hayden Christensen, Ewan McGregor, Natalie Portman, Ian McDiarmid, Samuel L. Jackson, Jimmy Smits, Anthony Daniels, Kenny Baker, Frank Oz, Christopher Lee,Peter Mayhew, Andrew Secombe, Silas Carson, Keisha Castle-Hughes, Trisha Noble, Bruce Spence, Temuera Morrison, Ahmed Best, Joel Edgerton, George Lucas
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

L’argument de les pel·lícules es situa “fa molt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana …” (de la nostra) (aquesta frase que apareix habitualment al principi de qualsevol història relacionada). Allà s’ha donat durant segles un enfrontament entre el “costat lluminós de la Força” (representat pels Jedi, protectors de la galàxia) i el “costat fosc” (representat pels Sith).

En conclusió aquesta seqüela ens explica com la República, que està formada per la majoria dels sistemes planetaris de la galàxia, s’enfronta a una terrible guerra, en part pels manejos de Darth Sidious (un misteriós mestre Sith, que és part del costat fosc de la força). Narren l’aprenentatge d’un jove Jedi (Cavaller del costat lluminós) d’Anakin Skywalker, i la seva perversió al costat fosc, ja que aquest cau per temptacions fortes per a l’ésser humà, en aquest cas els sentiments humans. Alhora, es narra la desaparició de la corrupta República Galàctica, i la seva substitució per un Imperi Galàctic opressor (que recorda a l’Antiga Roma), amb el seu emperador Palpatine (mestre Sith, Darth Sidious) i el seu aprenent Darth Vader (Anakin Skywalker). Igualment aquesta seqüela ens porta a reflexió de les temptacions més profundes de l’amor cap a una persona molt propera, i que aquestes no són realitzades a la nostra manera.

En la trilogia original, els cavallers Jedi han estat exterminats, i només un petit grup de rebels resisteix encara a l’Imperi. L’existència d’una terrible arma imperial, l’Estrella de la Mort, causa el reclutament d’un jove Luke Skywalker (fill d’Anakin) per part de l’Aliança Rebel, i el seu entrenament al Jedi per part d’Obi-Wan Kenobi i posteriorment per Yoda .

Els films de la saga estan fets de tal manera que siguin una sola història relatada en sis episodis:

  1. L’Amenaça Fantasma (The Phantom Menace 19 de maig de 1999)
  2. L’Atac dels Clons (Attack of the Clons 16 de maig de 2002)
  3. La Venjança dels Sith (Revenge of The Sith 19 de maig del 2005)
  4. Una Nova Esperança (A New Hope 25 de maig de 1977)
  5. L’Imperi Contraataca (The Empire Strikes Back, 21 maig de 1980)
  6. La Tornada del Jedi (Return of the Jedi 25 de maig de 1983)

ORIGEN

Les pel·lícules de Star Wars tenen una certa familiaritat amb les pel·lícules de tai txi, així com amb la mitologia romana. Aquesta coincidència no és casual, ja que Lucas, antropòleg de formació, Joseph Campbell.

Un dels punts més importants de les pel·lícules de Star Wars és que Lucas va saber crear un món ple de tecnologia que sembla que hagi estat usada durant anys i que semblava real, i combinar-ho amb aspectes tradicionals, com l’existència de dos ordres guerreres, els Jedi i els Sith, així com les seves respectives filosofies, l’ús d’armes de contacte com el sabre de llum, l’existència d’una república i d’un imperi, i la política.

 

CRÍTICA

És una pel·lícula molt interessant, on apareixen molts personatges diferents físicament. És una saga molt bona, ja que cada vegada que acabas de veure una de les pel·lícules, tens ganes de veure les altres. Jo sóc fanàtic a aquesta saga gràcies al meu pare, és una saga que la veus més d’una vegada. Per mi la millor pel·lícula és ” La venjança dels sith” i és una saga en què tens algun personatge preferit, en el meu cas és Anakin Skywalker. Estic molt entusiasmat en què surti la propera pel·lícula que és d’aquí poc i aniré a veure-la amb el meu pare al cinema.

 

RESUM DELS 6 CAPÍTOLS

 

Les batalles entre els Jedi vs els Sith

Dani Jarque

2n Batx. Humanístic-social

Avatar de James Cameron

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Avatar
  • Director: James Cameron
  • Any d’estrena: 2009
  • Durada: 162 min.
  • Repartiment:  Sam WorthingtonZoe SaldanaMichelle RodríguezSigourney Weaver, Stephen Lang, Giovanni Ribisi, Joel David Moore, C. C. H. Pounder, Wes Studi
  • País d’origen:  Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Ciència-Ficció

ARGUMENT

Jake Sully, un mariner veterà de guerra i ferit en combat que queda paraplègic, és seleccionat per participar en el programa “Avatar” ocupant el lloc que, com a científic, exercia el seu germà bessó recentment mort. D’aquesta manera, Jake és traslladat a Pandora, una lluna del planeta Polifem l’atmosfera del qual és tòxica per als humans i que, a més d’albergar una sorprenent biodiversitat, està habitada pels na’vi, una raça humanoide de pell blava i amb alguns trets felins. Els humans es troben en conflicte amb els nadius del clan Omaticaya, ja que estan assentats al voltant d’un gegantí arbre, conegut per ells com arbre Mare, que cobreix una immensa veta d’un mineral molt cotitzat: el unobtainium. L’existència d’aquest mineral ha portat a una empresa privada a crear un projecte d’explotació de recursos minerals, dirigit per Parker Selfridge i pel coronel Milers.

