FITXA TÈCNICA

• Nom original: The King’s Speech
•  Director i guionistes:  Tom Hooper i David Seidler
•  Any d’estrena: 2010
• Durada:  118 min
• Repartiment:  Colin Firth, Helena Bonham Carter, Geoffrey Rush, Michael Gambon, Guy Pearce,Timothy Spall, Derek Jacobi, Eve Best, Jennifer Ehle, Claire Bloom
•  País d’origen:  Regne Unit
• Idioma original:  Anglès
• Gènere: Drama | Històric. Biogràfic. Anys 30. Basat en fets reals

ARGUMENT

Jorge VI (1936-1952), duc de York, està afectat d’una severa tartamudesa, tracta de superar-la per poder exercir el lideratge del seu país, (després de l’abdicació del seu germà gran, Eduard VIII) amb ajuda de l’expert logopeda Lionel Logue, que va intentar eliminar-la emprant una sèrie de tècniques poc ortodoxes, mentre els esdeveniments el porten al tronc del Regne Unit i s’acosta la Segona Guerra Mundial.

TRÀILER

CRÍTICA

“El discurs del Rei” narra una petita anècdota històrica succeïda en un moment especialment rellevant de la història recent. La veu d’un rei, com la de qualsevol figura política, és la seva millor arma per comunicar, convèncer i liderar el seu poble. Un rei que tartamudeja pot semblar un líder feble, una figura feble.

Al meu entendre, la gran troballa de la pel·lícula és mostrar que aquest defecte de la parla que en una altra persona i / o en un altre moment hagués resultat irrellevant, resultava de gran importància per al Rei d’Anglaterra, amb la Segona guerra Mundial a la cantonada i en un moment en què la imatge pública del rei arriba als seus súbdits a través dels mitjans audiovisuals.

Una trama basada, per fer una comparació, en la relació professor-alumne, és una cosa molt vist. Caure en el tòpic és molt, però que molt fàcil. Perquè hi ha elements que inevitablement es repeteixen, ja sigui el xoc de caràcters, la no comprensió del que el professor pretén, el no-respecte per les capacitats de l’alumne, etcètera. Però Seidler i Hooper es fan per sortejar una i altra vegada aquestes dificultats ascendint a cotes de brillantor excepcionals. Un element d’originalitat l’introdueix, òbviament, el fet que un pertanyi a la reialesa i l’altre sigui un plebeu, i que aquest, per aplicar amb èxit el seu mètode, exigeixi una relació d’igualtat, i fins i tot d’amistat. Però la raó que aquesta pel·lícula sigui gairebé un miracle no rau només en això, ja que hi ha mil i un detalls, perfectament cuidats, que contribueixen a reforçar el que s’explica.

Així  podem entendre d’on ve la inseguretat d’Albert i la confiança de Lionel, aprenem a conèixer i contrastar els respectius entorns familiars i les seves diferents responsabilitats. I hi ha escenes redondísimas, que produeixen emocions genuïnes: no voldríem fer el llistat de les mateixes, però val la pena destacar la de la primera consulta d’Albert, la que té lloc a Westminster quan assagen la coronació i, per descomptat, la del climàtic discurs després de la declaració de guerra.

És molt intel·ligent i adient la partitura musical, tant els temes originals d’Alexandre Desplat, com l’ús de música clàssica, Beethoven i la seva setena simfonia en un moment clau. I la fotografia, amb lents curtes, i el recurs a picats i contrapicats, resulta molt apropiada per ressaltar la solitud de la funció real, tot i que, paradoxalment, un es trobi en bona companyia.

• L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?

• Us preguntareu-ho que té a veure això amb cap assignatura de clàssiques, doncs té a veure amb un famós orador de Grècia que també patia de tartamudesa, sabríeu esbrinar qui va ser i que va fer aquest orador cada dia per superar aquest problema?

• Podeu comentar aquest fragment de la pel·lícula:

  [youtube]https://youtu.be/oKdtkcdeVSA[/youtube]

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic