Els cinc pilars de l’Islam


  1. La professió de fe (al-xahada)
  2. La oració (as-salat)
  3. El dejuni del Ramadà (siyam)
  4. L’almoina (az-zakat)
  5. La peregrinació (Hajj)

 

  1. LA PROFESSIÓ DE FE (AL-XAHADA)

Consisteix en donar testimoni de la unitat divina, és a dir, de la fe en un únic Déu, i de l’acceptació de Muhammad com a enviat i missatger de Déu. La xahada pren la forma d’una frase, per la pronunciació sincera de la qual una persona es pot considerar musulmana. Aquesta afirmació acompanya als musulmans durant tota la seva vida. Es xiuxiueja a l’orella dels infants recén nascuts, i als moribunds se’ls ajuda a pronunciar-la. En àrab, que és com es recita, pren la forma següent:

“Ax hadu an lâ ilâha illaAllah wa ax hadu anna Muhammadan Rasûlullah”.

(“testifico que no hi ha divinitat excepte Déu, i testifico que Muhammad és el seu missatger”).

 

LA ORACIÓ (AS-SALAT)

La pregària ritual és comuna a les tres religions monoteistes. L’Alcorà utilitza el mateix nom (as-salat) per referir-se, per exemple, a la pregària dels antics jueus i dels cristians. La pregària ritual és així el segón pilar de l’Islam. L’Alcorà assenyala els moments aproximats del dia en els quals fer-la,  per exemple:

 

“¡Establece el salat desde que el sol comienza a declinar hasta la llegada de la noche, asícomo la recitación del alba. Es cierto que la recitación del alba queda atestiguada” .

(Alcorà, 17:78).

Però els moments exactes de la cada oració es fixarien després. Si anem a països de confessió majoritaria musulmana veurem que, així com el dejuni del Ramadá el fa la majoria de persones, les cinc oracions, en canvi, són observades amb menys rigidesa, ja que el ritme de la vida moderna sovint no ho permet. L’Alcorà mateix sembla apuntar a aquesta flexibilitat en algun versicle, per exemple:

“¡Observad las azalás –sobre todo, la azalá intermedia- y estad con devoción ante Dios!”.

Alcorà, 2:237.

Més endavant la tradició fixà definitivament en 5 el nombre d’oracions per dia. Explica la tradició que en el curs de la seva ascensió celeste (Miraj) el profeta Muhammad va rebre aquest número d’oracions diàries. Així les cinc oracions són:

-la de l’alba (Fajr)

-la del migdia (Dhohr)

-la de la tarda (‘Asr)

-la del vespre (posta de sol) (Magreb)

-la de la nit (‘Ischa)

 

La forma de fer la pregària ritual tal com la fan els musulmans actualment té el seu origen en un episodi històric, segons explica la tradició, en el qual l’àngel Gabriel va ensenyar-la directament al profeta Muhammad. En una de les biografies autoritzades s’explica l’aconteixement:

Muhammad comenzó entonces a hablar del Ángel y de las Revelaciones a aquellos que, después de su mujer, le eran más próximos y más queridos. Aún no les había hecho ningún requerimiento, salvo que no debían divulgar su secreto. Pero esta situación no duró mucho: un día se le apareció Gabriel sobre el elevado terreno situado por encima de la Meca y golpeó con el talón la hierba que cubría la colina; al instante brotó de allí una fuente. Entonces hizo la ablución ritual para mostrar al Profeta cómo purificarse para la adoración, y el Profeta siguió su ejemplo. Luego le enseñó las posturas y los movimientos de la plegaria: el mantenerse de pie, la inclinación, la prosternación y la posición de sentado, con la magnificación repetida, esto es, las palabras Allahu Akbar, Dios es el Más Grande, y el saludo final as-Salamu alaykum, la Paz sea con vosotros, y de nuevo el Profeta siguió su ejemplo. Después el Ángel lo dejó, y el Profeta se volvió a su casa y enseñó a Jadiyah todo lo que había aprendido y juntos hicieron la plegaria. La religión quedaba establecida sobre las bases de la purificación ritual y la plegaria, y, después de Jadiyah, los primeros en abrazarla fueron Ah y Zayd y el amigo del Profeta, Abu Bakr”.

Tal com es narra aquí, la pregària ritual ha d’anar sempre precedida d’una ablució ritual amb aigua, que consisteix en rentar-se les mans, la boca i el nas, la cara, els braços fins al colze, humitejar-se el cap i finalment els peus.

Diverses aleis de l’Alcorà prescriuen la oració i els seus beneficis:

Ésta es la Escritura, exenta de dudas, como dirección para los temerosos de Dios, que creen en lo oculto, hacen la azalá y dan limosna de lo que les hemos proveído. Creen en lo que se te ha revelado a ti y antes de ti, y están convencidos de la otra vida. Ésos son los dirigidos por su Señor y ésos los que prosperarán”.

Alcorà, 2:2-5.

¡Buscad ayuda en la paciencia y en la azalá! Sí, es algo difícil, pero no para lo humildes, que cuentan con encontrar a su Señor y volver a Él”.

Alcorà, 2:45-46.

“Haced la azalá y dad el azaque. El bien que hagáis como anticipio a vosotros mismos, volveréis a encontrarlo junto a Dios. Dios ve bien lo que hacéis.

Alcorà, 2:110.

EL DEJUNI DEL RAMADÀ

El dejuni del Ramadà es fa durant el novè mes del calendari lunar islàmic, mes en el qual l’Alcorà va ser revel·lat. El dejuni consisteix en no menjar, beure ni tenir relacions sexuals desde la primera llum del dia (abans de que surti el sol) fins a la posta de sol. El mes del Ramadà es va avançant cada any uns dies i va passant per totes les estacions al llarg dels anys, per això el número d’hores de dejuni pot variar bastant en funció de si cau en hivern o estiu. El dejuni és prescriptiu per tots els musulmans adults desde que entren a l’adolescència, i només es deixa de fer en cas de malaltia o si s’està de viatge, dies que es poden recuperar més endavant fora del mes de Ramadà.

El dejuni del Ramadà difereix bastant del simple dejuni per motius dietètics. El musulmà no dejuna per eliminar toxines del cos, cosa que és només un saludable efecte secundari, o per qualsevol altre motiu o interès propi, sinó que dejuna per obtenir l’acceptació de Déu (Al·lah), és a dir, amb una intenció clarament espiritual.

El rigor extrem i la llarga duració del dejuni aconsegueix així, a més del propòsit general de la purificació espiritual, un objectiu triple: (1) commemorar el començament de la revel·lació de l’Alcorà; (2) proporcionar un rigurós exercici d’auto-disciplina i, per tant, d’auto-control emocional; i (3) fer veure a tots, a través de la seva pròpia experiència, el que és tenir gana i sed, per a adquirir així una apreciació directa de les necessitats dels pobres.

Apart del dejuni ‘obligatori’ hi ha també dejunis voluntaris que alguns musulmans fan per pròpia voluntat fora del mes del Ramadà, seguint el costum del Profeta.

La prescripció del dejuni del Ramadà la trobem recollida en diversos versicles de l’Alcorà, per exemple:

¡OH VOSOTROS que habéis llegado a creer! Se os ha prescrito el ayuno como se  les prescribió a los que os precedieron, para que os mantengáis conscientes de Dios: [habréis de ayunar] durante un número determinado de días. Pero, si alguno de vosotros está enfermo o de viaje, [ayunará igual] número de otros días; y [en tales casos] aquellos que se lo puedan permitir, que alimenten a un pobre como rescate. Y quien hace un bien mayor del que debe a sí mismo se lo hace; porque ayunar es bueno para vosotros –si supierais.

El mes de Ramadán, en el que se hizo descender [por vez primera] el Qur’an como guía para la humanidad y una prueba evidente de esa guía, y el criterio por el que discernir lo verdadero de lo falso. Así pues, quien de vosotros presencie la llegada de este mes, deberá ayunarlo todo; pero el que esté enfermo  o de viaje, [ayunará igual] número de otros días. Dios quiere para vosotros la facilidad y no quiere la dificultad; pero [quiere] que completéis el número [requerido de días] y que ensalcéis a Dios por haberos guiado rectamente, y que [Le] deis gracias.

Y SI Mis siervos te preguntan acerca de Mí –ciertamente, Yo estoy cerca; respondo a la invocación de quien Me invoca, cuando Me invoca: que Me escuchen y crean en Mí, para que puedan seguir el camino recto.

Alcorà 2:183-186.

