Definició dels conceptes ‘espiritualitat’ i ‘mística’

Avui dia sentim molt sovint la paraula ‘espiritualitat’, però, sabem realment a què es refereix? Què té a veure amb la religió? I amb la mística? En aquesta unitat inicial definirem i analitzarem aquests conceptes i la relació que hi ha entre ells.

Comencem pel concepte d’espiritualitat: amb aquesta paraula ens referim a un àmbit de la realitat que no és material o fenomènic, és a dir, que no es pot medir ni quantificar. Podem mesurar els seus efectes, però no allò espiritual en sí mateix. Però en canvi sí que podem experimentar-ho en nosaltres mateixos. Per exemple, quan diem que l’amor és un valor espiritual ens referim al fet que és quelcom que tots podem experimentar en el nostre interior, però no es pot medir la quantitat d’amor. Una altra cosa és que sí que podem medir els efectes de l’amor, per exemple, les diverses substàncies que segrega el cervell, com la dopamina, quan estem enamorats. Però no podem mesurar l’amor en sí mateix. I el mateix passa amb la resta de realitats espirituals.

L’experiència espiritual, per tant, és quelcom que succeeix a l’interior de les persones, que s’experimenta dins nostre i que pot tenir o no manifestacions físiques. Així, el concepte d’espiritualitat està estretament relacionat amb el fet d’experimentar. Això implica que sovint les experiències espirituals poden ser del tot reals per la persona que les experimenta però incomprensibles per qui no les experimenta. Per exemple, si olorem la fragància d’una rosa tots experimentem una agradable experiència interna, però si ens demanen que describim la fragància de la rosa amb paraules no sabem com fer-ho. I no seria just que algú que no hagués olorat mai una rosa digués que no existeix la fragància de la rosa només perquè no l’ha experimentada o perquè no es pot descriure.

Si ara analitzem el terme ‘espiritualitat’ veiem que en el seu origen hi ha la paraula ‘esperit’. Així, quan parlem de l’esperit d’una persona ens referim a quelcom que no es veu però que anima, que dóna vida, al cos d’aquesta persona. L’esperit és allò que som en un sentit més profund. I, segons les religions, quan el cos mor l’esperit o ànima l’abandona i no mor, ja que és immortal. Ara bé, en dir que no es veu, podriem pensar que l’esperit es refereix als pensaments i a les emocions, que tampoc es veuen. Però no és així, ja que nosaltres podem observar els nostres pensaments i les nostres emocions, i per tant, si podem observar-los, vol dir que hi ha una distància entre nosaltres i ells, i en conclusió podem afirmar que nosaltres no som ni els nostres pensaments ni les nostres emocions. També el fet de poder gestionar-los implica aquesta desidentificació.

Un altre concepte inseparable de la idea d’esperit i d’espiritualitat és el concepte de llibertat. Tots sentim que tenim llibertat interior per a escollir, desde les petites accions quotidianes fins a les grans decisions de la vida, com per exemple la professió a la que ens volem dedicar. Així, tots tenim el que s’anomena “lliure arbitri”. Ara bé, si reflexionem sobre aquesta idea de llibertat ens adonem que està estretament relacionada amb la d’espiritualitat. Si nosaltres fossim només un cos material, com diuen els materialistes que en neguen la dimensió espiritual, voldria dir que les nostres reaccions i els nostres actes serien conseqüència només de reaccions físico-químiques, i això anularia la idea de llibertat. Aleshores seriem com simples robots sotmesos a les reaccions de la matèria, incapaços de decidir res. La llibertat que tots sentim que tenim pressuposa, per tant, l’existència d’un plà superior al purament material i que el regeix: el plà espiritual. D’altra banda, el concepte de llibertat implica també el de responsabilitat. Si som lliures vol dir que hem d’assumir la responsabilitat de les nostres accions.

Ara que ja tenim esboçada la definició d’espiritualitat veiem quina relació hi ha amb la religió. Podriem resumir-ho dient que l’espiritualitat és allò més intern de la religió. És a dir, la religió té una cara o vessant externa, feta de dogmes, ritus, pregàries, etc., i una cara o vessant interna, que és la seva dimensió espiritual. Una vegada més tornem a la idea d’experiència: una de les funcions dels ritus, com ja vam veure en el curs passat, és la d’actualitzar allò espiritual. És a través d’accions externes com podem tenir experiències internes. Per exemple, a través dels ritus de cortesia podem expressar qualitats positives com l’agraïment, l’empatia, etc. Els gestos permeten així expressar actitus, i per això és important cuidar la nostra conducta. De la mateixa manera, els rituals de les religions no són perquè sí o fets a l’atzar o per caprici, sinó que permeten que dins nostre emergeixin i s’expressin significats profunds que d’altra manera no podrien emergir. Ara bé, per a que això passi hi ha d’haver una intenció espiritual. Si fem els gestos rituals com qui fa un exercici gimnàstic, sense cap intenció espiritual, no n’obtindrem els fruits. D’aquí el consell de practicar els ritus sempre des d’un estat de presència atenta i no fer-los només mecànicament, ja que la religió es converteix aleshores en quelcom buit, sense cor.

Finalment, definim el terme mística. La mística té molt a veure amb l’espiritualitat, però sobre tot té a veure amb l’amor en el seu aspecte sublimat. En aquest curs llegirem alguns textos de grans autors místics de tots els temps, com per exemple del poeta místic català Ramon Llull, i veurem el llenguatge amorós que utilitza per referir-se a allò diví. L’amor humà i el diví estan, però, molt relacionats, ja que, segons els autors místics, no es pot arribar a l’amor diví sense passar per l’amor humà. L’amor humà ens prepara així per l’experiència de l’amor a Déu. La mística, per tant, fonamenta la relació amb Déu no desde el temor sino desde l’amor. Per exemple, Ramón Llull parla de Déu com de l’amic i l’amat, és a dir, s’hi refereix amb termes de proximitat. Resumint, la mística és el cor espiritual de les religions i es basa en una relació amorosa amb Déu. I en un sentit profund, les místiques de totes les religions coïncideixen. Una imatge gràfica ens pot ajudar a entendre-ho; podem pensar en la roda d’una bicicleta: la part externa, el neumàtic, respresentaria la forma externa de les diferents religions (ritus diversos, etc.), i els radis que es dirigeixen al centre serien els camins místics proposats per les diverses tradicions espirituals; finalment, en el centre de la roda, tots els camins convergeixen en el mateix punt, esdevenen una unitat. Per això hi ha qui diu que la mística és el terreny comú de les religions i que pot ajudar a superar les diferències interreligioses.

 

El concepte de ‘evolució espiritual’.

Segons les religions monoteistes Déu va crear tres classes de criatures: els àngels, els humans i els animals. Els primers i els últims són bons, ja que no poden escollir: els àngels fan el bé per naturalesa, i els animals segueixen l’instint també per naturalesa. L’ésser humà, però, està enmig i en lluita constant. Té una part angèlica o espiritual i una part animal.

Una altra manera de dir això és que la persona té tres plans: el material, el mental-emocional i l’espiritual. El seu sentit del ‘jo’ s’origina en el pla mental, i depèn d’allò amb què s’identifiqui. Si s’identifica només amb el cos material, viurà depenent de tots els seus desitjos i passions, alegries i sofriments i, sobretot, amb la por al no res que està en el rerefons de tot, ja que el cos material tard o d’hora s’esfondra i desapareix.

Com que té llibertat per a actuar, però, l’ésser humà pot escollir evolucionar cap amunt, conduint el propi ésser a la identificació amb el món espiritual superior, simbolitzat per la llum. Si no ho fa i es deixa endur per les tendències egoïques, anirà irremeiablement cap avall, conduint el seu ésser cap a allò purament material, cap a la identificació amb la seva condició animal, sotmesa a les passions negatives.

La dignitat moral dels éssers humans té a veure amb el lloc que ocupen dins d’aquesta escala d’evolució. Hi ha éssers humans que estàn per sota dels animals pel que fa a dignitat, ja que es comporten de forma cruel i inhumana amb d’altres persones, animals o amb la natura. Una persona capaç d’aquests comportaments no coneix la compassió ni l’amor, viu en la ignorància, dominat per la ira i la sensualitat, i no mereix dir-se persona.

En el costat oposat, els qui estan més amunt en aquesta escala són els sants de totes les religions, que són els qui han treballat més per purificar-se de les qualitats negatives, substituint-les per qualitats positives com la compassió, l’amor o el coneixement, i viuen exclusivament per servir. Es diu també que els sants són els ‘hereus dels profetes’, ja que han heretat una part de la saviesa divina de la que cada profeta n’és receptacle i difusor.

