La figura de Mahoma

Mahoma (Muhammad) és segons l’islam l’últim profeta que Déu ha donat a la humanitat. L’Alcorà és refereix a Mahoma amb el qualificatiu de ‘segell de la profecia’ (hâtam al-nubuwwa), ja que tanca el llarg cicle profètic iniciat per Adam, cicle que segons la tradició musulmana es composa de 124.000 profetes. Adam, Noè, Abraham, Ismael, Isaac, Jacob, Josep, Moisès, Aaron, David, Salomó, Jesús o Muhammad són així alguns dels profetes més representatius d’aquesta llarga llista.

Segons els pensadors musulmans no es del tot correcte anomenar a Muhammad ‘Mahoma’, ja que això dóna lloc a confusions com la de dir que els musulmans són ‘mahometans’, quan en realitat el terme ‘musulmà’ indica una actitut interna i externa d’acceptació total de la voluntat divina, i no pas ser ‘seguidor’ d’una persona concreta.

Muhammad és així considerat l’últim profeta, que integra en la seva persona totes les perfeccions humanes dels profetes anteriors, així com l’Alcorà es considera l’últim llibre revelat que reuneix en sí mateix totes les ciències profètiques en un tot únic i sintètic. Muhammad es considera així un model de perfecció a imitar per als musulmans. Per això l’Alcorà i la sunna (conjunt de dites i costums del profeta Muhammad) són les dues fonts principals que regeixen les creences i la conducta moral dels musulmans.

Muhammad neix el 570 a la Meca, a l’actual Aràbia Saudi. De ben petit es queda orfe de pare i mare i és cuidat pel seu avi Abd al-Muttalib i després pel seu oncle Abu Talib.  Quan és jove es dedica al comerç de mercaderies desde la Meca fins als territoris del voltant, com Siria, i és conegut com al-amìn, que vol dir ‘el digne de confiança’, ja que tothom en la Meca confia en ell alhora de dipositar en les seves mans les mercaderies. En aquesta època es casa amb la seva dona, Jadiyya, amb la qual conviurà vint i cinc anys fins a la mort d’aquesta, sense tenir cap més dona; és després de la revelació de l’Alcorà que Muhammad es casa amb vàries dones, sobretot per motius d’aliances polítiques que al cap d’uns anys portaran a unificar totes les tribus de la zona, abans enfrontades, sota el paraigües comú de l’adoració al Déu Únic.

És als quaranta anys, encara casat amb Jadiyya, quan succeeix un fet trascendental en la seva persona i que afectaria a centenars de milions més que vindrien després: la revelació de l’Alcorà.

Explica la tradició que Muhammad tenia el costum de retirar-se a meditar i a adorar a Déu a una cova propera a la Meca (el mont de la Llum), i en un d’aquests llargs retirs se li aparagué l’àngel Gabriel, el qual li revelà les primeres paraules de l’Alcorà.

Una de les biografies autoritzades més importants que s’han fet sobre Mahoma, a càrrec de l’especialista anglès Martin Lings, descriu aquest episodi de la següent manera:

“Durante estos pocos años a menudo sucedía que, cuando había abandonado la ciudad y se estaba acercando a la ermita, oía claramente las palabras “La paz sea contigo, ¡oh Mensajero de Dios!”, y se volvía para mirar quién hablaba, pero nadie había a la vista, y era como si las palabras hubiesen salido de un árbol o una piedra.

Ramadán era el mes tradicional de retiro; y fue una noche hacia finales de Ramadán, en su cuadragésimo año de vida, encontrándose solo en la cueva, cuando vino a él un Ángel en la forma de un hombre. El Ángel le dijo: “¡Recita!” y él contestó: “No soy un recitador”. Después de esto, como él mismo contó, “el Ángel me agarró y me oprimió en su abrazo, y de nuevo cuando había llegado al límite de mi resistencia me soltó y dijo: “¡Recita!” y yo volví a decir: “No soy un recitador.” Entonces, por tercera vez me oprimió como antes; luego me soltó y dijo:

¡Recita en el nombre de tu Señor, el que todo ha creado! Ha creado al hombre de un coágulo. ¡Recita! Tu Señor es el más Generoso, Él, que ha enseñado con el cálamo,

ha enseñado al hombre lo que éste no sabía. (Corán, XCVI, 1-5).

