Neus Gili
L’alumna de Grec 2 de l’institut Premià de Mar, ens ha versionat aquest Sant Jordi 2020, virtual i confinat, “Els efectes de l’amor” de la primera poeta d’occident, la descobridora de l’amor, Safo de Lesbos, en grec antic i en català (traducció de Rosa Maria Llabrés):
Moltes gràcies, Neus!
Bona diada de Sant Jordi a ca nostra!
Avui a la sala d’actes de l’institut Premià de Mar, hem posat la primera pedra per a un projecte compartit de dues matèries de la franja 1 de les optatives de 4t de l’ESO, LLatí i Visual i Plàstica. Els alumnes de llatí, guiats per l’alumne Miguel Ángel, han compartit amb els alumnes de Visual i Plàstica de la professora Montse Bolaño els textos llatins de més avall, per tal de trobar en la inspiració dels clàssics una reflexió sobre el pas del temps, aprofitar l’ocasió, viure intensament com si cada dia fos l’últim, perquè sols tenim temps i aquest és fugisser, tot canvia i res no roman; però l’art ens sobreviu i amb l’art també podem transmetre valors als nostres alumnes. Esperem, doncs, amb candeletes les accions artístiques sobre el pas del temps dels alumnes de Visual i Plàstica per tal de trobar respostes al projecte “L’art d’aprendre del canvi“.
Miguel Ángel, alumne de Llatí de 4t de l’ESO, conductor de l’acte
El temps passa i passa inexorablement, s’esmuny sense pressa i alhora sense pausa davant nostre i ens porta cap a la mort. Res es pot fer per aturar-lo. Varen caure les fulles dels arbres i la tardor va donar pas a l’hivern i no ens adonarem i serà primavera. Enguany, amb la bonança meteorològica, els ametllers s’han avançat i ja han tret flor a mitjan gener. Després de l’esclat de la flor, trauran les fulles i les ametlles, altre cop tornaran a perdre la fulla i … Exactament com el llinatge de les fulles, així és el dels homes! Ja ho deia el grec Mimnerm. El passar del temps ha volgut que el 2004 un papir ens desvetllés el que Safo va escriure en el segle VII aC sobre la vellesa i el pas del temps, precisament ella que fou la primera a occident en descriure els efectes de l’amor:
“Vetlleu vosaltres, noies, pels bells dons de les Muses cenyides de violetes i per la dolça lira, amiga del cant, però la meva pell, temps enrere suau, ja és pressa de la vellura, i tinc blancs els meus cabells que altre temps foren negres i maldestres han esdevingut les meves forces i els genolls no m’aguanten, antany lleugers, com cervatells, per a la dansa. Heus ací els meus assidus planys, però què hi puc fer jo? A un ésser humà no li és possible durar sempre, car talment deien de Titonos que, temps era temps, l’ Aurora de braços rosats per obra de l’amor el va portar als confins de la Terra, jove i ben plantat com era, tanmateix igualment va marcir per la vellesa canosa, ell que tenia esposa immortal. (…) però jo estimo la tendresa; la meva sort és això i la brillant ànsia de sol i de bellesa.”
Lectura compartida El pas del temps
Som alumnes de llatí de quart, per tant hic et nunc intentarem, amb mots dels escriptors romans, fascinats pels grecs, parlar del pas del temps en llatí als nostres companys de Visual i Plàstica de la franja 1:
- Fugit irreparabile tempus
“S’escapa el temps irrecuperable” ( Virgili)
Tempus fugit “El temps s’esmuny” [JENNIFER]
- Utendum est aetate. Cito pede labitur aetas
“Cal aprofitar l’edat. El temps s’esmuny amb peu rabent” (Ovidi) [ADA]
- Nihil enim semper floret,
aetas succedit aetati.
“Res està sempre en flor, una edat en segueix una altra” (Ciceró) [LAURA]
- Colligae, virgo, rosas dum flos novus et nova pubes, et memor esto aevum sic properare tuum.
“Cull roses mentre la flor és nova i nova la joventut, i recorda que la teva edat flueix. Noia, tan de pressa com la seva”. (Ausoni) [ARIADNA]
- Fugit iuventus “La joventut s’escapa”.