L’ALMOINA (AZ-ZAKAT)

L’almoina o zakat consisteix en donar un 2’5% (1 part de cada 40) de les pròpies riqueses als pobres o necessitats. L’almoina és un precepte per a tot musulmà. Es considera que aquesta petita part dels béns personals és en realitat dret del pobre, i donar-la purifica la resta del capital i ingressos de l’individu de la tara de l’egoisme. De fet, si mirem el significat etimològic del terme àrab ‘zakat’ veiem que vol dir també ‘pur’ i ‘puresa’. Per tant els conceptes de ‘almoina’ i de ‘purificació’ estan intimament relacionats.

Diverses aleies de l’Alcorà es refereixen a aquest pilar de l’Islam:

sigueu constants en l’oració i gastau en almoines, i inclineu-vos en oració amb els que s’inclinen”.

Alcorà, 2:43.

Y sed constantes en la oración y pagad el impuesto de purificación; pues, todo el bien que hagáis como adelanto para vosotros mismos, lo encontraréis junto a Dios: ciertamente, Dios ve todo lo que hacéis.

Alcorà, 2:110.

“Y de sus bienes, había una parte que era derecho del mendigo y del indigente”.

Alcorà, 51:19.

“A los que den y a las que den con generosidad y Le hagan a Allah un hermoso préstamo, éste les será multiplicado y tendrán una generosa recompensa”.

Alcorà, 57:18.

“Gastad de la provisión que os damos antes de que le llegue la muerte a cualquiera de vosotros y diga: ¡Señor mío! Si me dieras un poco más de plazo, podría dar con generosidad y ser de los rectos”.

Alcorà, 63:10.

“Quien posea con holgura, que gaste de acuerdo a su holgura; y a quien se le haya dado una provisión restringida, que gaste de acuerdo a lo que Allah le haya dado. Allah no le impone a nadie sino en la medida de lo que le da. Allah da facilidad después de la dificultad”.

Alcorà, 65:7.

“y de sus riquezas dan un derecho correspondiente al mendigo y al indigente”.

Alcorà, 70:24-25.

L’Alcorà, però, igual que ho fa la Bíblia, censura aquells que donen almoina només per quedar bé i per a ser ben vistos entre la gent, o esperant rebre quelcom a canvi:

“Perquè Al·lah, Déu, no estima gens el qui va sempre tot ple d’orgull i egoisme, els qui són avars, els qui es gasten les propietats per a ser vistos per tota la gent, sense creure mai en Déu, Al·là, ni en l’últim día, del judici final.

Alcorà, 4:36-37.

“Así pues, al que dé con sinceridad, sea temeroso y crea en la verdad de lo más Hermoso, le haremos propicia la facilidad. Pero al que sea tacaño, se considere autosuficiente y niegue la verdad de lo más Hermoso, le haremos propicia la dificultad. Y de nada le servirán sus riquezas cuando haya perecido. Y será librado de él quien se guarde y dé su riqueza para purificarse, no para que nadie tenga un favor que pagarle sino buscando la faz de su Señor, el Altísimo.Y por cierto que quedará satisfecho”.

Alcorà, 92:5-21.

LA PEREGRINACIÓ (HAJJ)

La peregrinació (hajj) al recinte de la Kaaba, a la ciutat de la Meca (a l’actual Arabia Saudí), és un precepte per a tot musulmà que disposi de mitjans materials per a realitzar-la. La Caaba va ser construida pel profeta Abraham i el seu primer fill Ismael, i es considera el temple d’adoració i peregrinatge més antic de la humanitat. De fet, una llegenda musulmana molt coneguda diu que va ser construida per primer cop per Adam i després destruida pel diluvi, i finalment reconstruida de nou per Abraham. Aquesta mateixa llegenda diu que la Caaba està situada en l’extremitat inferior d’un eix que travessa tots els cels, i que en el pla de cada món celestial hi ha un altre santuari freqüentat pels àngels.

Així, doncs, els antics jueus i d’altres grups religiosos ja hi peregrinaven. La Caaba és així molt més antiga que el Temple de Salomó a Jerusalem, direcció en la qual els creients s’orientaven en les seves oracions abans de la revel·lació de l’Alcorà. Amb la revel·lació de l’Alcorà, però, vingué el precepte de cambiar la direcció (qibla) de la oració, i ara passava a ser la Caaba de la Meca. Aquest és el motiu pel qual els millons de musulmans d’arreu del món s’orienten cap a la Meca per realitzar les diferents postures durant la pregària ritual.

