Els Bells noms de Déu

A l’Alcorà es diu que hi ha un sol Déu i que el podem anomenar de diferents maneres, és a dir, el podem nombrar amb els seus Bells noms. A l’Alcorà apareixen noranta nou d’aquests noms esmentats, però n’hi ha molts més. Per exemple, en el següent versicle (aleia) apareixen esmentats en ordre els primers; cal dir que la traducció a llengües derivades del llatí porta els traductors a posar un article masculí davant del nom diví, cosa que no passa amb les llengües semítiques com l’àrab (idioma original de l’Alcorà) on l’article al inclou tant el gènere masculí com el femení. Per tant, quan es parla de Déu s’ha d’entendre sempre en aquest sentit inclosiu, tot i que es tradueixi sempre en masculí com a ‘Ell’:

“Ell és Al·là, Déu Únic. No hi ha més déu que Ell. Ell coneix bé el que és ocult i el que és patent. És Compassiu, Ple de Bondat. Ell és Al·là, Déu Únic. No hi ha més déu que Ell. Ell és el Rei i Sobirà. Ell és el Sant. Ell és la Pau. És el qui dóna seguretat. És el qui és sempre present. Éll és el Poderós. És el Fortíssim. És el qui sap que és molt Gran. Glorificat sigui Al·là, Déu, que està per damunt del que li diuen els qui associen a Déu, Al·là, altres deïtats. Ell és Al·là, el Creador, el qui fa néixer totes les coses, el que les forma i les modela. Ell té els noms més bells que hi ha. El glorifica tot el que hi ha, dalt dels cels i a la terra. Ell és el Poderós. Ell és molt Savi i sap com fer totes les coses, amb justícia i amb saviesa”.

Alcorà, 59:22-24.

 

Els Bells noms de Déu són així les relacions entre l’U i la multiplicitat, o dit d’una altra manera, entre Déu i el món, és a dir, la manera com Déu es manifesta en el món. Per entendre-ho podem establir una comparació entre les persones i els rols que desenvolupen: cadascú de nosaltres tenim diferents rols a la vida (som fills o pares, germans, amics, companys d’equip, parella, alumnes, professionals, etc…), i en cada un d’aquests rols o funcions ens manifestem de diferent manera, és a dir, mostrem diferents qualitats de caràcter o maneres de ser; per exemple, no tenim la mateixa relació amb els nostres pares que amb els nostres amics, o amb la nostra parella que amb els companys de feina, etc. Ara bé, som únics, cadascú de nosaltres és únic, un de sol. És a dir, som U però ens manifestem de diferents formes en funció dels diferents rols que desenvolupem a la vida. Amb Déu passa el mateix: és U però es manifesta de diferents maneres segons els diversos noms o atributs divins.

És gràcies als Bells noms o atributs divins que podem conèixer a Déu. Una dita profètica diu que Déu era un ‘tresor ocult’ i que va crear el món per a ser conegut. Segons això, la finalitat de l’ésser humà és conèixer a Déu. Diuen els pensadors musulmans, però, que l’essència de Déu és incognoscible, és a dir, allò que Déu és en un sentit més profund no pot ser conegut per l’ésser humà. Això és així perquè, tal i com diu un versicle de l’Alcorà, Déu és diferent de tots els éssers, de tot allò creat. És a dir, Déu està més enllà de tot el que l’ésser humà pugui pensar o dir d’Ell. No podem dir ‘Déu és tal cosa o tal altra’. Si ho poguessim fer ens estariem referint a una cosa del món i no a Déu. Per això es diu que Déu és trascendent, és a dir, que està ‘més enllà’ del món. I per això la frase central de l’islam ‘no hi ha més déu que Déu’ (la ilaha il·laAl·lah) és en forma negativa.

Ara bé, de la mateixa manera que Déu és trascendent al món i no en podem conèixer la seva essència, es diu també que Déu és immanent al món, és a dir, que es manifesta en el món i es dóna a conèixer a l’ésser humà. Aquesta manifestació permet que l’ésser humà adquireixi coneixement respecte a les seves qualitats, és a dir, respecte als atributs o noms divins. No podem reflexionar o meditar sobre l’essència de Déu, però sí sobre les seves qualitats. Resumint, Déu s’autorevela en les formes del món, però al mateix temps està més enllà de qualsevol definició formal, és immanent i trascendent. La seva essència és indefinible, però a través dels seus Bells noms es manifesta en el món i així és posible coneixe’l.