TRÀILER

CRÍTICA

En aquesta pel·lícula apareix el tòpic horacià del “Beatus ille”, dels èpodes 2 d‘Horaci, Trobem el tòpic, doncs es tracta d’una tribu que viu a Pandora, un lloc idíl·lic, on els seus habitants estan en contacte amb la natura. Per altre banda, hi ha els humans, que viuen a la terra i només pensen en els seus interessos, en aquest cas només volen aconseguir un mineral molt cotitzat i per aconseguir-ho entraran a les seves terres destruint tot el que troben davant.

Avatar té certes semblances amb la colonització d’Amèrica, on els espanyols van conquerir per la força aquest continent i es van emportar les riqueses dels pobres indígenes, que també vivien en contacte amb la natura.

Un altre referent que apareix està relacionat amb Pandora, el nom del lloc on viuen els Omaticaya. Pandora és també la primera dona que va crear Zeus, com a càstig a Prometeu per haver robat el foc.  Es va casar amb Epimeteu, germà de Prometeu, a qui Zeus li va entregar una caixa. Ella, que a més de ser molt bella era molt tafanera, va obrir la caixa, que contenia tots els mals. Quan Pandora es va adonar del que havia fet, va tancar la capsa, però l’únic que va aconseguir que hi restés va ser l’esperança. A Avatar, Pandora és un lloc perfecte, meravellós. Fa honor al seu nom? Què significa en grec Pandora? És possible un món perfecte com el fascinant món de Pandora creat a la pel·lícula Avatar? Conèixer el mite grec de Pandora ajuda a opinar millor sobre Avatar? Quina relació hi podeu establir amb el mite de la caverna de Plató?…

Andrea i Irina Balart

2n batx. C

La Sireneta de Walt Disney

És molt curiós el fet que en la majoria de coses que tenim avui en dia es faci referència a la mitologia grega, tot i que a simple vista no sabem identificar-les.
Aquí tenim un clar exemple en la pel·lícula que tots coneixeu, anomenada “La Sirenita”, la qual tots heu sentit a parlar i la majoria haureu vist almenys un cop, i que potser mai hauríeu pensat que en aquesta pel·lícula de dibuixos animats i hi havia una referència grega.

FITXA TÈCNICA:

Títol Original: The Little Mermaid.
Any: 1989.
Nacionalitat: Estats Units.
Direcció: John Musker i Ron Clements.
Intèrprets: (Animació).
Música: Alan Menken.
Fotografia: (Animació).
Productora: Walt Disney Pictures.
Durada: 83 minuts.
Premis: 2 Oscars: Millor banda sonora original, cançó.

INFORMACIÓ SOBRE LA PEL·LÍCULA:

The Little Mermaid (La Sirenita) és una pel·lícula d’animació de l’any 1989, adaptada del conte del mateix nom de Hans Christian Andersen, produïda per Walt Disney Pictures i dirigida per Ron Clements i John Musker. Va ser l’última pel·lícula de Disney realitzada completament a mà i utilitzant càmeres de vídeo analògiques.

Es va estrenar el 15 de març de 1989 als Estats Units, i va ser l’única pel·lícula en la història que la seva data d’estrena mundial es va estendre per gairebé 800 dies (més de dos anys) entre l’Avant Premier i la seva estrena a Japó el 30 de gener de 1991.

És la vint i vuitena pel·lícula al cànon de llargmetratges animats de The Walt Disney Company i en la llista dels Clàssics de Walt Disney. Es va convertir en tot un èxit donant lloc a una nova època daurada a la companyia, a la qual van seguir altres grans èxits com “La Bella i la Bèstia”, “Aladdín” i “El Rei Lleó”.

ARGUMENT:

Ariel és una sirena somiadora que creu que viure fora de l’aigua és el millor que li podria passar a la vida. Un dia de tempesta salva un príncep (el Príncep Eric) d’un vaixell que naufraga i cau bojament enamorada d’ell, però quan el seu pare (el Rei Tritó) descobreix els somnis de la seva filla i el seu amagatall secret en el qual guarda tots els petits tresors que ha anat trobant dels humans, aquest, furiós, arrasa amb tot.

Ariel decideix anar a fer un pacte amb Úrsula, la bruixa del mar. Gràcies a ella, esdevé ésser humà i es retroba amb el príncep, a qui està a punt de conquerir, però intervé Úrsula per evitar-ho i Ariel torna a convertir-se en sirena i esclava de la bruixa del mar.

