El sentit dels termes ‘Islam’ i ‘musulmà’

El terme “musulmà” (en àrab muslim) pot ser entès de dues maneres ben diferents: una d’elles es basa en els estereotips que generen conflictes, mentre que l’altra atany al sentit autèntic del terme. L’estereotip que més en dificulta la comprensió és el que associa les persones musulmanes amb una determinada cultura, normalment l’àrab, i per tant estableix diferències irreconciliables i veu a la persona musulmana com a estrangera. Aquest estereotip identifica per tant l’Islam amb formes culturals, i és el que la majoria d’europeus i occidentals tenen el cap quan pensen en una persona musulmana i en l’Islam. En el cas d’Espanya, s’associa sovint l’Islam amb les formes culturals marroquines, ja que és la població majoritariament musulmana amb més presència a l’estat espanyol. Així, es veu el musulmà com algú de nacionalitat marroquina, o també pakistaní, amb barba si és home i vel si es dona, amb túnica o xilaba, etc. Aquest estereotip és alimentat tant desde dins com desde fora per una necessitat d’identificació. Poguer assenyalar l’altre i desmarcar-se’n atorga sentit de pertanyença al propi grup, en reforça la identitat. Aquest mecanisme es produeix, per tant, de la mateixa manera en els europeus que entenen l’Islam desde els estereotips com en aquells musulmans que s’identifiquen amb formes culturals externes i obtenen així també un sentit de pertanyença al grup.

Però hi ha un altre sentit del terme “musulmà” que atany a l’essència de totes les religions. Un senzill anàlisi etimològic posa de manifest que totes les religions del món porten el nom del seu fundador, tribu o regió on varen néixer, totes menys l’Islam: l’Hinduisme de l’Hindus, el Budisme de Buda, el Confucianisme de Confuci, el Judaisme de la tribu de Judea, el Cristianisme de Crist. Però no així l’Islam, que no porta el nom de cap profeta, tribu o regió particular, sinó que es refereix essencialment a una manera de viure i d’entendre la vida, a una actitud personal que no depen de formes culturals determinades. Si l’Islam depengués de la cultura bressol on va néixer, l’àrab, no s’hauria pogut adaptar amb tanta facilitat a països amb cultures ben diferents, com per exemple Turquia, païs culturalment influenciat per la cultura persa que res té a veure amb la cultura àrab, o Indonesia entre d’altres.

Si llegim l’Alcorà trobem les afirmacions sorprenents de que Abraham, Moisès, o Jesús i els apòstols entre d’altres, profetes tots ells anteriors al profeta Mahoma (Muhammad), ja eren musulmans. L’Alcorà els defineix amb l’adjectiu “muslim”, que segons la majoria de traductors indica aquell qui està sotmès a la voluntat de Déu. La paraula Islam, de la mateixa arrel que el terme muslim (s l m) indica així d’una banda “auto-submissió” o “auto-conformitat” al designi diví i de l’altra “pau”, és a dir, la pau que es deriva d’aquesta conformitat. Aquesta arrel també forma el bell nom de Déu “Al-Salam” (la Pau), i també és pronunciada en la salutació musulmana “la pau sigui amb vosaltres” (as-salamu alaykum). Veiem per tant en els termes “Islam” i “musulmà” una actitud personal interna que va més enllà d’una simple identificació amb quelcom extern, actitud personal que és per tant universal i que ha estat present en tots els fundadors de les grans religions.

Per això l’Islam no es presenta a sí mateix exactament com a una nova religió, sino més aviat com la síntesi dels missatges revelats anteriorment. L’Islam és així una religió sintètica que culmina el procés profètic de la humanitat amb la figura de l’últim profeta que Déu ha donat a la humanitat, Muhammad, conegut també com “el segell de la profecía”. Segons una dita profètica (hadiz) hi ha hagut un total de 124.000 profetes, i l’Alcorà no estableix distincions entre ells. L’Islam no pretén així anul·lar les revelacions anteriors, sinó confirmar-les, restituint el seu missatge original del deteriorament i depurant-lo de les manipulacions a què han estat subjectes al llarg del temps. L’objectiu de l’islam és així retornar els creients a la fe original ja professada per Abraham i els demés profetes.

Diversos versicles de l’Alcorà parlen d’aquesta visió integradora, per exemple:

“Decid: “Creemos en Dios y en lo que se ha hecho descender sobre nosotros y en lo que descendió sobre Abraham, Ismail, Isaac, Jacob y sus descendientes, y lo que fue entregado a Moisés y a Jesús, y en lo que fue entregado a todos los [demás] profetas por su Sustentador: no hacemos distinciones entre ninguno de ellos. Y es a Él a quien nos sometemos”.

Alcorà, 2:136.

(traducció de Muhammad Assad)

“Digueu, doncs, sempre: <<Creiem en Déu i en el que Ell ha revelat i en el que Ell ha fet baixar de dalt del cel per a nosaltres, i en el que Ell ha fet baixar a Ibrahim [Abraham], a Ismaïl [Ismael], a Ishaq [Isaac], i a Iaqub [Jacob], i als seus descendents, les tribus d’Israel, i el que van rebre i els va venir, tant a Mussa [Moisès], com a Issa [Jesús], i el que van rebre i els va venir a tots els profetes, del seu Senyor. No farem mai cap diferència entre cap d’ells. Nosaltres som, sempre serem, bons musulmans, a Ell sotmesos!”.

Alcorà, 2:136.

(traducció de Míkel de Epalza)

 

 

 

 

La figura de Mahoma

Mahoma (Muhammad) és segons l’islam l’últim profeta que Déu ha donat a la humanitat. L’Alcorà és refereix a Mahoma amb el qualificatiu de ‘segell de la profecia’ (hâtam al-nubuwwa), ja que tanca el llarg cicle profètic iniciat per Adam, cicle que segons la tradició musulmana es composa de 124.000 profetes. Adam, Noè, Abraham, Ismael, Isaac, Jacob, Josep, Moisès, Aaron, David, Salomó, Jesús o Muhammad són així alguns dels profetes més representatius d’aquesta llarga llista.

