Pg. de Benvinguda

 

Benvinguts/des al blog de l’assignatura de la ESO ‘Història i Cultura de les Religions’ del Col·legi l’Estel de Granollers.

Donada la diversitat existent avui a les aules, el programa de la matèria està pensat per donar solució a les diferents necessitats de l’alumnat: tant a aquells que a casa són practicants d’alguna confessió i volen que el seu fill o filla rebi formació en matèria de religió, com a aquells que a casa no són practicants però pensen que una formació general, també en matèria de cultura religiosa, pot ajudar als seus fills a entendre millor el món en el qual viuen.

El Col·legi l’Estel ofereix un marc educatiu que permet englobar les diferents opcions d’una forma harmònica, sense que ningú se senti discriminat o forçat. La opció de separar els alumnes per confessions no és viable, d’una banda degut al limitat número d’hores que el Departament d’Ensenyament reserva per a l’assignatura, i de l’altra perquè pensem que en un món cada vegada més global s’ha d’anar cap a la unitat i la comprensió mútues i no cap a la separació i la segregació.

Aquest plantejament s’expressa en els diferents punts del programa: les diferents confessions s’hi poden sentir reconegudes. El contingut del programa és així per a tots els alumnes, però es reserven activitats puntuals per a alumnes que vulguin aprofundir en aspectes concrets de la seva pròpia religió.

Esperem haver assolit el nostre objectiu en la confecció del programa. Gràcies per la vostra confiança i desitjem que la matèria us sigui de profit. Atentament,

Jordi Delclòs Casas

(prof. d’Història i Cultura de les Religions)

 

La religió com a estudi de les grans preguntes

La religió és l’estudi de les grans preguntes que les persones sempre s’han fet: el sentit de la vida i de la mort, el sentit del sofriment, l’existència de Déu, l’ànima i la seva immortalitat, la resurrecció, el paradís i l’infern, etc. Aquestes preguntes tenen a veure, per tant, amb les creences més profundes de l’ésser humà. El seu estudi pot semblar ‘poc pràctic’ a primera vista, però si mirem a la història de la humanitat veiem que hi han estat sempre presents, i que tots els pobles del món hi han intentat donar resposta d’una manera o d’una altra. I és que el tipus de resposta condiciona, conscient o inconscientment, la visió del món que tenim i la nostra actitud vital més profunda.
L’estudi d’aquestes grans preguntes passa, d’una banda, pel coneixement de les respostes que desde fa centenars o milers d’anys hi han donat les grans religions, i de l’altra, per la reflexió personal que tots podem fer. Reflexionar sobre les grans preguntes consisteix en mirar al nostre voltant i també a les nostres vides amb ulls atents i fer-nos preguntes.
Per exemple, si mirem la manera com està organitzada la natura ens quedem meravellats de la perfecta organització que hi veiem: tot ésser viu està fet d’una manera tal que tots els seus òrgans treballen per defensar la pròpia vida i la supervivència de l’espècie. Ara bé, si seguim reflexionant ens adonem d’una aparent manca de sentit: el final del cicle vital de tots els éssers vius és la mort. Per tant, tota aquesta perfecta organització treballa per un ésser destinat a la desaparició, i aquí hi veiem una aparent manca de sentit: de què serveix aquest magnific disseny si ha d’acabar en el no res? Aquesta senzilla reflexió sobre el pla natural obre així la porta a un altre tipus de reflexió sobre un sentit trascendent del món.
La religió té a veure, per tant, amb la idea de la vida com a temps limitat. Potser el seu estudi no ens fa falta per a aprendre sabers pràctics, com per exemple aprendre a cuinar o a construir una casa, però sí que ens fa falta per donar sentit a les qüestions més profundes que sorgeixen quan l’ésser humà s’encara amb aquest fet inel•ludible de la vida com a temps limitat.
D’altra banda, el seu estudi pot aportar també qualitat a la manera com vivim i a la professió que fem en aquest món. No és el mateix construir una casa de pressa i pensant només en els beneficis que hi obtindrem de la seva venda, que construir-la pensant en deixar una bella construcció que les generacions futures puguin contemplar. Un exemple d’això és l’arquitecte Gaudí, que, ancorat en uns sòlids principis ètics i espirituals, va fer tota la seva obra com a un llegat per a la posteritat.