Muhammad recitó estas palabras después del Ángel, que entonces lo abandonó, y dijo él: “Fue como si las palabras hubieran sido escritas en mi corazón”. Pero temió que esto pudiera significar que se había convertido en un poeta inspirado por los “yins” o en un poseso. Así pues, abandonó la cueva, y cuando había recorrido la mitad de la ladera de la montaña escuchó una voz por encima de él, que decía: “¡Oh, Muhammad!, tú eres el mensajero de Dios y yo soy Gabriel.” Levantó los ojos hacia el cielo y allí estaba su visitante, todavía reconocible pero ahora claramente como un Ángel, llenando todo el horizonte, y de nuevo dijo: “¡Oh, Muhammad!, tú eres el mensajero de Dios y yo soy Gabriel.” El Profeta permaneció observando al Ángel; luego se apartó de él, pero dondequiera que mirase, ya fuese hacia el norte o hacia el sur, hacia el este o hacia el oeste, el Ángel estaba siempre allí, a horcajadas sobre el horizonte. Finalmente, el Ángel se volvió y el Profeta descendió la ladera y fue a su casa.

A partir d’aquest episodi inicial el profeta Muhammad va començar a difondre el missatge que li havia estat encomanat, tasca que va durar vint-i-tres anys fins a la seva mort. L’Alcorà se li anava revel·lant progressivament, sovint en relació a aconteixements que passaven al seu voltant. Al principi, com tots els profetes anteriors, ell i els seus primers seguidors van patir una forta oposició per part dels poderosos de la Meca, que temien perdre el poder i privilegis que tenien. La oposició va anar incrementant-se fins que hagueren de fugir a la ciutat de Medina, on es formà la primera comunitat musulmana. Aquesta emigració de la Meca a Medina marca la Hègira o començament del calendari islàmic. És també en aquesta època que el Profeta rebé del cel el manament de cambiar la direcció cap a la qual els creients s’orientaven en les seves oracions, que fins aleshores havia estat Jerusalem, i ara passava a ser la Caaba, a la Meca. Cal recordar aquí que la Caaba havia estat edificada per Abraham i el seu primer fill, Ismael. La Caaba es considera així el centre d’adoració i peregrinatge més antic de la humanitat. Abans dels musulmans, els antics jueus i altres grups religiosos ja hi peregrinaven.

Temps després, quan el profeta Muhammad va conquerir la Meca el gener del 630 d.c., va entrar al recinte de la Ka’ba recitant la següent aleia de l’Alcorà: “Digues també: <<Ja ha vingut la veritat i se n’ha anat la falsedat. La falsedat se n’ha d’anar, ha de desaparèixer!>>” (Alcorà, 17:81), i aleshores va destruir els 360 ídols (estàtues de déus) que hi havien posat, que eren objecte de culte i que s’havien convertit en una mena de negoci, reinstaurant de nou el monoteisme pur d’Abraham.

Segons llegim a l’Alcorà, l’adveniment del profeta Muhammad està anunciat a la Torà i l’Evangeli: “para aquellos que han de seguir al [último] Enviado, el Profeta iletrado a quien encontrarán descrito en la Tora que ya tienen, y [más tarde] en el Evangelio: [el Profeta] que les ordenará la conducta recta y les prohibirá la conducta inmoral, y les hará lícitas las cosas buenas de la vida y les prohibirá las malas, y les librará de las cargas y de las cadenas que [antes] pesaban sobre ellos. Quienes crean, pues, en él, le honren, le asistan y sigan la luz que se ha hecho descender a través de él –esos son quienes conseguirán la felicidad.”

Alcorà 7:157.

Basant-se en aquest versicle, els estudiosos musulmans diuen que l’adveniment del profeta Muhammad està anunciat en alguns passatges de la Bíblia. Per exemple, en el Deuteronomi, considerat el testament de Moisès als fills d’Israel, podem llegir-hi els següents passatges:

“El Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s’aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo. […].