No obstant això, el seu pare decideix fer un canvi de presoner i es posa a disposició d’Úrsula a canvi de la llibertat de la seva filla. Ariel, amb l’ajuda dels seus amics Sebastià, Flounder i el príncep Eric, aconsegueix derrotar la bruixa i destruir-la, revertint els encanteris d’Úrsula i alliberant Tritó. Quan Tritó s’adona de l’amor entre Ariel i Eric, decideix convertir-la en ésser humà, per a posteriorment celebrar les noces entre els dos enamorats.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=II-gskeb61w[/youtube]

Llegint aquest article i aplicant els coneixements que tenim sobre la mitologia grega, direm el que simbolitzen el personatge d’Ariel i el de Tritó.

Les sirenes (en grec antic, Σειρήν Seirến) són éssers fabulosos, en concret nimfes o deïtats marines descrites com dones boniques amb una cua de peix, que enamoraven als mariners amb els seus cants.
La representació més comú les descriu com belles dones amb cua de peix en lloc de cames, com Tritó.

Com podem observar a la pel·lícula, Ariel enamora el Príncep Eric amb els seus cants, el qual era un nàufrag que es va a costar a ella en sentir-la i es va salvar, fent referència així a la simbologia que tenen les sirenes en la mitologia grega.

Per una altra part, Tritó està basat en la mitologia grega del déu Posidó.
Té un gran trident que li serveix per combatre i també per tancar el pany del seu món, té el cabell blanc, una gran barba del mateix color i la seva meitat inferior és la d’un peix de color verd blavós.

No hem de confondre els següents personatges i hem de tenir clar el que significa cadascun:

Neptú és el déu dels mars i els terratrèmols.
Tritó és el déu missatger de les profunditats.

Posidó (Neptú a la mitologia romana) és el déu grec del mar. Sovint se li representa sostenint un trident.

Ana Mª Falcón Durán

1r Batx. Grec

Referents clàssics a Painkiller Jane

El diumenge passat vàrem descobrir a la tele un capítol de la serie Painkiller Jane que tenia referents. El vam començar a veure i era bastant interessant però de cop i volta, va aparèixer un referent clàssic, demostrant un cop més que les referències al món grec i romà són ben presents.

Painkiller Jane és una sèrie de ficció i d’acció  produïda per la televisió nord-americana-canadenca basat en el personatge de còmic del mateix nom. Transmès pel Sci Fi Channel als EUA a partir del 13 abril de 2007 i Global al Canadà, va estar protagonitzada per Kristanna Loken com el personatge titular. El 15 d’agost de 2007, que va ser cancel·lada després d’una temporada de 22 episodis. Segons he llegit, aquest capítol que a continuació us explicaré és el millor de la temporada, amb un argument i una intriga sorprenent.

La sèrie està protagonitzada per Loken com Jane Basco, la protagonista principal. Ella, comença com una agent de la DEA, on en el decurs del seu treball es troba amb Andre McBride (Rob Stewart), qui és el líder d’un equip d’agents que treballen per a una agència del govern no especificada. L’equip es basa en una estació de metro en desús anomenat Deckard Street. Ella es veu obligada a unir-se a l’equip després d’arribar “massa lluny” en les seves operacions. Llavors es revela que la missió de l’equip és identificar i neutralitzar “NEUROS”, mutants humans amb poders mentals paranormals. Es teoritza que les aberracions interfereixen amb la capacitat del cervell per distingir el bé del mal.
Durant l’episodi pilot, Basco descobreix que ella també té habilitats sobrehumanes, poders regeneratius sobrenaturals d’invulnerabilitat.

Doncs bé, aquest capítol correspon al quart de la primera temporada, l’única que es va emetre ja que després es va cancelar degut a que la cadena Sci Fi no estava passant per un bon moment i també, s’hi va afegir que els primers capítols eren força bons però a mesura que els capítols passaven, s’anava baixant de qualitat i per tant, d’espectadors. En baixar l’audiència, la cadena la va cancel·lar, encara que va deixar emetre una temporada sencera, és a dir, 22 episodis.

Aquest capítol, anomenat ‘Atrapame si puedes‘ tracta sobre un home que té visions sobre desastres que succeiran al seu voltant i quan les té, intenta avisar la gent per evitar el desastre però el prenen per boig i acaba succeint, fet que porta la mort de moltes persones. Com veu el futur, intenta avisar la protagonista de la sèrie, Jane, que si el seu equip l’intenta cercar, moriran i també morirà ell. Jane, el creu i intenta parar el seu equip, però no ho aconsegueixen i això porta al desenllaç tràgic amb la mort de l’home amb visions, canviant el futur dels altres homes de l’equip.

Trobem un paral·lelisme amb Cassandra (en grec, Κασσάνδρα) filla de Príam i d’Hècuba. Aquest mite ens diu que Cassandra, de petita, es va quedar adormida, juntament amb el seu germà bessó Helen, al temple d’Apol·lo. Les serps sagrades de l’altar del déu van llepar-los les orelles i així van rebre el do de la profecia. En créixer, es va fer sacerdotessa d’Apol·lo però va rebutjar l’amor d’aquest i aquest, va fer caure sobre ella la maledeccció de que ningú no cregués els seus vaticinis, igual que l’home d’aquest capítol de Painkiller. Cassandra anuncià repetidament la caiguda de Troia, sobretot després que se sabés que el seu germà Paris estava viu i després, quan aquest va dur Hèlena a Troia, però ningú no la va creure i finalment.