L’ésser humà, per tant, té la possibilitat de transformar-se a sí mateix i d’avançar en el camí d’evolució espiritual. Per això les grans religions, especialment les monoteistes, veuen la vida present com un període de prova i d’aprenentatge, com una oportunitat d’augmentar el coneixement sobre Déu i de desenvolupar les qualitats espirituals que en potència es troben a l’interior de cada persona. Segons aquestes religions, també, a l’altra vida cada persona només s’hi endurà les qualitats i coneixements espirituals que hagi pogut adquirir, deixant enrera tot allò material.

Autors considerats místics

Durant aquest curs llegirem alguns textos d’autors considerats místics de diverses tradicions. Són textos universalment coneguts, llegits i estudiats per moltes persones, passades i presents, d’arreu del món. La majoria són textos antics, que tot i ser-ho conserven la seva validesa en el món actual, ja que tracten de valors permanents.

De la tradició mística dins el cristianisme llegirem textos de Ramon Llull, sobretot de la seva obra ‘Amic i Amat’, on l’autor estableix un diàleg carregat de nostalgia, esperança i sentiment amorós, temes profundament místics. Farem també una aproximació a l’obra de Sta. Teresa d’Àvila, per exemple a la seva obra “Las Moradas”, on relata les seves experiències personals en l’itinerari espiritual. I potser també llegirem algun text de St. Joan de la Creu, qui va deixar escrites també les seves experiències. A més d’aquests exemples de la literatura místico-religiosa catalana i espanyola  podrem fer també aproximacions a altres autors considerats místics dins del cristianisme. Per exemple podrem llegir algun text de Nicolàs de Cusa, fortament influït pel platonisme, o de les Confessions de Sant Agustí.

De la tradició mística dins l’islam (el sufisme) llegirem textos d’autors andalusins, per exemple del místic espanyol andalusí Ibn Arabî (S. XII), nascut a Murcia i mort a Damasc, autor força desconegut però amb una de les obres literàries més extenses mai escrites (prop de 400 llibres). Veurem també l’obra del poeta místic sufí d’origen persa Jalaluddin Rumi (S. XIII), sobretot la seva obra magna ‘El Mathnawi’, on a través de faules i històries amenes explica de forma entenedora molts aspectes de saviesa. També veurem alguns poemes del poeta turc Yunus Emre (S. XIII). Fa uns anys la Unesco va declarar any internacional de Rumi i de Yunus Emre, ja que l’obra d’ambós autors és estudiada a tot el món i està servint per establir ponts de pau i diàleg entre les diverses religions.

De la tradició mística dins el judaisme (la Càbala) veurem alguns textos d’autors andalusins jueus com Ibn Gabirol o Ibn Paquda, i potser també del moviment cabalístic de Girona durant l’època de l’Andalus. Al igual que els textos andalusins de les altres tradicions, són textos on es respira la confluència de les tres tradicions monoteistes, que van conviure durant molts anys al territori de l’Andalus amb un nivell de pau i respecte exemplars.

De les tradicions orientals veurem diferents textos que anirem decidint segons la marxa. Podrem fer des d’una aproximació al missatge del Tao te king, fins a llegir algun text d’algun autor actual considerat místic, com per exemple l’obra de la mística hindú Amma, qui recorre el món difonent un missatge d’amor i pau i que va passar per Granollers el 2011.

No només ens centrarem en textos d’autors considerats místics, sino que també podrem veure’n d’altres de la literatura universal que ens serveixin per aprofundir en els diferents temes de la matèria. Per exemple, l’obra d’autors com el dramaturg anglès William Shakespeare contenen profundes reflexions.

Finalment, deixarem també oberta la possibilitat de llegir altres textos aportats pels mateixos alumnes.

