La transformació del mite d’Hèrcules
Lectors, tots el coneixeu: l’heroi grec Hèrcules. El mes passat va aparèixer a la cartellera la pel·lícula Hèrcules: L’origen de la llegenda (The legend of Hercules), de Renny Arlin. I sabeu què? Ens equivoquem, i força.
La llegenda d’Hèrcules posseeix el que cal per esdevenir un mite respectable i perenne i, tot i això, la indústria del cinema no ho respecta. Fa més de dos anys que la meva professora va exposar el més gran dels herois per la quantitat d’històries sobre la seva vida. Us en faig cinc cèntims: en l’antiguitat, Hèrcules era heroi per ser fill d’Alcmena i de Zeus, el qual la va enganyar prenent la forma del seu marit. En tornar aquest, l’esposa va concebre Íficles; i els dos engendrats van néixer alhora. D’altra banda, la deessa Hera, enfollida, va intentar que l’heroi morís, car era fill d’una unió extramatrimonial. El petit, com que era tan fort, va escanyar les dues serps. A l’heroi li quedava un llarg camí per ser encara més famós: Hera, anys després, el va fer tornar boig, i ell mateix va assassinar la seva primera esposa, Mègara, i els seus tres fills. Com una ànima en pena, va consultar l’Oracle de Delfos, que li va encomanar que servís al rei de Micenes. D’aquesta manera comencen els ressonats dotze treballs d’Hèrcules (matar el lleó de Nemea, matar l’hidra de Lerna, capturar el gos Cèrber i treure’l dels inferns, etc.). Després es va casar amb la princesa Deianira. Aquesta fou raptada per un centaure que pretenia violar-la i, abans de ser abatut per l’heroi, li va dir a que de la seva sang -verinosa- se’n podia fer un filtre d’amor. Més endavant, en sospitar que Hèrcules l’abandonaria per la princesa Íole, Deianira li va enviar la túnica del centaure untada amb la sang verinosa, creient que el seu estimat tornaria boig per ella, i quan li van dir que l’heroi havia mort, es va suïcidar, desesperada pel seu acte. L’heroi va abandonar la seva part mortal i va ascendir a l’omnipotent Olimp, on va fer les paus amb l’esposa de Zeus, que li va donar en matrimoni Hebe, la deessa de la joventut. Aquesta és, doncs, la veritable vida d’Hèrcules. I, en efecte, res de tot això es percep en aquesta producció.
L’origen de la llegenda pretén posar en escena el creixement inventat d’Hèrcules, des del moment en què Zeus s’uneix amb Alcmena (diferent al mite original, ja que no pren l’aparença d’Amfitrió), fins que l’heroi enamorat d’Hebe (amb qui, segons el mite, es casa pòstumament) és enviat pel seu padrastre, ja que Hebe s’ha de casar amb el seu germà, a una emboscada a Egipte, on el fan esclau i l’envien a Sicília per lluitar com a gladiador. Allí s’adona de la seva naturalesa excepcional i es desfà de tot individu. Finalment, torna a Grècia per alliberar el seu poble de la tirania d’Amfitrió i la seva estimada de les urpes del seu germà. I afegeixo que, dels dotze treballs esmentats, només s’hi troba la mort del lleó de Nemea.
Així, puc sintetitzar la meva opinió amb un incoherent símil: és com inventar que la Blancaneu, la dels set nans, s’uneix amb un nan abans de mossegar la poma enverinada i, després, es fa amiga de la bruixa que vol ser la més lletja del regne. Segueix sent una heroïna, però, ben barrejat, és un conte que no es troba bé, oi?
S’entén que la funció d’aquestes creacions és arribar al públic, no pas per explicar el que un dia els antics van compondre, sinó per obtenir beneficis enriquidors. Ara bé, és el públic qui demana arguments d’aquesta mena, farcits de batalles, escenes pujades de to, músculs, etc. Un públic que se sotmet a l’entreteniment i a l’oci, i no a la veracitat dels fets. I, per tant, és evident que aquests mateixos espectadors exigeixen la creació de déus o herois per destruir-los, de la mateixa manera que jo intento entendre-ho per condemnar-ho.
