Definició dels conceptes ‘espiritualitat’ i ‘mística’

Avui dia sentim molt sovint la paraula ‘espiritualitat’, però, sabem realment a què es refereix? Què té a veure amb la religió? I amb la mística? En aquesta unitat inicial definirem i analitzarem aquests conceptes i la relació que hi ha entre ells.

Comencem pel concepte d’espiritualitat: amb aquesta paraula ens referim a un àmbit de la realitat que no és material o fenomènic, és a dir, que no es pot medir ni quantificar. Podem mesurar els seus efectes, però no allò espiritual en sí mateix. Però en canvi sí que podem experimentar-ho en nosaltres mateixos. Per exemple, quan diem que l’amor és un valor espiritual ens referim al fet que és quelcom que tots podem experimentar en el nostre interior, però no es pot medir la quantitat d’amor. Una altra cosa és que sí que podem medir els efectes de l’amor, per exemple, les diverses substàncies que segrega el cervell, com la dopamina, quan estem enamorats. Però no podem mesurar l’amor en sí mateix. I el mateix passa amb la resta de realitats espirituals.

L’experiència espiritual, per tant, és quelcom que succeeix a l’interior de les persones, que s’experimenta dins nostre i que pot tenir o no manifestacions físiques. Així, el concepte d’espiritualitat està estretament relacionat amb el fet d’experimentar. Això implica que sovint les experiències espirituals poden ser del tot reals per la persona que les experimenta però incomprensibles per qui no les experimenta. Per exemple, si olorem la fragància d’una rosa tots experimentem una agradable experiència interna, però si ens demanen que describim la fragància de la rosa amb paraules no sabem com fer-ho. I no seria just que algú que no hagués olorat mai una rosa digués que no existeix la fragància de la rosa només perquè no l’ha experimentada o perquè no es pot descriure.

Si ara analitzem el terme ‘espiritualitat’ veiem que en el seu origen hi ha la paraula ‘esperit’. Així, quan parlem de l’esperit d’una persona ens referim a quelcom que no es veu però que anima, que dóna vida, al cos d’aquesta persona. L’esperit és allò que som en un sentit més profund. I, segons les religions, quan el cos mor l’esperit o ànima l’abandona i no mor, ja que és immortal. Ara bé, en dir que no es veu, podriem pensar que l’esperit es refereix als pensaments i a les emocions, que tampoc es veuen. Però no és així, ja que nosaltres podem observar els nostres pensaments i les nostres emocions, i per tant, si podem observar-los, vol dir que hi ha una distància entre nosaltres i ells, i en conclusió podem afirmar que nosaltres no som ni els nostres pensaments ni les nostres emocions. També el fet de poder gestionar-los implica aquesta desidentificació.

Un altre concepte inseparable de la idea d’esperit i d’espiritualitat és el concepte de llibertat. Tots sentim que tenim llibertat interior per a escollir, desde les petites accions quotidianes fins a les grans decisions de la vida, com per exemple la professió a la que ens volem dedicar. Així, tots tenim el que s’anomena “lliure arbitri”. Ara bé, si reflexionem sobre aquesta idea de llibertat ens adonem que està estretament relacionada amb la d’espiritualitat. Si nosaltres fossim només un cos material, com diuen els materialistes que en neguen la dimensió espiritual, voldria dir que les nostres reaccions i els nostres actes serien conseqüència només de reaccions físico-químiques, i això anularia la idea de llibertat. Aleshores seriem com simples robots sotmesos a les reaccions de la matèria, incapaços de decidir res. La llibertat que tots sentim que tenim pressuposa, per tant, l’existència d’un plà superior al purament material i que el regeix: el plà espiritual. D’altra banda, el concepte de llibertat implica també el de responsabilitat. Si som lliures vol dir que hem d’assumir la responsabilitat de les nostres accions.

Ara que ja tenim esboçada la definició d’espiritualitat veiem quina relació hi ha amb la religió. Podriem resumir-ho dient que l’espiritualitat és allò més intern de la religió. És a dir, la religió té una cara o vessant externa, feta de dogmes, ritus, pregàries, etc., i una cara o vessant interna, que és la seva dimensió espiritual. Una vegada més tornem a la idea d’experiència: una de les funcions dels ritus, com ja vam veure en el curs passat, és la d’actualitzar allò espiritual. És a través d’accions externes com podem tenir experiències internes. Per exemple, a través dels ritus de cortesia podem expressar qualitats positives com l’agraïment, l’empatia, etc. Els gestos permeten així expressar actitus, i per això és important cuidar la nostra conducta. De la mateixa manera, els rituals de les religions no són perquè sí o fets a l’atzar o per caprici, sinó que permeten que dins nostre emergeixin i s’expressin significats profunds que d’altra manera no podrien emergir. Ara bé, per a que això passi hi ha d’haver una intenció espiritual. Si fem els gestos rituals com qui fa un exercici gimnàstic, sense cap intenció espiritual, no n’obtindrem els fruits. D’aquí el consell de practicar els ritus sempre des d’un estat de presència atenta i no fer-los només mecànicament, ja que la religió es converteix aleshores en quelcom buit, sense cor.

Finalment, definim el terme mística. La mística té molt a veure amb l’espiritualitat, però sobre tot té a veure amb l’amor en el seu aspecte sublimat. En aquest curs llegirem alguns textos de grans autors místics de tots els temps, com per exemple del poeta místic català Ramon Llull, i veurem el llenguatge amorós que utilitza per referir-se a allò diví. L’amor humà i el diví estan, però, molt relacionats, ja que, segons els autors místics, no es pot arribar a l’amor diví sense passar per l’amor humà. L’amor humà ens prepara així per l’experiència de l’amor a Déu. La mística, per tant, fonamenta la relació amb Déu no desde el temor sino desde l’amor. Per exemple, Ramón Llull parla de Déu com de l’amic i l’amat, és a dir, s’hi refereix amb termes de proximitat. Resumint, la mística és el cor espiritual de les religions i es basa en una relació amorosa amb Déu. I en un sentit profund, les místiques de totes les religions coïncideixen. Una imatge gràfica ens pot ajudar a entendre-ho; podem pensar en la roda d’una bicicleta: la part externa, el neumàtic, respresentaria la forma externa de les diferents religions (ritus diversos, etc.), i els radis que es dirigeixen al centre serien els camins místics proposats per les diverses tradicions espirituals; finalment, en el centre de la roda, tots els camins convergeixen en el mateix punt, esdevenen una unitat. Per això hi ha qui diu que la mística és el terreny comú de les religions i que pot ajudar a superar les diferències interreligioses.