Tag Archives: Amor

Per què el déu de l’amor és sempre jove?

Mirall hel·lenístic en què Afrodita renya Eros per trencar un alabastre

El déu de l’amor infant és en la tradició occidental un producte de l’època hel·lenística, passat pel sedàs romà. En canvi, en l’art grec de l’època arcaica i clàssica, Eros, dit també Cupido o Amor, és un adolescent gairebé sempre amb ales, tot i que de vegades apareix tibant l’arc. Aquest Eros adolescent encarna la bellesa i l’atracció amorosa; és el déu nascut al mateix temps que Gea i sorgit directament del Caos. Segons una altra versió, neix de l’ou engendrat per la Nit, una meitat del qual serà la Terra i l’altra, el Cel.  Acostuma anar acompanyat d’Hímeros o de Potos que simbolitzen el desig. A partir del segle V aC va adquirint un aspecte cada vegada més infantil i se’l fa generalment fill d’Afrodita. De mica en mica, se’l representa com un nen, sovint amb ales, que es diverteix fent cruels ferides als altres amb les seves fletxes o amb la seva torxa.  Gosa fer mal al mateix Zeus, o a Apol·lo o a la seva pròpia mare. En l’art hel·lenístic i romà, els Amors ja són nens, sovint rabassuts, que voletegen i imiten les accions dels éssers adults. Els poetes alexandrins el presenten jugant a astràbals amb Ganimedes o amb el seu germà Ànteros.

“El rapte de Psique” de William-Adolphe Bouguereau

Els amors de Psique i Cupido, l’únic mite propi d’aquest déu, han donat ales als artistes i així el trobem que es punxa amb una fletxa, li treu punta, li embenen els ulls, la mare el castiga, es punxa amb les espines de les roses, li pica una abella…També el trobem associat a temes més serioses com és el cas de l’Amor sagrat i l’Amor profà de Ticià. A partir del segle XV els amorets, esdevinguts un motiu ornamental, tot sovint es poden confondre amb angelets. Se’ls representa en garlandes, en seguicis, entre nimfes i faunes,… com a infants despullats, anomenats putti. Vien a La venedora d’Amors 1763, Fontainebleau reprèn a principis del període neoclàssic un motiu pompeià trobat el 1759 a la vil·la d’Ariadna a Stabiae.

El gest de silenci, conegut ja en les representacions antigues d’Eros, es veu reforçat pel somriure malèvol del déu infant a “Amor amenaçador” d’ Étienne Maurice Falconet (1716-1791).

“Amor amenaçador” d’ Étienne Maurice Falconet (1716-1791)(Rijksmuseum, Amsterdam)

Tot sovint formen part del seguici dels déus de l’Olimp i sobretot de Venus fins al  segle XIX. Fins i tot formen part dels Memento mori. La torxa cap avall representa la funció de geni de la mort.

“El rapte de Prosèrpina”, de Holbeck (Neue Pinakothek, Munich). Cupido branda la seva fletxa, agafat a la crin d’un dels quatre cavalls que tiren del carro de Plutó, que  agafa Prosèrpina, la jove deessa de qui es va enamorar a primera vista i la va raptar.

Ai, l’amor!


CUPIDON from CUPIDON-LEFILM on Vimeo.

Ai, Amor! Tot i que a Catalunya celebrem per Sant Jordi el dia dels enamorats, Sant Valentí té moltes referències clàssiques. Trieu una frase cèlebre en llatí i/o en grec i acompanyeu-la d’una cançó per anar ampliant L’empremta d’Orfeu, d’una obra d’art, de curtmetratges, d’animacions, de textos clàssics (grecs o llatins) o de tradició clàssica, de mots, amor plurilingüe… i comenteu els motius de la vostra tria. També podeu fer una targeta de Sant Valentí o una carta d’amor.

Made with Padlet

Que l’Amor us sigui ben propici! Així podreu saber per què Cupido és sempre un nen o un adolescent!

Dia de la Internet Segura: és narcisista la nostra identitat digital?

Narcís a classe de llatí!

Recordeu l’última classe, alumnes del curs inicial de llatí? Recordeu aquesta pregunta: “Sou narcisistes? Quina relació té amb la planta que us vaig portar i va engelosir els professors del cicle de Jardineria de l’IPM ?

Fem memòria: vàrem comentar el mite de Narcís, a partir de l’explicació d’un mite cada setmana de la segona part de Narracions de mites clàssics.