 

Ramón Llull i el Llibre d’Amic i Amat

 

Ramón Llull és considerat un dels més grans escriptors en llengua catalana que hi ha hagut mai. Una de les seves obres litaràries més importants és el Llibre d’Amic i Amat. És una obra de caràcter místico-filosòfic, en la qual l’autor descriu la vida contemplativa. Tot i que Llull era cristià, la seva obra pot considerar-se universal, com també ho són totes les obres genuïnament místiques. Llull mateix afirma que la idea de compondre’l li vingué de la pràctica dels sufís musulmans d’exposar paraules d’amor en exemples abreujats que donen a l’home gran devoció: “Mentre en tals consideracions meditava Blanquerna, es recordà que quan era Papa, una vegada li contà un sarraí que tenen ells alguns homes religiosos entre els quals n’hi ha d’especialment preats que reben el nom de sufís, i que aquests tenen paraules d’amor i exemples abreujats que donen a l’home gran devoció; i són paraules que necessiten exposició; i per l’exposició puja l’enteniment més amunt, pel qual pujament augmenta i puja la voluntat en devoció”. És una obra, per tant, que va ser redactada amb l’objectiu d’enamorar al lector, de fer-li degustar una manera de relacionar-se amb Déu basada en la proximitat i l’amor, i per això va utilitzar els termes ‘amic’ i ‘amat’ en el títol mateix. L’Amic és el contemplatiu que cerca i recorda incansablement Deú, que és l’Amat. Alguns dels 365 aforismes del llibre són els següents:

2. Els camins pels quals l’Amic cerca el seu Amat són llargs, perillosos, poblats de consideracions, de sospirs i de plors, i il·luminats d’amors.

 

3. S’ajuntaren molts amadors per estimar un Amat que els infonia abundosos amors; i cadascun tenia per cabal el seu Amat i els pensaments agradables que d’ell concebia, pels quals sentia plaents tribulacions.

 

11. Amic foll, ¿per què destrueixes la teva persona i despens els teus diners, i deixes els delits d’aquest món i vas menyspreat entre la gent?

Respongué:

-Per honrar les honres del meu Amat, el qual és per més homes desamat, deshonrat, que no pas honrat i estimat.

 

17. Hi hagué debat entre els ulls i la memòria de l’Amic, car els ulls deien que és millor veure l’Amat que no pas recordar-lo, i la memòria digué que pel record l’aigua puja als ulls i el cor s’inflama d’amor.

 

24. Digueren a l’Amic:

-¿On vas?

-Vinc del meu Amat.

-¿On véns?

-Vaig al meu Amat.

-Quan estaràs amb el teu Amat?

-Tant de temps com estaran en ell els meus pensaments.

 

38. Demanaren a l’Amic per què era el seu Amat gloriós.

Respongué:

-Per tal com és glòria.

Digueren-li per què era poderós.

Respongué:

-Per tal com és poder.

-¿I per què és savi?

-Per tal com és saviesa.

-¿I per què és amable?

-Per tal com és amor.

 

39. Es llevà de matí l’Amic i anava cercant el seu Amat; i trobà gent que feia camí i demanà si havien vist el seu Amat. Li respongueren preguntant en quin moment el seu Amat s’absentà dels seus ulls mentals.

Respongué l’Amic i digué:

-Mai, dençà que vaig haver vist el meu Amat en els meus pensaments, no estigué absent dels meus ulls corporals, car totes les coses visibles em representen el meu Amat.

 

120. Deia l’Amic:

-Qui no tem el meu Amat, convé que temi totes les coses; i qui tem el meu Amat li convé audàcia i ardiment en totes les coses.

 

136. Deia l’Amic a la gent aquestes paraules:

-Qui vertaderament es recorda del meu Amat, oblida en les circumstàncies del seu record totes les coses; i qui totes les coses oblida per recordar el seu Amat, de totes les coses el defensa el meu Amat, i li dóna part de totes elles.

 

137. Demanaren a l’Amic de què naixia l’amor, i de què vivia, i per què moria. Respongué l’Amic que l’amor naixia del record, i vivia de la intel·ligència, i moria per l’oblidament.

 

176. –Digues, foll, ¿tens diners?

Respongué:

-Tinc Amat.

-¿Tens viles i castells i ciutats, comtats i ducats?

Respongué:

-Tinc amors, pensaments, plors, desigs, treballs, llanguiments, que són millors que imperis i regnats.

 

218. Lloava l’Amic el seu Amat, i deia que havia ultrapassat l’ “on”, car ell és allà on no pot atènyer l’ “on”. I per això, quan demanaren a l’Amic on era el seu Amat, respongué:

-És.

