Arxiu de la categoria: 3er d’ESO

L’ordre dels aconteixements en els llibres sagrats

Publicat el per
Respon

Estudiar els textos sagrats vol dir reflexionar-hi i treure’n lliçons. Per exemple, si analitzem la història de Moisès (una de les més importants en la Bíblia i en l’Alcorà) podem aprendre’n moltes coses. Si mirem l’ordre dels aconteixements veiem que no és casual. Ens podem preguntar perquè Moisès va rebre la Torà (la taula de la Llei) després d’haver alliberat els israelites de l’esclavatge a que els sotmetien els egipcis i el Faraó. Per què no va rebre la Torà abans d’aliberar-los sino després? Aquest ordre dels aconteixements no és així perquè sí, sino que conté una ensenyança fonamental que hem d’extreure a través de la reflexió. Moisès representa la fe, la creença en el Déu Únic, i per a que el Faraó cregués, Moisès va portar els coneguts nou signes divins. Finalment el Faraó va deixar marxar els israelites. En aquest moment encara no havien rebut cap Llei religiosa. Aquest moment inicial representa així la fe, la creença en Déu respaldada pels signes divins presents en l’univers. Una aleia parla d’aquests signes: “Les haremos ver Nuestros signos en el horizonte y en ellos mismos hasta que se les haga evidente que es la verdad. ¿Es que no basta con que tu Señor es Testigo de todas las cosas?”. (C. 41:53). Ara bé, un cop passat aquest moment d’enamorament inicial, és quan arriba el moment d’emigrar (els israelits van emigrar d’Egipte), que vol dir deixar enrera l’antigua situació d’aparent comoditat i emprendre un viatge de descobriment. I més endavant arriba el moment de sotmetre’s lliurement a la Llei divina, que en el cas de Moisès i els israelites va venir amb la Torà.
Aquest procés és universal, i el veiem també en d’altres relats profètics. Hem vist el procés de revelació de la Torà (primera part de la Bíblia), i ara fixem-nos en el de l’Alcorà. L’Alcorà va ser revelat gradualment durant varis anys, i, segons ens diuen els especialistes, els capítols dedicats a les Lleis i prescipcions religioses de l’islam van ser els últims de ser revelats. Primer es van revelar les parts que parlen dels signes divins i que descriuen a Déu (Al•lah). Després d’això el Profeta Mahoma (Muhammad) i els seus primers seguidors van emigrar de la Meca, on estaven amenaçats, cap a Medina, deixant enrera una situació d’aparent comoditat basada en la ignorància. I temps després es van revelar els capítols dedicats a les Lleis. Veiem, per tant, que és el mateix ordre que es va seguir en el cas de Moisès: primer van ser els signes divins que parlaven del Déu Únic, després l’emigració i després la Llei o Torà.

La recitació sagrada

Publicat el per

Totes les religions reciten o canten els seus textos sagrats, perquè? La resposta és que la vibració del sò desperta ressonàncies internes que la simple lectura intel·lectual no pot despertar. Recitar els textos sagrats permet així anar incorporant els significats profunds en tot el nostre ésser, no només com a un concepte que queda en el cap sinó també com quelcom que entra en el nostre cor i ens transforma veritablement.

Vegem les tres oracions principals de les tres religions monoteistes recitades:

 

 

Activitats per a la U.5.

Publicat el per
  1. Fes una llista amb els textos sagrats més importants de les grans religions.
  2. Els llibres sagrats són llibres d’història?
  3. Perquè és important estudiar-los?
  4. Què vol dir que s’han d’interpretar?
  5. En què consistèix el caràcter efímer del món i permanent de la realitat divina?
  6. Què és “l’embelliment aparent del món”?
  7. Quina diferència hi havia per als israelites entre estar sotmesos al Faraó o a la Llei divina?
  8. Pensa en l’episodi de l’alliberament del profeta Josep (Yusuf) de la presó i extreu-ne l’ensenyança.
  9. Explica què és la recitació sagrada i perquè és important.

 

La globalització i les religions

Publicat el per

Quin és el paper de la religió en el món actual?

La resposta d’aquesta pregunta va lligada a l’esdeveniment històric més important del segle passat i de l’actual: la globalització. El moviment constant de persones pel planeta ha produit un intercanvi cultural com no s’havia vist mai. I això també es pot estendre al terreny de la religió.

