Els drets humans com a deures morals

DEFINICIÓ DE “MORAL” SEGONS DICCIONARI

La paraula ‘Moral’ ve del llatí i vol dir ‘costum, estil de viure’

Que concerneix els costums, actes i pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa.

Ciència que determina la rectitud i el sentit del comportament humà segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions.

Ànim, capacitat de mantenir-se ferm en l’actitud que hom creu més pròpia i digna.

Relatiu o pertanyent a l’ànima, per oposició a material. El món moral.

PERQUÈ NO S’APLIQUEN ELS DRETS HUMANS?

(visualitza el video corresponent al dret nº 4):

http://www.juventudporlosderechoshumanos.es/what-are-human-rights.html

Factors implicats en la creença religiosa

1-La creença com a actitud humana fonamental

2-Relació entre creença i confiança

3-La confiança en els profetes

4-L’enfortiment de la fe

 

  1. La creença com a actitud humana fonamental

Ser humà implica tenir una visió de la realitat, és a dir, una perspectiva determinada i una opinió sobre el món. En altres paraules, la creença, creure en quelcom, és inevitable. I les creences, conscients o inconscients, estan a l’arrel de cada pensament i de cada acció humana. Així, tant els creients com els no creients fan un acte de fe en uns principis que escapen a la comprensió llògica de la raó. El creient creu en un Déu creador, que és perfecte i Etern, i axò no ho pot entendre només amb la raó, sino que al principi necessita fer un acte de fe en el missatge revelat pels diferents profetes que li diuen que això és així. A l’altre costat, les persones que es declaren ‘no creients’ també estàn ‘lligades’ a una visió de la realitat i a unes creences que condicionen la seva manera de viure. Per exemple, la persona que declara que no creu en un principi creador que ha creat tot l’univers, està creient en l’eternitat de la matèria. I creure que la matèria és eterna, que no té principi ni fi, és un acte de fe que escapa també a la comprensió llògica de la raó. Creure, per tant, és quelcom genuïnament humà que està a la base de l’actitud de les persones davant la vida. Per exemple, no viurà igual una persona que creu que tot s’acaba amb la mort que una persona que creu en la continuació de la vida després de la mort. Les accions de l’una i de l’altra es troben condicionades per les seves creences més profundes, i sovint aquest condicionament es dóna de forma inconscient.

 

2. Relació entre creença i confiança

“FE: Creença ferma en la fidelitat, en la veracitat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia, d’alguna cosa. Tenir fe en algú. Una persona digna de fe. Tenir fe en el seu metge. Prestar fe a una noticia. Una noticia digna de fe. Tenir fe en un medicament.[…]. // Creença en els dogmes revelats de la religió”.

Pompeu Fabra, Diccionari general de la llengua catalana.

Si mirem el sentit original del terme ‘creença’ o ‘fe’ veiem que està intimament relacionat amb la idea de confiança i de confiar. En els textos sagrats veiem aquesta relació. Molt sovint, però, la definició moderna de creença, com veurem, difereix bastant d’aquesta idea de confiança.

Si analitzem la Bíblia veiem que en el Nou Testament (Bíblia cristiana), escrit en grec, la paraula original que després s’ha traduït per ‘fe’ és el terme grec ‘Pistis’. Els diccionaris de grec tradueixen aquesta paraula com a ‘confiança’, ‘certesa’, ‘convicció’, ‘fe’, ‘seguretat’, ‘confiar en altres’, ‘convicció de la veracitat d’alguna cosa’,’tenir confiança en algú’, etc. I si anem a la Torà (Antic Testament) veiem que el terme hebreu original és ‘emunà’, que evoca també la idea de ‘confiança’. Quan el Nou Testament grec va ser traduit al llatí, fides va ser el terme llatí escollit per traduir pistis, ja que fides significa “confiança, certesa, seguretat, creença”. La Biblia fou llegida en llatí durant centenars d’anys. I en evolucionar la llengua espanyola i la catalana es va escollir la paraula fe (en anglès faith) per traduir la paraula llatina fides.

A l’Alcorà veiem també aquesta relació: el concepte de ‘creença’ o ‘fe’ correspon al verb àrab āmana, format a partir dels fonemes radicals ‘A M N’, arrel lingüística a partir de la qual es formen els diferents conceptes relacionats amb la creença. Però a partir de la mateixa arrel es formen també termes que denoten la idea de ‘confiar’ (amina), ‘confiança’ (amāna), ‘seguretat’ (amana), ‘digne de confiança’ (amīn), etc. És a dir, la idea de creure o tenir fe i la idea de confiar estan ínimament relacionades i no es poden deslligar i entendre per separat.