Segons els pensadors musulmans no es del tot correcte anomenar a Muhammad ‘Mahoma’, ja que això dóna lloc a confusions com la de dir que els musulmans són ‘mahometans’, quan en realitat el terme ‘musulmà’ indica una actitut interna i externa d’acceptació total de la voluntat divina, i no pas ser ‘seguidor’ d’una persona concreta.

Muhammad és així considerat l’últim profeta, que integra en la seva persona totes les perfeccions humanes dels profetes anteriors, així com l’Alcorà es considera l’últim llibre revelat que reuneix en sí mateix totes les ciències profètiques en un tot únic i sintètic. Muhammad es considera així un model de perfecció a imitar per als musulmans. Per això l’Alcorà i la sunna (conjunt de dites i costums del profeta Muhammad) són les dues fonts principals que regeixen les creences i la conducta moral dels musulmans.

Muhammad neix el 570 a la Meca, a l’actual Aràbia Saudi. De ben petit es queda orfe de pare i mare i és cuidat pel seu avi Abd al-Muttalib i després pel seu oncle Abu Talib.  Quan és jove es dedica al comerç de mercaderies desde la Meca fins als territoris del voltant, com Siria, i és conegut com al-amìn, que vol dir ‘el digne de confiança’, ja que tothom en la Meca confia en ell alhora de dipositar en les seves mans les mercaderies. En aquesta època es casa amb la seva dona, Jadiyya, amb la qual conviurà vint i cinc anys fins a la mort d’aquesta, sense tenir cap més dona; és després de la revelació de l’Alcorà que Muhammad es casa amb vàries dones, sobretot per motius d’aliances polítiques que al cap d’uns anys portaran a unificar totes les tribus de la zona, abans enfrontades, sota el paraigües comú de l’adoració al Déu Únic.

És als quaranta anys, encara casat amb Jadiyya, quan succeeix un fet trascendental en la seva persona i que afectaria a centenars de milions més que vindrien després: la revelació de l’Alcorà.

Explica la tradició que Muhammad tenia el costum de retirar-se a meditar i a adorar a Déu a una cova propera a la Meca (el mont de la Llum), i en un d’aquests llargs retirs se li aparagué l’àngel Gabriel, el qual li revelà les primeres paraules de l’Alcorà.

Una de les biografies autoritzades més importants que s’han fet sobre Mahoma, a càrrec de l’especialista anglès Martin Lings, descriu aquest episodi de la següent manera:

“Durante estos pocos años a menudo sucedía que, cuando había abandonado la ciudad y se estaba acercando a la ermita, oía claramente las palabras “La paz sea contigo, ¡oh Mensajero de Dios!”, y se volvía para mirar quién hablaba, pero nadie había a la vista, y era como si las palabras hubiesen salido de un árbol o una piedra.

Ramadán era el mes tradicional de retiro; y fue una noche hacia finales de Ramadán, en su cuadragésimo año de vida, encontrándose solo en la cueva, cuando vino a él un Ángel en la forma de un hombre. El Ángel le dijo: “¡Recita!” y él contestó: “No soy un recitador”. Después de esto, como él mismo contó, “el Ángel me agarró y me oprimió en su abrazo, y de nuevo cuando había llegado al límite de mi resistencia me soltó y dijo: “¡Recita!” y yo volví a decir: “No soy un recitador.” Entonces, por tercera vez me oprimió como antes; luego me soltó y dijo:

¡Recita en el nombre de tu Señor, el que todo ha creado! Ha creado al hombre de un coágulo. ¡Recita! Tu Señor es el más Generoso, Él, que ha enseñado con el cálamo,

ha enseñado al hombre lo que éste no sabía. (Corán, XCVI, 1-5).

Muhammad recitó estas palabras después del Ángel, que entonces lo abandonó, y dijo él: “Fue como si las palabras hubieran sido escritas en mi corazón”. Pero temió que esto pudiera significar que se había convertido en un poeta inspirado por los “yins” o en un poseso. Así pues, abandonó la cueva, y cuando había recorrido la mitad de la ladera de la montaña escuchó una voz por encima de él, que decía: “¡Oh, Muhammad!, tú eres el mensajero de Dios y yo soy Gabriel.” Levantó los ojos hacia el cielo y allí estaba su visitante, todavía reconocible pero ahora claramente como un Ángel, llenando todo el horizonte, y de nuevo dijo: “¡Oh, Muhammad!, tú eres el mensajero de Dios y yo soy Gabriel.” El Profeta permaneció observando al Ángel; luego se apartó de él, pero dondequiera que mirase, ya fuese hacia el norte o hacia el sur, hacia el este o hacia el oeste, el Ángel estaba siempre allí, a horcajadas sobre el horizonte. Finalmente, el Ángel se volvió y el Profeta descendió la ladera y fue a su casa.

A partir d’aquest episodi inicial el profeta Muhammad va començar a difondre el missatge que li havia estat encomanat, tasca que va durar vint-i-tres anys fins a la seva mort. L’Alcorà se li anava revel·lant progressivament, sovint en relació a aconteixements que passaven al seu voltant. Al principi, com tots els profetes anteriors, ell i els seus primers seguidors van patir una forta oposició per part dels poderosos de la Meca, que temien perdre el poder i privilegis que tenien. La oposició va anar incrementant-se fins que hagueren de fugir a la ciutat de Medina, on es formà la primera comunitat musulmana. Aquesta emigració de la Meca a Medina marca la Hègira o començament del calendari islàmic. És també en aquesta època que el Profeta rebé del cel el manament de cambiar la direcció cap a la qual els creients s’orientaven en les seves oracions, que fins aleshores havia estat Jerusalem, i ara passava a ser la Caaba, a la Meca. Cal recordar aquí que la Caaba havia estat edificada per Abraham i el seu primer fill, Ismael. La Caaba es considera així el centre d’adoració i peregrinatge més antic de la humanitat. Abans dels musulmans, els antics jueus i altres grups religiosos ja hi peregrinaven.