Nihil est annis velocius “Res és més veloç que els anys” (Ovidi)
Volat aetas “El temps vola” [MIGUEL]
6 . Mirabar celerem fugitiva aetate rapinam,
et, dum nascuntur, consenuisse rosas.
“M’escarrufava el ràpid furt de l’edat fugitiva i que les roses es marceixen en el moment de néixer” (Ausoni) [MARTA]
- Facies tua computat annos.
“La teva cara computa els teus anys”. (Juvenal) [YASMINA]
- Tempus edax rerum tuque, invidiosa vetustas,
omnia destruitis, vitiataque dentibus aevi
paulatim lenta consumitis omnia morte.
“El temps és devorador de les coses i tu, envejosa vellesa, ho feu malbé tot, i tot, rosegat per les dents de l’edat, ho consumiu tot amb una mort lenta” (Ovidi) [LUA]
- Omnia aliena sunt: tempus tantum nostrum est.
“Tot ens és aliè, sols el temps és nostre”. (Sèneca) [ISRA]
- Aetate rectius sapimus.
“Amb l’edat ens tornem més savis” (Terenci) [CARLA]
- Vive memor Leti; fugit hora.
“Viu pensant en la mort; el temps fuig” (Persi) [SANAE]
- Si computas annos, exiguum tempus: si vices rerum, aevum putes.
“El temps és breu, si comptes els anys; però si comptes les vicissituds diries que és un segle”(Plini) [MARYAMA]
- Non exiguum temporibus habemus, sed multa perdidimus.
“No és que tinguem poc temps, és que n’hem perdut molt” (Sèneca) [CARLOS]
- Nihil ita ut immobile esset natura concepit.
“La natura no ha concebut res perquè sigui immòbil” (Sèneca) [LEILA]
. Nihil est toto, quod perstet, in orbe.
Cuncta fluunt, omnisque vagans formatur imago.
“En tot el món, res no perdura. Tot flueix i de tot es forma una imatge fugissera” (Ovidi) [LEILA]
- Eheu, fugaces, Postume, Postume,
labuntur anni, nec pietas moram
rugis et instanti senectae
afferet indomitaeque morti.
Ai! Pòstum, Pòstum, fugissers s’esmunyen els anys, i la devoció als déus no demorarà les arrugues, la vellesa que ens acuita i la mort indomable. (Horaci) [ANNA]
- Cotidie morimur.
“Cada dia morim” (Sèneca) [OUASSIME]
- Omnia mutantur, nihil interit.
“Tot canvia, res no mor” (Ovidi) [SUKI]
- Ars longa, vita brevis.
“L’art és llarg, la vida breu” (Sèneca) [OUASSIME]
- Utere temporibus “Aprofita les ocasions” (Ovidi). [AARON]
20. (Soles) qui nobis pereunt et imputantur.
“Els dies que perdem també ens compten” (va escriure Marcial) [SOUKAINA]
- Non exiguum temporis habemus; sed multa perdidimus.
“No és que tinguem poc temps, és que n’hem perdut molt” (Sèneca) [CARMEN]
- Dum loquimur fugerit invida
actas carpe diem, quam minimum credula postero.
” Mentre parlem, haurà fugit l’envejós temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà”
Carpe diem “Gaudeix del moment” (Horaci) [MIGUEL ÀNGEL]
Ara és el moment de dir la vostra. Què n’opineu? (obrim torn de col·loqui), triem text, comentem què signifiquen les frases triades, amb els suggeriments d’en Joan Marc Ramos, ens intercanviem els textos i comencem a preparar les performances!
Amforisc, Louvre
Fa gairebé dos mil set-cents anys, la poeta grega Safo de Lesbos va escriure un poema que ha gaudit d’una llarga tradició literària. Segur que el coneixeu! Us convido a llegir-lo en dues traduccions: la primera és del pare Manuel Balasch que tot just fa avui un any ens va deixar i la segona de la companya i amiga illenca Maria Rosa Llabrés (“Cants de Safo”, la Magrana, Barcelona, 2006). Safo es va atrevir en el segle VII aC a revelar en primera persona l’amor que sentia i ha esdevingut la descobridora de l’amor a occident:
Igual que els déus em sembla que aquest home
és, que et seu al davant, aquest que ara
escolta, a frec, la teva veu, car parles
molt delicada,
i el teu somriure agradós; de debò, dintre
del pit el cor em defalleix; si et miro
mal que sigui un instant, ni una paraula
no em ve a la boca,
car la llengua se’m trava, i una fina
foguerada la pell prest em recorre,
res no em veuen els ulls, i les orelles
totes em xiulen.