Aquesta idea de creure en el sentit de confiar que veiem en els tres textos sagrats, difereix però de la definició moderna de creença que veiem sovint. Si pistis, fides, emuná o āmana signifiquen o impliquen la idea de ‘confiança’, ens hem de preguntar perquè aquesta noció ha estat exclosa de la definició que sovint es fa del terme “fe”, que ha arribat a ser definit en la nostra cultura com a “ferma creença en quelcom del que no es té prova”. És a dir, la definició moderna de fe exclou totalment la idea de confiança i es focalitza només en el fet de no tenir una prova d’allò en el que es creu. La dimensió humana de la creença com a confiança queda així erradicada, i la creença es converteix en quelcom buit que depèn únicament de tenir o no una prova. Moltes persones pensen que la fe consisteix només en creure en coses del que no es té prova, i d’aquí que els textos sagrats siguin etiquetats de irracionals pels qui no hi creuen.

 

3. La confiança en els profetes

Ara bé, sense el factor humà de la confiança ni el coneixement religiós ni el coneixement en general no serien possibles, ja que el progrés en el coneixement s’ha basat sempre en la confiança en l’experiència prèvia d’altres éssers humans. Així, el coneixement en el terreny de la religió es basa en l’experiència prèvia dels profetes. Com vam veure en el curs passat, la creença està formada de diferents ‘articles de fe’: creure en Déu, en els àngels, en els llibres revelats, en els profetes, en la resurrecció o dia del judici, i en la providència o intervenció divina en el món. Ara bé, les persones ‘normals’ no tenen l’experiència directa d’aquests articles de fe, i han de fer un primer ‘acte de fe’: creure en el missatge que han portat els qui sí que han tingut aquesta experiència, els profetes, és a dir, han de creure en les revelacions profètiques.

Però la creença en els profetes és possible només si existeix una relació de confiança. Si mirem els textos sagrats i les tradicions o reculls històrics que ens han arribat veiem que els profetes eren considerats gent de la màxima confiança abans inclús de rebre la revelació divina. En alguns casos portaven ‘signes divins’ o feien miracles per reforçar la confiança de les persones en ells. Per exemple, Moisès va portar els nou signes que el validaven com a missatger de Déu. Jesús va fer múltiples miracles que probaven qui era. I en d’altres casos com en el del profeta Muhammad, el seu prestigi d’home de confiança es sumava als signes divins que portava. Cal recordar aquí que el profeta Muhammad, quan encara no havia rebut la revelació de l’Alcorà, era conegut a la Meca com el amīn, ‘el digne de confiança’, ja que tothom confiava en ell alhora de dipositar les mercaderies en les seves mans per a que comerciés amb elles durant els seus viatges i els hi retornés els beneficis, ningú dubtava d’ell. Aquesta gran prestigi d’home íntegre i digne de confiança fou bàsic en l’acceptació de l’Alcorà, doncs els pobles, per llògica natural, donen credibilitat a allò que algú els diu, no sobre la base de que la noticia els satisfaci, sino sobre la base del prestigi de l’emissari.

 

4. L’enfortiment de la fe

La fe inicial en el missatge revelat és per tant necessària. Ara bé, els textos sagrats insiteixen en que aquesta fe inicial s’ha de desenvolupar. Segons les religions monoteistes la fe és quelcom innat en l’ésser humà, és com una llavor que ja existeix a l’interior, però s’ha de regar per a que fructifiqui. La fe es pot desenvolupar de vàries maneres:

Una d’elles és a través dels ritus propis de cada religió. A través de ritus com la oració i d’altres tècniques o mètodes espirituals la fe va passant de ser una creença o hipòtesis simplement intel·lectual a una realitat viva que el creient experimenta en la seva persona. La dimensió espiritual es va fent així cada cop més present en la seva vida. La fe es considera així com una llum que permet anar augmentant el coneixement espiritual. Es considera també, simbòlicament, com un punt blanc que, en augmentar, va netejant la negrura de l’esperit fins a deixar-lo net per complet. Aquesta és la dimensió operativa de la creença: el creient es troba al principi ‘velat’ en relació al coneixement de Déu, i només orientant-se a allò diví, actuant com si ja coneixés a Déu, és a dir, tenint fe, pot apartar els vels que amaguen a Déu.

Una altra forma de desenvolupar i enfortir la creença o fe és l’us de la raó com a instrument que ajuda a verificar els punts de la doctrina religiosa. L’us de la raó implica d’una banda l’estudi dels textos sagrats, i de l’altra la reflexió sobre els signes presents en la natura i en les pròpies persones que apunten a la realitat divina. L’us de la raó ha d’anar acompanyat, però, del mètode espiritual. Les pràctiques espirituals preparen el terreny per a les intuïcions de la raó. És així com la raó i el cor avancen conjuntament en el camí de la recerca espiritual.

 

3.2. L’Actitud reductiva i desvaloritzadora del missatge profètic

Si llegim els grans textos sagrats, veiem que el rebuig als profetes ha estat una constant invariable durant tota la història profètica de la humanitat. Sempre que sorgia un profeta d’entre els membres d’una comunitat hi havia un grup de persones, normalment les més poderoses, que exercien una pressió per intentar desmentir el missatge que els hi portava. Aquesta pressió es traduia en burles i coaccions de tota mena, i fins i tot l’arribaven a matar. I si analitzem el diferents casos que s’hi esmenten veiem que, per tal de desmentir-lo, utilitzaven diferents estratègies: per exemple, reduien el profeta a un simple posseït, o algú que s’havia inventat una mentida per aconseguir poder, o bé treien valor al seu missatge titllant-lo de simples llegendes antigues. I si el profeta els hi presentava un signe diví per demostrar l’autenticitat del seu missatge, com per exemple en el cas de Moisès quan va convertir el seu bastó en una serp, reduien el signe a simples trucs de màgia. L’actitud reductiva i desvaloritzadora, que s’expressava en frases del tipus “això no és sino…”, “això no és més que…”, etc., era aixi la forma com el petit grup de poderosos dins la comunitat rebutjava al missatger que els hi havia estat enviat.

Simbolisme del mite de la caverna de Plató

 

Abans de res, recordem el mite:

En la foscor del fons d’una caverna apareixen uns presoners encadenats pels peus i pel coll en una posició que només els hi permet mirar endavant. Aquesta immovilitat els impedeix girar-se i veure que darrera seu hi ha un mur, darrera del qual passen persones transportant objectes, i més enllà un foc, la llum del qual projecta les ombres d’aquestes persones i dels objectes a la paret que els presoners tenen davant i que prenen per figures reals sense adonar-se de la il·lusió. Els habitants de la caverna viuen així, ignorants de la seva situació real i de la seva condició de presoners. Es fan especialistes en les ombres, les enumeren i prediuen l’ordre en què aniran apareixent a la paret, i els qui sobresurten en aquesta habilitat reben els honors dels demés. Plató es planteja, però, què passaria si un dia un d’ells aconseguís alliberar-se i sortir de la caverna i, després de veure el món exterior, tornés per explicar-ho a la resta i animar-los a alliberar-se també. Segurament, diu, la reacció dels presoners seria de burlar-se i d’intentar matar a aquell que volgués treure’ls del seu estat.

El món fenomènic, la presó de l’ànima:

Els presoners viuen en la confusió o il·lusió de veure com a real allò que és només una ombra o reflexe de l’autèntica realitat. Viuen en aquest estat d’ignorància i despreocupació sobre l’existència d’un món més real que el que perceben amb els sentits. Es contenten amb el seu reduït món de foscor, i en fer-se especialistes en les ombres dediquen les seves capacitats a una ciència fonamentada en una il·lusió. S’esforcen, per tant, en dominar una ciència efímera estimulats pel premi dels honors que reben si tenen èxit. Degut a la falta de llum, no poden veure l’engany en el qual viuen. Es troben, per tant, velats.

L’absència de llum no permet que els presoners vegin la trampa del món en què viuen, i fa que dediquin els seus esforços i el seu ingeni a una activitat mancada de valor real. Plató retrata així, de forma al·legòrica, la situació de l’home mundà afanat exclusivament en els afers mundans i sense cap referència o al·lusió a l’àmbit transcendent, i diu que tot i que pot ser de ment aguda i sagaç, fonamentalment està deslligat de la veritat.

Els missatgers del món Real:

Els presoners no tenen cap possibilitat de conèixer la veritat, excepte si un d’ells aconsegueix deslligar-se i iniciar el camí d’ascensió cap al món real. Només quan un d’ells s’escapa i torna per explicar-ho, els demés poden començar a sospitar de la ficció en la que viuen i iniciar també el procés d’alliberament. El presoner que s’allibera i que torna per guiar als demés és segons Plató l’autèntic filòsof, i cal recordar que aquest concepte no equival al concepte de filòsof actual, referit a un plà purament mental o intel·lectual, sino que per Plató el concepte incloïa també el que avuí podriem anomenar coneixement gnòstic, és a dir, coneixement obtingut no només a partir de la reflexió sino també de l’experiència interior, i per això Plató ha estat etiquetat sovint de pensador místic.

Podem establir un paral·lelisme entre aquesta figura del filòsof, que ha vist l’exterior de la caverna i és coneixedor del món Real, i els missatgers de totes les religions que han tingut accés a un coneixement de la Realitat, el qual se’ls ha donat a través del que es coneix com a revel·lació profètica. En les llengües semítiques el concepte de profeta el trobem expressat amb termes que denoten també conceptes com ‘noticia’, ‘anunciar’, ‘donar a conèixer’, ‘informar’, ‘fer saber’, ‘revelar’, etc. Per tant, el concepte té a veure amb el fet d’informar o donar a conèixer quelcom. El Profeta és així el que informa o dóna noticies d’un àmbit de la realitat ocult  a la resta de persones de la comunitat on transmet el missatge. És algú que ha tingut una experiència o un contacte directe amb l’esfera de la Realitat divina.