Temps després, quan el profeta Muhammad va conquerir la Meca el gener del 630 d.c., va entrar al recinte de la Ka’ba recitant la següent aleia de l’Alcorà: “Digues també: <<Ja ha vingut la veritat i se n’ha anat la falsedat. La falsedat se n’ha d’anar, ha de desaparèixer!>>” (Alcorà, 17:81), i aleshores va destruir els 360 ídols (estàtues de déus) que hi havien posat, que eren objecte de culte i que s’havien convertit en una mena de negoci, reinstaurant de nou el monoteisme pur d’Abraham.

Segons llegim a l’Alcorà, l’adveniment del profeta Muhammad està anunciat a la Torà i l’Evangeli: “para aquellos que han de seguir al [último] Enviado, el Profeta iletrado a quien encontrarán descrito en la Tora que ya tienen, y [más tarde] en el Evangelio: [el Profeta] que les ordenará la conducta recta y les prohibirá la conducta inmoral, y les hará lícitas las cosas buenas de la vida y les prohibirá las malas, y les librará de las cargas y de las cadenas que [antes] pesaban sobre ellos. Quienes crean, pues, en él, le honren, le asistan y sigan la luz que se ha hecho descender a través de él –esos son quienes conseguirán la felicidad.”

Alcorà 7:157.

Basant-se en aquest versicle, els estudiosos musulmans diuen que l’adveniment del profeta Muhammad està anunciat en alguns passatges de la Bíblia. Per exemple, en el Deuteronomi, considerat el testament de Moisès als fills d’Israel, podem llegir-hi els següents passatges:

“El Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s’aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo. […].

Deuteronomi 18,15.

“Jo faré que s’aixequi enmig dels seus germans un profeta com tu; li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré. I jo mateix demanaré comptes als qui no escoltin les meves paraules, que ell dirà en nom meu”.

Deuteronomi 18,18-19.

“Potser et preguntaràs dintre teu: “Com podem reconèixer que les seves paraules no les ha dites el Senyor?” Doncs bé, si allò que el profeta anuncia en nom del Senyor no es compleix, vol dir que no ho ha dit el Senyor. Aquest profeta és un presumptuós. No tinguis cap por d’un home així”.

Deuteronomi 18,21-22.

En el primer passatge és Moisès qui parla, i anuncia que un profeta com ell vindrà més endavant. En el segon passatge és Déu qui parla i diu que posarà un profeta semblant a Moisès entre els germans dels fills d’Israel. Els estudiosos musulmans diuen que aquests germans dels fills d’Israel són els àrabs, en concret un grup d’ells anomenats mustaariba (“arabitzats”), que descendeixen d’Ismael i Abraham. Cal recordar que Ismael és el primer fill d’Abraham i germà d’Isaac, i que d’Isaac arrenca la tradició judeo-cristiana i d’Ismael l’islam, i d’aquí la idea de ‘germans’. I com que a aquest grup, els arabitzats, pertanyen els Quraish, la tribu del profeta Muhammad, sostenen que els passatges bíblics s’han de considerar relatius al seu adveniment. També el fet de ‘posar als llavis les meves paraules’ aludeix a la forma com va ser revelada l’Alcorà, és a dir, sense intervenció de la voluntat personal del Profeta sino brollant ‘paraula per paraula dels seus llavis’. Finalment, el tercer passatge aludeix al criteri per distingir un profeta veritable d’un de fals: si es compleixen o no les seves profecies. Aquí els estudiosos musulmans recorden que tant els anuncis continguts en l’Alcorà com les profecies que va fer el profeta Muhammad es van complir i encara s’estant complint fins a l’últim detall.

D’altra banda, la tradició islàmica diu que Jesús va anunciar també la vinguda del profeta Muhammad. Els erudits musulmans es basen en el següent versicle de l’Alcorà per a afirmar-ho:

“Y cuando Jesús, hijo de María, dijo: <<¡Hijos de Israel! Yo soy el que Dios os ha enviado, en confirmación de la Tora anterior a mí, y como nuncio de un Enviado que vendrá después de mí, llamado Ahmad>>. Pero, cuando vino a ellos con las pruebas claras, dijeron: <<¡Esto es manifiesta magia!>>.

Alcorà, 61:6.

En base a això, interpreten alguns passatges dels Evangelis com a anunci de l’adveniment del profeta Muhammad, per exemple:

“i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre”.

Evangeli de Joan 14,16.

“Quan vingui el Defensor, l’Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi”.

Evangeli de Joan 14,26.

“Amb tot, us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré. I quan ell vindrà, posarà el món en evidència pel que fa al pecat, a la justícia i a la condemna”.

Evangeli de Joan 14,7-8.

En aquests passatges, el terme original que s’ha traduít aquí per ‘defensor’ és el terme grec periklitós, que té el significat de ‘molt alabat’, que és el mateix que significa ‘Ahmad’ (un altre dels noms del profeta Muhammad). Alguns estudiosos del cristianisme diuen que aquests passatges aludeixen a l’Esperit Sant i no a una persona. Però en la història del cristianisme està registrat que molts cristians en el passat ja esperaven el Paràclit com a una persona que havia de venir en el futur, i alguns s’hi van voler fer passar, com Montano i els seus coprofetes.

Tots aquests textos porten als estudiosos musulmans a afirmar que els tres llibres sagrats (la Torà, l’Evangeli i l’Alcorà) ratifiquen a Mahoma o Muhammad com a l’últim profeta enviat a la humanitat.