Aquest fet simbòlic representa, entre altres coses, el reestabliment del contacte directe amb el profeta Abraham i la tradició monoteista que ell representa. I el fet d’orientar-se cap a un element simbòlic com la Caaba, es diu també que dóna una direcció interior al creient, ja que l’ésser humà, si no s’orienta cap a un focus trascendent, està en realitat, sense ser-ne conscient, sotmès i orientat en moltes direccions disperses. La orientació ritual, per tant, condueix de forma natural l’atenció de la multiplicitat a concentrar-se en la unitat. Finalment, un altre símbol és el de la germanor de tots els creients, els quals es trobin on es trobin, giren els seus rostres en direcció a aquest mateix punt focal.

Amb el pas del temps, però, el missatge monoteista d’Abraham s’havia corrumput, i el temple de la Caaba s’havia convertit en un santuari dedicat al culte dels més diversos déus i deeses. Temps després, quan el profeta Muhammad va conquerir la Meca l’any 630 d.c., va entrar al recinte de la Ka’ba recitant la següent aleia de l’Alcorà: “Digues també: <<Ja ha vingut la veritat i se n’ha anat la falsedat. La falsedat se n’ha d’anar, ha de desaparèixer!>>”,  i aleshores va destruir els 360 ídols que eren objecte de culte i que s’havien convertit en una mena de negoci, reinstaurant de nou el monoteisme pur d’Abraham.

Un dels rituals principals que es fan durant el peregrinatge és el de donar set voltes al voltant de la Ka’ba, ritual que s’anomena ‘tawaf’ i que indica simbòlicament que totes les accions i empreses humanes han de tenir per centre la idea de Déu i la Seva unitat.

Diverses aleis de l’Alcorà prescriuen aquest cinquè pilar de l’Islam:

Y cuando hicimos de la Casa lugar de reunión y de refugio para los hombres. Y: «¡Haced del lugar de Abraham un oratorio!» Y concertamos una alianza con Abraham e Ismael: que purificaran Mi Casa para los que dieran las vueltas, para los que acudieran a hacer un retiro, a inclinarse y a prosternarse.

Y cuando Abraham dijo: « ¡Señor! Haz de ésta una ciudad segura y provee de frutos a su población, a aquéllos que crean en Alá y en el último Día». Dijo: «A quienes no crean, es dejaré que gocen por breve tiempo. Luego. Les arrastraré al castigo del Fuego. ¡Qué mal fin…!»

Y cuando Abraham e Ismael levantaban los cimientos de la Casa: « ¡Señor, acéptanoslo! ¡Tú eres Quien todo lo oye, Quien todo lo sabe! ¡Y haz, Señor, que nos sometamos a Ti, haz de nuestra descendencia una comunidad sumisa a Ti, muéstranos nuestros ritos y vuélvete a nosotros! ¡Tú eres, ciertamente, el Indulgente, el Misericordioso! ¡Señor! ¡Suscita entre ellos a un Enviado de su estirpe que les recite Tus aleyas y les enseñe la Escritura y la Sabiduría les purifique! Tú eres, ciertamente, el Poderoso, el Sabio».

Alcorà, 2:125-129.

Di: “Dios ha dicho la verdad: seguid pues la religión de Abraham, que se apartó de todo lo falso y no fue de los que atribuyen divinidad a algo distinto de Dios.”

“He aquí que el primer Templo erigido para los hombres fue ciertamente el de Bakkah (la Meca): lugar bendecido y [fuente de] guía para todos los mundos, en donde hay mensajes claros. [Es] el lugar en el que Abraham se situaba; quien entra en él encuentra paz interior. Así, la peregrinación al Templo es un deber impuesto por Dios a todos aquellos que puedan realizarla. Y en cuanto a aquellos que niegan la verdad –ciertamente, Dios puede prescindir de todos los mundos.

Alcorà, 3:95-96

“Y cuando preparamos para Ibrahim el lugar de la Casa: No asocies nada conmigo, purifica Mi casa para los que dan vueltas alrededor de ella y los que rezan en pie, inclinados y postrados. Y llama a la gente a la Peregrinación, que vengan a ti a pie o sobre cualquier montura, que vengan desde cualquier remoto camino. Para que den testimonio de los beneficios que han recibido y mencionen el nombre de Allah en días determinados sobre los animales de rebaño que les ha proporcionado. Así pues comed de ellos y alimentad al desvalido y al necesitado. Luego que se limpien de la suciedad, que cumplan sus votos y que den las vueltas a la Casa Antigua”.

Alcorà, 26-29.