Lady Emma Hamilton, com Cassandra, de George Romney

Aquesta sèrie va sortir d’un còmic, com ja us he dit, anomenat igual que la sèrie, creat per Jimmy Palmiotti i Joe Quesada per Event Comics el 1995.

Després de veure aquest capítol mitjançant l’enllaç que us hem proporcionat, trobeu cap altre referent clàssic? Què en penseu d’aquest? Trobeu relació amb Cassandra o no? Com us sentiríeu si un dia us aixequéssiu i poguéssiu vaticinar desgràcies sense que ningú us fes cas?

Elisa Moya i F. Xavier Gras

2n Batx. C Grec

Her, de Spike Jonze

FITXA TÈCNICA 

Nom original: Her
Director i guionistes: Spike Jonze
Any d’estrena: 2013
Durada: 126 minuts
Repartiment: Joaquin Phoenix, Scarlett Johansson, Amy Adams, Rooney Mara, Olivia Wilde, Chris Pratt, Sam Jaeger, Portia Doubleday, Katherine Boecher, Alia Janine, Matt Letscher
País d’origen: Estats Units
Idioma original: anglès
Gènere: ciència-ficció, drama

ARGUMENT

Ambientada en Los Angeles, en el futur proper, la pel·lícula mostra a Theodore Twombly (Joaquin Phoenix), un home estrany que viu escrivint commovedores cartes als altres. Després d’acabar una llarga relació, amb el cor trencat, se sent intrigat per un nou i avançat sistema operatiu, el que promet ser una entitat intuïtiva amb cada usuari. Després d’inicialitzar-ho, Theodore queda encantat de conèixer la «Samantha» (Scarlett Johansson), una brillant veu femenina que és perspicaç, sensible i divertida. Mentre els desitjos i les necessitats de tots dos creixen, la seva amistat es transforma en una relació d’amor.

TRÀILER

CRÍTICA

Her és una pel·lícula que mostra molt bé  el món actual en què vivim, que està gairebé monopolitzat per la tecnologia. Theodore decideix comprar-se un ordinador amb un modern SO que s’adapta als gustos ia la personalitat de l’usuari. Davant d’això, ens plantegem si la tecnologia fomenta la soledat o ajuda a superar-la. La idea d’humans “enamorant-se” de robots, màquines, etc. no és nova. El que és original d’Her és la manera en què es planteja aquesta temàtica, fent-ho d’una manera actual, seriosa, respectuosa i bastant creïble Her és un homenatge als éssers humans, a estar vius i intentar gaudir del que ens envolta i sobretot, a saber aturar la voraç tecnologia en què estem immersos.

Encara que sembli sorprenent, pel tema que tracta, trobem referents clàssics en aquesta pel·lícula. Podem establir un paral·lelisme amb el protagonista, Theodore i el mite de Pigmalió.

Pigmalió fou segons la mitologia grega un rei de Xipre que a més de ser sacerdot, era també un magnífic escultor.  Segons explica Ovidi a “Les Metamorfosis, Pigmalió havia buscat una esposa que fos perfecta. Un dia va crear l’estàtua d’una jove, a la qual va anomenar Galatea, i es va enamorar d’ella perdudament i va somiar que l’estàtua cobrava vida. Quan va despertar en lloc de l’estàtua es trobava Afrodita que va sentir llàstima per ell i va transformar Galatea  en una dona real.

D’aquest mite procedeix el terme pigmalionisme és dir l’atracció per les estàtues, i també s’utilitza per explicar el naixement de la vida artificial i la fascinació dels artistes per les seves muses i obres. També hi ha l’anomenat complex de Pigmalió que consisteix en voler millorar de manera obsessiva una altra persona. El terme pigmalionisme està clarament relacionat amb Theodore, que s’enamora de la “Samantha”, el seu sistema operatiu.

Què n’opineu?

Andrea i Irina Balart

2n.Batx. C

Persey Jackson y el mar de los monstruos

TÍTOL ORIGINAL: Percy Jackson and the sea of monsters

DIRECCIÓ: Thor Freudenthal

ANY D’ESTRENA: 2013

DURADA: 106 min

PRODUCCIÓ: Chris Columbus

PAÍS D’ORIGEN: Estats Units

IDIOMA D’ORIGEN: Anglès

GUIÓ: Scott Alexander / Larry Karaszewsk

FOTOGRAFIA: Shelly Johnson

REPARTIMENT

Logan Lerman (Percy Jackson)

Alexandra Daddario (Annabeth Chase)

Douglas Smith (Tyson)

Brandon T. Jackson (Grover Underwood)

Jake Abel  (Luke Castellan)

Leven Rambin (Clarisse LaRue)

GÈNERE: Ciència ficció

TRÀILER

SINOPSI

Al món mitològic dels semidéus apareix un nou perill: el mur invisible que protegia el campament dels mestissos ha desaparegut, i ara estan tots a la mercè de les bèsties infernals que vaguen pels voltants. Per recuperar aquest mur protector, els protagonistes hauran d’anar a buscar el velló d’or, el mític teixit que pot curar qualsevol ferida, per curar l’arbre del qual surt el mur protector. A més, s’hauran d’enfrontar a un grup de semidéus rebels que volen prendre el poder de l’Olimp per la força i amb l’ajut d’un antic i poderós poder.