Tot seguit vàrem visionar Cupidon:

Què us va semblar? Per què l’amor sempre és jove? Quin tipus de fletxes té? Què passa amb Narcís? Què vol dir ser narcisista?…

Heu trobat pervivència d’aquest mite en l’art (Ecce pictura, Salvador Dalí, Eduardo Chillida…), la literatura (Rosa LLeveroni, Federico García Lorca, Rafael Lapesa...), la música, el cinema, la publicitat…? ; però potser el més interessant seria plantejar-nos si Narcís de viure en el segle XXI tindria compte a Instagram i per què? Quin hashtag podríem relacionar amb aquest ego narcisista i quina posició ocupa #me? Les xarxes socials i la moda de fer-se selfie propaga aquest ego narcisista de la generació anomenada me me me? i vosaltres sou narcisistes? És narcisista el perfil de Filaracne a Instagram? i el vostre? Què significa ser narcisista a la xarxa?…

IMG-20160529-WA0012 (1)

Amb quin anunci us identifiqueu més a la xarxa? Per què?

Imatge de previsualització de YouTube Imatge de previsualització de YouTube

En el Dia de la Internet Segura, acostumem a reflexionar sobre el nostre rastre digital a la xarxa.Sou Eco o Narcís? Quan sou Eco i quan sou Narcís? Per exemple, en el vostre perfil d’Instagram, quin tipus de fotografies pengeu? Què pengeu a Facebook? És diferent dels vostres comentaris, apunts que feu, per exemple, en aquest bloc o en els altres espais escolars? Quins avantatges o quins inconvenients té o tindrà en un futur a l’hora d’anar a buscar feina aquesta identitat digital que us aneu configurant des d’ara a la xarxa? Quina us serà de gran ajut? Quina us farà més nosa que servei?

Gaudiu del gran poder de la xarxa i confegiu un PLE, de ben segur la vostra identitat digital, si en teniu cura, us ajudarà a l’hora de trobar feina!

Polifem, gegant enamorat

Villa Del Casale Vestibolo Di Polifemo

Polifem és el gegant més conegut de la mitologia grega. És el protagonista d’una de les aventures de l’heroi grec Odisseu, més conegut amb el nom d’Ulisses. Ens l’explica Homer a l’Odissea I 71 i IX 187  i Virgili a l’Eneida III 628-681. Aquest ciclop és fill de Posidó i de la nimfa Toosa, filla de Forcis. És un gegant horrible, alt i pelut, amb un ull rodó enmig del front, és un pastor que viu en una cova i devora carn crua, tot i que coneix el foc. De l’episodi homèric, Eurípides en el seu drama satíric  El Ciclop ens conta la seva aventura amb Odisseu i el presenta com a antropòfag. Té captius a la seva gruta Ulisses i alguns dels seus companys fins que s’embriaga per beure massa vi. Ulisses el deixa cec amb una estaca. No és insociable del tot perquè, quan Ulisses s’escapa, crida els altres ciclops perquè li donin un cop de mà, tot i que no se sap fer entendre.

Ara bé, després d’Homer, Polifem esdevé l’heroi enamorat de la nereida Galatea. Filoxen de Citera és el culpable d’haver transformat el ciclop en un ésser enamoradís i tendre. És ben estrany com un ésser tan horrible i salvatge com ens el presenta Homer pot sucumbir també a l’amor! Pobre Polifem! Ell tot galant es va enamorar de qui no tocava, de la més bella, de la més coqueta, de Galatea; però la nimfa marina el trobava massa pallús, massa babau. Així Teòcrit ens ho explica en el seu Idil·li onzè. La bella i la bèstia! (val a recordar Psique i Cupido a L’ase d’or). De fet, Galatea estava enamorada del jove i bell Acis que va ser transformat en un riu. Ovidi (a les Metamorfosis,  XIII 759 i en l’adaptació de Narracions de mites clàssics ho hem vist a “Escil·la i Glauc” ed. Teide pàg. 158) reprèn el mateix tema. Teòcrit i Ovidi van explicar aquesta història d’amor no correspost. Mentre Teòcrit es va fixar en un Polifem desconsolat que pateix mal d’amor, és refusat per Galatea i opta per cantar les seves penes com a remei terapèutic (qui canta els mals espanta!); Ovidi va destacar el Polifem més cruel: empipat i gelós mata Acis amb una roca i els déus compadits el transformen en un riu.

Paisatge amb Polifem de Nicolàs Poussin. Museu Hermitage

Aquest ciclop ha gaudit d’una llarga tradició literària en el cinema, el l’art, en la música, en el còmic, en les rondalles catalanes i en tota la literatura:

A tall d’exemple:

La Fábula de Polifemo y Galatea, del màxim representant de la poesia culterana,  Luis de Góngora y Argote, publicada el 1613, consta de 504 hendecasíl·labs en octaves (11A-11B-11A-11B-11A-11B-11C-11C) sobre el tema d’Acis, Galatea i la venjança de Polifem tot seguit uns quants que descriuen Polifem. Com el descriu?  En quin autor antic s’inspira Góngora? Com descriuries la seva llengua?