 

 

 

 

 

Les creences dels musulmans

Hi ha sis principis que conformen la creença (Imân) dels musulmans. Aquests principis són comuns també en el judaisme i en el cristianisme, excepte els punts tres i quatre, que fan referència a la creença en tots els profetes i llibres revel·lats, ja que la majoria de jueus no accepten a Jesús ni a Mahoma com a profetes, ni l’Evangeli i l’Alcorà com a llibres revel·lats, i molts cristians no accepten encara tampoc la figura de Mahoma com a últim profeta ni l’Alcorà, malgrat que s’està produint una obertura amb aportacions com la del prestigiós teòleg cristià suïs Hans Küng, que convida a jueus i cristians a acceptar a Mahoma com a últim profeta i a l’Alcorà com a últim llibre revel·lat.

Així, doncs, qui creu en els següents articles de fe pot considerar-se ‘creient’:

  1. Creure en Déu (Al·lah) i en la seva Unitat, és a dir, creure en el Déu Únic comú a totes les religions monoteistes.
  2. Creure que Déu té els àngels.
  3. Creure que Déu té els llibres revel·lats.
  4. Creure que Déu té els profetes.
  5. Creure en el dia del judici final o judici de la història, també conegut com a ‘dia de les Religions’.
  6. Creure en la providència, és a dir, en que tot vé de Déu, tant allò bo com allò aparentement dolent.

L’article nº 6 no anul·la la llibertat humana, ja que l’ésser humà segueix tenint llibertat per a actuar. En l’Alcorà es diu que tot vé de Déu, però a la vegada que el responsable immediat del mal és l’ésser humà. És a dir, l’ésser humà és lliure d’escollir les seves accions, però n’ha d’assumir les conseqüencies, i és Déu qui fa que es manifestin les conseqüències de les accions.

Els cinc primers articles de fe apareixen esmentats junts en algunes aleies o versicles de l’Alcorà, el sisè seria afegit amb la sunna. Dues de les aleies són les següents:

El enviado cree en cuanto le ha sido revelado por su Señor, y lo mismo los creyentes. Todos ellos creen en Dios, en Sus ángeles, en Sus Escrituras y en Sus enviados. No hacemos distinción entre ninguno de Sus enviados. Han dicho: <<Oímos y obedecemos. ¡Tu perdón, Señor! ¡Eres Tú el fin de todo!>>” (Alcorà, 2:285).

“¡Creyentes! Creed en Dios, en Su Enviado, en la Escritura que ha revelado a Su Enviado y en la Escritura que había revelado antes. Quien no cree en Dios, en Sus ángeles, en Sus Escrituras, en Sus enviados y en el último Día, ese tal está profundamente extraviado”. (Alcorà, 4:136).

 

Els cinc pilars de l’Islam


  1. La professió de fe (al-xahada)
  2. La oració (as-salat)
  3. El dejuni del Ramadà (siyam)
  4. L’almoina (az-zakat)
  5. La peregrinació (Hajj)

 

  1. LA PROFESSIÓ DE FE (AL-XAHADA)

Consisteix en donar testimoni de la unitat divina, és a dir, de la fe en un únic Déu, i de l’acceptació de Muhammad com a enviat i missatger de Déu. La xahada pren la forma d’una frase, per la pronunciació sincera de la qual una persona es pot considerar musulmana. Aquesta afirmació acompanya als musulmans durant tota la seva vida. Es xiuxiueja a l’orella dels infants recén nascuts, i als moribunds se’ls ajuda a pronunciar-la. En àrab, que és com es recita, pren la forma següent:

“Ax hadu an lâ ilâha illaAllah wa ax hadu anna Muhammadan Rasûlullah”.

(“testifico que no hi ha divinitat excepte Déu, i testifico que Muhammad és el seu missatger”).

 

LA ORACIÓ (AS-SALAT)

La pregària ritual és comuna a les tres religions monoteistes. L’Alcorà utilitza el mateix nom (as-salat) per referir-se, per exemple, a la pregària dels antics jueus i dels cristians. La pregària ritual és així el segón pilar de l’Islam. L’Alcorà assenyala els moments aproximats del dia en els quals fer-la,  per exemple:

 

“¡Establece el salat desde que el sol comienza a declinar hasta la llegada de la noche, asícomo la recitación del alba. Es cierto que la recitación del alba queda atestiguada” .

(Alcorà, 17:78).

Però els moments exactes de la cada oració es fixarien després. Si anem a països de confessió majoritaria musulmana veurem que, així com el dejuni del Ramadá el fa la majoria de persones, les cinc oracions, en canvi, són observades amb menys rigidesa, ja que el ritme de la vida moderna sovint no ho permet. L’Alcorà mateix sembla apuntar a aquesta flexibilitat en algun versicle, per exemple:

“¡Observad las azalás –sobre todo, la azalá intermedia- y estad con devoción ante Dios!”.

Alcorà, 2:237.

Més endavant la tradició fixà definitivament en 5 el nombre d’oracions per dia. Explica la tradició que en el curs de la seva ascensió celeste (Miraj) el profeta Muhammad va rebre aquest número d’oracions diàries. Així les cinc oracions són:

-la de l’alba (Fajr)

-la del migdia (Dhohr)

-la de la tarda (‘Asr)

-la del vespre (posta de sol) (Magreb)

-la de la nit (‘Ischa)

 

La forma de fer la pregària ritual tal com la fan els musulmans actualment té el seu origen en un episodi històric, segons explica la tradició, en el qual l’àngel Gabriel va ensenyar-la directament al profeta Muhammad. En una de les biografies autoritzades s’explica l’aconteixement:

Muhammad comenzó entonces a hablar del Ángel y de las Revelaciones a aquellos que, después de su mujer, le eran más próximos y más queridos. Aún no les había hecho ningún requerimiento, salvo que no debían divulgar su secreto. Pero esta situación no duró mucho: un día se le apareció Gabriel sobre el elevado terreno situado por encima de la Meca y golpeó con el talón la hierba que cubría la colina; al instante brotó de allí una fuente. Entonces hizo la ablución ritual para mostrar al Profeta cómo purificarse para la adoración, y el Profeta siguió su ejemplo. Luego le enseñó las posturas y los movimientos de la plegaria: el mantenerse de pie, la inclinación, la prosternación y la posición de sentado, con la magnificación repetida, esto es, las palabras Allahu Akbar, Dios es el Más Grande, y el saludo final as-Salamu alaykum, la Paz sea con vosotros, y de nuevo el Profeta siguió su ejemplo. Después el Ángel lo dejó, y el Profeta se volvió a su casa y enseñó a Jadiyah todo lo que había aprendido y juntos hicieron la plegaria. La religión quedaba establecida sobre las bases de la purificación ritual y la plegaria, y, después de Jadiyah, los primeros en abrazarla fueron Ah y Zayd y el amigo del Profeta, Abu Bakr”.