CRÍTICA

És una bona pel·lícula, i, tot i que sempre es diu que la segona sempre és pitjor que la primera, no és el cas. Crec que aquesta té més sentit, i, en aquesta ocasió, els referents clàssics són millors. Per exemple, Hermes és el director de l’empresa de missatgeria UPS, que envia paquets a tot el món de manera màgica. Em va encantar aquest detall, tot i que segur que els d’aquesta empresa deuen haver-hi sucat, i molt.

Tot i que la primea està força bé, és massa simple pel meu gust, i, per tant, crec que, si seguim aquesta progressió, la tercera serà magnífica. Val a dir que, si no podeu esperar, podeu llegir la saga de llibres que ha inpirat les pel·lícules.

Percy Jackson y el ladrón del rayo (2010)


Percy Jackson y los Dioses del Olimpo El Ladrón poster.jpg Rayo

FITXA TÈCNICA

 Nom original: Percy Jackson y el ladrón del rayo                                                   Director i guionistes: Chris Columbus                                                                            Any d’estrena: 2010                                                                                                        Durada: 118 minuts                                                                                                  Repartiment:

 País d’origen: Estats Units                                                                                          Idioma original: Anglès                                                                                               Gènere: Fantasia/aventura

ARGUMENT

Perseu Jackson “Percy”, un jove adolescent, és a una excursió amb l’escola al museu d’art grec quan és atacat per una fura. Allà és on comencen tots els problemes. Al sortir del museu s’adona que el seu millor amic és un faune i aquest li explica que ell, el protagonista, és un semidéu fill de Posidó. D’ara ençà, Perseu ha de viure a un campament de mestissos, com ell, on, de camí, són atacats per un minotaure.

En aquest campament descobreix que el seu mestre és realment un centaure. Hades, qui s’havia endut la mare de Perseu durant l’atac del minotaure, apareix en una foguera acordant amb Percy que ell li tornarà la mare si li duu el llamp de Zeus. És doncs quan Percy i els seus amics Anabeth (“filla” d’Atena, tot i que aquesta no en podia tenir) i el faune s’aventuren a la recerca del llamp de Zeus. On hauran de fer front a altres reptes i essers mitologics com Medusa, trobar les perles de Persèfone i, fins i tot, arriben a visitar l’Olimp

TRÀILER

CRÍTICA

Apareix l’espasa Anaklusmos, que és la que Posidó va donar al protagonista. És una espasa de bronze que esdevé boli i que només pot fer mal éssers immortals. Aquesta espasa tan curiosa mai pot perdre’s ja que sempre apareix a la butxaca de Perseu en forma de bolígraf. En la mitologia es diu que Zoé l’entregà a Hèracles perquè pogués vèncer el drac Ladon i aconseguir la Poma d’or. Més tard Zoé serà desterrada pel seu pare per haver ajudat un heroi.

És una pel·licula realment entretinguda. Introdueix de manera molt atractiva a la mitologia amb l’aparició de personatges com centaures, el gos Cerber, Medusa, el barquer Caront, un faune i tots els déus de l’Olimp.  La películ·la barreja personatges de la mitologia clàssica amb activitats i zones de l’època actual, cosa que trobo molt atractiva. 

Personalment m’ha agradat i us la recomano tant a joves com a adults, juntament amb la segona part “Percy Jackson i el mar de los monstruos” Què opineu vosaltres? L’havíeu vist abans?

 

Judit

Furia de Titanes, de Desmond Davis

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Clash of the Titans

Director i guionistes: Desmond Davis i Beverley Cross

Any d’estrena: 1981

Durada: 118 min.

Repartiment: Laurence Olivier, Harry Hamlin, Maggie Smith, Ursula Andress, Claire Bloom, Flora Robson i Burgess Meredith.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT:

El rei Acrisi d’Argos (Donald Houston), tanca la seva filla Dànae (Vida Taylor) per allunyar-la dels homes mortals i captenir-se del compliment de la profecia segons la qual ell moriria si Dànae arribava a tenir un fill. Estant empresonada, el dèu Zeus (Laurence Olivier), es converteix en pluja d’or, deixant embarassada la noia. En descobrir el rei aquest fet, Acrisi expulsa la seva filla i el recent nascut Perseu tancant-los en una caixa de fusta per després llençar-los al mar, amb l’esperança de matar-los i evitar el seu destí. En retribució, Zeus no tan sols mata Acrisi, sinó que ordena al déu del mar Posidó que alliberi el monstre marí conegut com el Kraken perquè destrueixi la ciutat d’Argos, acomplint-se la profecia. Mentrestant, Dànae i Perseu floten segurs fins arribar a l’illa de Sèrifos.