Abans del procés de la globalització, les religions estaven fortament identificades amb els trets culturals propis de cada regió geogràfica. El sentit de pertanyença a una religió s’associava sovint amb trets culturals (maneres de vestir, etc…). Amb la globalització, però, s’està produint un fenòmen de purificació de l’essència de les religions. És a dir, les diferents religions, al moure’s pel planeta, han arribat a cultures diferents de la originària, i per adaptar-s’hi, s’han hagut de desprendre de tot allò superficial i quedar-se amb allò més essencial. Per això avui en dia es parla de la unitat de les religions, ja que l’essència de totes és la mateixa.

Podem trobar molts exemples: avui en dia molta gent fa yoga, que és una pràctica hinduista-budista, i no van vestits amb túniques taronges. L’essència del yoga com a disciplina espiritual, per tant, va més enllà d’una forma de vestir. Un altre exemple el trobem en la desidentificació que s’ha produït en alguns països musulmans entre la religió de l’islam i la seva cultura bressol, l’àrab. Per exemple, a Turquia, el seu fundador, Atatürk, va cambiar l’alfabet àrab per l’alfabet llatí, ajudant així a desvincular  les formes culturals turques de les àrabs, ja que són dues cultures independents. Malgrat aquesta separació cultural, però, l’islam es va adaptar perfectament a Turquia desprenent-se de les formes culturals àrabs.

Es pot dir, per tant, que el procés globalitzador actua de sedàs o de filtre, ja que deixa passar el nucli de les religions, arrelat en la veritat, i en canvi filtra tot allò que és accessori i prescindible. I fins i tot, ajuda a aprofundir en la comprensió de l’essència espiritual comuna a totes les religions. Per exemple, molt sovint han estat pensadors místics europeus els qui han aprofundit més en l’essència de les religions monoteistes provinents del mitjà orient. I això ha estat així precisament perquè aquells pensadors, al no estar lligats per neixement a unes formes culturals pre-determinades, van poder separar el que era purament cultural del missatge genuïnament espiritual.

 

El concepte d’Ésser com a denominador comú entre les religions

Publicat el per

El mot <<Déu>> ha perdut el significat al llarg de milers d’anys de mal ús. De vegades el faig servir, però ho faig escassament. Per mal ús vull dir que les persones que mai no han albirat el reialme del sagrat, la infinita enormitat que s’amaga darrera aquesta paraula, utilitzen el terme amb gran convicció, com si sabessin de què parlen. O hi argumenten en contra, com si sabessin què estan negant. Aquest mal ús dóna lloc a creences absurdes, afirmacions i enganys de l’ego, com ara <<El meu –o el nostre– Déu és l’únic Déu veritable, i el vostre Déu és fals>>.

El terme <<Déu>> ha esdevingut un concepte tancat. En l’instant en què es pronuncia la paraula, es crea una imatge mental; potser ja no la d’un home d’edat i amb barba blanca, però tot i això la representació mental d’algú o d’alguna cosa fora de tu, i, sí, gairebé inevitablement, una persona o cosa masculina.

Ni <<Déu>> ni <<Ésser>> ni cap altra paraula poden definir ni explicar la realitat que hi ha darrera el terme, de manera que l’única pregunta important és si la paraula és un ajut o un destorb que et permet experimentar aquella cosa cap a la qual assenyala. ¿Assenyala més enllà de si mateixa cap a aquella realitat trascendent, o es presta massa fàcilment a esdevenir tan sols una idea en el teu cap en la qual creus, un ídol mental.

La paraula <<Ésser>> no explica res, però tampoc no explica res <<Déu>>. <<Ésser>>, però, té l’avantatge que és un concepte obert. No redueix l’invisible infinit a una entitat finita. És impossible formar-ne una imatge mental. Ningú no pot reclamar una possessió exclusiva de l’Ésser. És la teva essència mateixa, i és immediatament accessible com a percepció de la teva presència, la consciència que jo sóc és previ a <<jo sóc això>> <<jo sóc allò>>. Per tant, només hi ha una petita passa de la paraula <<Ésser>> a l’experiència d’Ésser.

Ésser és la Vida Única, eterna i omnipresent, per damunt de la miríada de formes que estan sotmeses al naixement i a la mort. Tanmateix, l’Ésser no està tan sols per damunt, sinó també a l’interior de cada forma com la seva essència més profunda i indestructible. Això significa que és accessible per a tu com el teu jo més profund, la teva veritable naturalesa. Però no cerquis de copsar-lo amb la ment. No intentis comprendre’l. Només pots conèixer-lo quan la ment està en repòs. Quan ets present, quan la teva atenció està plenament i intensa en l’Ara, es pot sentir l’Ésser, però mai no se’l pot comprendre mentalment. Recuperar la consciència de l’Ésser i romandre en aquest estat de consecució-sensació és la il·luminació.