Tal com es narra aquí, la pregària ritual ha d’anar sempre precedida d’una ablució ritual amb aigua, que consisteix en rentar-se les mans, la boca i el nas, la cara, els braços fins al colze, humitejar-se el cap i finalment els peus.

Diverses aleis de l’Alcorà prescriuen la oració i els seus beneficis:

Ésta es la Escritura, exenta de dudas, como dirección para los temerosos de Dios, que creen en lo oculto, hacen la azalá y dan limosna de lo que les hemos proveído. Creen en lo que se te ha revelado a ti y antes de ti, y están convencidos de la otra vida. Ésos son los dirigidos por su Señor y ésos los que prosperarán”.

Alcorà, 2:2-5.

¡Buscad ayuda en la paciencia y en la azalá! Sí, es algo difícil, pero no para lo humildes, que cuentan con encontrar a su Señor y volver a Él”.

Alcorà, 2:45-46.

“Haced la azalá y dad el azaque. El bien que hagáis como anticipio a vosotros mismos, volveréis a encontrarlo junto a Dios. Dios ve bien lo que hacéis.

Alcorà, 2:110.

EL DEJUNI DEL RAMADÀ

El dejuni del Ramadà es fa durant el novè mes del calendari lunar islàmic, mes en el qual l’Alcorà va ser revel·lat. El dejuni consisteix en no menjar, beure ni tenir relacions sexuals desde la primera llum del dia (abans de que surti el sol) fins a la posta de sol. El mes del Ramadà es va avançant cada any uns dies i va passant per totes les estacions al llarg dels anys, per això el número d’hores de dejuni pot variar bastant en funció de si cau en hivern o estiu. El dejuni és prescriptiu per tots els musulmans adults desde que entren a l’adolescència, i només es deixa de fer en cas de malaltia o si s’està de viatge, dies que es poden recuperar més endavant fora del mes de Ramadà.

El dejuni del Ramadà difereix bastant del simple dejuni per motius dietètics. El musulmà no dejuna per eliminar toxines del cos, cosa que és només un saludable efecte secundari, o per qualsevol altre motiu o interès propi, sinó que dejuna per obtenir l’acceptació de Déu (Al·lah), és a dir, amb una intenció clarament espiritual.

El rigor extrem i la llarga duració del dejuni aconsegueix així, a més del propòsit general de la purificació espiritual, un objectiu triple: (1) commemorar el començament de la revel·lació de l’Alcorà; (2) proporcionar un rigurós exercici d’auto-disciplina i, per tant, d’auto-control emocional; i (3) fer veure a tots, a través de la seva pròpia experiència, el que és tenir gana i sed, per a adquirir així una apreciació directa de les necessitats dels pobres.

Apart del dejuni ‘obligatori’ hi ha també dejunis voluntaris que alguns musulmans fan per pròpia voluntat fora del mes del Ramadà, seguint el costum del Profeta.

La prescripció del dejuni del Ramadà la trobem recollida en diversos versicles de l’Alcorà, per exemple:

¡OH VOSOTROS que habéis llegado a creer! Se os ha prescrito el ayuno como se  les prescribió a los que os precedieron, para que os mantengáis conscientes de Dios: [habréis de ayunar] durante un número determinado de días. Pero, si alguno de vosotros está enfermo o de viaje, [ayunará igual] número de otros días; y [en tales casos] aquellos que se lo puedan permitir, que alimenten a un pobre como rescate. Y quien hace un bien mayor del que debe a sí mismo se lo hace; porque ayunar es bueno para vosotros –si supierais.

El mes de Ramadán, en el que se hizo descender [por vez primera] el Qur’an como guía para la humanidad y una prueba evidente de esa guía, y el criterio por el que discernir lo verdadero de lo falso. Así pues, quien de vosotros presencie la llegada de este mes, deberá ayunarlo todo; pero el que esté enfermo  o de viaje, [ayunará igual] número de otros días. Dios quiere para vosotros la facilidad y no quiere la dificultad; pero [quiere] que completéis el número [requerido de días] y que ensalcéis a Dios por haberos guiado rectamente, y que [Le] deis gracias.

Y SI Mis siervos te preguntan acerca de Mí –ciertamente, Yo estoy cerca; respondo a la invocación de quien Me invoca, cuando Me invoca: que Me escuchen y crean en Mí, para que puedan seguir el camino recto.

Alcorà 2:183-186.

L’ALMOINA (AZ-ZAKAT)

L’almoina o zakat consisteix en donar un 2’5% (1 part de cada 40) de les pròpies riqueses als pobres o necessitats. L’almoina és un precepte per a tot musulmà. Es considera que aquesta petita part dels béns personals és en realitat dret del pobre, i donar-la purifica la resta del capital i ingressos de l’individu de la tara de l’egoisme. De fet, si mirem el significat etimològic del terme àrab ‘zakat’ veiem que vol dir també ‘pur’ i ‘puresa’. Per tant els conceptes de ‘almoina’ i de ‘purificació’ estan intimament relacionats.

Diverses aleies de l’Alcorà es refereixen a aquest pilar de l’Islam:

sigueu constants en l’oració i gastau en almoines, i inclineu-vos en oració amb els que s’inclinen”.