Calibos (Neil McCarthy), fill de la dea del mar Tetis (Maggie Smith), és un home ben semblant que està destinat a casar-se amb la princesa Andròmeda (Judi Bowker), la filla de la reina Cassiopea (Sián Phillips) i heretar la rica ciutat de Joppa. Però el cruel i destructiu Calibos ha caçat i destruït tota cosa vivent que rodejava els “Pous de la Lluna”, incloent la seva manada de cavalls alats (menys Pegàs). Com a càstig per aquesta i moltes altres transgressions, Zeus el transforma en un sàtir, criatura que és posteriorment desterrada i condemnada a viure com un estrany en els pantans.

Tetis, furiosa pel destí del seu fill, exclama que si Calibos no es casa amb Andròmeda, no ho farà cap home. Com part de la seva venjança, la dea transporta Perseu (Harry Hamlin) des de Sèrifos fins a Joppa. Allà fa amistat amb el dramaturg i erudit Ammon (Burgess Meredith) i li explica la greu situació de la princesa: ella no es pot casar amb el seu pretendent fins que aquest no resolgui una endevinalla, i qui no la contesta correctament és cremat a la foguera. Equipat amb regals dels déus (una espasa, un escut i un casc que el torna invisible), Perseu captura Pegàs i segueix l’esperit d’Andròmeda que surt a la nit per rebre una nova endevinalla de part de Calibos. Coneixent la resposta, Perseu és casi assassinat però aconsegueix escapar, perdent el casc en el combat. L’heroi apareix a la següent cerimònia com a nou pretendent i aconsegueix resoldre l’endevinalla correctament mostrant la mà tallada de Calibos (un anell d’or amb dues perles) guanyant el dret de casar-se amb la princesa. En el temple de Tetis, Calibos suplica a la seva mare que es vengi de Perseu, però ella li respon que el protector de l’heroi és Zeus, però que sí pot venjar-se de la ciutat de Joppa.

En la cerimònia, Cassiopea s’atreveix a dir davant d’una estàtua de la dea del mar que la bellesa de la seva filla és superior a qualsevol deessa, inclosa ella. Llavors el cap de l’estàtua de la dea cau al terra i cobra vida, afirmant que Andròmeda sigui sacrificada verge dintre de trenta dies com a ofrena al monstre marí Kraken o la ciutat de Joppa serà destruïda. Perseu llavors busca la manera de matar el monstre però Pegàs és capturat per Calibos i els seus homes. Zeus demana a Atena (Susan Fleetwood) que li doni el seu mussol Bubo com a substitut del seu casc. Indignada, ordena a Hefest (Pat Roach) que li faci una rèplica del seu animal. El mussol guia a l’heroi fins arribar a les Bruixes de l’Estígia, tres dones cegues (Flora Robson, Anna Manahan i Freda Jackson). Aquestes li diuen que l’única manera d’acabar amb el Kraken és matant un altre monstre, la gorgòna Medusa, que fou castigada per Afrodita (Ursula Andress), utilitzant el poder de la seva mirada que podia convertir en pedra tot aquell que la mirava. Més tard arriben al santuari on viu i s’enfronten a Dioskil, gos guardià bicèfal de Medusa. Perseu aconsegueix decapitar el monstre amb l’ajut del seu escut. L’heroi demana al mussol que trobi Pegàs. Una vegada trobat, Perseu es dirigeix a Joppa, on es troba Andròmeda encadenada per ser devorada pel monstre. En un intent d’acabar amb aquest, Perseu és derribat i cau a l’aigua amb el cap de Medusa. En Bubo el recupera i l’heroi ensenya el cap de la gòrgona al monstre marí, que finalment és convertit en pedra.

Al final, els déus discuteixen el resultat de l’aventura. Zeus prohibeix que es prengui venjança contra ells i finalitza amb aquestes paraules: “Perseo y Andrómeda vivirán felices y juntos, tendrán hijos sanos y hermosos a los que educarán sabiamente. Y para perpetuar la proeza de su valor, ordeno que de ahora en adelante él ocupe un lugar prominente entre las estrellas y constelaciones…”

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=hBB5L8t-0Co[/youtube]

CRÍTICA:

Entre els personatges mitològics destaca Pegàs, el cavall alat amb el qual Perseu recorre el cel amb el seu escut i espasa, regal dels déus. En el llac Estígia coneix Caront, el barquer que porta els morts a l’Inframón i que el condueix fins al lloc on viu la gòrgona.