Eckart Toll, El poder de l’ara, pp. 33-34.

 

La representació del sagrat en les religions monoteistes

Publicat el per

“I ara fixeu bé la vostra atenció: el dia que el Senyor us va parlar a l’Horeb, des del mig del foc, no vau veure cap figura. No us pervertiu, dons, fent-vos estàtues amb la figura de qualsevol ídol: imatges d’home o de dona, imatges d’animals terrestres o d’ocells que volen pel cel, imatges de bestioles que s’arrosseguen per terra o de peixos que viuen a les aigües d’aquí baix. Quan aixequis els ulls i contemplis el sol, la lluna i les estrelles, tot l’estol dels astres, no et deixis seduir fins al punt d’adorar-los i donar-los culte. El Senyor, el teu Déu, els ha assignat a tots els altres pobles que hi ha sota el cel. A vosaltres, en canvi, el Senyor us ha pres i us ha fet sortir d’Egipte, d’aquella fornal de ferro, perquè volia que fóssiu el seu poble, la seva possessió, com ja ho sou avuí.

Antic Testament- Deuteronomi 4,15-20.

“D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades”

Nou Testament-Carta als Romans 1,20.

“La vista no Le alcanza pero Él sí que alcanza la vista. Es el Sutil, el Bien Informado”.

Corán, 6:103

“Y cuando Moisés vino a Nuestra cita y su Señor le habló, dijo: <<Señor mío, muéstrate ante mí para que pueda verte>>. Contestó Dios: <<No Me verás, pero mira el monte y si permanece en su sitio, entonces Me verás>>. Y cuando su Señor se manifestó al monte, lo pulverizó y Moisés cayó fulminado. Al volver en sí, dijo: <<¡Gloria a Ti! A Ti me vuelvo y soy el primero de los creyentes>>”.

Corán, 7:143.

“Él los ha llamado a reconocer una Divinidad en la que se pueden apoyar y que pueden conocer, pero que no puede ser contemplada, pues las miradas no Le alcanzan, mientras que Él llega a todas las miradas, gracias a Su sutileza infinita y Su omnipresencia en la esencia de todas las cosas.

Ibn Arabî, Los engarces de las sabidurías, p. 235.

“Les coses subtils, com l’aire, l’electricitat, etc. no poden ser vistes amb els ulls de l’home; com pot veure ell a Déu, quan es molt més subtil que tot allò existent i no està fet de matèria, sino que Ell mateix és el Creador de totes les coses? Pel contari, Déu sap que l’home busca sense descans la unió amb Ell i se sent impacient per trobar-se amb Ell. Ell, per tant, per Sí mateix, s’acosta a l’home i Se li revela personalment als seus ulls; es a dir, es manifesta a través del seu Poder i atributs capacitant d’aquesta forma a l’home per veure’l amb els ulls del cor i amb la raó”.

(font del text desconeguda)

 

La ciència descobreix el llenguatge diví

Publicat el per

Segons el gran científic Albert Einstein “la ciència descobreix el llenguatge de Déu”. Filosofs racionalistes cristians com Leibniz diuen el mateix, que les lleis de la natura són el “costum de Déu”. L’acció divina en el món apareix d’una forma constant, a la que anomenem “Llei científica”. I en l’islam veiem que l’Alcorà diu que és Déu o Al·là qui fa que les coses passin, les lleis científiques són les “sunnatallah”, que vol dir ‘el costum de Déu’. Déu actua en tot l’univers constantment, d’una manera invariable que apareix com a Llei, creant i recreant constantment tots els fenòmens. Per exemple, el verset següent parla del dia i de la nit, de la vida i de la mort com a efectes d’aquesta acció constant:

Tu fas que la nit entri en el dia i que el dia entri en la nit. Tu treus al viu del mort i al mort del viu. Tu proveeixes sense mesura a qui vols. (Alc., 3:27).

 

El venerable racó dels profetes

Publicat el per

Poema “Calendari” de Miquel Martí i Pol

De tan veloç, aquest món no commou.

Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.

De tan veloç, el món es desgavella.

Cap pensament no sap dir l’hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l’ocupen mitjans mediàtics.

Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si “fer l’amor” és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?

“El món va a la catàstrofe”, ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d’aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.