Deuteronomi 18,15.

“Jo faré que s’aixequi enmig dels seus germans un profeta com tu; li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré. I jo mateix demanaré comptes als qui no escoltin les meves paraules, que ell dirà en nom meu”.

Deuteronomi 18,18-19.

“Potser et preguntaràs dintre teu: “Com podem reconèixer que les seves paraules no les ha dites el Senyor?” Doncs bé, si allò que el profeta anuncia en nom del Senyor no es compleix, vol dir que no ho ha dit el Senyor. Aquest profeta és un presumptuós. No tinguis cap por d’un home així”.

Deuteronomi 18,21-22.

En el primer passatge és Moisès qui parla, i anuncia que un profeta com ell vindrà més endavant. En el segon passatge és Déu qui parla i diu que posarà un profeta semblant a Moisès entre els germans dels fills d’Israel. Els estudiosos musulmans diuen que aquests germans dels fills d’Israel són els àrabs, en concret un grup d’ells anomenats mustaariba (“arabitzats”), que descendeixen d’Ismael i Abraham. Cal recordar que Ismael és el primer fill d’Abraham i germà d’Isaac, i que d’Isaac arrenca la tradició judeo-cristiana i d’Ismael l’islam, i d’aquí la idea de ‘germans’. I com que a aquest grup, els arabitzats, pertanyen els Quraish, la tribu del profeta Muhammad, sostenen que els passatges bíblics s’han de considerar relatius al seu adveniment. També el fet de ‘posar als llavis les meves paraules’ aludeix a la forma com va ser revelada l’Alcorà, és a dir, sense intervenció de la voluntat personal del Profeta sino brollant ‘paraula per paraula dels seus llavis’. Finalment, el tercer passatge aludeix al criteri per distingir un profeta veritable d’un de fals: si es compleixen o no les seves profecies. Aquí els estudiosos musulmans recorden que tant els anuncis continguts en l’Alcorà com les profecies que va fer el profeta Muhammad es van complir i encara s’estant complint fins a l’últim detall.

D’altra banda, la tradició islàmica diu que Jesús va anunciar també la vinguda del profeta Muhammad. Els erudits musulmans es basen en el següent versicle de l’Alcorà per a afirmar-ho:

“Y cuando Jesús, hijo de María, dijo: <<¡Hijos de Israel! Yo soy el que Dios os ha enviado, en confirmación de la Tora anterior a mí, y como nuncio de un Enviado que vendrá después de mí, llamado Ahmad>>. Pero, cuando vino a ellos con las pruebas claras, dijeron: <<¡Esto es manifiesta magia!>>.

Alcorà, 61:6.

En base a això, interpreten alguns passatges dels Evangelis com a anunci de l’adveniment del profeta Muhammad, per exemple:

“i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre”.

Evangeli de Joan 14,16.

“Quan vingui el Defensor, l’Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi”.

Evangeli de Joan 14,26.

“Amb tot, us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré. I quan ell vindrà, posarà el món en evidència pel que fa al pecat, a la justícia i a la condemna”.

Evangeli de Joan 14,7-8.

En aquests passatges, el terme original que s’ha traduít aquí per ‘defensor’ és el terme grec periklitós, que té el significat de ‘molt alabat’, que és el mateix que significa ‘Ahmad’ (un altre dels noms del profeta Muhammad). Alguns estudiosos del cristianisme diuen que aquests passatges aludeixen a l’Esperit Sant i no a una persona. Però en la història del cristianisme està registrat que molts cristians en el passat ja esperaven el Paràclit com a una persona que havia de venir en el futur, i alguns s’hi van voler fer passar, com Montano i els seus coprofetes.

Tots aquests textos porten als estudiosos musulmans a afirmar que els tres llibres sagrats (la Torà, l’Evangeli i l’Alcorà) ratifiquen a Mahoma o Muhammad com a l’últim profeta enviat a la humanitat.