A la recerca de sentit

La qüestió del sentit apareix quan mirem el món i a les nostres vides i ens preguntem pel propòsit de tot plegat. Hi ha realment un propòsit en tot el que veiem? La natura està organitzada amb una perfecció que ens deixa meravellats, des d’allò més petit, com els àtoms, fins a allò més gran, com les galaxies que veiem en una nit estrellada, tot sembla encaixar d’una manera sorprenent. Ara bé, al mateix temps ens adonem que tot acaba desapereixent. Des d’una flor que, després de mostrar la seva esplèndida bellesa, es marceix, fins als éssers vius més complexos, veiem que tot acaba desapereixent, tot és perible. I quan ens encarem al fet inel·ludible de la fi de la nostra pròpia vida sorgeix també amb molta força la pregunta pel sentit: perquè esforçar-se, patir, estimar, treballar, etc., si tot acaba en el no res? A on porta, doncs, tota aquesta perfecció si tot és efímer?  Enmig d’aquesta evidència de la limitació temporal del món i de nosaltres mateixos sorgeix, però, una esperança de que potser hi hagi un sentit inherent en el món i en les nostres vides, un sentit que ens trascendeix i que ens dóna forces per tirar endavant i lluitar per construir un món millor.

Tots els grans pensadors de la humanitat han reflexionat sobre la qüestió del sentit. Per exemple, el gran psicòleg del segle XX Carl Jung va dir el següent:

“L’ésser humà, positivament,  necessita idees i conviccions generals que li donin sentit a la seva vida i li permetin trobar el seu lloc a l’univers. Pot soportar les més increïbles penalitats quan està convençut que serveixen per a quelcom. La missió dels símbols religiosos és donar sentit a la vida de l’home. Una sensació de que l’existència té un significat més ampli és el que eleva l’home més enllà del simple guanyar i gastar. Sense aquesta sensació, es sent perdut i desgraciat”.

C.G. Jung, El hombre y sus símbolos, pp. 87-88.