Abraham: superar el culte als ídols

(escenificació teatral)

 

Escena I

 

Narrador: Era una vegada un home anomenat Abraham, que buscaba al Déu veritable. Una nit, en veure una estrella va dir:

Abraham: Aquest és el meu Senyor.

Narrador: Però quan va veure que l’estrella desapareixia, digué:

Abraham: No estimo allò que s’esvaeix.

Narrador: I quan va veure que sortia la lluna, va dir:

Abraham: Aquest és el meu Senyor.

Narrador: Però quan va veure que la lluna desapareixia, digué:

Abraham: Si el meu Senyor no em guia, seré un dels extraviats.

Narrador: I quan va veure que sortia el sol, va dir:

Abraham: Aquest és el meu Senyor, ja que és més gran de tots!

Narrador: Però quan el sol es va ocultar digué:

Abraham: Oh poble meu, estic lliure de tot el que confoneu amb Déu. Dirigeixo el meu rostre a qui ha creat els cels i la terra, com qui posseeix la fe primordial; no sóc dels qui associen a altres amb el Déu Únic.

Escena II

 

Narrador: Un dia Abraham va veure el seu pare agenollat davant d’una estàtua i li va dir:

Abraham: Pare, prens a uns ídols per divinitats? Et veig a tu i als teus desencaminats.

Narrador: Després, Abraham va veure la gent del seu poble adorant també a unes estàtues, i els hi va dir:

Abraham: Què són aquestes estàtues a les que dediqueu la vostre adoració?

Personatge 1: Vam trobar els nostres pares adorant-les.

Abraham: Realment vosaltres i els vostres pares esteu evidentment extraviats.

Personatge 2: Perquè ens dius això? Qui ets tu?

Abraham: El vostre Senyor és el Senyor dels cels i de la terra, qui els va crear, i jo sóc un dels que donen testimoni d’això. I quan gireu l’esquena penso tramar alguna cosa en contra dels vostres ídols.

Narrador: Aleshores Abraham va destruir les estàtues que prenien per déus, excepte una de gran que tenien. (Abraham destrueix les estàtues)

Gent del poble (personatge 3): Qui ha fet això amb els nostres déus? Qui ho ha fet és un injust.

Personatge 1: Hem sentit que un jove s’hi referia. Li diuen Abraham.

Personatge 2: Porteu-lo, el farem testimoniar.

(porten a Abraham)

Personatge 3: Has estat tu qui ha fet això amb els nostres déus, Abraham?

Abraham: No, ha estat aquest, el major d’ells (Abraham assenyala l’única estàtua que no ha destruit). Pregunteu-li, si és que pot parlar.

Personatge 1: saps perfectament que aquests no parlen.

Abraham: Aleshores, com és que adoreu fora de Déu el que ni us beneficia ni us perjudica en res? Lluny de mi tot el que confoneu amb Déu!

Personatge 2: Cremeu-lo!

(la gent del poble es disposen a cremar a Abraham)

Narrador: Aleshores per designe diví el foc es va tornar inofensiu per a Abraham. Més endavant, Déu va concedir dos fills a Abraham: Isaac i Ismael, dels qui arrenquen les tradicions judeo-cristiana i musulmana respectivament.

 

 

Comentari:

 

Abraham és considerat el pare de la “fe” en les tres religions monoteistes. Com hem vist en aquestes escenes, Abraham va arribar a la fe pura després de buscar a Déu en les coses creades (una estrella, la lluna, el sol) i adonar-se que cap d’elles no era permanent, sino que eren coses creades i temporals. Abraham es va orientar així cap a l’Únic Déu que no es “pon” mai. És a dir, va arribar a comprendre que l’existència de Déu és “trascendental”. Això vol dir que Déu no és un objecte del món, sino que és el creador i el fonament de totes les coses del món. Per això Déu és “invisible”, ja que si el poguessim veure aleshores seria ja un objecte del món. No podem dir “Déu està aquí”, o “està allà”, sino més aviat “és a tot arreu”, com a fonament de tots els éssers i fenòmens del món.

Abraham és considerat així el paradigme del monoteisme, i representa la superació del culte als ídols. Els ídols poden ser externs, com les estàtues a les quals retien adoració la gent del poble d’Abraham, o interns. Adorar un ídol vol dir atribuir-li un poder superior i humillar-s’hi demanant el seu favor sobre nosaltres. Aquest procés pot ser clar i manifest, com en el cas de les estàtues del poble d’Abraham, o bé inconscient i subtil. Desde els seguidors de futbol que van més enllà d’una simple afició i arriben al fanatisme (postrant-se inclús fisicament davant les seves estrelles), fins a mecanismes més subtils de submissió i adoració al poder, etc., sempre hi ha l’actitud d’adoració a coses a les que se’ls hi atribueix el poder de fer-nos feliços o de concedir-nos els nostres desitjos. Però, en realitat, segons els llibres sagrats del monoteisme, aquest poder és il·lusori, ja que l’únic poder real pertany al Déu Únic.