Alcorà, 2:43.

Y sed constantes en la oración y pagad el impuesto de purificación; pues, todo el bien que hagáis como adelanto para vosotros mismos, lo encontraréis junto a Dios: ciertamente, Dios ve todo lo que hacéis.

Alcorà, 2:110.

“Y de sus bienes, había una parte que era derecho del mendigo y del indigente”.

Alcorà, 51:19.

“A los que den y a las que den con generosidad y Le hagan a Allah un hermoso préstamo, éste les será multiplicado y tendrán una generosa recompensa”.

Alcorà, 57:18.

“Gastad de la provisión que os damos antes de que le llegue la muerte a cualquiera de vosotros y diga: ¡Señor mío! Si me dieras un poco más de plazo, podría dar con generosidad y ser de los rectos”.

Alcorà, 63:10.

“Quien posea con holgura, que gaste de acuerdo a su holgura; y a quien se le haya dado una provisión restringida, que gaste de acuerdo a lo que Allah le haya dado. Allah no le impone a nadie sino en la medida de lo que le da. Allah da facilidad después de la dificultad”.

Alcorà, 65:7.

“y de sus riquezas dan un derecho correspondiente al mendigo y al indigente”.

Alcorà, 70:24-25.

L’Alcorà, però, igual que ho fa la Bíblia, censura aquells que donen almoina només per quedar bé i per a ser ben vistos entre la gent, o esperant rebre quelcom a canvi:

“Perquè Al·lah, Déu, no estima gens el qui va sempre tot ple d’orgull i egoisme, els qui són avars, els qui es gasten les propietats per a ser vistos per tota la gent, sense creure mai en Déu, Al·là, ni en l’últim día, del judici final.

Alcorà, 4:36-37.

“Así pues, al que dé con sinceridad, sea temeroso y crea en la verdad de lo más Hermoso, le haremos propicia la facilidad. Pero al que sea tacaño, se considere autosuficiente y niegue la verdad de lo más Hermoso, le haremos propicia la dificultad. Y de nada le servirán sus riquezas cuando haya perecido. Y será librado de él quien se guarde y dé su riqueza para purificarse, no para que nadie tenga un favor que pagarle sino buscando la faz de su Señor, el Altísimo.Y por cierto que quedará satisfecho”.

Alcorà, 92:5-21.

LA PEREGRINACIÓ (HAJJ)

La peregrinació (hajj) al recinte de la Kaaba, a la ciutat de la Meca (a l’actual Arabia Saudí), és un precepte per a tot musulmà que disposi de mitjans materials per a realitzar-la. La Caaba va ser construida pel profeta Abraham i el seu primer fill Ismael, i es considera el temple d’adoració i peregrinatge més antic de la humanitat. De fet, una llegenda musulmana molt coneguda diu que va ser construida per primer cop per Adam i després destruida pel diluvi, i finalment reconstruida de nou per Abraham. Aquesta mateixa llegenda diu que la Caaba està situada en l’extremitat inferior d’un eix que travessa tots els cels, i que en el pla de cada món celestial hi ha un altre santuari freqüentat pels àngels.

Així, doncs, els antics jueus i d’altres grups religiosos ja hi peregrinaven. La Caaba és així molt més antiga que el Temple de Salomó a Jerusalem, direcció en la qual els creients s’orientaven en les seves oracions abans de la revel·lació de l’Alcorà. Amb la revel·lació de l’Alcorà, però, vingué el precepte de cambiar la direcció (qibla) de la oració, i ara passava a ser la Caaba de la Meca. Aquest és el motiu pel qual els millons de musulmans d’arreu del món s’orienten cap a la Meca per realitzar les diferents postures durant la pregària ritual.

Aquest fet simbòlic representa, entre altres coses, el reestabliment del contacte directe amb el profeta Abraham i la tradició monoteista que ell representa. I el fet d’orientar-se cap a un element simbòlic com la Caaba, es diu també que dóna una direcció interior al creient, ja que l’ésser humà, si no s’orienta cap a un focus trascendent, està en realitat, sense ser-ne conscient, sotmès i orientat en moltes direccions disperses. La orientació ritual, per tant, condueix de forma natural l’atenció de la multiplicitat a concentrar-se en la unitat. Finalment, un altre símbol és el de la germanor de tots els creients, els quals es trobin on es trobin, giren els seus rostres en direcció a aquest mateix punt focal.

Amb el pas del temps, però, el missatge monoteista d’Abraham s’havia corrumput, i el temple de la Caaba s’havia convertit en un santuari dedicat al culte dels més diversos déus i deeses. Temps després, quan el profeta Muhammad va conquerir la Meca l’any 630 d.c., va entrar al recinte de la Ka’ba recitant la següent aleia de l’Alcorà: “Digues també: <<Ja ha vingut la veritat i se n’ha anat la falsedat. La falsedat se n’ha d’anar, ha de desaparèixer!>>”,  i aleshores va destruir els 360 ídols que eren objecte de culte i que s’havien convertit en una mena de negoci, reinstaurant de nou el monoteisme pur d’Abraham.

Un dels rituals principals que es fan durant el peregrinatge és el de donar set voltes al voltant de la Ka’ba, ritual que s’anomena ‘tawaf’ i que indica simbòlicament que totes les accions i empreses humanes han de tenir per centre la idea de Déu i la Seva unitat.

Diverses aleis de l’Alcorà prescriuen aquest cinquè pilar de l’Islam:

Y cuando hicimos de la Casa lugar de reunión y de refugio para los hombres. Y: «¡Haced del lugar de Abraham un oratorio!» Y concertamos una alianza con Abraham e Ismael: que purificaran Mi Casa para los que dieran las vueltas, para los que acudieran a hacer un retiro, a inclinarse y a prosternarse.