[youtube]https://youtu.be/sKsOpYkwqbQ[/youtube]

L’animació està a càrrec de Ray Harryhausen, el qual va fer en aquesta pel·lícula el seu últim treball. La història mostra l’idea que es tenia en l’Antiga Grècia de com els déus de l’Olimp manipulaven el món dels humans com ells volien. El remake d’aquest film es va estrenar en març de 2010. Està dirigida per Louis Leterrier i protagonitzada per Sam Worthington, Liam Neeson i Ralph Fiennes. Des del meu punt de vista, crec que és una pel·lícula força fidel al mite, tret d’alguna invenció per part del director, com per exemple el gos bicèfal Dioskil, Calibos o els escorpins gegants.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec.

Clash of the Titans, de Louis Leterrier

FITXA TÈCNICA:
Nom original: Clash of the Titans
Director i guionistes: Louis Leterrier i Lawrence Kasdan
Any d’estrena: 2010
Durada: 180 min.
Repartiment: Sam Wothington, Gemma Arterton, Madds Mikkelsen, Alexa Davalos, Jason Flemyng, Nicholas Hoult, Liam Cunningham, Liam Neeson i Ralph Fiennes.
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Acció i fantasía
ARGUMENT: Perseu (Sam Wothington) és fill de Zeus (Liam Neeson), i l’esposa humana d’Acrisi (Jason Flemyng), l’antic rei d’Argos. En altres paraules: Perseu és un semidéu. En adonar-se del fet, Acrisi mata la seva dona i tanca el cadàver en un cofre de fusta juntament amb el seu fill recent nascut, llençant-los al mar. Per aquest sacrilegi, l’home és transformat en una bèstia pels déus. Mentrestant, el pescador Dictis (Pete Postlethwaite) troba la caixa i decideix adoptar el nen.
Perseu creix amb la seva nova família que ara té una filla. Aquests visiten una illa on hi ha una estàtua de Zeus, però els habitants d’Argos, comandats pel nou rei, Cefeu, destrueixen l’estàtua i el cruel germà d’aquest, Hades (Ralph Fiennes) decideix venjar-se enviant un grup de dimonis alats que maten tothom, incloent la família adoptiva de Perseu. Ja que no pot salvar-los, surt a la superfície i els soldats supervivents l’agafen i el porten al centre de la ciutat on s’està celebrant una festa amb el rei Cefeu. Però Hades la interromp per advertir-los que si no sacrifiquen la princesa Andròmeda (Alexa Davalos) en el pròxim eclipse el monstre marí Cetos destruirà la ciutat com venjança.
Per demostrar el seu poder, el déu respira sobre la reina Cassiopea i es torna vella fins a morir. Amb l’ajut de vuit soldats, dos caçadors, varis troncs d’arbres vivents i un escorpí gegant, Perseu comandarà un grup per salvar la ciutat i venjar-se de l’assassí de la seva família adoptiva, per així evitar que el seu cruel tiet aconsegueixi derrocar el seu pare del tron i fer-se amb el poder de l’Olimp i el món. L’heroi s’enfrontarà a despietats monstres endinsant-se en territoris prohibits, on haurà de matar la gorgòna Medusa (Natalia Vodianova) per continuar la seva missió. Sols sobreviurà si pot acceptar el seu poder com un déu, desafiar la seva fatalitat i crear-se el seu propi destí.
TRÀILER:

[youtube]http://youtu.be/Rr_osICpsQs[/youtube]

