Arxiu de la categoria: 3er d’ESO

3.2. L’Actitud reductiva i desvaloritzadora del missatge profètic

Publicat el per
Respon

Si llegim els grans textos sagrats, veiem que el rebuig als profetes ha estat una constant invariable durant tota la història profètica de la humanitat. Sempre que sorgia un profeta d’entre els membres d’una comunitat hi havia un grup de persones, normalment les més poderoses, que exercien una pressió per intentar desmentir el missatge que els hi portava. Aquesta pressió es traduia en burles i coaccions de tota mena, i fins i tot l’arribaven a matar. I si analitzem el diferents casos que s’hi esmenten veiem que, per tal de desmentir-lo, utilitzaven diferents estratègies: per exemple, reduien el profeta a un simple posseït, o algú que s’havia inventat una mentida per aconseguir poder, o bé treien valor al seu missatge titllant-lo de simples llegendes antigues. I si el profeta els hi presentava un signe diví per demostrar l’autenticitat del seu missatge, com per exemple en el cas de Moisès quan va convertir el seu bastó en una serp, reduien el signe a simples trucs de màgia. L’actitud reductiva i desvaloritzadora, que s’expressava en frases del tipus “això no és sino…”, “això no és més que…”, etc., era aixi la forma com el petit grup de poderosos dins la comunitat rebutjava al missatger que els hi havia estat enviat.

Simbolisme del mite de la caverna de Plató

Publicat el per

 

Abans de res, recordem el mite:

En la foscor del fons d’una caverna apareixen uns presoners encadenats pels peus i pel coll en una posició que només els hi permet mirar endavant. Aquesta immovilitat els impedeix girar-se i veure que darrera seu hi ha un mur, darrera del qual passen persones transportant objectes, i més enllà un foc, la llum del qual projecta les ombres d’aquestes persones i dels objectes a la paret que els presoners tenen davant i que prenen per figures reals sense adonar-se de la il·lusió. Els habitants de la caverna viuen així, ignorants de la seva situació real i de la seva condició de presoners. Es fan especialistes en les ombres, les enumeren i prediuen l’ordre en què aniran apareixent a la paret, i els qui sobresurten en aquesta habilitat reben els honors dels demés. Plató es planteja, però, què passaria si un dia un d’ells aconseguís alliberar-se i sortir de la caverna i, després de veure el món exterior, tornés per explicar-ho a la resta i animar-los a alliberar-se també. Segurament, diu, la reacció dels presoners seria de burlar-se i d’intentar matar a aquell que volgués treure’ls del seu estat.

El món fenomènic, la presó de l’ànima:

Els presoners viuen en la confusió o il·lusió de veure com a real allò que és només una ombra o reflexe de l’autèntica realitat. Viuen en aquest estat d’ignorància i despreocupació sobre l’existència d’un món més real que el que perceben amb els sentits. Es contenten amb el seu reduït món de foscor, i en fer-se especialistes en les ombres dediquen les seves capacitats a una ciència fonamentada en una il·lusió. S’esforcen, per tant, en dominar una ciència efímera estimulats pel premi dels honors que reben si tenen èxit. Degut a la falta de llum, no poden veure l’engany en el qual viuen. Es troben, per tant, velats.

L’absència de llum no permet que els presoners vegin la trampa del món en què viuen, i fa que dediquin els seus esforços i el seu ingeni a una activitat mancada de valor real. Plató retrata així, de forma al·legòrica, la situació de l’home mundà afanat exclusivament en els afers mundans i sense cap referència o al·lusió a l’àmbit transcendent, i diu que tot i que pot ser de ment aguda i sagaç, fonamentalment està deslligat de la veritat.

