Tag Archives: Santa Cecília

La música en la ceràmica grega

Dia 22 de novembre cada any celebrem Santa Cecília, patrona de la música, tot i que ho sigui per un error de traducció, enguany hem seguit amb la tradició i hem celebrat la festivitat amb música del cicle troià a L’empremta d’Orfeu i a Òpera amb referents, ja que llegim La còlera d’Aquil·les, una adaptació de la Ilíada d’Homer, i Les aventures d’Ulisses, adaptació de l’Odissea, així com aquest Padlet de la ceràmica grega amb referents musicals i el lèxic de la música a L’univers clàssic dels nostres mots.

Reflecteix la ceràmica grega el paper que tenia la música en l’antiga Grècia?…

Celebrem Santa Cecília amb música de l’antiga Grècia

Avui és Santa Cecília i és la patrona dels músics, tot i que ho és com a fruit d’un error de traducció dels Actes de Santa  Cecília (com aquell que hem vist a la pel·lícula  La vida de Brian; ja us ho dic que heu d’aprendre a traduir bé!):

Venit dies in quo thalamus collacatus est, et, cantatibus organis, illa [Cecilia virgo] in corde suo soli Domino decantabat [dicens]: Fiat Domine cor meum et corpus meum inmaculatum et non confundar.

Es va traduir erròniament organis, que significa ‘instruments musicals’ per l’acabat de crear  ‘orgue’. Llavors la frase fou ‘ella cantava i s’acompanyava amb l’orgue’ i Cecília esdevingué així patrona de la música. A partir del segle XV-XVI, es comença a pintar la santa amb un petit orgue i altres instruments, sobretot un llaüt o un clavicèmbal. De fet, els còdices més antics no diuen canentibus (com a sinònim de cantatibus) organis sinó candentibus organis, Caecilia virgo…. Aleshores, no hi hauria instruments musicals ans de tortura en el moment del seu martiri. L’antífona no descriuria el seu casament sinó la seva mort.

Apol·lo, que té com a atribut la lira, és el déu de la música a l’antiga Grècia. Les muses formaven part del seu seguici i precisament el nostre mot música deriva de musa. La música era per als grecs un art que tenia origen diví així com la capacitat d’influir en els éssers d’una manera màgica. La música grega era monòdica. Segurament s’han conservat tan poques partitures gregues perquè es practicava molt la improvisació, però sabem el nom de molts músics, i no només mítics com Orfeu (que amansia les bèsties amb la seva música; d’aquí, la frase “la música amanseix les feres”). Tot i que ens hagin arribat el nom de poques dones, avui sabem que les poetesses gregues eren també músiques, val a destacar la probablement atenesa Carixena, una hetera flautista i poetessa de puntejos que fou coneguda pel seu estil musical passat de moda ja entre els còmics del segle V aC  i primers del IV aC. Les heteres acostumaven a ser flautistes i dansarines que entretenien l’alegre ambient dels simposis. 

tronoludovisi.jpg

L’epitafi de Seikilos del segle I  és un cas únic i privilegiat en què s’indiquen les notes i també les durades (amb ratlles) i els accents musicals (amb punts). S’ha conservat de manera íntegra en una estela funerària que Sícil va dedicar a la seva esposa i es conserva en el Museu Nacional de Dinamarca, a Copenhague.

Arianna Savall interpreta Eros de Safo de Lesbos.