Des d’un punt de vista objectiu, nosaltres incitem els guionistes a caure en l’error. Ells, mentrestant, se’n riuen d’un públic que cada vegada és menys exigent, car és considerat ignorant, i aposten pels bíceps i per una història d’amor -anacrònica, com ja he dit. I clar que sí: les hores d’exercici físic a les que s’ha sotmès el protagonista són admirables; i ai!, l’amor… Permeteu-me pensar que els guionistes, malauradament, no han volgut consultar fonts clàssiques, com què va escriure’n el poeta romà Ovidi, per exemple. No sembla tan difícil evitar les macedònies i mantenir-se fidels i objectius. Siguem crítics: no tot s’hi val, i encara menys quan es tracta de modificar mites clàssics que no perden la jovenesa i la frescor. Aquesta indústria s’hauria de preguntar en quin lloc, entre la memòria i l’oblit, entre l’èxit i el fracàs, poden quedar les seves obres. Com a subjectes socials actius, hem d’intentar que ningú faci que la cultura clàssica desaparegui, que no sigui “l’ombra d’un somni”, que ningú talli el fil d’Ariadna, i llançar-la a les estrelles.
Dani Colom, estudiant de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona
Jàson i els argonautes, de Don Chaffey
FITXA TÈCNICA:
La idea original, la sinopsi i els efectes especials són obra de Ray Harryhausen. Tot i que es considera el millor treball de l’artista i el més rentable, Jàson i els Argonautes no van gaudir de massa èxit quan es va estrenar. En Harryhausen sempre es va entristir per no ser proposat candidat a l’Òscar als millors efectes especials pel magnífic enfrontament amb els set esquelets.
2n de Batxillerat de Grec i Llatí.
Èdip, el fill de la Fortuna de Pier Paolo Pasolini
Enllaç
FITXA TÈCNICA:
Títol original: Oedipus Rex (Edipo re)
Director i guionistes: Pier Paolo Pasolini i Luigi Scaccianoce
Any d’estrena: 1967
Durada: 99 minuts
Repartiment: Silvana Mangano, Franco Citti, Alida Valli, Carmelo Bene, Julian Beck, Luciano Bartoli, Francesco Leonetti, Ahmed Belhachmi, Giovanni Ivan Scratuglia, Giandomenico Davoli, Ninetto Davoli, Laura Betti, Pier Paolo Pasolini, Isabel Ruth
Pais d’origen: Itàlia i Marroc
Idioma original: Italià
Gènere: Drama
ARGUMENT:
Laios i Iocasta, reis de Tebes, descobreixen mitjançant un oracle que llur fill Èdip serà l’assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Així doncs, ordenen un esclau que es desfaci del nadó al mont Citeró. L’esclau, però, sent llàstima del nadó i decideix no matar-lo, sinó abandonar-lo. És aleshores que el recull un pastor de Corint que el duu al rei de Corint, que l’adopta com a fill seu.
Un bon dia Èdip descobreix mitjançant l’oracle d’Apol·lo l’horrible vaticini i se’n va de Corint. Durant el viatge troba en Laios al camí. Comencen a barallar-se, i finalment Èdip mata el rei Laios i els seus guàrdies. Quan arriba a Tebes, allibera la ciutat de l’esfinx, i obté el tron de la ciutat quan es casa amb Iocasta: aleshores s’acompleix l’oracle.
Temps després, per tal d’acabar amb una gran epidèmia a la ciutat, Èdip consulta l’endeví Tirèsias, que li confirma la causa d’aquesta epidèmia: l’assassinat de l’antic rei Laios. Un cop sabuda la veritat Iocasta se suïcida penjant-se al palau i Èdip es punxa els ulls per quedar-se cec. Finalment fuig de la ciutat.
