Arxiu de la categoria: 3er d’ESO

A la recerca de sentit

Publicat el per

La qüestió del sentit apareix quan mirem el món i a les nostres vides i ens preguntem pel propòsit de tot plegat. Hi ha realment un propòsit en tot el que veiem? La natura està organitzada amb una perfecció que ens deixa meravellats, des d’allò més petit, com els àtoms, fins a allò més gran, com les galaxies que veiem en una nit estrellada, tot sembla encaixar d’una manera sorprenent. Ara bé, al mateix temps ens adonem que tot acaba desapereixent. Des d’una flor que, després de mostrar la seva esplèndida bellesa, es marceix, fins als éssers vius més complexos, veiem que tot acaba desapereixent, tot és perible. I quan ens encarem al fet inel·ludible de la fi de la nostra pròpia vida sorgeix també amb molta força la pregunta pel sentit: perquè esforçar-se, patir, estimar, treballar, etc., si tot acaba en el no res? A on porta, doncs, tota aquesta perfecció si tot és efímer?  Enmig d’aquesta evidència de la limitació temporal del món i de nosaltres mateixos sorgeix, però, una esperança de que potser hi hagi un sentit inherent en el món i en les nostres vides, un sentit que ens trascendeix i que ens dóna forces per tirar endavant i lluitar per construir un món millor.

Tots els grans pensadors de la humanitat han reflexionat sobre la qüestió del sentit. Per exemple, el gran psicòleg del segle XX Carl Jung va dir el següent:

“L’ésser humà, positivament,  necessita idees i conviccions generals que li donin sentit a la seva vida i li permetin trobar el seu lloc a l’univers. Pot soportar les més increïbles penalitats quan està convençut que serveixen per a quelcom. La missió dels símbols religiosos és donar sentit a la vida de l’home. Una sensació de que l’existència té un significat més ampli és el que eleva l’home més enllà del simple guanyar i gastar. Sense aquesta sensació, es sent perdut i desgraciat”.

C.G. Jung, El hombre y sus símbolos, pp. 87-88.

 

Les funcions de la religió

Publicat el per

 

Dimensió normativa de la religió:

“No falsegeu els judicis, ni les mides, ni els pesos o les mesures. Tingueu balances exactes, pesos exactes, mesures exactes. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us he fet sortir del país d’Egipte”.

Levític, 19,35 (Bíblia – Antic Testament).

“Compliu amb les mesures i sigueu justos en el pes, això és millor i té un final més bonic”.

Alcorà, 17:35.

“Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No acusis ningú falsament. No desitgis la casa d’un altre. No desitgis la seva dona, ni res del que li pertany”.

Llibre de l’Èxode, 20:12-17 (Bíblia – Antic Testament).

 

La dimensió normativa de la religió implica també que les normes o lleis d’una determinada revelació poden ser modificades o substituïdes per les de la següent. Per exemple, les lleis de l’Evangeli que va portar Jesús van anul·lar algunes de les lleis del judaisme presents en la Torà, com explica el següent passatge de l’Alcorà:

(Jesús es dirigeix als jueus): “Y [he venido] a confirmar la verdad de lo que aún queda de la Tora y a haceros lícitas algunas de las cosas que [antes] os estaban prohibidas. Y he venido a traeros un mensaje de vuestro Sustentador; sed, pues, conscientes de Dios y obedecedme. En verdad, Dios es mí Sustentador y también vuestro Sustentador; así pues, adoradle [sólo] a Él: este es un camino recto.”

Alcorà, 3:50-51.