CRÍTICA:
El remake de Furia de titanes va començar a desenvolupar-se el 2002 amb el productor Adam Schroeder i els escriptors John Glenn i Travis Wright. Van voler eliminar l’escena tradicional dels déus jugant a escacs, metàfora del seu domini sobre els éssers mortals. El productor Basil Iwanyk va reviure el projecte en 2006 amb una nova versió de Travis Beacham, admirador de l’original. Lawrence Kasdan i el director Stephen Norrington van firmar en 2007. Però Norrington no estava segur de dirigir el projecte, ja que per edat no va conèixer la pel·lícula original de 1981. Leterrier, que si que ho va fer, va contactar amb Norrington através del seu agent compartit per substituir-lo en 2008.
Leterrier va fer notar que la versió original Clash of the Titans va inspirar el punt culminant de la seva anterior pel·lícula The incredible Hulk (L’increïble Hulk)- un combat en una sala del tribunal amb columnes semblants a un temple – i comparant els superherois moderns amb els herois de la mitologia grega. Els escriptors Phil Hay i Matt Manfredi van remodelar el guió cinematogràfic de Kasdan, que havia sigut escrit amb una classificació R en ment. Leterrier va buscar la participació del llegendari mestre dels efectes especials Ray Harryhausen, i es va reunir amb l’artista conceptual de Hulk, Aaron Sims, que ja havia estat treballant en Clash of the Titans amb Norrington. Sims va tenir dificultats en dissenyar la Medusa, explicant el següent: ¿Són todas la misma serpiente (en su cabello)?, ¿se parecen más al cabello?, ¿son diferentes en silueta o a la luz?, ¿y cuanto de rostro humano tiene ella, o es más como una serpiente?…Estuve trabajando en un diseño y la gente dijo “Eso me recuerda a Voldemort”, porque no había nariz. Tienes que tener cuidado.
Segurament a arrel de l’èxit d’Avatar, la pel·lícula s’estrenà simultàniament en formats 2D, el tradicional, i 3D, però aquest últim és producte d’una adaptació durant el procés de post-producció, ja que el material es va rodar en 2D. Això, segons alguns crítics, ha implicat limitacions en algunes escenes d’acció, i el efecte tridimensional no està plenament aconseguit. La música seria composta per Craig Armstrong, però finalment ho va fer Ramin Djawadi, deixeble de Hans Zimmer. Matt Bellamy, del grup musical Muse, va declarar que van contactar amb ell per una possible col·laboració musical.
Per acabar, vull concloure aquest article amb unes quantes curiositats respecte aquest film, concretament en els llocs de filmació on es va portar a terme. La filmació va començar el 27 d’abril de 2009 a Londres, en els Shepperton Studios. El rodatge també va tenir lloc a Gal·les i a les illes Canàries (España), principalment en diferents localitzacions de l’illa de Tenerife, com el Parc Nacional del Teide. La costa d’Icod de los Vientos i Buena Vista del Norte, i zones de pinar de Chío,  al municipi de Guía de Isora. Així mateix, part del doblatge també es va portar a les Dunes de Maspalomas, a Gran Canària, i al Parc Nacional de Timanfaya, a Lanzarote. La fotografia aèria es va portar a terme a Islàndia i Etiòpia. La filmació de les escenes del volcà en la cavitat de Harriet de la cantera de pissarra de Dinorwic a Gales van transcórrer a finals de juliol. Aquesta cantera de pissarra també havia sigut utilitzada per localitzacions de Willow i Street Fighter. Aquest film, pel que fa a taquilla, va tenir una molt bona recaptació, 493.214.993 de dòlars a nivell mundial, mentre que a Nord-Amèrica (Estats Unids i Canadà), va guanyar 61,4 milions de dòlars, sent aquesta la més taquillera estrenada en un cap de setmana de Pasqua en Amèrica del Nord.
Per cert, si heu vist la pel·lícula i us ha agradat, recomano el videojoc, que és una adaptació del film. Permet als jugadors posar-se en la pell del mateix Perseu i seguir la coneguda història.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.

Never Let Me Go de Mark Romanek

Caràtula

FITXA TÈCNICA

Títol original: Never Let Me Go

Director: Mark Romanek

Guionistes: Alex Garland (adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro)

Any d’estrena: 2010

Durada: 103 min.

Repartiment: Carey Mulligan,  Andrew Garfield,  Keira Knightley,  Charlotte Rampling,  Sally Hawkins,  Izzy Meikle-Small,  Charlie Rowe,  Ella Purnell,  Nathalie Richard,  Andrea Riseborough,  Domhnall Gleeson,  Oliver Parsons

País d’origen: Regne Unit

Idioma d’origen: Anglès

Gènere: Drama romàntic i Ciència ficció

 

ARGUMENT

La pel·lícula està ambientada a l’Anglaterra de les dècades 1970-1980, però hi apareixen certs avenços tecnològics inexistents aleshores, a més a més la psicologia dels personatges ens pot recordar fàcilment a l’època victoriana.

Kathy, Tommy i Ruth passen la seva infància a Hailsham, un internat anglès aparentment idíl·lic. Quan surten de l’escola, la terrible veritat de la seva vida els és revelada i la seva amistat comença a afeblir-se.

La pel·lícula és narrada per Kathy quan té 28 anys d’edat ja que ella recorda la seva infància a Hailsham, així com la seva vida adulta després de sortir de l’escola. La història es desenvolupa en una Anglaterra diferent, en què els éssers humans són clonats per proporcionar els seus òrgans per a trasplantaments. Kathy i els seus companys de classe han estat creats per ser donants, encara que la Kathy, ja convertida en adulta, està treballant temporalment com “cuidadora”, algú que dóna suport i convenç els donants que se’ls fa renunciar als seus òrgans i conseqüentment els sotmet a la mort.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=p–J5_HMtlw[/youtube]

CRÍTICA

Never Let Me Go és una pel·lícula que t’horroritza i t’encisa al mateix temps. El destí tràgic que els espera als protagonistes és cruel i injust, tanmateix els fets estan explicats amb tendresa i harmonia. La vida dels personatges a l’internat era feliç i perfecta, en canvi quan assoleixen la majoria d’edat i han de marxar se n’adonen de la manca de sentit de la seva existència: no exerceixen cap paper fonamental en el món, excepte el de sacrificar-se perquè altres puguin viure amb els seus pulmons, fetges o ronyons. Aquesta visió apocalíptica de la vida impacta a l’espectador i el fa qüestionar-se diversos aspectes de la vida. Kathy, Tommy i Ruth recorden els herois i heroïnes grecs que intenten vèncer el seu destí, però aquest sempre els acaba sorprenent i se’ls emporta juntament amb la seva esperança.

Trobem un clar paral·lelisme entre Never Let Me Go i el mite de la Caverna de Plató:

El mite tracta sobre un grup d’esclaus que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen són ombres (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals.

Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests presoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el què ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.

Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences. Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol, Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.

Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec