En l’actualitat veiem un debat sobre el paper de la ciència i la seva relació amb altres disciplines. Per aportar llum en aquest debat és necessari anar als origens i veure quin era el paper original de les ciències.
L’ésser humà ha sentit desde sempre la necessitat de trobar les causes dels fenòmens que es produien al seu voltant, ja que coneixent-les podria modificar el curs dels esdeveniments. A partir d’aquest legítim anhel originari el coneixement va anar avançant elaborant teories explicatives a partir de l’experiència observable i l’experimentació, fins a formar el cos del que avuí coneixem com a ciències naturals. Aquestes es basen en un tipus d’observació que posa en relació diversos fets, és a dir, fan afirmacions del tipus: sempre que es dóna x aleshores es dóna y. D’aquí es formula la teoria o hipòtesis de que x és la causa de y. Aquesta teoria “funciona” o “encaixa” fins que, o bé surt un cas en que no es compleix aquesta relació, o bé es troba un altre factor z que també es dóna sempre que es dóna y, i aleshores x deixa de considerar-se l’única causa i s’ha de formular una nova hipòtesis.
La ciència genuïna, per tant, es limita a dir quines relacions hi ha entre les coses, o més ben dit, quines correlacions, i aquest coneixement permet fer prediccions i millorar la vida dels humans amb els anomenats “avenços” científics. Primitivament, els avenços eran tan senzills com descobrir les causes del foc i utilitzar aquest coneixement per calentar-se i cuinar. Més endavant la ciència va evolucionar; per exemple, moltes observacions de científics pioners van portar a elaborar les modernes teories de l’aerodinàmica, i basant-se en aquest model predictiu es van construir avions que permeten desplaçar-se a distàncies abans impensables en un curt espai de temps. Aquest és el paper útil i positiu de la ciència: millorar les condicions materials dels humans, i està basat en una concepció mecanicista del món, que situa la causa dels aconteixements en el passat.
Ara bé, la ciència natural té uns mitjans de mesura que li permeten medir només un determinat àmbit de la realitat, com és el dels fets materials, és a dir, la cara externa dels aconteixements. La ciència no pot mesurar altres factors que no siguin medibles amb els seus instruments. Si hi ha un altre factor, com una intencionalitat o sentit en el món, la ciència no pot medir-ho, com tampoc pot medir la creença o altres qüestions d’ordre espiritual. Si ho fa, cau en un reduccionisme ontològic consistent en voler explicar causalment les propietats d’un ordre superior a partir de les d’un ordre inferior.
L’home primitiu, però, apart de voler descobrir les causes de les coses per viure millor, també es preguntava per les grans qüestions fonamentals, com el sentit de la vida i de la mort, i va trobar la resposta en l’àmbit mitològic. Els mites li responien allò que no podia respondre amb la simple raó. Aquest pensament mitològic va anar enriquint-se amb múltiples aportacions i va formar el cos del que avuí coneixem com les ciències filosòfiques i de l’esperit. Així, mentre que el model mecanicista de les ciències naturals buscava la causa d’un aconteixement en el passat i feia més fàcil la vida quotidiana, aquest altre tipus de ciències la buscaben en el futur, és a dir, es basaven en el model finalista, que donava un sentit a les qüestions fonamentals, com les grans preguntes relacionades amb la mort i el més enllà.
El model mecanicista és adecuat per la vida quotidiana i funciona bé com a model explicatiu de les ciències naturals, però quan surt del seu propi límit i es vol imposar com a model absolut es converteix en un obstacle per al coneixement. I en no tenir un mètode adecuat per a investigar àrees del coneixement que queden fora de la seva demarcació acaba desmentint allò que no entén. La dimensió espiritual queda així fora del seu àmbit, i per això la descreença s’agafa a la ciència natural per negar qualsevol dimensió espiritual en el Cosmos.
El discurs científic que envaeix altres àrees del coneixement relacionades amb l’espiritualitat i les intenta reduir a explicacions purament científiques, s’allunya de la ciència i esdevé cientificisme. A la base d’aquest hi ha sempre el discurs de científics que atravessen fronteres amb disciplines humanistes complexes creient que la seva autoritat en un camp y la reducció simplista del que envaeixen serveix per explicar qualsevol cosa. Com apunta el científic i metge gallec Javier Peteiro, és aquest discurs és el que porta a considerar la Ciència sagrada, i a jutjar qualsevol crítica als científics com a retrògada. La ciència entesa així s’ha convertit en la nova fe atea, que omple el buit de la manca de creences.