 

 

 

Dimensió alliberadora/salvadora de la religió

A la Bíblia molts escrits parlen d’aquesta dimensió de la religió. En el Nou Testament, per exemple, trobem un escrit de St. Pau que parla de la dimensió alliberadora/salvadora de la religió i la relaciona amb la vida eterna. En aquest escrit apareix la idea de l’auto-sotmetiment, segons la qual l’ésser humà o bé està sotmès a impulsos negatius que no controla i que el governen inconscientment, o bé tria sotmetre’s lliurement a la voluntat divina seguint els preceptes dels llibres revelats:

“Sabeu prou bé que, si us poseu com a esclaus al servei d’algú per obeir-lo, de fet sou esclaus de l’amo que obeïu: per tant, o bé us sotmeteu al pecat, que porta a la mort, o bé obeïu aquell qui dóna la justicia. Vosaltres éreu esclaus del pecat, però heu obeït de cor la doctrina que us ha estat ensenyada. Donem-ne gràcies a Déu! Així, lliures de l’esclavatge del pecat, heu esdevingut esclaus al servei de la justicia de Déu –com que sou febles, us estic parlant amb comparacions humanes. Així com vau posar els vostres membres com a esclaus al servei de la impuresa i de la injustícia i portàveu una vida indigna, poseu-los ara com a esclaus al servei de la justicia de Déu i porteu una vida santa. Mentre éreu esclaus del pecat, us trobàveu al marge d’aquesta justícia. Però quin fruit en trèieu, d’aquella vida? Ara us n’avergonyiu, perquè, sens dubte, portava a la mort. En canvi, ara, lliures de l’esclavatge del pecat i esdevinguts esclaus al servei de Déu, obtindreu el fruit d’una vida santa, que us portarà a la vida eterna.

Carta als romans, 6,16-22 (Bíblia – Nou Testament).

 

En l’Alcorà veiem també la dimensió alliberadora/salvadora en varis versicles. Hi apareixen sovint referències a la polaritat foscor/llum. És a dir, l’ésser humà viu en un estat d’ignorància (tenebres) que no li permet veure el fonament injust de les pròpies accions, però a través de la revelació i de la gràcia divina pot sortir a la llum, amb la qual pot guiar la seva conducta i augmentar el seu coneixement:

“Os ha venido de Dios una Luz, una Escritura clara, por medio de la cual Dios dirige a quienes buscan satisfacerle por caminos de paz y les saca, con Su permiso, de las tinieblas a la luz, y les dirige a una vía recta”.

Alcorà, 5:15-16.

“¿Acaso quien estaba muerto y lo devolvimos a la vida dándole una luz con la que camina entre la gente, es como quien está en la oscuridad y sin salida? Así es como hacemos que a los incrédulos les parezca hermoso lo que hacen”.

Alcorà, 6:122.

“Ya habíamos enviado a Moisés con Nuestros signos: <<¡Saca a tu gente de las tinieblas a la luz y recuérdales los días de Dios! En verdad, en esto hay signos para todo el que sea paciente, agradecido>>”.

Alcorà, 14:5.

D’altra banda, en diversos versicles l’Alcorà parla també de la dimensió salvadora de la religió en referència a l’altra vida:

“CIERTAMENTE, los que creen [en esta escritura divina], los que profesan el judaísmo, los cristianos y los sabeos –todos los que creen en Dios y en el Último Día y obran con rectitud- – tendrán su recompensa junto a su Sustentador; y nada tienen que temer ni se lamentarán”.

Alcorà, 2:62.

Aquest passatge, que apareix vàries vegades repetit a l’Alcorà, defineix una doctrina fonamental en l’Islam. Amb una amplitud de visió que no té paral·lel en cap altra creença religiosa, la idea de la “salvació” es condiciona a tres únics elements: la creença en Déu, la creença en el Dia del Judici i la rectitut en l’acció.

Un altre passatge similar és el següent:

“Un Enviado que os lee signos clarificadores de Dios, para sacar a los que creen y obran bien de las tinieblas a la luz. A quien cree en Dios y obra bien, le introducirá en jardines por cuyos bajos corren arroyos, en los que estarán eternamente, para siempre. Dios le ha reservado un bello sustento”.

Alcorà, 65:11.

L’Alcorà censura, però, l’actitud d’alguns jueus i cristians que redueixen la salvació només als seguidors respectius i exclouen tots els demés:

“Y DICEN: <<Nadie entrará jamás en el paraíso a menos que sea judío>> –o, <<cristiano>>. ¡Esas son fantasías suyas! Di: <<¡Presentad una prueba, si es verdad lo que decís!>> ¡No!, en verdad: todo aquel que someta su ser por entero a Dios, y además obre rectamente, tendrá su recompensa junto a su Sustentador; esos nada tienen que temer y no se lamentarán.

Alcorà, 2:111-112.

És a dir, segons això, la salvació no està reservada a cap ‘secta’ en particular, sino que està oberta a tot aquell que reconeix conscientment la unitat de Déu, es sotmet a la Seva voluntat i, mitjançant la seva rectitut en la vida, dóna aplicació pràctica a aquest principi espiritual. Aquesta idea, per tant, és contrària a la creença dels jueus que la profecia és un privilegi concedit en exclusiva als fills d’Israel i que els jueus són els únics que poden ser salvats, i igualment és contrària a la creença d’alguns cristians segons la qual Jesús és la manifestació última i definitiva de Déu a la terra i que la salvació està reservada només als seus seguidors. L’Alcorà refuta ambdues idees en subratllar que Déu és el Senyor de tota la humanitat, i que cada individu serà jutjat només en base a les seves creences i a la seva conducta.

 

 

Elements comuns a totes les religions

Publicat el per

Totes les religions tenen els següents elements comuns:

-Textos sagrats

-Dogmes

-Moments

-Espais sagrats

-Rituals

-Pregàries

-Codis morals

 

Les funcions dels ritus

Els rituals tenen la funció de permetre expressar actituts. Per exemple, els ritus de cortesia permeten expressar bons sentiments. El ritus té una forma externa que és un vehicle per a que s’expressi quelcom intern. A nivell dels ritus religiosos hi veiem el mateix principi: les diverses formes que prenen les pregàries i els actes de devoció en les diverses religions permeten experimentar sentiments espirituals.

 

Activitats per a la U.1.

Publicat el per

 

  1. Respon a les següents preguntes:

-D’on venim?

-Quin sentit té la meva vida?

-Hi ha algun tipus de vida després de la mort?

-Hi ha cap ésser sobrenatural?

-Creus que podem trobar la resposta en la pràctica d’alguna religió? Per què?

 

2. Explica quines són les funcions de la religió i cita fragments de textos sagrats que recolzin la teva explicació.

3. Explica quins són els elements comuns a totes les religions.

Definició de símbol i els tres tipus de símbols

Publicat el per

 

Hi ha 3 tipus de símbols, i només els que formen part d’un d’ells, del tercer de la següent llista, poden considerar-se com a símbols ‘reals’:

1-Símbols convencionals o ‘artificials’: són fruit d’un acord o convenció entre les persones: per exemple els senyals de trànsit. Podrien ser d’una altra manera.

2-Símbols religiosos: també són fruit de la convenció però en el terreny religiós: per exemple l’estrella de David dels jueus, la creu cristiana o la mitja lluna musulmana. També parlem de símbols poètics: el cor com a símbol de l’amor, etc.

3-Símbols o Signes divins: signes presents en el món que apunten a la presència i poder divins. És a dir, el món és ple de signes divins que s’han d’interpretar, en realitat tot ell és un símbol o signe, i l’ésser humà ha de fer l’esforç d’interpretar-lo. Aquests signes no poden ser de cap altra manera, perquè són la realitat mateixa. Per exemple, el fet que no hi hagi dues realitats completament idèntiques en el món (dues cares de persones, dos cristalls de neu, etc.) apunta a la capacitat innovadora de Déu, que és un dels atributs divins: Déu és així “l’Innovador”, que introdueix constantment un aspecte innovador en tota la creació com a ‘signe’ per a la humanitat.

Així, segons els llibres sagrats podem trobar els signes divins en tres llocs:

1. En l’univers o la natura.

2. En les pròpies persones i les seves vides.

3. En els llibres sagrats, que es consideren en sí mateixos signes divins.

Desde el punt de vista d’aquest tercer tipus, podem definir un símbol com la manifestació o representació externa i visible d’una realitat interna i invisible. El símbol és la revel·lació d’un ordre superior de realitat en un altre inferior a través del qual l’ésser humà pot ser reconduit al regne superior. Comprendre els símbols és acceptar així l’estructura jeràrquica de l’univers i els estats múltiples de l’Ésser. Segons totes les religions, no només existeix l’àmbit de la realitat purament material o física perceptible pels sentits, sinó també l’àmbit espiritual, que és a l’origen de tots els fenòmens del món.

 

La poesia com a llenguatge simbòlic

Publicat el per

 

La poesia és el llenguatge simbòlic per excel·lència, ja que proveeix la imaginació d’imatges que permeten a la intel·ligència entendre allò infinit a través d’allò finit. A través de les imatges poètiques traspua així un ordre superior, perceptible només a qui mira el món en la seva qualitat simbòlica. El món no és només la realitat que percebem a través dels sentits, sino que apunta a quelcom més, és en ell mateix un ‘signe’.

Per exemple, en la següent imatge poètica veiem les estrelles del cel que es reflexen en l’aigua en moviment d’un riu, simbolitzant així el reflexe dels atributs divins eterns en el cambiant món terrenal:

“Has de saber que el món dels éssers creats és com l’aigua clara i pura que reflexa els atributs de Déu. El seu coneixement, justicia i bondat reflexen els atributs de Déu de la mateixa manera que una estrella del cel es reflexa en l’aigua. Els reis terrenals reflexen la realesa de Déu. Els savis reflexen la saviesa de Déu. Els pobles i les nacions poden cambiar a mesura que una generació reemplaça una altra, però els atributs divins són eterns. L’aigua del riu cambia moltes vegades, però el reflexe de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix”.

Jalaluddin Rumi

(poeta místic d’origen persa)

 

La interpretació simbòlica dels relats profètics

Publicat el per

 

Les històries dels profetes són profundament simbòliques. Diuen els entesos que estudiar-les i entendre-les és en realitat estudiar la pròpia ànima, és a dir, estudiar i entendre’ns a nosaltres mateixos. Podriem dir, per tant, que la història dels profetes és la història de l’Ànima.

Les històries profètiques tenen dues lectures possibles: una de històrica, en la qual es narren uns aconteixements que van passar, i una d’altra de teològica o filosòfica, que és la interpretació simbòlica d’aquells fets, és a dir, l’ensenyança que hi ha al darrera.

Per exemple podem fer la lectura històrica i teològica dels següents relats profètics:

-La Història de Noè i el rebuig del seu fill seu fill a pujar a l’arca:

La lectura històrica seria que el fill de Noè (Caanan) va rebutjar pujar a l’arca quan hi va haver el diluvi, i va preferir, en canvi, pujar a dalt d’una muntanya pensant que l’aigua no hi arribaria, però la muntanya també es va inundar i morí ofegat. La lectura teològica seria que el rebuig de Caanan a pujar a l’Arca simbolitza la falta de fe, l’orgull, l’autosuficiència, la desconfiança, la suposició de que no necessitem l’ajuda dels demés per a res, etc.

-L’èxode del poble d’Israel:

La lectura històrica és la història dels fills d’Israel quan estaven esclavitzats a Egipte i havien de servir el Faraó, fins que Moisès els alliberà. La lectura teològica d’aquells esdeveniments és molt àmplic i inclou molts símbols. Podriem dir, per exemple, que la historia dels israelites correspon a la situació de l’individu: la submissió al Faraó és comparable a l’ànima esclavitzada per les passions o l’egoisme. La guia de Moisès que alliberà aquell poble correspon a la guia de la fe per alliberar-se de l’egoisme. El pas pel desert correspon al desert que tothom ha d’atravessar alguna vegada a la vida fins que troba el “seu” Moisès. Les rebelions que van sorgir durant als anys de desert corresponen a la lluita dels mals hàbits per tornar a la comoditat de l’egoisme, etc.

Els següents textos fan referència a aquesta lectura simbòlica:

“Aquello que había en Faraón, en ti hay lo mismo, pero tu dragón está encerrado en la caverna (ya que no tienes el poder y los medios para dejarlo volar). Ay, todo esto es lo que en ti pasa: de buena gana quisieras colgárselo a Faraón. Si lo dicen de ti, se produce en ti una sensación de desentendimiento; y si (lo dicen) de otro, te parece una fábula. ¡Qué ruina ocasionada en ti por la maldita alma sensual! Esta amiga íntima te arroja extremamente lejos (de lo divino). Tu fuego no tiene el combustible de un Faraón; por lo demás es uno que lanza llamas como Faraón”.

“La mención de Moisés se ha convertido en una cadena (traba) en los pensamientos de mis lectores, pues creen que estas historias ocurrieron hace mucho tiempo. La mención de Moisés sirve como máscara, pero lo que te concierne ahora, oh buen hombre, es la luz de Moisés. Moisés y el Faraón están en tu ser: debes buscar a estos dos adversarios en ti mismo”.

 

Activitats per a la U.2.

Publicat el per

1. Explica quins són els tres tipus de símbols.

2. Posa algun exemple de ‘signe’ i digues quins són els tres llocs on es poden trobar.

3. Perquè la poesia és el llenguatge simbòlic per excel·lència?

4. Explica la imatge poètica del riu que reflexa la lluna i les estrelles, i relaciona-la amb el tema dels atributs divins que vam veure al segon curs o de les Idees en sí de Plató que vam veure a primer.

5. Explica què vol dir interpretar simbòlicament un relat profètic i fes-ne la lectura històrica i la teològica d’algun.

 

 

Els drets humans com a deures morals

Publicat el per

DEFINICIÓ DE “MORAL” SEGONS DICCIONARI

La paraula ‘Moral’ ve del llatí i vol dir ‘costum, estil de viure’

Que concerneix els costums, actes i pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa.

Ciència que determina la rectitud i el sentit del comportament humà segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions.

Ànim, capacitat de mantenir-se ferm en l’actitud que hom creu més pròpia i digna.

Relatiu o pertanyent a l’ànima, per oposició a material. El món moral.

PERQUÈ NO S’APLIQUEN ELS DRETS HUMANS?

(visualitza el video corresponent al dret nº 4):

http://www.juventudporlosderechoshumanos.es/what-are-human-rights.html

Factors implicats en la creença religiosa

Publicat el per

1-La creença com a actitud humana fonamental

2-Relació entre creença i confiança

3-La confiança en els profetes

4-L’enfortiment de la fe

 

  1. La creença com a actitud humana fonamental

Ser humà implica tenir una visió de la realitat, és a dir, una perspectiva determinada i una opinió sobre el món. En altres paraules, la creença, creure en quelcom, és inevitable. I les creences, conscients o inconscients, estan a l’arrel de cada pensament i de cada acció humana. Així, tant els creients com els no creients fan un acte de fe en uns principis que escapen a la comprensió llògica de la raó. El creient creu en un Déu creador, que és perfecte i Etern, i axò no ho pot entendre només amb la raó, sino que al principi necessita fer un acte de fe en el missatge revelat pels diferents profetes que li diuen que això és així. A l’altre costat, les persones que es declaren ‘no creients’ també estàn ‘lligades’ a una visió de la realitat i a unes creences que condicionen la seva manera de viure. Per exemple, la persona que declara que no creu en un principi creador que ha creat tot l’univers, està creient en l’eternitat de la matèria. I creure que la matèria és eterna, que no té principi ni fi, és un acte de fe que escapa també a la comprensió llògica de la raó. Creure, per tant, és quelcom genuïnament humà que està a la base de l’actitud de les persones davant la vida. Per exemple, no viurà igual una persona que creu que tot s’acaba amb la mort que una persona que creu en la continuació de la vida després de la mort. Les accions de l’una i de l’altra es troben condicionades per les seves creences més profundes, i sovint aquest condicionament es dóna de forma inconscient.

 

2. Relació entre creença i confiança

“FE: Creença ferma en la fidelitat, en la veracitat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia, d’alguna cosa. Tenir fe en algú. Una persona digna de fe. Tenir fe en el seu metge. Prestar fe a una noticia. Una noticia digna de fe. Tenir fe en un medicament.[…]. // Creença en els dogmes revelats de la religió”.

Pompeu Fabra, Diccionari general de la llengua catalana.

Si mirem el sentit original del terme ‘creença’ o ‘fe’ veiem que està intimament relacionat amb la idea de confiança i de confiar. En els textos sagrats veiem aquesta relació. Molt sovint, però, la definició moderna de creença, com veurem, difereix bastant d’aquesta idea de confiança.

Si analitzem la Bíblia veiem que en el Nou Testament (Bíblia cristiana), escrit en grec, la paraula original que després s’ha traduït per ‘fe’ és el terme grec ‘Pistis’. Els diccionaris de grec tradueixen aquesta paraula com a ‘confiança’, ‘certesa’, ‘convicció’, ‘fe’, ‘seguretat’, ‘confiar en altres’, ‘convicció de la veracitat d’alguna cosa’,’tenir confiança en algú’, etc. I si anem a la Torà (Antic Testament) veiem que el terme hebreu original és ‘emunà’, que evoca també la idea de ‘confiança’. Quan el Nou Testament grec va ser traduit al llatí, fides va ser el terme llatí escollit per traduir pistis, ja que fides significa “confiança, certesa, seguretat, creença”. La Biblia fou llegida en llatí durant centenars d’anys. I en evolucionar la llengua espanyola i la catalana es va escollir la paraula fe (en anglès faith) per traduir la paraula llatina fides.

A l’Alcorà veiem també aquesta relació: el concepte de ‘creença’ o ‘fe’ correspon al verb àrab āmana, format a partir dels fonemes radicals ‘A M N’, arrel lingüística a partir de la qual es formen els diferents conceptes relacionats amb la creença. Però a partir de la mateixa arrel es formen també termes que denoten la idea de ‘confiar’ (amina), ‘confiança’ (amāna), ‘seguretat’ (amana), ‘digne de confiança’ (amīn), etc. És a dir, la idea de creure o tenir fe i la idea de confiar estan ínimament relacionades i no es poden deslligar i entendre per separat.

Aquesta idea de creure en el sentit de confiar que veiem en els tres textos sagrats, difereix però de la definició moderna de creença que veiem sovint. Si pistis, fides, emuná o āmana signifiquen o impliquen la idea de ‘confiança’, ens hem de preguntar perquè aquesta noció ha estat exclosa de la definició que sovint es fa del terme “fe”, que ha arribat a ser definit en la nostra cultura com a “ferma creença en quelcom del que no es té prova”. És a dir, la definició moderna de fe exclou totalment la idea de confiança i es focalitza només en el fet de no tenir una prova d’allò en el que es creu. La dimensió humana de la creença com a confiança queda així erradicada, i la creença es converteix en quelcom buit que depèn únicament de tenir o no una prova. Moltes persones pensen que la fe consisteix només en creure en coses del que no es té prova, i d’aquí que els textos sagrats siguin etiquetats de irracionals pels qui no hi creuen.

 

3. La confiança en els profetes

Ara bé, sense el factor humà de la confiança ni el coneixement religiós ni el coneixement en general no serien possibles, ja que el progrés en el coneixement s’ha basat sempre en la confiança en l’experiència prèvia d’altres éssers humans. Així, el coneixement en el terreny de la religió es basa en l’experiència prèvia dels profetes. Com vam veure en el curs passat, la creença està formada de diferents ‘articles de fe’: creure en Déu, en els àngels, en els llibres revelats, en els profetes, en la resurrecció o dia del judici, i en la providència o intervenció divina en el món. Ara bé, les persones ‘normals’ no tenen l’experiència directa d’aquests articles de fe, i han de fer un primer ‘acte de fe’: creure en el missatge que han portat els qui sí que han tingut aquesta experiència, els profetes, és a dir, han de creure en les revelacions profètiques.

Però la creença en els profetes és possible només si existeix una relació de confiança. Si mirem els textos sagrats i les tradicions o reculls històrics que ens han arribat veiem que els profetes eren considerats gent de la màxima confiança abans inclús de rebre la revelació divina. En alguns casos portaven ‘signes divins’ o feien miracles per reforçar la confiança de les persones en ells. Per exemple, Moisès va portar els nou signes que el validaven com a missatger de Déu. Jesús va fer múltiples miracles que probaven qui era. I en d’altres casos com en el del profeta Muhammad, el seu prestigi d’home de confiança es sumava als signes divins que portava. Cal recordar aquí que el profeta Muhammad, quan encara no havia rebut la revelació de l’Alcorà, era conegut a la Meca com el amīn, ‘el digne de confiança’, ja que tothom confiava en ell alhora de dipositar les mercaderies en les seves mans per a que comerciés amb elles durant els seus viatges i els hi retornés els beneficis, ningú dubtava d’ell. Aquesta gran prestigi d’home íntegre i digne de confiança fou bàsic en l’acceptació de l’Alcorà, doncs els pobles, per llògica natural, donen credibilitat a allò que algú els diu, no sobre la base de que la noticia els satisfaci, sino sobre la base del prestigi de l’emissari.

 

4. L’enfortiment de la fe

La fe inicial en el missatge revelat és per tant necessària. Ara bé, els textos sagrats insiteixen en que aquesta fe inicial s’ha de desenvolupar. Segons les religions monoteistes la fe és quelcom innat en l’ésser humà, és com una llavor que ja existeix a l’interior, però s’ha de regar per a que fructifiqui. La fe es pot desenvolupar de vàries maneres:

Una d’elles és a través dels ritus propis de cada religió. A través de ritus com la oració i d’altres tècniques o mètodes espirituals la fe va passant de ser una creença o hipòtesis simplement intel·lectual a una realitat viva que el creient experimenta en la seva persona. La dimensió espiritual es va fent així cada cop més present en la seva vida. La fe es considera així com una llum que permet anar augmentant el coneixement espiritual. Es considera també, simbòlicament, com un punt blanc que, en augmentar, va netejant la negrura de l’esperit fins a deixar-lo net per complet. Aquesta és la dimensió operativa de la creença: el creient es troba al principi ‘velat’ en relació al coneixement de Déu, i només orientant-se a allò diví, actuant com si ja coneixés a Déu, és a dir, tenint fe, pot apartar els vels que amaguen a Déu.

Una altra forma de desenvolupar i enfortir la creença o fe és l’us de la raó com a instrument que ajuda a verificar els punts de la doctrina religiosa. L’us de la raó implica d’una banda l’estudi dels textos sagrats, i de l’altra la reflexió sobre els signes presents en la natura i en les pròpies persones que apunten a la realitat divina. L’us de la raó ha d’anar acompanyat, però, del mètode espiritual. Les pràctiques espirituals preparen el terreny per a les intuïcions de la raó. És així com la raó i el cor avancen conjuntament en el camí de la recerca espiritual.