Y cuando Abraham dijo: « ¡Señor! Haz de ésta una ciudad segura y provee de frutos a su población, a aquéllos que crean en Alá y en el último Día». Dijo: «A quienes no crean, es dejaré que gocen por breve tiempo. Luego. Les arrastraré al castigo del Fuego. ¡Qué mal fin…!»

Y cuando Abraham e Ismael levantaban los cimientos de la Casa: « ¡Señor, acéptanoslo! ¡Tú eres Quien todo lo oye, Quien todo lo sabe! ¡Y haz, Señor, que nos sometamos a Ti, haz de nuestra descendencia una comunidad sumisa a Ti, muéstranos nuestros ritos y vuélvete a nosotros! ¡Tú eres, ciertamente, el Indulgente, el Misericordioso! ¡Señor! ¡Suscita entre ellos a un Enviado de su estirpe que les recite Tus aleyas y les enseñe la Escritura y la Sabiduría les purifique! Tú eres, ciertamente, el Poderoso, el Sabio».

Alcorà, 2:125-129.

Di: “Dios ha dicho la verdad: seguid pues la religión de Abraham, que se apartó de todo lo falso y no fue de los que atribuyen divinidad a algo distinto de Dios.”

“He aquí que el primer Templo erigido para los hombres fue ciertamente el de Bakkah (la Meca): lugar bendecido y [fuente de] guía para todos los mundos, en donde hay mensajes claros. [Es] el lugar en el que Abraham se situaba; quien entra en él encuentra paz interior. Así, la peregrinación al Templo es un deber impuesto por Dios a todos aquellos que puedan realizarla. Y en cuanto a aquellos que niegan la verdad –ciertamente, Dios puede prescindir de todos los mundos.

Alcorà, 3:95-96

“Y cuando preparamos para Ibrahim el lugar de la Casa: No asocies nada conmigo, purifica Mi casa para los que dan vueltas alrededor de ella y los que rezan en pie, inclinados y postrados. Y llama a la gente a la Peregrinación, que vengan a ti a pie o sobre cualquier montura, que vengan desde cualquier remoto camino. Para que den testimonio de los beneficios que han recibido y mencionen el nombre de Allah en días determinados sobre los animales de rebaño que les ha proporcionado. Así pues comed de ellos y alimentad al desvalido y al necesitado. Luego que se limpien de la suciedad, que cumplan sus votos y que den las vueltas a la Casa Antigua”.

Alcorà, 26-29.

Els Bells noms de Déu

A l’Alcorà es diu que hi ha un sol Déu i que el podem anomenar de diferents maneres, és a dir, el podem nombrar amb els seus Bells noms. A l’Alcorà apareixen noranta nou d’aquests noms esmentats, però n’hi ha molts més. Per exemple, en el següent versicle (aleia) apareixen esmentats en ordre els primers; cal dir que la traducció a llengües derivades del llatí porta els traductors a posar un article masculí davant del nom diví, cosa que no passa amb les llengües semítiques com l’àrab (idioma original de l’Alcorà) on l’article al inclou tant el gènere masculí com el femení. Per tant, quan es parla de Déu s’ha d’entendre sempre en aquest sentit inclosiu, tot i que es tradueixi sempre en masculí com a ‘Ell’:

“Ell és Al·là, Déu Únic. No hi ha més déu que Ell. Ell coneix bé el que és ocult i el que és patent. És Compassiu, Ple de Bondat. Ell és Al·là, Déu Únic. No hi ha més déu que Ell. Ell és el Rei i Sobirà. Ell és el Sant. Ell és la Pau. És el qui dóna seguretat. És el qui és sempre present. Éll és el Poderós. És el Fortíssim. És el qui sap que és molt Gran. Glorificat sigui Al·là, Déu, que està per damunt del que li diuen els qui associen a Déu, Al·là, altres deïtats. Ell és Al·là, el Creador, el qui fa néixer totes les coses, el que les forma i les modela. Ell té els noms més bells que hi ha. El glorifica tot el que hi ha, dalt dels cels i a la terra. Ell és el Poderós. Ell és molt Savi i sap com fer totes les coses, amb justícia i amb saviesa”.

Alcorà, 59:22-24.

 

Els Bells noms de Déu són així les relacions entre l’U i la multiplicitat, o dit d’una altra manera, entre Déu i el món, és a dir, la manera com Déu es manifesta en el món. Per entendre-ho podem establir una comparació entre les persones i els rols que desenvolupen: cadascú de nosaltres tenim diferents rols a la vida (som fills o pares, germans, amics, companys d’equip, parella, alumnes, professionals, etc…), i en cada un d’aquests rols o funcions ens manifestem de diferent manera, és a dir, mostrem diferents qualitats de caràcter o maneres de ser; per exemple, no tenim la mateixa relació amb els nostres pares que amb els nostres amics, o amb la nostra parella que amb els companys de feina, etc. Ara bé, som únics, cadascú de nosaltres és únic, un de sol. És a dir, som U però ens manifestem de diferents formes en funció dels diferents rols que desenvolupem a la vida. Amb Déu passa el mateix: és U però es manifesta de diferents maneres segons els diversos noms o atributs divins.

És gràcies als Bells noms o atributs divins que podem conèixer a Déu. Una dita profètica diu que Déu era un ‘tresor ocult’ i que va crear el món per a ser conegut. Segons això, la finalitat de l’ésser humà és conèixer a Déu. Diuen els pensadors musulmans, però, que l’essència de Déu és incognoscible, és a dir, allò que Déu és en un sentit més profund no pot ser conegut per l’ésser humà. Això és així perquè, tal i com diu un versicle de l’Alcorà, Déu és diferent de tots els éssers, de tot allò creat. És a dir, Déu està més enllà de tot el que l’ésser humà pugui pensar o dir d’Ell. No podem dir ‘Déu és tal cosa o tal altra’. Si ho poguessim fer ens estariem referint a una cosa del món i no a Déu. Per això es diu que Déu és trascendent, és a dir, que està ‘més enllà’ del món. I per això la frase central de l’islam ‘no hi ha més déu que Déu’ (la ilaha il·laAl·lah) és en forma negativa.