La freda suor em té, un tremor em guanya
de cap a peus, més lívida que l’herba;
que tinc la mort propera m’afiguro,
ben a la vora.
Safo Llibre I, 1-16 (trad. M. Balash)
Em sembla igual als déus
l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament
i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’és possible
dir ni una paraula,
sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,
una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.
Safo Llibre I, 1-16 ( Trad. Maria Rosa Llabrés)
El poeta romà Catul l’emulà així en el Carmen LI:
Just igual a un déu em sembla aquest home,
home, si és permès, que supera els déus,
que estant-se assegut davant teu tothora
mira i escolta
quan dolçament rius. I a mi això em fa, míser!,
perdre els meus sentits. Perquè quan et miro,
Lèsbia, no em queda ni un fil de veu
entre els meus llavis.
S’atura la llengua i, lleu dintre els ossos,
puja una escalfor; dringuen dins l’orella
sons inatesos; i els meus ulls els tanca
doble tenebra.
Catul, l’oci et porta, sempre, malastres,
l’oci et fa exaltar i emprens massa coses,
l’oci és qui, de sempre, ha malmès els reis
i ciutats pròsperes.
Quines semblances i diferències heu detectat entre el poema de Safo de Lesbos i el del romà Catul? Quin us agrada més i per què?
Està arran de la persona estimada provoca tot aquest reguitzell de sensacions?
Creieu que el jove Carles Riba que des del disset anys coneixia bé el poema (vid. Tres vegades un mateix poema de Ramon Torné Auriga 20 (1998): 6-7 ) ja que en va fer una traducció, es va inspirar en Safo en aquests versos inicials (v. 1-8) del poema 32 (escrit amb data de 6 de gener de 1919) del Primer llibre d’Estances:
Tu apareixes. No la roja meravella
que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig;
no el tremolor que ajup l’envanida parpella
i la paraula forta esderna en barboteig,
són, Oh Amor d’amors, l’essència del miracle
que, en seure prop de tu i oir-te, en mi es difon.
Sapiguessis!, dels pensaments, quin dolç sotrac la
turba perplexa ordena darrera el vel del front!
També influí en el poeta grec, nobel de literatura, Odisseas Elitis:
θεὸς μοῦ φαίνεται στ ἀλήθεια ἐμένα κεῖνος
ὁ ἄντρας ποὺ κάθεται ἀντικρύ σου κι ἀπὸ
κοντὰ τὴ γλύκα τῆς φωνῆς σου ἀπολαμβάνει
καὶ τὸ γέλιο σου ἂχ ποὺ ξελογιάζει
καὶ ποὺ λιώνει στὸ στῆθος τὴν καρδιά μου
σοῦ τ ὁρκίζομαι` γιατὶ μόλις ποὺ πάω νὰ
σὲ κοιτάξω νιώθω ξάφνου μοῦ κόβεται ἡ μιλιά μου
En prosa, el poema de Safo va influir, entre d’altres, en la simptomatologia amorosa del malaltís enamorat del Werther de Goethe. Sabeu com acabà Werther? Quins paral·lelismes podem establir amb Safo?
