La raó com a instrument

Una de les principals funcions de l’intel·ligència és la de distingir entre allò real i allò il·lusori. Però si l’intel·ligència es troba sota el domini de l’egoïsme, de les passions negatives, aleshores es converteix en un vel que amaga el fonament injust de les pròpies accions. La raó és així un instrument, i com a tal pot utilitzar-se al servei de causes nobles o bé per a satisfer interessos i desitjos egoïstes.

Imaginem una situació per a entendre-ho millor: un mafiós es proposa extorsionar els comerciants de tot un barri, i a partir d’aquest mal propòsit inicial comença a utilitzar la seva raó per tal d’elaborar estratègies que el portin a assolir el seu pla delinqüent. En aquest exemple veiem un us de la raó parcial, ja que la capacitat de raonar està al servei d’un propòsit injust i està desconectada de la veritat. És, en llenguatge simbòlic, ‘una branca tallada del cep’. O podem imaginar un advocat que defensa aquest mafiós en cas de que sigui atrapat per la justicia; un advocat així està utilitzant tots els seus anys d’estudi a la universitat, la seva experiència i la seva capacitat de raonar al servei d’una causa injusta. En sentit contrari, un advocat que defensi causes justes estarà utilitzant la seva raó per fer valer la justicia per damunt de la injusticia.

Amb aquests i molts d’altres exemples podem entendre, per tant, que l’us de la raó s’ha de fonamentar sempre sobre la justicia, la veritat i els drets humans, i mai sobre interessos o desitjos parcials i egoïstes. D’aquesta manera, la intel·ligència acompleix el seu objectiu i raó de ser, deixant de ser parcial i interessada per a esdevenir universal.

 

Ciència vs. cientificisme

 

En l’actualitat veiem un debat sobre el paper de la ciència i la seva relació amb altres disciplines. Per aportar llum en aquest debat és necessari anar als origens i veure quin era el paper original de les ciències.

L’ésser humà ha sentit desde sempre la necessitat de trobar les causes dels fenòmens que es produien al seu voltant, ja que coneixent-les podria modificar el curs dels esdeveniments. A partir d’aquest legítim anhel originari el coneixement va anar avançant elaborant teories explicatives a partir de l’experiència observable i l’experimentació, fins a formar el cos del que avuí coneixem com a ciències naturals. Aquestes es basen en un tipus d’observació que posa en relació diversos fets, és a dir, fan afirmacions del tipus: sempre que es dóna x aleshores es dóna y. D’aquí es formula la teoria o hipòtesis de que x és la causa de y. Aquesta teoria “funciona” o “encaixa” fins que, o bé surt un cas en que no es compleix aquesta relació, o bé es troba un altre factor z que també es dóna sempre que es dóna y, i aleshores x deixa de considerar-se l’única causa i s’ha de formular una nova hipòtesis.

La ciència genuïna, per tant, es limita a dir quines relacions hi ha entre les coses, o més ben dit, quines correlacions, i aquest coneixement permet fer prediccions i millorar la vida dels humans amb els anomenats “avenços” científics. Primitivament, els avenços eran tan senzills com descobrir les causes del foc i utilitzar aquest coneixement per calentar-se i cuinar. Més endavant la ciència va evolucionar; per exemple, moltes observacions de científics pioners van portar a elaborar les modernes teories de l’aerodinàmica, i basant-se en aquest model predictiu es van construir avions que permeten desplaçar-se a distàncies abans impensables en un curt espai de temps. Aquest és el paper útil i positiu de la ciència: millorar les condicions materials dels humans, i està basat en una concepció mecanicista del món, que situa la causa dels aconteixements en el passat.

Ara bé, la ciència natural té uns mitjans de mesura que li permeten medir només un determinat àmbit de la realitat, com és el dels fets materials, és a dir, la cara externa dels aconteixements. La ciència no pot mesurar altres factors que no siguin medibles amb els seus instruments. Si hi ha un altre factor, com una intencionalitat o sentit en el món, la ciència no pot medir-ho, com tampoc pot medir la creença o altres qüestions d’ordre espiritual. Si ho fa, cau en un reduccionisme ontològic consistent en voler explicar causalment les propietats d’un ordre superior a partir de les d’un ordre inferior.

L’home primitiu, però, apart de voler descobrir les causes de les coses per viure millor, també es preguntava per les grans qüestions fonamentals, com el sentit de la vida i de la mort, i va trobar la resposta en l’àmbit mitològic. Els mites li responien allò que no podia respondre amb la simple raó. Aquest pensament mitològic va anar enriquint-se amb múltiples aportacions i va formar el cos del que avuí coneixem com les ciències filosòfiques i de l’esperit. Així, mentre que el model mecanicista de les ciències naturals buscava la causa d’un aconteixement en el passat i feia més fàcil la vida quotidiana, aquest altre tipus de ciències la buscaben en el futur, és a dir, es basaven en el model finalista, que donava un sentit a les qüestions fonamentals, com les grans preguntes relacionades amb la mort i el més enllà.

El model mecanicista és adecuat per la vida quotidiana i funciona bé com a model explicatiu de les ciències naturals, però quan surt del seu propi límit i es vol imposar com a model absolut es converteix en un obstacle per al coneixement. I en no tenir un mètode adecuat per a investigar àrees del coneixement que queden fora de la seva demarcació acaba desmentint allò que no entén. La dimensió espiritual queda així fora del seu àmbit, i per això la descreença s’agafa a la ciència natural per negar qualsevol dimensió espiritual en el Cosmos.

El discurs científic que envaeix altres àrees del coneixement relacionades amb l’espiritualitat i les intenta reduir a explicacions purament científiques, s’allunya de la ciència i esdevé cientificisme. A la base d’aquest hi ha sempre el discurs de científics que atravessen fronteres amb disciplines humanistes complexes creient que la seva autoritat en un camp y la reducció simplista del que envaeixen serveix per explicar qualsevol cosa. Com apunta el científic i metge gallec Javier Peteiro, és aquest discurs és el que porta a considerar la Ciència sagrada, i a jutjar qualsevol crítica als científics com a retrògada. La ciència entesa així s’ha convertit en la nova fe atea, que omple el buit de la manca de creences.

El neodarwinisme com a exemple de materialisme científic

El Neo Darwinisme com a exemple de materialisme científic

Segons la ciència, la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin es considera científica perquè es basa en la observació d’uns fets. Però el discurs del neodarwinisme actual va més enllà de la simple constatació d’uns fets, i utilitza la teoria de Darwin per negar i desvaloritzar la creença religiosa. Si mirem un programa sobre Darwin elaborat pel moviment neodarwinista, probablement veurem que acaba concloent que Déu no existeix; és a dir, més que limitar-se a constatar uns fets pretén imposar una creença, en aquest cas la de l’ateisme, basant-se en suposades proves científiques. El neodarwinisme és, per tant, una expressió del moviment anomenat cientificisme, també conegut com a materialisme cientific, que es basa en una visió materialista que redueix tota dimensió espiritual i de sentit del món a quelcom purament material i mancat de cap sentit trascendent.

L’enfoc de la religió no nega directament la teoria de Darwin, però sí que convida a un anàlisi de determinats factors que la teoria deixa sense explicar, i que sí que poden explicar-se en canvi desde una perspectiva religiosa. Darwin va observar uns fets: per exemple que les girafes que sobrevivien eren les que tenien el coll més llarg i podien arribar, per tant, als fruits dels arbres més alts i així sobreviure en èpoques de sequera; quan es reproduïen, les noves girafes que neixien ja ho feien amb el coll més llarg, perpetuant-se així la nova característica. D’aquí surt la teoria de les espècies, però aquesta teoria deixa sense explicar alguns fets impotants.

Per exemple, la teoria de Darwin no explica l’element atzar, el qual fa que un bon dia es produeixi una mutació genètica i que una girafa surti amb el coll una mica més llarg, mutació que passarà a la seva descendència. No explica tampoc perquè d’entre totes les espècies de primats només una va evolucionar; si, com postula el materialisme científic, tot és fruit de la casualitat, hauria d’haver passat ja que alguna altre espècie de primats hagués sofert una mutació genètica a l’atzar que li permetés evolucionar cap a l’estat humà, però això no ha passat en el curs de milions d’anys d’evolució. Perquè? L’atzar és així un element irracional que la teoria de Darwin no controla ni explica, però que en canvi és utilitzat amb convicció pels representants del neodarwinisme per fer afirmacions categòriques en contra de la fe religiosa.

Es pot concloure que tant la fe com l’ateisme es basen, en última instància, en un element irracional.  La diferència és que la religió ja diu d’entrada que és una qüestió de fe, de creure o no creure, i que aquesta fe es pot reforçar en tot cas amb l’us de la raó. El cientificisme, que és un mal us de la ciència genuïna, en canvi, vol fer passar fe (atea) per ciència, i aporta suposades proves científiques, basades, com hem vist, en un element irracional no controlable ni mesurable. Diu que té proves que demostren que no hi ha Déu, però no les tenen, no es basen sino en una hipòtesi que no explica una sèrie de fets, com l’atzar, i que no pot provar si darrera d’aquest suposat atzar responsable de l’evolució hi ha la voluntat divina o no. L’atzar és així una premisa irracional que el neodarwinisme assumeix sense qüestionar-la, i a partir d’ella elabora la seva teoria. Per això es diu que el neodarwinisme substitueix el Déu Únic pel ‘déu atzar’.

 

Activitats per a la U.4.

1. Perquè diem que la raó és un instrument?

2. Relaciona la frase “Una branca tallada del cep” amb aquest tema de la raó com a instrument.

3. Explica com avança la ciència.

4. Explica quina és la funció de la ciència.

5. Explica què és la concepció mecanicista del món.