Un monte era de miembros eminente
este que, -de Neptuno  hijo fiero,
de un ojo ilustra el orbe de su frente,
émulo casi del mayor lucero-;
cíclope, a quien el pino más valiente,
bastón le obedecía, tan ligero,
y al grave peso junco tan delgado,
que un día era bastón y otro cayado.

Negro el cabello, imitador undoso
de las obscuras aguas del Leteo,
al viento que lo peina proceloso,
vuela sin orden, pende sin aseo;
un torrente es su barba impetüoso,
que -adusto hijo de este Pirineo-
su pecho inunda, o tarde, o mal, o en vano
surcada aun los dedos de su mano. […]

En català, a Camí de Sirga de Jesús  Moncada; a L’ull de Polifem de Teresa Costa- Gramunt (Arola editors, 2004): vid. El vel d’Harmonia.

De ben segur has sentit més d’una vegada El gegant de l’ull al front:

Quin Polifem t’agrada més? Pot ser un ésser alhora cruel i enamoradís? Creus que les Muses i el mal d’amors van de la mà o més aviat l’amor no deixa viure a qui el pateix i porta mandra i poques ganes de fer res? Què n’opines de tot plegat?

Sant Jordi, un mite ben viu

Arqueológica Luliana
Arqueologia Luliana

Sant Jordi enguany ens arriba en dissabte Sant! Sabíeu que va ser un militar romà i cristià que per no abandonar les seves creences va ser martiritzat en temps de l’emperador romà Dioclecià cap a l’any 303? Una de les llegendes més populars atribuïdes a Sant Jordi explica que un drac tenia atemorits els habitants d’una vila i que per calmar-lo li havien de donar un be i una donzella, triada a l’atzar. Un dia li va tocar a la filla d’un rei i Sant Jordi la va alliberar miraculosament tot vencent el drac. Països tan diversos com Geòrgia, Anglaterra, Lituània, Grècia, Portugal i Catalunya van escollir Sant Jordi per patró. També és patró de la Corona d’Aragó i –fins el 1707- del Regne de València. La creu de Sant Jordi és una de les màximes distincions que atorga el Govern de la Generalitat de Catalunya.

Imatge de previsualització de YouTube

El 1456, el dia de Sant Jordi va ser declarat festa a la ciutat de Barcelona i des d’aleshores se celebra la tradicional Fira de les Roses en què els enamorats les oferien a les donzelles. En el segle XV es repartien roses a totes les senyoretes que assistien a la missa que se celebrava a la capella que el sant té al Palau de la Generalitat. A finals del segle XIX Sant Jordi es va convertir en símbol catalanista. Per això un dels ritus més arrelats d’aquesta jornada és l’exhibició pública de la senyera. La seva lluita amb el drac per alliberar la donzella simbolitza la lluita de Catalunya per la seva llibertat. Des de l’any 1926 es fa coincidir amb l’anomenat Dia del Llibre (des del 1995 Dia Mundial del Llibre i dels drets d’autor) que en el seu origen era per commemorar la mort de Shakespeare i Cervantes. L’escriptora Maria Àngels Anglada també va morir un 23 d’abril i així vàrem celebrar el desè aniversari de la seva mort ara fa dos anys. Avui se celebra el trentè aniversari de la mort de Josep Pla. La diada de Sant Jordi també ha esdevingut el dia dels enamorats en què les parelles s’intercanvien un llibre i una rosa. Regalar una rosa a la persona estimada és ben metafòric: el vermell simbolitza la passió i l’espiga de blat la fecunditat. Els antecedents d’aquesta tradició són molt antics i de pervivència clàssica ja que a finals d’abril els nostres avantpassats romans celebraven unes festes en honor a Flora, la deessa de les flors, dels prats, dels boscos i dels jardins, i els seus amors amb el déu Zèfir, vent suau de ponent que influeix en l’agricultura i impulsa el creixement de les plantes i els vegetals. Allí on es celebraven s’erigien estàtues a la deessa i eren coronades amb roses i flors, igual que les donzelles que hi assistien. A la nit, a la llum de les torxes, es cantaven himnes i es premiaven les millors composicions poètiques sobre el triomf de la primavera i de l’Amor, guardons que eren lliurats per les donzelles més belles. Aquests actes s’anomenaven Jocs Florals, en homenatge a la deessa. Mireu per on que encara nosaltres també els celebrem tot i que el cristianisme intentà abolir-los. Així, la rosa, màxima distinció als Jocs Florals, es convertí en ofrena mística a la Santa Creu, donant-li un caire religiós.

Sabeu què és una consueta? Quins personatges hi apareixen? Quins efectes provoca el drac al rei, a la filla del rei, a Sant Jordi i al poble? Amb quins mites hel·lènics podeu establir paral·lelismes? Quin és l’origen mític de les roses?…

Bona diada de Sant Jordi!