Mes no sabia on; però sabia que l’Amat és en la seva recordança.

 

Activitats per a la U.1.

  1. Defineix el concepte d’espiritualitat.
  2. Posa en relació l’exemple de l’aire que mou la fulla amb el tema de les manifestacions materials d’allò espiritual.
  3. Quina relació hi ha entre espiritualitat i experiència interna?
  4. Relaciona els conceptes ‘esperit’, ‘emocions’ i ‘pensament’.
  5. Perquè la llibertat personal o ‘lliure arbitri’ pressuposa la dimensió espiritual de les persones?
  6. Quina relació hi ha entre espiritualitat i religió?
  7. Què és la mística?
  8. Què vol dir que l’ésser humà té una part ‘espiritual’ i una part ‘animal’.
  9. Defineix el concepte d’evolució espiritual.
  10. Relaciona els conceptes de ‘dignitat humana’ i de ‘evolució espiritual’.

El conte de l’Explorador

L’explorador havia tornat altre cop a casa. Tothom es delia per a saber-ho tot sobre l’Amazones. Però, com podia expressar amb paraules la sensació que havia inundat el seu cor quan va contemplar aquelles flors d’una bellesa tan sorprenent i va escoltar tots els sons nocturns de la selva? Com explicar el que havia sentit el seu cor en adonar-se del perill de les feres o en conduir la seva canoa per les aigües incertes del riu? I els va dir: “Aneu i descobriu-ho vosaltres mateixos. Res no pot substituir el risc i l’experiència personal”. Però, per a orientar-los, els va fer un mapa de l’Amazones. Ells van agafar el mapa, en van fer còpies per a tots i també van penjar-ne una a l’Ajuntament. Tothom que tenia una còpia es considerava un expert en l’Amazones, encara que no conegués per experiència cada revolt i cada racó del riu, com n’era d’ample i profund, on hi havia baixants d’aigua i on es trobaven les cascades?

L’explorador es va plànyer tota la seva vida d’haver-los donat aquell mapa. Hauria estat preferible no haver-ho dibuixat, davant la utilització tan barroera que n’havien fet.

Si analitzem les diverses religions veiem diferents maneres d’evitar aquest perill. Per exemple, es diu que el Budisme és una religió sense Déu, però en realitat això no és ben bé així. Diuen que Buda es negava a parlar de Déu, ja que probablement coneixia el perill que comporta fer mapes per a experts virtuals i imaginaris. I per això també les grans religions han definit a Déu de forma indirecta i amb símils. Per exemple, la frase central de l’Islam “No hi ha més déu que Déu” (en àrab la ilaha il·lal·lah) expressa aquesta idea de definir i afirmar Déu a partir de negar tot allò que no és Déu. Els musulmans repeteixen aquesta frase en les seves oracions, i els sufís la repeteixen en forma de mantra milers de vegades per experimentar la realitat inefable que hi ha al darrera i no quedar-se només amb una simple definició intel·lectual.

 

(El conte ha estat extret de antigawebdepastoral.salesians.cat)

Diferència entre concepte i experiència

Hem de saber diferenciar entre coneixement conceptual-intel·lectual i coneixement vivencial-experiencial. El primer és teòric, mentre que el segon és pràctic. Per entendre’n la diferència podem pensar en els conceptes de mapa/territori: un mapa descriu conceptualment el territori, ens indica el camí a seguir, però no és el camí, és a dir, el mapa no és el territori.

Per a que el procés educatiu d’una persona sigui complert, és important que els dos tipus de coneixement estiguin equilibrats. Si ens passem de teoria però no la portem a la pràctica, serveix de ben poca cosa. Els pensadors que han escrit sobre això posen l’exemple d’un ase carregat de llibres: no li fan cap servei. I a l’inrevés: sense teoria anem perduts.

Podem trobar varis exemples d’aquesta necessitat d’equilibrar els dos tipus de coneixements:

-Diuen els especialistas que practicar un art és una activitat molt.enriquidora. Ara bé, si ens quedem només amb la teoria de l’art aquest coneixement no és complert. Per exemple, un músic necesita aprendre certes nocions teòriques per a tocar les partituras amb el seu instrument. Però si només es queda amb la teoria, si només sap de memoria totes les families d’instruments que hi ha, totes les relacions harmòniques, etc, i no porta mai a la pràctica aquest coneixement tocant un instrument, aquest saber teòric no li aporta massa cosa, potser res.

