Una de les principals funcions de l’intel·ligència és la de distingir entre allò real i allò il·lusori. Però si l’intel·ligència es troba sota el domini de l’egoïsme, de les passions negatives, aleshores es converteix en un vel que amaga el fonament injust de les pròpies accions. La raó és així un instrument, i com a tal pot utilitzar-se al servei de causes nobles o bé per a satisfer interessos i desitjos egoïstes.

Imaginem una situació per a entendre-ho millor: un mafiós es proposa extorsionar els comerciants de tot un barri, i a partir d’aquest mal propòsit inicial comença a utilitzar la seva raó per tal d’elaborar estratègies que el portin a assolir el seu pla delinqüent. En aquest exemple veiem un us de la raó parcial, ja que la capacitat de raonar està al servei d’un propòsit injust i està desconectada de la veritat. És, en llenguatge simbòlic, ‘una branca tallada del cep’. O podem imaginar un advocat que defensa aquest mafiós en cas de que sigui atrapat per la justicia; un advocat així està utilitzant tots els seus anys d’estudi a la universitat, la seva experiència i la seva capacitat de raonar al servei d’una causa injusta. En sentit contrari, un advocat que defensi causes justes estarà utilitzant la seva raó per fer valer la justicia per damunt de la injusticia.

Amb aquests i molts d’altres exemples podem entendre, per tant, que l’us de la raó s’ha de fonamentar sempre sobre la justicia, la veritat i els drets humans, i mai sobre interessos o desitjos parcials i egoïstes. D’aquesta manera, la intel·ligència acompleix el seu objectiu i raó de ser, deixant de ser parcial i interessada per a esdevenir universal.

Segons els savis del monoteisme, el primer pas necessari en el camí espiritual és la creença en la Unitat divina. Si la raó està sana, reconeix naturalment que és més lògic creure en un sol Déu que en molts.

Si per Déu entenem un Ésser omnipotent, amb poder i llibertat absoluta i no limitat per cap altra voluntat o poder, aleshores la creença en varis déus (politeisme) és incompatible amb aquesta definició.

Si hi haguessin altres déus, la llibertat d’uns es veuria limitada per l’acció dels altres, i això és incompatible amb la definició de Déu com a Ésser amb poder absolut.

Segons el gran científic Albert Einstein “la ciència descobreix el llenguatge de Déu”. Filosofs racionalistes cristians com Leibniz diuen el mateix, que les lleis de la natura són el “costum de Déu”. L’acció divina en el món apareix d’una forma constant, a la que anomenem “Llei científica”. I en l’islam veiem que l’Alcorà diu que és Déu o Al·là qui fa que les coses passin, les lleis científiques són les “sunnatallah”, que vol dir ‘el costum de Déu’. Déu actua en tot l’univers constantment, d’una manera invariable que apareix com a Llei, creant i recreant constantment tots els fenòmens. Per exemple, el verset següent parla del dia i de la nit, de la vida i de la mort com a efectes d’aquesta acció constant:

Tu fas que la nit entri en el dia i que el dia entri en la nit. Tu treus al viu del mort i al mort del viu. Tu proveeixes sense mesura a qui vols. (Alc., 3:27).