Definició dels conceptes Cos, Ànima, Esperit i Cor

1. El cos (Basar)

Apareix 266 vegades a l’Antic Testament. Originalment significa la carn de qualsevol ésser viu, home o animal. ” Però també basar significa la carn humana: “(Déu) prengué una de les seves costelles i omplí amb basar el buit que havia deixat” (Gn 2,21). Es el terme que avui traduim com a “cos”. A Isaíes 40,6 mostra que la carn és tan efímera com l’herba campestre. En l’Alcorà es fa servir el mateix terme (bashar) per designar a allò que és mortal, com el cos.

2. Nefes o Nafs (l’ànima)

A la Bíblia aquest terme es refereix sovint a la respiració, a l’alè: “Es va estendre tres vegades sobre el nen, va invocar el Senyor, i va dir: -Senyor, Déu meu! que torni la nefes d’aquest nen dins d’ell! El Senyor va escoltar la veu d’Elies, i la nefes del nen va tornar a ell i va reviure” (1 Re 17,21-22). Des d’aquí nefes designa el propi ésser vivent en general i més en particular l’ésser humà.

La nefes hebrea té un permanent coeficient de corporeitat: quan l’ésser humà té gana la nefes està buida; la nefes es diverteix amb les bones menges (cf. Is 55,2).

La nefes pot tenir sensacions orgàniques com la gana. Alhora, els òrgans corporals poden tenir sensacions psíquiques: les entranyes es commouen (cf. Gn 43,30), s’emocionen (cf. Ct 5,4), els ronyons exulten (cf. Pr 23,16). L’ésser humà és per tant unitat psicosomàtica, ànima encarnada i/o cos animat.

Segons l’Alcorà l’ànima (nafs) és una realitat intermitja entre el cos i l’esperit, i pot evolucionar cap amunt, cap a les facultats espirituals, o bé degradar-se cap a allò més baix, cap als instints purament animals, o inclús més abaix. L’esforç per fer evolucionar l’ànima és allò que dóna dignitat a l’ésser humà. L’ànima es pot educar, i el procés d’educació passa per desidentificar-se de tot allò que no és ella i fer-la avançar cap a l’Esperit.

3. Ruah o Ruh, l’obertura a Déu de l’ésser humà

El terme ruah significa primerament brisa, vent. “Moisés va estendre el seu bastó cap a la terra d’Egipte; i el Senyor va fer bufar el ruah sobre el país tot aquell dia i tota la nit. I quan es va fer de dia, el ruah havia portat les llagostes” (Ex 10,13). En aquesta clau, per extensió, ruah significarà la respiració: “Aquell matí estava inquiet el seu ruah” (Gn 41,8).

En la majoria dels casos ruah es refereix a l’esperit del Senyor i en alguns casos, la comunicació que aquest esperit fa del Senyor a l’home.

A diferència de nefes, no es tracta de l’alè immanent a l’ésser viu sinó d’una força creadora o d’un do diví:

“Per la paraula del Senyor van ser fets els cels pel ruah de la seva boca ha creat l’estelada” (Sl 33,6).

“Déu meu, crea en mi un cor ben pur,

fes renéixer en mi un ruah ferm.

No em llancis fora de la teva presència,

no em prenguis el teu sant ruah” (Sl 51,12-13).

l’obertura a Déu, el que avui anomenaríem la dimensió sobrenatural:

“Reposarà sobre ell el ruah del Senyor: ruah de saviesa i intel·ligència, ruah de consell i fortalesa, ruah de ciència i temor de Déu” (Is 11,2).

“El ruah de Déu es va apoderar d’ell i es posà a delirar com els profetes, entremig d’ells” (1 Sa 10,10).

“A partir de llavors, va venir sobre David el ruah del Senyor” (1Sa 16,13).

No és estranya la contraposició basar-ruah: “Els egipcis són homes, i no déus; els seus cavalls són de basar, no ruah” (Is 31,3).

La dimensió més important de l’home concerneix el ruah. En ella es plasma la relació decisiva amb Déu.

L’home consta així d’esperit, ànima i cos.

4. El cor (leb o qalb)

A la Bíblia el concepte de cor (leb) és el veritable centre interior de l’ésser humà, en el qual s’imprimeixen i irradien sensacions, emocions, judicis, eleccions o criteris.

En l’Alcorà és també l’organ subtil en el qual es produeix el veritable coneixement de Déu i dels misteris divins. El cor no designa per tant només l’organ corporal, sinó el centre de l’ànima. El cor és allò que està en contacte amb el món espiritual, i és així la seu de l’Esperit (Ruh).

Sovint es comparen l’Esperit i el Cor amb el sol i la lluna: la lluna transmet indirectament la llum del sol a la terra, inclús en la obscuritat de la nit. De la mateixa forma, el cor reflexa i transmet la llum de l’Esperit a l’obscuritat de l’ànima. El cor està sempre en contacte amb l’esperit, però sovint hi ha obstacles que impedeixen que arribi la llum, com els núvols que impedeixen que arribi la llum de la lluna.

En una altra metàfora es compara el cor amb un mirall, que si està ben polit reflexa la Veritat. Però el mirall del cor és també capaç de oxidar-se, i aleshores s’ha de treure el l’òxit o rovell del cor mitjançant les tècniques espirituals, com per exemple els mantres. Es diu així que el record de Déu i la lectura dels llibres sagrats van purificant el cor.

Es tracta doncs, de netejar el cor per a que s’hi reflexin les veritats d’ordre sagrat. I quan el cor està net pot discernir entre la forma bonica i la forma lletga, és a dir entre allò just i allò injust, entre el bé i el mal.