-Un altre exemple seria el de pintar un mandala. Els entesos diuen que aquesta activitat té un efecte positiu sobre l’equilibri mental. Ara bé, si només estudiem teòricament com està construit un mandala, els seus origens, el seu significat filosòfic etc., però no pintem mai cap mandala, ens quedem sense aquests importants beneficis. La teoria sobre els mandales seria el ‘mapa’, mentre que pintar-lo equivaldría al ‘territori’, és a dir, a fer el camí.

3.1. L’us responsable dels sentits

 

Un dels primers passos en el camí d’evolució espiritual consisteix en escollir amb prudència els estímuls als quals ens sotmetem. Es tracta de no deixar-se afectar negativament, de no exposar-se a situacions que permetin aflorar els impulsos negatius. Aquest mètode o filosofia de vida, que totes les tradicions espirituals subscriuen, no té a veure amb la repressió dels instints, sinó amb un profund coneixement de la naturalesa humana, segons el qual l’expressió de les forces instintives s’ha de poder canalitzar de la millor manera possible, i no deixar-la a mercè dels esdeveniments. Es tracta d’educar el desig, en el sentit de la paideia que demanaven ja els antics savis grecs. No es tracta de reprimir sino de canalitzar a través de certs límits, els quals permeten reconvertir aquesta força instintiva en una genuïna espiritualitat. Recordem per exemple el mite d’Ulisses, el qual es feia lligar al màstil del vaixell per poder gaudir de la bellesa del cant de les sirenes. Ulisses es podia haver tapat les orelles, com la resta de tripulants, però va preferir lligar-se prudentment al màstil per evitar quedar seduït pel cant i llançar-se per la borda. Aquest acte de renuncia, aparentment de falta de llibertat, en realitat el va fer lliure per gaudir d’aquella bellesa sense naufragar, i va poguer continuar així el seu camí de retorn a casa.

A continuació llegirem diversos textos de diferents tradicions de saviesa que parlen sobre aquest tema:

Salms:

(del profeta David, pare de Salomó)

“Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos,

ni va pels camins dels pecadors,

ni s’asseu en companyia dels descreguts;

Estima de cor la Llei del Senyor,

medita la seva Llei de nit i de dia”[1].

Ibn Gabirol:

(pensador andalusí de la Càbala jueva)

“Le conviene al hombre que considere los caracteres [cualidades] que le vienen de sus sentidos y no los empleará sino en caso necesario. Porque Dios, ensalzado sea, dispuso en el hombre [los sentidos] para que [éste] se dedicase a gobernarlos, ya que gracias a ellos, se conserva el buen estado de su vida”[2].

“Vigila el sentido de la vista pues éste trae consigo diversas clases de desórdenes […]. Por consiguiente, oblígale [a la vista] a los movimientos más nobles y evita los viles”.

“Debe conocer los sitios donde debe prestar atención [a lo que se habla] y aquellos donde no debe escuchar nada en absoluto”.

Alcorà:

“Y cuando veas a los que se burlan de Nuestros signos, apártate de ellos hasta que cambien de conversación”[3].

El Corán, 6:68

“Y no persigas aquello de lo que no tienes conocimiento. En verdad, del oído, de la vista y del corazón se pedirán cuentas”.

El Corán, 17:36

“Y sé constante en la compañía de aquellos que invocan a su Señor mañana y tarde, anhelando Su Rostro. No apartes tus ojos de ellos por deseo de la vida de este mundo ni obedezcas a aquel cuyo corazón hemos descuidado de Nuestro recuerdo; él sigue a su pasión y su asunto es pérdida>>[4].

El Corán, 18:28

Plató:

(Filòsof de la Grècia clàssica)

“-¿Y de qué se alimenta el alma, Sócrates?