TRÀILER:
[youtube]https://youtu.be/qcSwIU_pCYE[/youtube]
CRÍTICA:
Èdip rei és una cèlebre representació de la tragèdia grega pels sentiments de compassió, de terror, por i passió – representats com la catarsi – : Èdip , volent trobar el culpable de la seva desgràcia, de la seva veritable història va ser destinat a descobrir que ell mateix és el culpable per haver matat el seu pare i per haver-se casat amb la seva mare.
Durant la pel·lícula, em vaig adonar del problema de l’autoidentificació d’Èdip: perquè vol conèixer la veritat, costi el que costi, i en la seva recerca troba la relació amb els altres personatges: Jocasta mare seva i esposa; Creont cunyat seu i l’endeví Tirèsias, i el seu veritable pare, Laios, etc .
Amb Èdip igualment es reflecteix la impotència de l’ésser humà davant el seu destí (amb un desenllaç catastròfic), en què els seus sentiments, debilitats i defectes superen la raó, es dicta la superioritat indiscutible de Déu sobre l’ésser humà, és com un camí per complir la nostra missió a la vida. Vol reflectir la superioritat de Déu (que en la història no és només un) enfront dels homes, la manera en què regeix el món i ens demostra per què no s’ha de reptar ja que sempre ens superarà, planteja que la naturalesa farà complir les seves normes a qui no les compleix, tot i que desconegui la seva falta. A partir del caràcter ens podem adonar del respecte i la fe que el poble tenia envers els oracles i els déus.
La pel·lícula em va fer pensar que realment hi ha un destí immutable: una línia ja traçada per a les nostres vides. Això de “predestinar el destí” potser és possible, però la nostra mania com a éssers humans per desafiar nostre Déu no està permès. Aquesta tragèdia em deixa clar que ningú no pot escapar del seu destí, que a fi de comptes s’imposa a la raó humana i m’ha despertat la curiositat i l’interès per llegir la tragèdia en què es basa de Sòfocles.
Tenía dos objetivos: primero, hacer una especie de autobiografía completamente metafórica (y, por consiguiente mitificada); y segundo, confrontar el problema del psicoanálisis sobre el mito, pero en lugar de proyectar el mito sobre el psicoanálisis, reproyecté el psicoanálisis sobre el mito. Esta era la operación fundamental de Edipo…
José Luis Guarner, Pasolini. XXV Festival Int. de Cine San Sebastián, 1977.
Edipo Rey from cineculturalclub on Vimeo.
Rebeca Barroso
1r de Batxillerat
Grec
Hèrcules, de Pietro Francisci
FITXA TÈCNICA:
Nom original: Le fatiche di Ercole
Director i guionistes: Pietro Francisci, Ennio De Concini, Gaio Frattini i Age & Scarpelli
Any d’estrena: 1959
Durada:
Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Fabrizio Mioni
País d’origen: Itàlia i Espanya
Idioma original: Italià
Gènere: Pèplum
ARGUMENT:
La princesa Íole va en un carro tirat per uns cavalls desbocats. Hèrcules, que va de camí a la cort del rei Pèlias de Iolcos per instruir en l’ús de les armes al príncep Ífit, agafa un arbre i, posant-se davant, aconsegueix aturar-los. En agraïment, la noia li explica la història de l’arribada al poder del seu pare i el saqueig d’un dels més meravellosos tresors: el velló d’or. Alguns sospiten el que al final se sabrà: El rei Pèlias ha ocupat el tron fent servir el fratricidi. Hèrcules i la princesa se senten atrets mútuament, i es desenvolupa el romanç.
Una Sibil·la avisa el monarca que el seu poder serà posat en perill per un desconegut que, enlloc de portar dues sandàlies, en calci. En l’intent de matar un lleó per emular Hèrcules en les seves conquestes, parteix Ífit. L’heroi aconsegueix matar la fera i porta el cadàver del príncep mort a palau. El rei mana a Hèrcules de buscar Quiró per redimir-se. A punt de morir, Quiró parla a Hèrcules del velló d’or i li demana que es faci càrrec de Jàson, que l’ha tingut des que era un nen. Quan Jàson, nebot de Pèlias i legítim rei de Iolcos, arriba a la ciutat portant tan sols una sandàlia, l’usurpador s’espanta i dóna per bo l’encàrrec que es fa al recent vingut de recuperar el velló d’or, que es troba en la llunyania de la terra de la Còlquida.
Per poder arribar, Jàson i Hèrcules naveguen a bord de l’Argo, amb Ulisses i el seu pare Laertes, Argos, Càstor i Pòl·lux, el cantautor Orfeu, el metge Asclepi, entre d’altres. Després d’una tempesta en el mar, els Argonautes s’entretenen en un exuberant jardí juntament amb les amazones, governades per la reina Antea. Jàson s’enamora d’ella però més tard descobreixen que les amazones tenen l’objectiu de matar-los mentre dormin i fugen per la nit amb l’Argos. A les costes de la Còlquida, els Argonautes lluiten amb uns homes-mico mentre que Jàson aconsegueix matar un drac i recuperar el velló d’or.
Més tard, se celebra la tornada dels herois. Pèlias i el seu ajudant Euristeu es neguen a la petició de Jàson i roben el velló. Durant la batalla final, Hèrcules aconsegueix derrotar la infanteria del monarca fent malbé el pòrtic del palau. Finalment, Pèlias es mata amb verí i l’heroi ocupa el tron. Hèrcules i la princesa reprenen el seu romanç.
TRÀILER:
CRÍTICA:
Hèrcules és una pel·lícula de tema mitològic-fantàstic que es considera l’inici del subgènere del pèplum. Es base en la participació d’Hèrcules en el Viatge dels Argonautes segons explica les Argonàuticas, de l’autor grec Apol·loni de Rodes. Encara així, la història difereix molt entre la pel·lícula i el poema. Aquesta producció va llançar a la fama a l’aixecador de pesas Steve Reeves, qui ha quedat com a heroi del pèplum per antonomàsia. Tan Reeves com Koscina, l’amor d’Hèrcules en la pel·lícula, tornarien a interpretar els papers principals en la continuació: Hèrcules encadenat. A més a més, es poden observar moltes diferències entre els personatges de les històries tradicionals i les corresponents de la pel·lícula. Per exemple:
– Amazones: El desenvolupament d’aquest passatge de la pel·lícula és completament diferent de la tradició clàssica; en ella, la reina de les Amazones que apareix en les aventures d’Hèrcules és Hipòlita, mentre que en el film és Antea. Quan els viatgers escapen amb l’Argos, les Amazones els criden des de la riba. En canvi, Hèrcules mana a Orfeu que canti i la resta que l’acompanyi per apagar el cor de les dones; en la tradició antiga, el músic fa servir la veu i la lira per apagar la veu de les sirenes.
– Euristeu: En la tradició clàssica, és cosí d’Hèrcules i rei de l’Argòlida; en la pel·lícula és el còmplice del rei Pèlias.
– Hèrcules: En l’àmbit clàssic, els dotze treballs van ser encarregats per Euristeu, a petició de la Sibil·la de Delfos, per purgar l’heroi d’haver matat els seus fills durant un atac de bogeria provocat de la dea Hera. En la pel·lícula, aquests treballs es limiten a dos: matar el Lleó de Nemea i el Toro de Creta, i són realitzats per Hèrcules de manera espontània i voluntària. En la tradició clàssica, Hèrcules abandona l’expedició en perdre el seu protegit i eròman Hilas; en el film, el protegit és Ulisses. Hèrcules renuncia a la seva condició immortal per estar a la mateixa alçada que els seus companys. La participació d’Hèrcules en el poema és molt anecdòtica, però en la pel·lícula té un gran pes.
– Íole: En la tradició clàssica, és filla d’Èurit, rei d’Ecàlia; en la pel·lícula, és filla de Pèlias i per tant germana d’Ífit i cosina de Jàson.
– Quiró: En la tradició clàssica, és un centaure el qual Hèrcules acaba matant per accident amb una fletxa coberta de verí. En la pel·lícula, Quiró és un home i no és mort per l’heroi.
–Ulisses: No va ser mai un Argonauta, sinó el seu pare Laertes, rei d’Ítaca.
Deixant de banda tot l’anterior, comentaré la producció del film. Per als escenaris d’Hèrcules es van aprofitar els de Ulisses, pel·lícula de 1954 dirigida per Mario Camerini, amb Kirk Douglas com a protagonista. Aquesta pel·lícula va ser la primera filmada a Itàlia amb el sistema francès Dyaliscope per pantalla panoràmica. Per la factura general, es pot dir que és una producció de baix pressupost. Steve Reeves era un consumat genet i, per això, les escenes d’acrobàcies a cavall són seves. El productor Joseph E. Levine (1905-1987) va adquirir els drets de distribució de la pel·lícula als Estats Units i la va fer projectar en moltes sales (en 175 tan sols en l’àrea de Nova York); va ser un gran èxit en taquilla. Levine va portar a terme una campanya de saturació amb més de 600 anuncis visuals i una inversió de 120.000 dòlars de l’època, procediment llavors un tan novedós que s’ha convertit en quelcom habitual en els nostres dies.
Segons comentava Steve Reeves, les cadenes de la pel·lícula eren de fusta, però que van ser pintades perquè semblés metall. Es va contenir amb els seus moviments quan es balancejava per no fer mal als actors que interpretaven els enemics d’Hèrcules. Això va molestar el director, qui va donar instruccions a Reeves perquè colpejarà tan fort com pugués. Quan Reeves va contestar que no els volia fer cap mal, el director va exclamar: !”Si ellos no se lastiman, entonces no se les paga!”.
Tot i que hi ha certes diferències entre aquesta i el mite clàssic, des del meu punt de vista crec que està força ben elaborada. Els decorats, a càrrec de Mario Serandrei, i el vestuari, de Giulio Coltellacci, estan molt ben aconseguits. Per altra banda, dintre de l’àmbit bèl·lic, els combats són bastant realistes. Tenint en compte l’època en què es va estrenar, va ser tota una innovació. Recomano aquest film a tots aquells a qui els agradi el cinema aventurer i històric.
Sara Bernad
2n de Batxillerat de Llatí.
Persey Jackson y el mar de los monstruos
TÍTOL ORIGINAL: Percy Jackson and the sea of monsters
DIRECCIÓ: Thor Freudenthal
ANY D’ESTRENA: 2013
DURADA: 106 min
PRODUCCIÓ: Chris Columbus
PAÍS D’ORIGEN: Estats Units
IDIOMA D’ORIGEN: Anglès
GUIÓ: Scott Alexander / Larry Karaszewsk
FOTOGRAFIA: Shelly Johnson
REPARTIMENT
Logan Lerman (Percy Jackson)
Alexandra Daddario (Annabeth Chase)
Douglas Smith (Tyson)
Brandon T. Jackson (Grover Underwood)
Jake Abel (Luke Castellan)
Leven Rambin (Clarisse LaRue)
GÈNERE: Ciència ficció
TRÀILER
SINOPSI
Al món mitològic dels semidéus apareix un nou perill: el mur invisible que protegia el campament dels mestissos ha desaparegut, i ara estan tots a la mercè de les bèsties infernals que vaguen pels voltants. Per recuperar aquest mur protector, els protagonistes hauran d’anar a buscar el velló d’or, el mític teixit que pot curar qualsevol ferida, per curar l’arbre del qual surt el mur protector. A més, s’hauran d’enfrontar a un grup de semidéus rebels que volen prendre el poder de l’Olimp per la força i amb l’ajut d’un antic i poderós poder.
CRÍTICA
És una bona pel·lícula, i, tot i que sempre es diu que la segona sempre és pitjor que la primera, no és el cas. Crec que aquesta té més sentit, i, en aquesta ocasió, els referents clàssics són millors. Per exemple, Hermes és el director de l’empresa de missatgeria UPS, que envia paquets a tot el món de manera màgica. Em va encantar aquest detall, tot i que segur que els d’aquesta empresa deuen haver-hi sucat, i molt.
Tot i que la primea està força bé, és massa simple pel meu gust, i, per tant, crec que, si seguim aquesta progressió, la tercera serà magnífica. Val a dir que, si no podeu esperar, podeu llegir la saga de llibres que ha inpirat les pel·lícules.
Hèrcules a Nova York
FITXA TÈCNICA:
NOM ORIGINAL: Hèrcules a Nova York
GÈNERE: Fantasia
PAÍS D’ORIGEN: Estats Units
DURADA: 91 Minuts
ANY D’ESTRENA: 1970
DIRECTOR I GUIONISTES: Arthur Allan Seidelman i Aubrey Wisberg
REPARTIMENT: Arnold Schwarzenegger, Arnold Stang, Taina Elg, James Karen, Deborah Loomis, Ernest Greus
IDIOMA ORIGINAL: Anglès
ARGUMENT:
A Hèrcules li avorreix la seva vida a l’Olimp i demana a Zeus, el seu pare, que li deixi passar unes vacances a la Terra. Zeus es nega, però un accident el fa acabar a Nova York. La seva inexperiència amb la civilització i la seva arrogància li causen molts problemes, fins que la filla d’un professor l’ajuda a adaptar-se. El problema és que comença a agradar-la vida entre els mortals i desitja quedar-se més temps, fins i tot quan el seu pare envia a Nèmesi a castigar.
TRÀILER:
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=X9qAR-Jnbug[/youtube]
CRÍTICA:
Encara vuit anys abans, 1962 , ja havia treballat en un episodi de ” El Show de Merv Griffin “, aquesta pel·lícula es pot considerar com el debut d’Arnold Schwarzenegger a la gran pantalla.I això és tot , perquè qualsevol altre comentari que es pugui fer sobre aquesta producció no té pràcticament interès.
La raó és que ” Hèrcules a Nova York” és una absoluta bestiesa de metratge, on un jove Schwarzenegger es limita a passejar la seva musculatura per diversos escenaris.
A la història cal sumar un guió que recull diàlegs a qual més ximple i que amb prou feines posa en boca d’Arnold alguna frase.
A aquest despropòsit cal sumar el fort accent austríac que aleshores es gastava aquest home i que va desembocar en el doblatge de la seva veu.
Atenea y Afrodita de Harold López
FITXA TÈCNICA
Nom original: Atenea y Afrodita
Director i guionistes: Harold López Garroz
Any d’estrena: 2005
Durada: 15:17min.
Repartiment: Eliana López és Atenea, Mariana Carles és Afrodita, Edgar Ramírez és el xicot, Alicia Plaza és la mare, Carlos Olivier és el pare, Anabella Otero “Bélica” és la cantant del bar i Melisa Rauseo és l’amiga del mòbil (veu)
País d’origen: Espanya
Idioma original: Espanyol
Gènere: Drama
ARGUMENT
Aquest curtmetratge tracta sobre una noia, Atena, que la parella la deixa ja que no volien el mateix i un dia mentre està connectada al correu electrònic rep un missatge d’una noia que es fa dir amb el nom d’Afrodita el qual té el propòsit d’ajudar-la a superar la ruptura amb el seu xicot.
TRÀILER
[youtube]http://youtu.be/r-sIfgz46VA[/youtube]
CRÍTICA
A aquest curtmetratge hi surten dos personatges de la mitologia grega: Atena, deessa de la saviesa i l’artesania, i Afrodita, deessa de l’amor i la bellesa. Podem veure com Afrodita aconsegueix tornar a juntar a la parella i amb aquest fet el curtmetratge dóna honor als seus conceptes com a deessa de l’amor i la bellesa.
Atenea y Afrodita from Harold López Garroz on Vimeo.
Eliana López, Atena, va guanyar el premi a la millor actriu.
Encara que tothom pugui tenir la seva opinió, aquest curt m’ha agradat ja que encara que no parlin gaire expressen tot el que volen expressar i a més utilitzant la nova tecnologia com és el correu electrònic per comunicar-se, a part de que et deixa amb ganes de saber com continua la història. Què en penseu vosaltres? Us agradaria saber el final d’aquest curt? Creieu que representen bé aquests personatges de la mitologia grega?
Clàudia Cazaux Cuberas
1r Batx. Grec i Llatí
Furia de Titanes, de Desmond Davis
FITXA TÈCNICA:
Nom original: Clash of the Titans
Director i guionistes: Desmond Davis i Beverley Cross
Any d’estrena: 1981
Durada: 118 min.
Repartiment: Laurence Olivier, Harry Hamlin, Maggie Smith, Ursula Andress, Claire Bloom, Flora Robson i Burgess Meredith.
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Aventures
ARGUMENT:
El rei Acrisi d’Argos (Donald Houston), tanca la seva filla Dànae (Vida Taylor) per allunyar-la dels homes mortals i captenir-se del compliment de la profecia segons la qual ell moriria si Dànae arribava a tenir un fill. Estant empresonada, el dèu Zeus (Laurence Olivier), es converteix en pluja d’or, deixant embarassada la noia. En descobrir el rei aquest fet, Acrisi expulsa la seva filla i el recent nascut Perseu tancant-los en una caixa de fusta per després llençar-los al mar, amb l’esperança de matar-los i evitar el seu destí. En retribució, Zeus no tan sols mata Acrisi, sinó que ordena al déu del mar Posidó que alliberi el monstre marí conegut com el Kraken perquè destrueixi la ciutat d’Argos, acomplint-se la profecia. Mentrestant, Dànae i Perseu floten segurs fins arribar a l’illa de Sèrifos.
Calibos (Neil McCarthy), fill de la dea del mar Tetis (Maggie Smith), és un home ben semblant que està destinat a casar-se amb la princesa Andròmeda (Judi Bowker), la filla de la reina Cassiopea (Sián Phillips) i heretar la rica ciutat de Joppa. Però el cruel i destructiu Calibos ha caçat i destruït tota cosa vivent que rodejava els “Pous de la Lluna”, incloent la seva manada de cavalls alats (menys Pegàs). Com a càstig per aquesta i moltes altres transgressions, Zeus el transforma en un sàtir, criatura que és posteriorment desterrada i condemnada a viure com un estrany en els pantans.
Tetis, furiosa pel destí del seu fill, exclama que si Calibos no es casa amb Andròmeda, no ho farà cap home. Com part de la seva venjança, la dea transporta Perseu (Harry Hamlin) des de Sèrifos fins a Joppa. Allà fa amistat amb el dramaturg i erudit Ammon (Burgess Meredith) i li explica la greu situació de la princesa: ella no es pot casar amb el seu pretendent fins que aquest no resolgui una endevinalla, i qui no la contesta correctament és cremat a la foguera. Equipat amb regals dels déus (una espasa, un escut i un casc que el torna invisible), Perseu captura Pegàs i segueix l’esperit d’Andròmeda que surt a la nit per rebre una nova endevinalla de part de Calibos. Coneixent la resposta, Perseu és casi assassinat però aconsegueix escapar, perdent el casc en el combat. L’heroi apareix a la següent cerimònia com a nou pretendent i aconsegueix resoldre l’endevinalla correctament mostrant la mà tallada de Calibos (un anell d’or amb dues perles) guanyant el dret de casar-se amb la princesa. En el temple de Tetis, Calibos suplica a la seva mare que es vengi de Perseu, però ella li respon que el protector de l’heroi és Zeus, però que sí pot venjar-se de la ciutat de Joppa.