Els missatgers del món Real:

Els presoners no tenen cap possibilitat de conèixer la veritat, excepte si un d’ells aconsegueix deslligar-se i iniciar el camí d’ascensió cap al món real. Només quan un d’ells s’escapa i torna per explicar-ho, els demés poden començar a sospitar de la ficció en la que viuen i iniciar també el procés d’alliberament. El presoner que s’allibera i que torna per guiar als demés és segons Plató l’autèntic filòsof, i cal recordar que aquest concepte no equival al concepte de filòsof actual, referit a un plà purament mental o intel·lectual, sino que per Plató el concepte incloïa també el que avuí podriem anomenar coneixement gnòstic, és a dir, coneixement obtingut no només a partir de la reflexió sino també de l’experiència interior, i per això Plató ha estat etiquetat sovint de pensador místic.

Podem establir un paral·lelisme entre aquesta figura del filòsof, que ha vist l’exterior de la caverna i és coneixedor del món Real, i els missatgers de totes les religions que han tingut accés a un coneixement de la Realitat, el qual se’ls ha donat a través del que es coneix com a revel·lació profètica. En les llengües semítiques el concepte de profeta el trobem expressat amb termes que denoten també conceptes com ‘noticia’, ‘anunciar’, ‘donar a conèixer’, ‘informar’, ‘fer saber’, ‘revelar’, etc. Per tant, el concepte té a veure amb el fet d’informar o donar a conèixer quelcom. El Profeta és així el que informa o dóna noticies d’un àmbit de la realitat ocult  a la resta de persones de la comunitat on transmet el missatge. És algú que ha tingut una experiència o un contacte directe amb l’esfera de la Realitat divina.

És a dir, sense missatgers del Real ningú pot conèixer a Déu i les arrels teomòrfiques de l’ésser humà. Els demés presoners equivalen així a la resta de persones que reben el missatge diví a través d’un profeta particular o, en temps posteriors, a través dels sants o mestres espirituals, considerats els hereus dels profetes, i, o bé l’accepten, o bé el rebutjen. Els qui l’accepten s’escapen també del món d’ignorància en què viu la resta i poden arribar a assolir el grau de la gnosis.

Ara bé, en el fons de la caverna no hi ha llum per veure l’engany, i els presoners, per tant, per alliberar-se han de fer un primer acte de fe: confiar en allò que els hi diu el missatger, és a dir, en que és veritat que hi ha un món exterior a la caverna. El missatger és qui indica el camí d’alliberament, perquè ell ja l’ha fet i ha tornat per a guiar els demés. És només a partir d’aquest acte de confiança inicial en l’enviat que els presoners poden començar el camí d’ascenció, equivalent a la búsqueda espiritual que tot peregrí emprèn, i que no és una búsqueda a cegues, sino una d’orientada per la revel·lació inicial que indica la direcció en la qual buscar.

El rebuig dels presoners o l’actitud reductiva:

Els presoners de la caverna que desmenteixen al missatger equivalen als incrèduls que desmenteixen la realitat divina amb tota classe d’arguments. Aquesta actitud, però, expressa una falta de confiança en tots aquests milers de testimonis que parlen desde l’experiència directa i no desde la simple hipòtesi.

Plató explica que els presoners de la caverna es burlarien i intentarien matar a qui intentés mostrar-los la irrealitat de les ombres i deslligar-los per tal d’iniciar l’ascensió al món real. Diu que un dels motius de no abandonar el món d’ombres per part dels habitants de la caverna és que, si admeten que l’advertidor té raó i que hi ha un món real més enllà de la foscor de la caverna, han de reconèixer també que la seva ciència ha estat només sobre ombres, i per tant perden tot el prestigi, poder i honors que tenien. L’orgull i la subjecció a les passions, porta als presoners a rebutjar qualsevol canvi que els impedeixi seguir disfrutant d’uns privilegis que han guanyat a costa de destinar les seves capacitats a una ciència efímera. Renunciar a la vida anterior és un sacrifici que pocs estan disposats a fer. L’orgull i la por a perdre les coses materials es converteixen així en un fort obstacle en el camí cap a la saviesa.

L’alliberament o la confiança en el missatger:

En el fons de la caverna no hi ha llum per veure l’engany, i els presoners, per tant, han de fer un primer acte de fe si volen alliberar-se: confiar en allò que els hi diu el missatger, és a dir, en que és veritat que hi ha un món exterior a la caverna. Per això es diu també que els més injustos amb sí mateixos són aquells que no creuen en els signes divins que els missatgers els mostren, ja que aquest rebuig o burla els manté en l’empresonament al món il·lusori.

 

Activitats per a la U.3.

Publicat el per

  1. Amb els companys de taula feu un grup de reflexió i escriviu els motius pels quals creieu que no es compleixen els drets humans.
  2. Què vol dir que la creença és una actitud humana fonamental?
  3. Per què diem que tant el creient com el no-creient estan ‘lligats’ a una creença o fan un ‘acte de fe’?
  4. Escriu les tres paraules, corresponents a les tres religions monoteistes, que tenen el doble significat ‘Fe / Confiança’.
  5. Quina relació hi ha entre la Fe i la Confiança?
  6. En la definició moderna de Fe hi apareix la idea de confiar?
  7. Perquè és important confiar en els Profetes?
  8. Què implica que els Profetes fossin persones de la màxima confiança?
  9. La Fe és innata en els éssers humans?
  10. Quins són els dos camins per a desenvolupar o enfortir la Fe?
  11. En què consisteix la dimensió operativa de la creença?
  12. Com pot ajudar la raó alhora d’enfortir la Fe?
  13. Què els hi passava als profetes quan transmetien el missatge a la seva comunitat?
  14. Qui i com intentava desvaloritzar als profetes i el seu missatge?
  15. Amb quin tipus de frases s’expressava aquesta actitud?
  16. Explica la relació que hi ha entre el mite de la caverna de Plató i l’actitud reductiva i desvaloritzadora amb la qual els profetes i el seu missatge eren negats.

 

La raó com a instrument

Publicat el per

Una de les principals funcions de l’intel·ligència és la de distingir entre allò real i allò il·lusori. Però si l’intel·ligència es troba sota el domini de l’egoïsme, de les passions negatives, aleshores es converteix en un vel que amaga el fonament injust de les pròpies accions. La raó és així un instrument, i com a tal pot utilitzar-se al servei de causes nobles o bé per a satisfer interessos i desitjos egoïstes.

Imaginem una situació per a entendre-ho millor: un mafiós es proposa extorsionar els comerciants de tot un barri, i a partir d’aquest mal propòsit inicial comença a utilitzar la seva raó per tal d’elaborar estratègies que el portin a assolir el seu pla delinqüent. En aquest exemple veiem un us de la raó parcial, ja que la capacitat de raonar està al servei d’un propòsit injust i està desconectada de la veritat. És, en llenguatge simbòlic, ‘una branca tallada del cep’. O podem imaginar un advocat que defensa aquest mafiós en cas de que sigui atrapat per la justicia; un advocat així està utilitzant tots els seus anys d’estudi a la universitat, la seva experiència i la seva capacitat de raonar al servei d’una causa injusta. En sentit contrari, un advocat que defensi causes justes estarà utilitzant la seva raó per fer valer la justicia per damunt de la injusticia.

Amb aquests i molts d’altres exemples podem entendre, per tant, que l’us de la raó s’ha de fonamentar sempre sobre la justicia, la veritat i els drets humans, i mai sobre interessos o desitjos parcials i egoïstes. D’aquesta manera, la intel·ligència acompleix el seu objectiu i raó de ser, deixant de ser parcial i interessada per a esdevenir universal.

 

Ciència vs. cientificisme

Publicat el per

 

En l’actualitat veiem un debat sobre el paper de la ciència i la seva relació amb altres disciplines. Per aportar llum en aquest debat és necessari anar als origens i veure quin era el paper original de les ciències.

L’ésser humà ha sentit desde sempre la necessitat de trobar les causes dels fenòmens que es produien al seu voltant, ja que coneixent-les podria modificar el curs dels esdeveniments. A partir d’aquest legítim anhel originari el coneixement va anar avançant elaborant teories explicatives a partir de l’experiència observable i l’experimentació, fins a formar el cos del que avuí coneixem com a ciències naturals. Aquestes es basen en un tipus d’observació que posa en relació diversos fets, és a dir, fan afirmacions del tipus: sempre que es dóna x aleshores es dóna y. D’aquí es formula la teoria o hipòtesis de que x és la causa de y. Aquesta teoria “funciona” o “encaixa” fins que, o bé surt un cas en que no es compleix aquesta relació, o bé es troba un altre factor z que també es dóna sempre que es dóna y, i aleshores x deixa de considerar-se l’única causa i s’ha de formular una nova hipòtesis.

La ciència genuïna, per tant, es limita a dir quines relacions hi ha entre les coses, o més ben dit, quines correlacions, i aquest coneixement permet fer prediccions i millorar la vida dels humans amb els anomenats “avenços” científics. Primitivament, els avenços eran tan senzills com descobrir les causes del foc i utilitzar aquest coneixement per calentar-se i cuinar. Més endavant la ciència va evolucionar; per exemple, moltes observacions de científics pioners van portar a elaborar les modernes teories de l’aerodinàmica, i basant-se en aquest model predictiu es van construir avions que permeten desplaçar-se a distàncies abans impensables en un curt espai de temps. Aquest és el paper útil i positiu de la ciència: millorar les condicions materials dels humans, i està basat en una concepció mecanicista del món, que situa la causa dels aconteixements en el passat.

Ara bé, la ciència natural té uns mitjans de mesura que li permeten medir només un determinat àmbit de la realitat, com és el dels fets materials, és a dir, la cara externa dels aconteixements. La ciència no pot mesurar altres factors que no siguin medibles amb els seus instruments. Si hi ha un altre factor, com una intencionalitat o sentit en el món, la ciència no pot medir-ho, com tampoc pot medir la creença o altres qüestions d’ordre espiritual. Si ho fa, cau en un reduccionisme ontològic consistent en voler explicar causalment les propietats d’un ordre superior a partir de les d’un ordre inferior.

L’home primitiu, però, apart de voler descobrir les causes de les coses per viure millor, també es preguntava per les grans qüestions fonamentals, com el sentit de la vida i de la mort, i va trobar la resposta en l’àmbit mitològic. Els mites li responien allò que no podia respondre amb la simple raó. Aquest pensament mitològic va anar enriquint-se amb múltiples aportacions i va formar el cos del que avuí coneixem com les ciències filosòfiques i de l’esperit. Així, mentre que el model mecanicista de les ciències naturals buscava la causa d’un aconteixement en el passat i feia més fàcil la vida quotidiana, aquest altre tipus de ciències la buscaben en el futur, és a dir, es basaven en el model finalista, que donava un sentit a les qüestions fonamentals, com les grans preguntes relacionades amb la mort i el més enllà.

El model mecanicista és adecuat per la vida quotidiana i funciona bé com a model explicatiu de les ciències naturals, però quan surt del seu propi límit i es vol imposar com a model absolut es converteix en un obstacle per al coneixement. I en no tenir un mètode adecuat per a investigar àrees del coneixement que queden fora de la seva demarcació acaba desmentint allò que no entén. La dimensió espiritual queda així fora del seu àmbit, i per això la descreença s’agafa a la ciència natural per negar qualsevol dimensió espiritual en el Cosmos.

El discurs científic que envaeix altres àrees del coneixement relacionades amb l’espiritualitat i les intenta reduir a explicacions purament científiques, s’allunya de la ciència i esdevé cientificisme. A la base d’aquest hi ha sempre el discurs de científics que atravessen fronteres amb disciplines humanistes complexes creient que la seva autoritat en un camp y la reducció simplista del que envaeixen serveix per explicar qualsevol cosa. Com apunta el científic i metge gallec Javier Peteiro, és aquest discurs és el que porta a considerar la Ciència sagrada, i a jutjar qualsevol crítica als científics com a retrògada. La ciència entesa així s’ha convertit en la nova fe atea, que omple el buit de la manca de creences.

El neodarwinisme com a exemple de materialisme científic

Publicat el per

El Neo Darwinisme com a exemple de materialisme científic

Segons la ciència, la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin es considera científica perquè es basa en la observació d’uns fets. Però el discurs del neodarwinisme actual va més enllà de la simple constatació d’uns fets, i utilitza la teoria de Darwin per negar i desvaloritzar la creença religiosa. Si mirem un programa sobre Darwin elaborat pel moviment neodarwinista, probablement veurem que acaba concloent que Déu no existeix; és a dir, més que limitar-se a constatar uns fets pretén imposar una creença, en aquest cas la de l’ateisme, basant-se en suposades proves científiques. El neodarwinisme és, per tant, una expressió del moviment anomenat cientificisme, també conegut com a materialisme cientific, que es basa en una visió materialista que redueix tota dimensió espiritual i de sentit del món a quelcom purament material i mancat de cap sentit trascendent.

L’enfoc de la religió no nega directament la teoria de Darwin, però sí que convida a un anàlisi de determinats factors que la teoria deixa sense explicar, i que sí que poden explicar-se en canvi desde una perspectiva religiosa. Darwin va observar uns fets: per exemple que les girafes que sobrevivien eren les que tenien el coll més llarg i podien arribar, per tant, als fruits dels arbres més alts i així sobreviure en èpoques de sequera; quan es reproduïen, les noves girafes que neixien ja ho feien amb el coll més llarg, perpetuant-se així la nova característica. D’aquí surt la teoria de les espècies, però aquesta teoria deixa sense explicar alguns fets impotants.

Per exemple, la teoria de Darwin no explica l’element atzar, el qual fa que un bon dia es produeixi una mutació genètica i que una girafa surti amb el coll una mica més llarg, mutació que passarà a la seva descendència. No explica tampoc perquè d’entre totes les espècies de primats només una va evolucionar; si, com postula el materialisme científic, tot és fruit de la casualitat, hauria d’haver passat ja que alguna altre espècie de primats hagués sofert una mutació genètica a l’atzar que li permetés evolucionar cap a l’estat humà, però això no ha passat en el curs de milions d’anys d’evolució. Perquè? L’atzar és així un element irracional que la teoria de Darwin no controla ni explica, però que en canvi és utilitzat amb convicció pels representants del neodarwinisme per fer afirmacions categòriques en contra de la fe religiosa.

Es pot concloure que tant la fe com l’ateisme es basen, en última instància, en un element irracional.  La diferència és que la religió ja diu d’entrada que és una qüestió de fe, de creure o no creure, i que aquesta fe es pot reforçar en tot cas amb l’us de la raó. El cientificisme, que és un mal us de la ciència genuïna, en canvi, vol fer passar fe (atea) per ciència, i aporta suposades proves científiques, basades, com hem vist, en un element irracional no controlable ni mesurable. Diu que té proves que demostren que no hi ha Déu, però no les tenen, no es basen sino en una hipòtesi que no explica una sèrie de fets, com l’atzar, i que no pot provar si darrera d’aquest suposat atzar responsable de l’evolució hi ha la voluntat divina o no. L’atzar és així una premisa irracional que el neodarwinisme assumeix sense qüestionar-la, i a partir d’ella elabora la seva teoria. Per això es diu que el neodarwinisme substitueix el Déu Únic pel ‘déu atzar’.

 

Activitats per a la U.4.

Publicat el per

1. Perquè diem que la raó és un instrument?

2. Relaciona la frase “Una branca tallada del cep” amb aquest tema de la raó com a instrument.

3. Explica com avança la ciència.

4. Explica quina és la funció de la ciència.

5. Explica què és la concepció mecanicista del món.

Perquè és necessari estudiar els textos sagrats

Publicat el per

 

Totes les religions tenen llibres sagrats a l’origen, considerats d’inspiració o revelació Divina, que han estat donats a la humanitat a través dels profetes. Recordem-los breument seguint l’ordre cronològic en què han anat apareixent les religions: de l’hinduisme, considerada la primera gran religió de la humanitat, destaquen els Vedes i el Bhagavad Gita; del budisme el Dhammapada i el Llibre tibetà dels morts (Bardo Thodol); del judaisme la Torà, que són els cinc primers llibres de la Bíblia en què s’explica la història del poble de Déu desde la creació fins a la mort de Moisès; del cristianisme la Bíblia, tant l’Antic Testament com el Nou Testament, que recull els fets i paraules de Jesús; de l’islam, l’Alcorà, considerat l’últim llibre revelat a la humanitat, que recull la revelació que Déu (Al·lah) va fer al profeta Mahoma (Muhammad) a través de l’àngel Gabriel, i el Hadit, que conté les paraules i fets del Profeta i que serveix de model per a la conducta dels musulmans, tot i que no té el mateix caràcter sagrat que l’Alcorà.

Els llibres sagrats no són llibres d’història, tot i que hi apareixin fets històrics, sino que s’han de considerar com a llibres de saviesa, que ens instrueixen sobre la dimensió espiritual del món i de l’ésser humà i a la vegada prescriuen un tipus de comportaments a seguir per tal d’arribar a la plena realització personal i espiritual.

Els llibres sagrats han estat els llibres més estudiats en la història de la humanitat, i vàries raons ho justifiquen: com vam veure en el primer trimestre, estudiar-los és estudiar-nos també a nosaltres mateixos. La història profètica té un caràcter altament simbòlic: és la història de l’ànima; és a dir, els fets i esdeveniments històrics relacionats amb els profetes que trobem recollits en els llibres sagrats, són arquetips o models que també trobem en el món que ens envolta i en la nostra pròpia vida. I per tant, estudiar-los ens aporta llum per veure la nostra situació en el món i ens dóna una pauta a seguir.

Ara bé, els llibres sagrats, apart de les prescripcions clares que no exigeixen interpretació, contenen també ensenyances que han de ser extretes amb un esforç d’interpretació. És a dir, apart de llegir-los o recitar-los, a més requereixen que hi reflexionem atentament i intentem veure’n l’ensenyança en relació a nosaltres mateixos i a la nostra vida.

 

El carècter efímer del món i permanent de la realitat divina

Publicat el per

 

A continuació es presenten diversos textos sagrats i diversos comentaris interpretatius sobre el caràcter efímer i passatger del món i etern de la realitat divina:

Salm 39 (5-7), del recull del profeta David (Bíblia – Antic Testament):

<<Fes-me conèixer, Senyor, la meva fi,

els anys que em queden:

que m’adoni com n’és, de breu, la meva vida.»

Els meus anys es mesuren amb pocs pams,

la meva vida, davant teu, és un no res.

L’home dura tant com un respir,

trafiqueja amb coses fugisseres;

es neguiteja inútilment,

amuntega i no sap per a qui>>.

 

Alcorà (55:26-27, 57:20-21, 3:14)

“Tot el que hi ha sobre la terra és peridor!

I només és Permanent el rostre sant del teu Senyor, el Majestuós, el Nobilíssim”.