-Desde luego que de enseñanzas, dije yo. De modo que, amigo, cuidemos de que no nos engañe el sofista con sus elogios de lo que vende, como el traficante y el tendero con respecto al alimento del cuerpo. Pues tampoco ellos saben, de las mercancías que traen ellos mismos, lo que es bueno o nocivo para el cuerpo, pero las alaban al venderlas; y lo mismo los que se las compran, a no ser que alguno sea un maestro de gimnasia o un médico. Así, también, los que introducen sus enseñanzas por las ciudades para venderlas al por mayor o al por menor de quien lo desee, elogian todo lo que venden; y seguramente algunos también desconocerán, de lo que venden, lo que es bueno o nocivo para el alma. Y del mismo modo, también, los que las compran, a no ser que por casualidad se encuentre por allí un médico del alma. Si tú eres conocedor de qué es útil o nocivo de esas mercancías, puedes comprar sin riesgo las enseñanzas de Protágoras y las de cualquier otro. Pero si no, ten cuidado, querido, de no jugar a los dados y arriesgarte en lo más precioso. Desde luego hay un peligro mucho mayor en la compra de enseñanzas que en la de alimentos. Pues al que compra comestibles y bebidas del mercader o del tendero, le es posible llevárselas en otras vasijas, y antes de aceptarlas en su cuerpo como comida o bebida, le es posible depositarlas y pedir consejo, convocando a quienes entiendan, de lo que puede comerse y beberse y de lo que no, y cuánto y cuándo. De modo que no hay en la compra un gran peligro. Pero las enseñanzas no se pueden transportar en otra vasija, sino que es necesario, después de entregar su precio, recogerlas en el alma propia, y una vez aprendidas retirarse dañado o beneficiado”[5].

Platón, Diálogos I (Protágoras).

Ibn ‘Arabī:

(Sufí andalusí de la Murcia del S. XII, conegut com el Shaykh al-akbar: el mestre més gran)

“Cuando el siervo realiza cumplidamente aquello cuya ejecución le ha prescrito el Verdadero (al-Haqq), de modo que se basta para encargarse del gobierno de sí mismo, y cuando además se rinde cuentas a sí mismo por sus actos, tanto interna como externamente, haciéndose responsable tanto de sus pensamientos como de sus movimientos, con atento sentido autocrítico y con la intención de aclarar y limpiar las faltas, es entonces hasib en ambos sentidos, <<suficiente>> y <<recapitulador>>” [6].

Ibn ‘Arabī,  El secreto de los nombres de Dios.

“Los sufíes, efectivamente, abominan de todo exceso en el mirar, lo mismo que abominan de todo exceso en el hablar ”[7].

 

Epicur:

(Filòsof clàssic)

“El savi és aquell que no dóna molèsties ni a si mateix ni als altres[8].

Dalai Lama:

(líder del Budisme tibetà)

“Això darrer ens indica que el primer pas en el procés d’oposar resistència als nostres pensaments i emocions negatius és evitar les situacions i activitats que normalment hi donarien lloc. Si, per exemple, descobrim que ens enfadem cada vegada que ens trobem amb aquella persona en concret, és millor que ens en mantinguem allunyats fins que no hàgim desenvolupat més els nostres recursos interiors”[9].

Dalai Lama, Una ètica per al nou mileni.

Víctor Frankl:

(Psicòleg del S.XX)

“Fredrick Wertham, en su <<Crítica al informe elaborado por el Jefe del Servicio Federal de Sanidad del Comité de Televisión y Conducta Social>>, ridiculiza la <<vieja noción de cómo deshacerse de la agresión>> que justifica <<la necesidad de la violencia en televisión para reprimir impulsos violentos y, de esta manera, “ahorrarnos la violencia real”>>. Diversos estudios clínicos han revelado los efectos contraproducentes observados en niños y adolescentes ante la violencia, brutalidad y sadismo que ven por televisión. Se han encontrado cientos de casos en los que la violencia en televisión ha causado efectos dañinos. El presidente de la Comisión de Causas y Prevención de la Violencia afirmó que <<la dieta constante de conducta violenta en televisión provoca un efecto adverso en el carácter y las actitudes humanas>>. <<Debería promoverse una reducción de la violencia presente en los medios de comunicación y entretenimiento>>, dice Jerome D. Frank. El British Journal of Psychiatry describe un experimento durante el cual se les mostraba a diversos <<niños películas que contenían actos agresivos>>, y se encontró que <<después de haber visto estas imágenes, aumentaba en exceso la tendencia a comportarse de forma agresiva, en comparación con la tendencia inicial>>. John P. Murray, del Instituto Nacional de Salud Mental resume los resultados de unos cuantos estudios de la forma que sigue: <<Asistir a violencia en televisión provoca que el espectador se vuelva más agresivo>>”[10].