En la cerimònia, Cassiopea s’atreveix a dir davant d’una estàtua de la dea del mar que la bellesa de la seva filla és superior a qualsevol deessa, inclosa ella. Llavors el cap de l’estàtua de la dea cau al terra i cobra vida, afirmant que Andròmeda sigui sacrificada verge dintre de trenta dies com a ofrena al monstre marí Kraken o la ciutat de Joppa serà destruïda. Perseu llavors busca la manera de matar el monstre però Pegàs és capturat per Calibos i els seus homes. Zeus demana a Atena (Susan Fleetwood) que li doni el seu mussol Bubo com a substitut del seu casc. Indignada, ordena a Hefest (Pat Roach) que li faci una rèplica del seu animal. El mussol guia a l’heroi fins arribar a les Bruixes de l’Estígia, tres dones cegues (Flora Robson, Anna Manahan i Freda Jackson). Aquestes li diuen que l’única manera d’acabar amb el Kraken és matant un altre monstre, la gorgòna Medusa, que fou castigada per Afrodita (Ursula Andress), utilitzant el poder de la seva mirada que podia convertir en pedra tot aquell que la mirava. Més tard arriben al santuari on viu i s’enfronten a Dioskil, gos guardià bicèfal de Medusa. Perseu aconsegueix decapitar el monstre amb l’ajut del seu escut. L’heroi demana al mussol que trobi Pegàs. Una vegada trobat, Perseu es dirigeix a Joppa, on es troba Andròmeda encadenada per ser devorada pel monstre. En un intent d’acabar amb aquest, Perseu és derribat i cau a l’aigua amb el cap de Medusa. En Bubo el recupera i l’heroi ensenya el cap de la gòrgona al monstre marí, que finalment és convertit en pedra.
Al final, els déus discuteixen el resultat de l’aventura. Zeus prohibeix que es prengui venjança contra ells i finalitza amb aquestes paraules: “Perseo y Andrómeda vivirán felices y juntos, tendrán hijos sanos y hermosos a los que educarán sabiamente. Y para perpetuar la proeza de su valor, ordeno que de ahora en adelante él ocupe un lugar prominente entre las estrellas y constelaciones…”
TRÀILER:
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=hBB5L8t-0Co[/youtube]
CRÍTICA:
Entre els personatges mitològics destaca Pegàs, el cavall alat amb el qual Perseu recorre el cel amb el seu escut i espasa, regal dels déus. En el llac Estígia coneix Caront, el barquer que porta els morts a l’Inframón i que el condueix fins al lloc on viu la gòrgona.
[youtube]https://youtu.be/sKsOpYkwqbQ[/youtube]
L’animació està a càrrec de Ray Harryhausen, el qual va fer en aquesta pel·lícula el seu últim treball. La història mostra l’idea que es tenia en l’Antiga Grècia de com els déus de l’Olimp manipulaven el món dels humans com ells volien. El remake d’aquest film es va estrenar en març de 2010. Està dirigida per Louis Leterrier i protagonitzada per Sam Worthington, Liam Neeson i Ralph Fiennes. Des del meu punt de vista, crec que és una pel·lícula força fidel al mite, tret d’alguna invenció per part del director, com per exemple el gos bicèfal Dioskil, Calibos o els escorpins gegants.
Sara Bernad
2n de Batxillerat de Llatí i Grec.
Clash of the Titans, de Louis Leterrier
[youtube]http://youtu.be/Rr_osICpsQs[/youtube]
2n de Batxillerat de Grec i Llatí.