Les creences religioses de l’època prehistòrica

La idea d’un poder superior ha estat present desde les primeres comunitats humanes fins a dia d’avui en el sistema de creences de totes les religions actuals. L’home primitiu veia que hi havia uns fenomens naturals que no controlava, i als quals, volgués o no, hi estava sotmès: els ritmes de las natura marcaven les èpoques en les quals s’havia de llaurar, o marcaven l’època de fertilitat dels animals, en la qual s’havia de deixar de caçar per a que es poguessin reproduir. Hi havia forces com terretrèmols, inundacions o huracans, que podien arrassar en un moment el que havien construit amb molt d’esforç. Hi havia malalties, plagues i sequeres que de sobte assolaven a tot un poble. Hi havia també el neixement, i la mort, que volguessin o no arribava a tots els membres de la tribu. És a partir d’aquesta consciència d’un poder superior, fora del seu abast, que varen començar a desenvolupar la seva religiositat. Els seus rituals d’oracions i sacrificis estaven orientats a apaivagar la fura d’aquell poder i a obtenir la seva benevolència, no només en la vida present sino també en la vida futura, en el més enllà.
Avui en dia, gràcies a les troballes arqueològiques, sabem que, apart de la creença en un poder superior, la creença en el més enllà era una de les creences religioses més importants en l’època prehistòrica. Ho sabem per la posició en què enterraven els seus difunts: la posició fetal. Aquesta és també la posició dels nadons a la panxa de la mare, i els arqueòlegs han deduït d’aquesta manera d’enterrar que els primers éssers humans veien la mort com un neixement a una nova vida, i per tant creien en el més enllà.

La influència del context social en la idea de Déu.

La forma com vivien els antics pobles primitius condicionava la seva manera d’entendre aquest poder superior i de relacionar-s’hi. Així, els pobles agrícoles, que depenien de la terra i dels productes que donava, veien a aquest poder com algú que els assegurava les collites si feien les oracions i els sacrificis apropiats, és a dir, veien a Déu com  la ‘mare terra’. Si, en canvi, eren caçadors, el veien com algú que els guiava cap a les zones apropiades i els proporcionava les peces de caça, el veien com el Senyor dels animals. I si eren pobles nòmades, veien a Déu com algú que els protegia en els seus trajectes transhumans, és a dir, el veien com a un pare protector.

La visió de Déu, per tant, depenia del context social en què vivien els pobles primitius. D’aquí que al principi pensessin sovint que en realitat eren diversos Déus els que hi havia, un per a cada poble.

 

El vessant ritual i màgic de les pintures rupestres

Les investigacions sobre l’art rupestre han permès entendre perquè els primers éssers humans pintaven escenes de la vida quotidiana a les parets de les coves on vivien. Si visitem alguna d’aquestes coves, per exemple les de Roca dels Moros (El Cogul), hi podrem veure escenes de caça, escenes que evoquen la fertilitat, etc. Els investigadors es preguntaven per la intenció d’aquestes pintures, i van concloure que no tenien una finalitat artística o d’entreteniment, sino que, quan retrataven la vida quotidiana ho feien amb una intenció ritual i màgica: si pintaven una escena on els caçadors tiraven fletxes als bisons, en realitat estaven fent un ritual per a tenir bones caceres, i si pintaven dones amb els ventres inflats estaven fent un ritual per a que neixessin més nadons i la tribu fos més forta, etc.

Les pintures rupestres són, per tant, una de les primeres expressions d’una manera de pensar anomenada ‘pensament màgic’. Aquest tipus de pensament ha estat sempre present d’una forma o altra fins als temps actuals. I si no, pensem en algun exemple actual: quants jugadors de futbol surten al camp amb el peu dret i no l’esquerre pensant que això els hi donarà sort? En el tercer curs reflexionarem sobre la diferència entre la màgia i la religió, i veurem que mentre que el pensament religiós es basa en la creença en un Ésser suprem que és la font veritable de tot acte ‘màgic’ en el món, el pensament màgic es basa en la suposada existència d’uns poders ocults que el mag pot manipular per al benefici personal. De moment, però, ens quedem amb aquesta idea de l’art rupestre com a expressió primerenca de pensament màgic.

 

La religió a Mesopotàmia i l’antic Egipte

 

La religió a Mesopotàmia

A Mesopotàmia (actual Iraq aproximadament) hi va néixer una de les religions més riques del món antic, que durar desde el 3000 a.c. fins el 300 a.c.

Els mesopotàmics tenien varis Déus, que eren éssers iguals a les persones però immortals i amb poder ilimitat.La relació amb els déus no es basaba en l’amor sino en el temor, els havien de servir per evitar els càstigs i les desgràcies.

Segons la religió mesopotàmica un dels tres déus principals que tenien va crear l’home a partir de fang i li va insuflar l’esperit. Veiem aquí una coïncidència amb el que diuen els textos sagrats del monoteisme (Bíblia i Alcorà).