Ara bé, de la mateixa manera que Déu és trascendent al món i no en podem conèixer la seva essència, es diu també que Déu és immanent al món, és a dir, que es manifesta en el món i es dóna a conèixer a l’ésser humà. Aquesta manifestació permet que l’ésser humà adquireixi coneixement respecte a les seves qualitats, és a dir, respecte als atributs o noms divins. No podem reflexionar o meditar sobre l’essència de Déu, però sí sobre les seves qualitats. Resumint, Déu s’autorevela en les formes del món, però al mateix temps està més enllà de qualsevol definició formal, és immanent i trascendent. La seva essència és indefinible, però a través dels seus Bells noms es manifesta en el món i així és posible coneixe’l.

Segons aquesta concepció, el món reflexa en major o menor mesura els atributs o noms divins. Per exemple, un d’aquests noms és el que es refereix a la Bellesa en un sentit absolut. Així, es diu que Déu és ‘El Bell’, en àrab al-Yamīl. Aquesta Bellesa absoluta és així la font de tota la bellesa que podem percebre en el món. Dit d’una altra manera, totes les formes belles del món manifesten en major o menor mesura l’atribut diví de la Bellesa. I amb els diferents atributs passa el mateix: una pedra manifesta cert poder, que és un atribut diví; una planta mostra indicis de vida, que és un altre atribut diví; un animal mostra més atributs i amb major mesura; i a dalt de tot d’aquesta escala, els éssers humans tenen el potencial per manifestar tots els noms divins.

Així doncs, els Bells noms de Déu o atributs divins poden ser adoptats per l’ésser humà. És a dir, segons això, la missió de l’ésser humà és actualitzar la seva veritable naturalesa, i això vol dir permetre que emergeixin les qualitats divines latents en el seu interior.  L’ésser humà és així ‘receptacle’ dels Bells noms divins. Això equival a dir que les qualitats de la veritable humanitat són les qualitats divines. És aquí on cobra sentit la idea comuna a totes les religions monoteistes segons la qual l’ésser humà va ser creat a imatge i semblança de Déu. Adquirir o adoptar els trets de caràcter de Déu vol dir arribar a desenvolupar al màxim qualitats com la compassió, l’amor, la paciència, la saviesa, la justicia, el perdó, etc.

A l’Alcorà s’aconsella memoritzar els Bells noms divins i recitar-los. Es diu també que a través de la recitació continuada s’integren les qualitats implícites en cada nom. Els noms es reciten afegint la partícula ‘Ya’ davant de cada un d’ells. A continuació es presenta un video amb la recitació dels Bells noms, i  sota una llista amb el nom i la definició d’alguns dels noranta nou Bells noms de Déu esmentats en l’Alcorà:

http://youtu.be/GFeAmJYFx4A

 

1. AL·LAH

(és el nom de Déu en àrab)

 

2. AL-RAHMAN (EL COMPASIU)

(es refereix a la compassió en un sentit general,

atribut diví que l’ésser humà ha de desenvolupar)

 

3. AR-RAHIM (EL MISERICORDIÓS)

(es refereix a la compassió en un sentit més restringit,

a vegades pot no ser manifesta, com en el clàssic

exemple del remei curatiu de sabor desagradable).

 

6. AL-SALAM (EL QUI DÓNA LA PAU)

(és de la mateixa arrel lingüística que els termes ‘islam’ i ‘musulmà’ (s l m),

i es refereix a la pau d’esperit que arriba amb la fe i les bones accions.

Els musulmans es desitjen els uns als altres la pau en les seves

salutacions amb l’expressió ‘assalamu aleykum’.

El terme ‘salam’ implica també la idea de ‘salut’).

 

36. AL-SHAKUR (EL MÉS AGRAÏT)

(es refereix a l’agraïment en un sentit general; desenvolupar aquest atribut

diví implica no només ser agraït amb Déu, reconeixent els seus dons, sino també

amb les demés persones, especialment amb els pares, com estipula l’Alcorà).

 

43. AL-KARIM (EL GENERÓS)

(es refereix a la generositat en un sentit general,

que pot anar desde no rebutjar al qui demana

fins a actes espontanis i altruistes de generositat).

 

48. AL-WADUD (L’AMORÓS)

(l’Amor és un atribut diví que l’ésser humà ha de desenvolupar

i posar en pràctica en la seva vida. Segons els autors musulmans la fe,

les bones obres, les pràctiques devocionals i el coneixement autèntic generen amor.

 

93. AL-NUR (LA LLUM)

(en l’Alcorà Déu és descrit com la Llum dels cels i de la terra.

Adquirir llum en un sentit espiritual es considera molt important,

ja que sense ella no es pot veure el fonament injust de les pròpies accions).

 

99. AS-SABUR (EL MÉS PACIENT)

(es refereix a la paciència en general, atribut diví que l’ésser humà

ha de desenvolupar. Es considera una qualitat de caràcter molt important).

 

Activitats per a la U.5.

  1. Explica en què consisteix l’estereotip cultural més extès que hi ha sobre el terme “musulmà”.
  2. Fés un anàlisis etimològic dels termes que designen les grans religions i relaciona’l amb el terme “islam”.
  3. Què volen dir, literalment, els termes “musulmà” i “islam”?
  4. Quina relació hi ha entre l’islam i les religions anteriors?
  5. Qui és Mahoma (Muhammad) i què vol dir que és el ‘segell de la profecia’?
  6. Explica resumidament com va ser revelat l’Alcorà.
  7. Esmenta els 6 principis de la creença o fe (iman) musulmana.
  8. Aquests principis són iguals en les altres dues religions monoteistes?
  9. Digues quins són els 5 pilars de l’islam i explica’ls resumidament.
  10. Explica què són els Bells Noms divins i posa exemples.