 

“Sapigueu, doncs, que aquesta vida, la d’aquí baix, és com un joc, una distracció, un ornament! Rivalitzeu, entre vosaltres, en qui és més i en qui en té més, de diners, de fills! Són com núvols que anuncien pluja i que alegren els sembradors, que pensen en les seves plantes. Però, després, s’assequen, i tu pots veure que es tornen grogues, i que després són palla seca. En l’altra vida, l’última, l’eterna, hi haurà càstig sever i perdó de Déu, Al·là, segons la Seva satisfacció. Aquesta vida, la d’aquí baix, sols és delicia enganyosa! Competiu, doncs, en la cursa per obtenir el perdó del vostre Senyor i un jardí tan ample com els cels i la terra, preparat per als qui han cregut en Déu i en els seus enviats i missatgers. Aquest és el gran favor que Déu dóna a qui Ell vol”.

“El amor de lo apetecible aparece engalanado para las gentes: las mujeres, los hijos, el oro y la plata atesorados, los caballos de raza, los ganados y los campos de cultivo. Todo eso es breve disfrute de la vida presente”.

Comentaris:

“Dios dice <<engalanado>> para mostrar que esas maravillas no son hermosas en sí mismas; su belleza es prestada y tiene otro origen. Es una moneda falsa recubierta de oro, y el mundo, como un copo de espuma, es esta moneda, falsa y carente de valor, pero que nosotros hemos recubierto de oro. Éste es el sentido de las palabras <<engalanado para las gentes>>.

[…] Cuando el Altísimo se ha dado a conocer al hombre y lo ha hecho consciente de Él, este hombre, en el astrolabio de su propio ser, ve en cada instante, en cada momento, la irradiación de Dios y su Belleza, sin igual en ninguna otra. Y esta Belleza nunca está ausente del espejo”.

Jalaluddin Rumi

Aquests textos posen així de manifest el caràcter efímer del món, i serveixen de consell per viure en aquest món sense caure en la trampa. Es tracta de no oblidar- que és efímer, però que a la vegada reflexa la bellesa eterna. Els llibres sagrats no prescriuen la renuncia total al món, sinó que permeten disfrutar de la seva bellesa, però sense aferrar-se a les coses materials com si fossin eternes.

En la interpretació dels textos sagrats també és fan sovint estudis comparatius amb d’altres textos escrits pels savis de la humanitat. Per exemple, en l’estudi del mite de la caverna de Plató vam veure com els presoners prenien per objectes reals les ombres que tenien davant, sense adonar-se que eren simples projeccions dels objectes reals que tenien darrera i que no veien. Podem relacionar aquest mite de Plató amb els textos sagrats que hem llegit: les coses del món són passatgeres, efímeres, però reflexen quelcom real i etern, que són els atributs divins. L’error és pensar que aquests atributs pertanyen a les coses i volguer-se’n apropiar.

En relació a aquest tema trobem també els següents dos textos relacionats, un del metge català Moisès Broggi, i l’altre del gran dramaturg anglès William Shakespeare:

“Sempre tindré presents les darreres paraules del meu pare. Amb un ample moviment dels braços, com si volgués abraçar-ho tot, em digué: <<Tot això no és res>>. Vaig entendre que volia dir-me que, davant la imminència de la mort, amb tots els seus enigmes, totes les coses d’aquest món, subjectes al temps i a l’espai, cauen en una aclaparadora insignificança. Sempre més he tingut presents aquestes paraules de comiat, que em van obrir els ulls i m’han servit de consol davant les penes i les adversitats, i de fre i de moderació davant dels plaers i desitjos, en considerar el caràcter efímer i fal·laç de totes les coses”.

Moisès Broggi, Reflexions d’un vell centenari, p. 62

Les parences externes poden ser

menys del que són. El món

sempre s’enganya amb l’ornament.

En lleis, ¿quin plet, tacat i corromput,

quan està assaonat amb una veu bonica,

no amaga els seus aspectes de maldat?

I en la religió, ¿quin condemnat error

no troba un front auster que el beneeixi

i que l’aprovi amb una cita bíblica

per amagar-ne la maldat amb ornaments?

No hi ha vici palpable que deixi d’assumir

algun tret virtuós com a disfressa exterior.

Quants covards, de cor fals com escales de sorra,

no es deixen una barba com la de Mart,

de cella arrugada, o com la d’Hèrcules?

Però si furgues en el seu interior, veuràs

que tenen fetges tan blancs com la llet.

Aquests es posen la disfressa del valor

només per fer-se témer. Contempla la bellesa

i ja veuràs que es compra a pes;

aquest és el miracle de la naturalesa:

que qui en té més sempre és la més lleugera.

Així passa amb els rínxols d’or, que semblen serps:

es mouen follament al vent sobre una

suposada bellesa, i molt sovint se sap

que són el dot d’un altre cap, i aquella calavera

que els va criar es podreix en el sepulcre.

L’ornament, doncs, és com la traïdora riba

del mar més perillós, el vel bonic

que amaga una bellesa índia, en un mot:

l’aparent veritat que fan servir

els temps astuts per atrapar els més savis.

William Shakespeare, El mercader de Venècia.

 

L’ordre dels aconteixements en els llibres sagrats

Publicat el per
Respon

Estudiar els textos sagrats vol dir reflexionar-hi i treure’n lliçons. Per exemple, si analitzem la història de Moisès (una de les més importants en la Bíblia i en l’Alcorà) podem aprendre’n moltes coses. Si mirem l’ordre dels aconteixements veiem que no és casual. Ens podem preguntar perquè Moisès va rebre la Torà (la taula de la Llei) després d’haver alliberat els israelites de l’esclavatge a que els sotmetien els egipcis i el Faraó. Per què no va rebre la Torà abans d’aliberar-los sino després? Aquest ordre dels aconteixements no és així perquè sí, sino que conté una ensenyança fonamental que hem d’extreure a través de la reflexió. Moisès representa la fe, la creença en el Déu Únic, i per a que el Faraó cregués, Moisès va portar els coneguts nou signes divins. Finalment el Faraó va deixar marxar els israelites. En aquest moment encara no havien rebut cap Llei religiosa. Aquest moment inicial representa així la fe, la creença en Déu respaldada pels signes divins presents en l’univers. Una aleia parla d’aquests signes: “Les haremos ver Nuestros signos en el horizonte y en ellos mismos hasta que se les haga evidente que es la verdad. ¿Es que no basta con que tu Señor es Testigo de todas las cosas?”. (C. 41:53). Ara bé, un cop passat aquest moment d’enamorament inicial, és quan arriba el moment d’emigrar (els israelits van emigrar d’Egipte), que vol dir deixar enrera l’antigua situació d’aparent comoditat i emprendre un viatge de descobriment. I més endavant arriba el moment de sotmetre’s lliurement a la Llei divina, que en el cas de Moisès i els israelites va venir amb la Torà.
Aquest procés és universal, i el veiem també en d’altres relats profètics. Hem vist el procés de revelació de la Torà (primera part de la Bíblia), i ara fixem-nos en el de l’Alcorà. L’Alcorà va ser revelat gradualment durant varis anys, i, segons ens diuen els especialistes, els capítols dedicats a les Lleis i prescipcions religioses de l’islam van ser els últims de ser revelats. Primer es van revelar les parts que parlen dels signes divins i que descriuen a Déu (Al•lah). Després d’això el Profeta Mahoma (Muhammad) i els seus primers seguidors van emigrar de la Meca, on estaven amenaçats, cap a Medina, deixant enrera una situació d’aparent comoditat basada en la ignorància. I temps després es van revelar els capítols dedicats a les Lleis. Veiem, per tant, que és el mateix ordre que es va seguir en el cas de Moisès: primer van ser els signes divins que parlaven del Déu Únic, després l’emigració i després la Llei o Torà.