Viktor E. Frankl, El hombre en busca del sentido último.

Jalaluddin Rumi (Mevlana) (mestre Sufí d’Anatolia del S. XIII)

“El Día de la Resurrección Dios dirá: ¿Dónde has derramado tus cinco sentidos? Has gastado ojos y oídos, intelecto y las puras sustancias celestiales: ¿qué has comprado en la Tierra?”

 

 


[1] Salm 1, Feliç l’home que estima la Llei del Senyor (1-2).

[2] Ibn Gabirol, La corrección de los caracteres, p. 63-64.

[3] C. 6:68 (traducció d’Andrés Guijarro).

[4] C. 18:28 (traducció d’Andrés Guijarro).

[5] Platón, Diálogos I (Protágoras), traducción de C. García Gual, editorial Gredos, Madrid, 1985, 313c-314b (pp. 511-512).

[6] Ibn ‘Arabī,  El secreto de los nombres de Dios, p.163.

[7] Ibn ‘Arabī, El islam cristianizado, p. 319.

[8] García, C., i Acosta, E., Etica de Epicuro, Barral, Barcelona, 1974, pp. 95-97.

[9] Dalai Lama, Una ètica per al nou mileni, ed. Empúries, Barcelona, 2000, pp. 102-103.

[10] Frankl, Viktor E., El hombre en busca del sentido último (El análisis existencial y la conciencia espiritual del ser humano), ed. Paidós, Barcelona, 1999, pp. 133-134.

 

El control del llenguatge

 

Totes les tradicions espirituals sense excepció insisteixen en la importància de controlar el llenguatge. Hi ha varis motius que justifiquen aquesta necessitat, per exemple:

-Com vam introduir ja al primer curs, segons la medicina psicosomàtica hi ha una relació directe entre el pensament, les emocions i la salud. I el llenguatge té el poder de modificar el pensament, per això és important cuidar-lo. Tenint un pensament positiu les emocions seran també positives, i això afectarà positivament a la salud. I per tenir un pensament positiu és necessari fer servir un llenguatge positiu, amb nosaltres i amb els demés. Això implica que hem d’evitar de caure en les acusacions i les crítiques.

-Es diu també que la paraula crea. Això vol dir que és capaç de treure a la superficie capacitats de l’interior de la persona que no són conscients. Per exemple, si a un nen l’animes a anar amb bicicleta, ho aconseguirà. Però si li dius que no se’n sortirà i que caurà, li costarà més o agafarà por per sempre. La paraula, per tant, té un poder transformador.

A la películ·la “El buen maestro” (desde minut 40 a minut 49′:40″) es veu clarament aquest principi:

https://gloria.tv/post/MLBSmvovCmk94xQC81VXDMdDG

-La intenció que hi ha darrera de la paraula és el més important. Una simple paraula ens pot enuntjar o alegrar en funció de la intenció que hi ha darrera i no tant de la paraula en sí. El següent text explica aquest punt i estableix també un paralelisme entre la la paraula i els actes rituals:

“- Lo principal es la buena intención; las palabras, existan o no, son secundarias.

-Esta intención, dijo el Maestro, existía en el mundo espiritual antes de que existiese el mundo corporal. ¿Acaso se nos ha transportado a este mundo corporal sin una buena razón? Eso es imposible. La palabra cuenta; es incluso muy útil. Si siembras sólo la almendra de un hueso de albaricoque, no brota, pero si siembras el hueso con la corteza, brotará. Sabemos que la forma exterior también cuenta. La oración está en el fuero interno: <<Sólo hay plegaria con la presencia del corazón>>. Pero es necesario darle forma inclinándote y prosternándote (ruku y suyud) exteriormente; entonces obtienes provecho de ella y realizas tu designio. <<Son constantes en la oración>>. Esa oración es el alma y la plegaria exterior es temporal; el alma del mundo es como el océano: ilimitada. El cuerpo es la orilla, y la tierra limitada y determinada. La oración eterna sólo es para el alma; también el alma necesita inclinarse y prosternarse, pero es preciso que se manifieste mediante una inclinación y una prosternación corporales, ya que el sentido mantiene un vínculo con la forma. Si no están unidos, no tienen utilidad.

J. Rumi, Fihi ma fihi (discurs 38), p. 185.