Les creences religioses de l’època prehistòrica

La idea d’un poder superior ha estat present desde les primeres comunitats humanes fins a dia d’avui en el sistema de creences de totes les religions actuals. L’home primitiu veia que hi havia uns fenomens naturals que no controlava, i als quals, volgués o no, hi estava sotmès: els ritmes de las natura marcaven les èpoques en les quals s’havia de llaurar, o marcaven l’època de fertilitat dels animals, en la qual s’havia de deixar de caçar per a que es poguessin reproduir. Hi havia forces com terretrèmols, inundacions o huracans, que podien arrassar en un moment el que havien construit amb molt d’esforç. Hi havia malalties, plagues i sequeres que de sobte assolaven a tot un poble. Hi havia també el neixement, i la mort, que volguessin o no arribava a tots els membres de la tribu. És a partir d’aquesta consciència d’un poder superior, fora del seu abast, que varen començar a desenvolupar la seva religiositat. Els seus rituals d’oracions i sacrificis estaven orientats a apaivagar la fura d’aquell poder i a obtenir la seva benevolència, no només en la vida present sino també en la vida futura, en el més enllà.
Avui en dia, gràcies a les troballes arqueològiques, sabem que, apart de la creença en un poder superior, la creença en el més enllà era una de les creences religioses més importants en l’època prehistòrica. Ho sabem per la posició en què enterraven els seus difunts: la posició fetal. Aquesta és també la posició dels nadons a la panxa de la mare, i els arqueòlegs han deduït d’aquesta manera d’enterrar que els primers éssers humans veien la mort com un neixement a una nova vida, i per tant creien en el més enllà.