30 d’agost
Desgraciat! Si en sóc, de beneit! Per què m’enganyo a mi mateix? Què volen dir aquests deliris passionals interminables? Totes les meves pregàries són per a ella; la meva imaginació no crea cap imatge més que la seva i tot el que m’envolta en aquest món només ho veig en relació amb ella. Això em dóna unes hores de felicitat… fins que me n’he de tornar a despendre. Ai, Wilhelm! Per què em batega així el cor? Després d’haver estat assegut al seu costat dues, tres hores, i d’haver-me embadalit amb la seva figura, el seu aire, l’expressió celestial de les seves paraules, a poc a poc se m’inflamen els sentits, se m’ennuvola la vista, se’m tapen les orelles i sento com si un assassí m’escanyés; el meu cor busca, amb batecs ferotges, aire per als meus sentits subjugats i l’únic que fa és augmentar el meu trasbals… Wilhelm, de vegades ja ni sé si sóc d’aquest món. I, algun cop, quan la melangia no em domina i la Lotte no em permet el trist consol d’esplaiar en plors la meva angoixa sobre la seva mà… he de sortir corrents i vagarejo pels camps. Aleshores, el que m’alegra és escalar un penya-segat o obrir un camí en un bosc intransitable, entremig d’esbarzers que em fereixen, de punxes que m’esgarrinxen. Després em sento una mica millor. Una mica! I quan, pel camí, em quedo abatut de set i fatiga, de vegades, en plena nit, amb la lluna plena ben alta sobre meu, m’assec sobre un arbre vell i retorçat en el bosc solitari per procurar una mica de repòs als meus peus lacerats, i tot seguit m’endormisco rendit en una penombra silenciosa. Oh, Wilhelm! L’estatge solitari d’una cel·la, el mantell de pell de camell i el cilici serien bàlsams pels quals es desviuria la meva ànima. Adéu! L’únic final que veig a aquest dolor és la tomba.
Johann W. Goethe, Werther LLibre primer, 30 d’agost (traducció de Manel Pla). Tusquets editors, 2002.
Coneixeu altres temes i motius en la literatura, en el cinema o en la música que continuïen la línea encetada per Safo ara fa més de 2700 anys? A tall d’exemple, ara per ara em vénen al cap You are beautiful de James Blunt i La mujer que yo quiero dins Mediterráneo de Joan Manel Serrat.
Avui és Santa Cecília i és la patrona dels músics, tot i que ho és com a fruit d’un error de traducció dels Actes de Santa Cecília (com aquell que hem vist a la pel·lícula La vida de Brian; ja us ho dic que heu d’aprendre a traduir bé!):
Venit dies in quo thalamus collacatus est, et, cantatibus organis, illa [Cecilia virgo] in corde suo soli Domino decantabat [dicens]: Fiat Domine cor meum et corpus meum inmaculatum et non confundar.
Es va traduir erròniament organis, que significa ‘instruments musicals’ per l’acabat de crear ‘orgue’. Llavors la frase fou ‘ella cantava i s’acompanyava amb l’orgue’ i Cecília esdevingué així patrona de la música. A partir del segle XV-XVI, es comença a pintar la santa amb un petit orgue i altres instruments, sobretot un llaüt o un clavicèmbal. De fet, els còdices més antics no diuen canentibus (com a sinònim de cantatibus) organis sinó candentibus organis, Caecilia virgo…. Aleshores, no hi hauria instruments musicals ans de tortura en el moment del seu martiri. L’antífona no descriuria el seu casament sinó la seva mort.
Apol·lo, que té com a atribut la lira, és el déu de la música a l’antiga Grècia. Les muses formaven part del seu seguici i precisament el nostre mot música deriva de musa. La música era per als grecs un art que tenia origen diví així com la capacitat d’influir en els éssers d’una manera màgica. La música grega era monòdica. Segurament s’han conservat tan poques partitures gregues perquè es practicava molt la improvisació, però sabem el nom de molts músics, i no només mítics com Orfeu (que amansia les bèsties amb la seva música; d’aquí, la frase “la música amanseix les feres”). Tot i que ens hagin arribat el nom de poques dones, avui sabem que les poetesses gregues eren també músiques, val a destacar la probablement atenesa Carixena, una hetera flautista i poetessa de puntejos que fou coneguda pel seu estil musical passat de moda ja entre els còmics del segle V aC i primers del IV aC. Les heteres acostumaven a ser flautistes i dansarines que entretenien l’alegre ambient dels simposis.
L’epitafi de Seikilos del segle I és un cas únic i privilegiat en què s’indiquen les notes i també les durades (amb ratlles) i els accents musicals (amb punts). S’ha conservat de manera íntegra en una estela funerària que Sícil va dedicar a la seva esposa i es conserva en el Museu Nacional de Dinamarca, a Copenhague.
Arianna Savall interpreta Eros de Safo de Lesbos.