Segons aquesta concepció, el món reflexa en major o menor mesura els atributs o noms divins. Per exemple, un d’aquests noms és el que es refereix a la Bellesa en un sentit absolut. Així, es diu que Déu és ‘El Bell’, en àrab al-Yamīl. Aquesta Bellesa absoluta és així la font de tota la bellesa que podem percebre en el món. Dit d’una altra manera, totes les formes belles del món manifesten en major o menor mesura l’atribut diví de la Bellesa. I amb els diferents atributs passa el mateix: una pedra manifesta cert poder, que és un atribut diví; una planta mostra indicis de vida, que és un altre atribut diví; un animal mostra més atributs i amb major mesura; i a dalt de tot d’aquesta escala, els éssers humans tenen el potencial per manifestar tots els noms divins.

Així doncs, els Bells noms de Déu o atributs divins poden ser adoptats per l’ésser humà. És a dir, segons això, la missió de l’ésser humà és actualitzar la seva veritable naturalesa, i això vol dir permetre que emergeixin les qualitats divines latents en el seu interior.  L’ésser humà és així ‘receptacle’ dels Bells noms divins. Això equival a dir que les qualitats de la veritable humanitat són les qualitats divines. És aquí on cobra sentit la idea comuna a totes les religions monoteistes segons la qual l’ésser humà va ser creat a imatge i semblança de Déu. Adquirir o adoptar els trets de caràcter de Déu vol dir arribar a desenvolupar al màxim qualitats com la compassió, l’amor, la paciència, la saviesa, la justicia, el perdó, etc.

A l’Alcorà s’aconsella memoritzar els Bells noms divins i recitar-los. Es diu també que a través de la recitació continuada s’integren les qualitats implícites en cada nom. Els noms es reciten afegint la partícula ‘Ya’ davant de cada un d’ells. A continuació es presenta un video amb la recitació dels Bells noms, i  sota una llista amb el nom i la definició d’alguns dels noranta nou Bells noms de Déu esmentats en l’Alcorà:

http://youtu.be/GFeAmJYFx4A

 

1. AL·LAH

(és el nom de Déu en àrab)

 

2. AL-RAHMAN (EL COMPASIU)

(es refereix a la compassió en un sentit general,

atribut diví que l’ésser humà ha de desenvolupar)

 

3. AR-RAHIM (EL MISERICORDIÓS)

(es refereix a la compassió en un sentit més restringit,

a vegades pot no ser manifesta, com en el clàssic

exemple del remei curatiu de sabor desagradable).

 

6. AL-SALAM (EL QUI DÓNA LA PAU)

(és de la mateixa arrel lingüística que els termes ‘islam’ i ‘musulmà’ (s l m),

i es refereix a la pau d’esperit que arriba amb la fe i les bones accions.

Els musulmans es desitjen els uns als altres la pau en les seves

salutacions amb l’expressió ‘assalamu aleykum’.

El terme ‘salam’ implica també la idea de ‘salut’).

 

36. AL-SHAKUR (EL MÉS AGRAÏT)

(es refereix a l’agraïment en un sentit general; desenvolupar aquest atribut

diví implica no només ser agraït amb Déu, reconeixent els seus dons, sino també

amb les demés persones, especialment amb els pares, com estipula l’Alcorà).

 

43. AL-KARIM (EL GENERÓS)

(es refereix a la generositat en un sentit general,

que pot anar desde no rebutjar al qui demana

fins a actes espontanis i altruistes de generositat).

 

48. AL-WADUD (L’AMORÓS)

(l’Amor és un atribut diví que l’ésser humà ha de desenvolupar

i posar en pràctica en la seva vida. Segons els autors musulmans la fe,

les bones obres, les pràctiques devocionals i el coneixement autèntic generen amor.

 

93. AL-NUR (LA LLUM)

(en l’Alcorà Déu és descrit com la Llum dels cels i de la terra.

Adquirir llum en un sentit espiritual es considera molt important,

ja que sense ella no es pot veure el fonament injust de les pròpies accions).

 

99. AS-SABUR (EL MÉS PACIENT)

(es refereix a la paciència en general, atribut diví que l’ésser humà

ha de desenvolupar. Es considera una qualitat de caràcter molt important).