És a dir, sense missatgers del Real ningú pot conèixer a Déu i les arrels teomòrfiques de l’ésser humà. Els demés presoners equivalen així a la resta de persones que reben el missatge diví a través d’un profeta particular o, en temps posteriors, a través dels sants o mestres espirituals, considerats els hereus dels profetes, i, o bé l’accepten, o bé el rebutjen. Els qui l’accepten s’escapen també del món d’ignorància en què viu la resta i poden arribar a assolir el grau de la gnosis.

Ara bé, en el fons de la caverna no hi ha llum per veure l’engany, i els presoners, per tant, per alliberar-se han de fer un primer acte de fe: confiar en allò que els hi diu el missatger, és a dir, en que és veritat que hi ha un món exterior a la caverna. El missatger és qui indica el camí d’alliberament, perquè ell ja l’ha fet i ha tornat per a guiar els demés. És només a partir d’aquest acte de confiança inicial en l’enviat que els presoners poden començar el camí d’ascenció, equivalent a la búsqueda espiritual que tot peregrí emprèn, i que no és una búsqueda a cegues, sino una d’orientada per la revel·lació inicial que indica la direcció en la qual buscar.

El rebuig dels presoners o l’actitud reductiva:

Els presoners de la caverna que desmenteixen al missatger equivalen als incrèduls que desmenteixen la realitat divina amb tota classe d’arguments. Aquesta actitud, però, expressa una falta de confiança en tots aquests milers de testimonis que parlen desde l’experiència directa i no desde la simple hipòtesi.

Plató explica que els presoners de la caverna es burlarien i intentarien matar a qui intentés mostrar-los la irrealitat de les ombres i deslligar-los per tal d’iniciar l’ascensió al món real. Diu que un dels motius de no abandonar el món d’ombres per part dels habitants de la caverna és que, si admeten que l’advertidor té raó i que hi ha un món real més enllà de la foscor de la caverna, han de reconèixer també que la seva ciència ha estat només sobre ombres, i per tant perden tot el prestigi, poder i honors que tenien. L’orgull i la subjecció a les passions, porta als presoners a rebutjar qualsevol canvi que els impedeixi seguir disfrutant d’uns privilegis que han guanyat a costa de destinar les seves capacitats a una ciència efímera. Renunciar a la vida anterior és un sacrifici que pocs estan disposats a fer. L’orgull i la por a perdre les coses materials es converteixen així en un fort obstacle en el camí cap a la saviesa.

L’alliberament o la confiança en el missatger:

En el fons de la caverna no hi ha llum per veure l’engany, i els presoners, per tant, han de fer un primer acte de fe si volen alliberar-se: confiar en allò que els hi diu el missatger, és a dir, en que és veritat que hi ha un món exterior a la caverna. Per això es diu també que els més injustos amb sí mateixos són aquells que no creuen en els signes divins que els missatgers els mostren, ja que aquest rebuig o burla els manté en l’empresonament al món il·lusori.

 

Activitats per a la U.3.

  1. Amb els companys de taula feu un grup de reflexió i escriviu els motius pels quals creieu que no es compleixen els drets humans.
  2. Què vol dir que la creença és una actitud humana fonamental?
  3. Per què diem que tant el creient com el no-creient estan ‘lligats’ a una creença o fan un ‘acte de fe’?
  4. Escriu les tres paraules, corresponents a les tres religions monoteistes, que tenen el doble significat ‘Fe / Confiança’.
  5. Quina relació hi ha entre la Fe i la Confiança?
  6. En la definició moderna de Fe hi apareix la idea de confiar?
  7. Perquè és important confiar en els Profetes?
  8. Què implica que els Profetes fossin persones de la màxima confiança?
  9. La Fe és innata en els éssers humans?
  10. Quins són els dos camins per a desenvolupar o enfortir la Fe?
  11. En què consisteix la dimensió operativa de la creença?
  12. Com pot ajudar la raó alhora d’enfortir la Fe?
  13. Què els hi passava als profetes quan transmetien el missatge a la seva comunitat?
  14. Qui i com intentava desvaloritzar als profetes i el seu missatge?
  15. Amb quin tipus de frases s’expressava aquesta actitud?
  16. Explica la relació que hi ha entre el mite de la caverna de Plató i l’actitud reductiva i desvaloritzadora amb la qual els profetes i el seu missatge eren negats.