Els alts valors humans

L’Amor

Diuen els grans savis que l’Amor és la força que mou l’univers. I en les religions monoteistes s’identifica Déu i Amor. Segons el cristianisme Déu és Amor, i segons l’Islam un dels bells noms de Déu és “Al-Wadud”, que vol dir “l’Amorós”. És a dir, l’amor, sigui quin sigui el nivell en el qual s’expressi (humà o espiritual) prové sempre de la font última, que és l’Amor absolut.

Diuen també els savis que aquesta força està a l’inici i al final del camí espiritual: l’Amor és allò que ens impulsa a buscar el coneixement i la veritat última de l’existència, però a la vegada, quan augmenta el nostre coneixement espiritual el resultat n’és l’Amor.

També és diu que l’Amor és una medicina que ho cura tot, que és un elixir que transforma el coure en or, etc. Així, la responsabilitat de cadascú és guanyar la partida que hi ha en joc entre l’Amor i l’odi, és a dir, aconseguir que en les nostres vides hi hagi molta més quantitat d’Amor i cada cop menys d’odi.

I per últim, es diu que la Bellesa és el motor de l’Amor. Així quan percebem la bellesa de la persona estimada ens enamorem, i, de la mateixa forma, diuen els místics, l’amor humà és una preparació per a l’Amor a Déu.

 

Relació entre Amor i temor

En el terreny religiós el temor té un paper positiu només si ens protegeix de tot allò que ens pot apartar d’assolir un estat de perfecció superior, pel qual sentim amor. El temor reverencial a Déu és present en tots els llibres sagrats. Diuen els savis que el temor és una de les columnes d’aquest món. Si mirem el procés d’aprenentatge d’un nen veiem es basa en part en el temor: a que els pares s’enfadin pel seu comportament, etc., i aquest temor l’educa, ja que recondueix la seva impulsivitat i edifica el seu caràcter. I amb la relació alumne-professor passa el mateix: quan un nen té simple por del seu professor, l’obeeix per no rebre les represalies, però a la mínima que pugui es desentendrà d’ell i de res haurà servit tot el que li hagi pogut dir, ho oblidarà quasi tot. Quan un nen, pel contrari, té respecte i admiració pel seu professor, té amor a allò que el professor transmet i a causa d’això té temor de desobeïr-lo; però aquest temor és molt diferent de la simple por; és un temor que protegeix aquest amor per allò superior que representa el professor.

 

Arriba un moment, però, que el temor s’ha de reconvertir en prudència en no infringir l’ordre diví. Si no, en realitat, diuen els savis, les persones estan sotmeses a molts temors inconscientes, temors que en realitat ho són a coses falses. Una persona es pot declarar atea i presumir de no tenir temor de Déu, però inconscientment tindrà temor a moltes coses, per exemple a què diran els demés, etc. Així, segons les religions monoteistes, quan una persona té temor reverencial a Déu deixa de tèmer les altres coses.

Ara bé, el temor per si sol no funciona. En realitat és l’Amor el que mou a les persones. Si a un nen se’l priva d’un comportament incorrecte amb l’amenaça d’un càstig, se li ha d’oferir una contrapartida. Es l’amor a quelcom desitjat allò que permet aguantar els impulsos, i que per tant educa. És a dir, el temor ha d’anar sempre relacionat amb l’amor a un estat de perfecció superior. La perfecció ens inspira amor. Quan algú es priva de fer quelcom, aquest temor amaga l’amor a quelcom més elevat.

En última instancia, en els llibres sagrats veiem aquesta relació temor-amor quan es parla del Jardí (paraís) i de l’infern. És l’Amor a l’estat de beatitud i de pau que comporta la proximitat divina i que és simbolitzat pel paraís, allò que porta a moderar la conducta en aquest món. En el següent text sagrat veiem aquesta relació:

 

“Quien haya temido comparecer ante su Señor y preservado su alma de la pasión tendrá el Jardín por morada”.

C. 79:40-41.

 

Per desenvolupar aquest temor-Amor és necessari desenvolupar una concepció espiritual de la vida. Així, cada religió té lleis i normes de conducta que tenen per funció protegir a l’individu per a que pugui accedir a la Veritat i a desenvolupar les seves capacitats espirituals. Per exemple, la prescripció religiosa de no robar. Aquesta prescripció hi és en totes les religions. Veiem que en el plà social aquesta prescripció també hi és. Podem absternir-nos de robar només per por a rebre les conseqüències legals o jurídiques. Ara bé, la prescripció religiosa ens protegeix de robar encara que sigui la cosa més petita i encara que no ens vegi ningú. Per això, una dita profètica diu el següent: “Adora Déu com si el veiessis, perquè si bé tu no el veus Ell sí que et veu a tu”. Aquesta consciència o record de Déu corregeix així el comportament en la direcció de la justícia, l’ètica i els alts valors humans.