Tenien temples anomenats ziggurats, edificis alts que representaven el punt d’unió entre el cel i la terra.

S’han trobat restes d’enterraments de cadàvers humans acompanyats d’objectes personals, i això fa pensar que creien fermament en l’altra vida.

L’epopeia de Guilgameix és un text mesopotàmic que descriu algunes de les creences dels mesopotàmics. Guilgameix era un heroi que va escriure la narració dels seus viatges en tauletes.

Un fragment del text diu el següent:

 

“M’aterreix la mort, per això arribo amb la pau perduda.

L’amic dilecte s’ha convertit en pols.

Potser jo també hauré de jeure a terra

I no renéixer mai més en tota l’eternitat?

Construim les cases per sempre?

Tenen valor etern els contractes?

Brolla sense fi l’aigua dels rius?”

 

Un dia Guilgameix va rebre de un savi la història del diluvi. Hi veiem la mateixa idea d’un càstig diví i de la construcció d’una arca per a salvar els homes i els animals, tema present també en les tradicions monoteistes.

 

Activitats per a la Unitat 1.

ELS ORÍGENS DE LA RELIGIÓ

  1. Defineix què són les grans preguntes i explica quines són.
  2. Busca al Viquipèdia la definició etimològica del terme ‘Religió’ i relaciona-la  amb al terme llatí del qual prové: ‘religare’ (“relligar”).
  3. Els arqueòlegs han descobert que en l’època prehistòrica enterraven els morts en posició fetal. Saps què és la ‘posició fetal’?
  4. Llegeix el text corresponent del blog i explica amb arguments i de forma resumida quines eren les principals creences religioses en l’època prehistòrica.
  5. Perquè els diferents pobles primitius entenien a Déu de manera diferent?
  6. Perquè els éssers humans primitius pintaven escenes quotidianes a les parets de  les coves on vivien, per entretenir-se o per algun altre motiu?
  7. Què és la ‘Roca dels moros’?
  8. Defineix el concepte de ‘totem’.
  9. Explica quines eren les creences religioses bàsiques a Mesopotàmia.
  10. Explica quines eren les creences religioses bàsiques a l’antic Egipte.

 

 

El conte dels cecs i l’elefant

En la unitat 1 hem vist que la visió de Déu que tenien els pobles primitius depenia del context social en qual vivien, i per tant el veien diferent en funció de les seves necessitats. D’aquí que al principi pensessin sovint que en realitat eren diversos els Déus que hi havia, un per a cada poble. Aquesta visió politeista, però, es va veure ben aviat contrastada amb la visió monoteista que aportaren les grans religions monoteistes, com el judaisme, el cristianisme i l’islam, i també algunes de les grans religions orientals, com l’hinduisme. I és que, segons aquelles i segons aquestes, els diferents déus eren en realitat aspectes o ‘rostres’ d’un únic Déu.

Al segon i tercer curs aprofundirem en aquesta idea, però, per començar a copsar-la una mica, per entendre aquesta diferència de visions sobre una mateixa realitat, podem llegir el conte dels cecs i l’elefant, que coneixen tots els savis.

Aquest famosíssim i clàssic conte popular oriental ens il·lustra el tema dels punts de vista diferents:

Una vegada va arribar un elefant a una ciutat habitada per cecs. En l’esmentada ciutat s’ignorava quin era tan estrany i enorme animal, així que van decidir cridar als més savis d’entre ells perquè emetessin un dictamen.

Imatge conte cecs i elefant

El primer es va acostar a l’elefant i va palpar a consciència les seves potes. Després va sentenciar:

– Puc afirmar que aquest animal és com una columna.

El segon savi, en canvi, va tocar a fons l’orella del paquiderm.

– Us he de dir que el meu col·lega està equivocat, aquest animal és com un ventall i no s’assembla en absolut a una columna -va dir amb fermesa.

Per fi el tercer savi va explorar minuciosament la trompa de l’elefant i va dictaminar:

– Vull aclarir que els meus dos col·legues han errat clarament en la seva apreciació. És evident que aquest animal al que s’assembla és a una serp.

D’aquesta manera es va aixecar entre els habitants de la ciutat una gran polèmica entre els que defensaven l’opinió de cadascun dels savis, creant-se així diversos bàndols bel·ligerants.

No obstant això, va encertar a passar per allà un home que hi veia perfectament i, assabentat de la disputa, va voler treure a aquella gent del seu error explicant que cada erudit sol havia percebut una part de l’animal i descrivint-los com era l’elefant en realitat.

Diuen que els cecs van creure que aquell individu estava boig, que el van expulsar de maneres violentes de la seva ciutat, i que, encara avui, continuen debatent entre ells.