La religió és l’estudi de les grans preguntes que les persones sempre s’han fet: el sentit de la vida i de la mort, el sentit del sofriment, l’existència de Déu, l’ànima i la seva immortalitat, la resurrecció, el paradís i l’infern, etc. Aquestes preguntes tenen a veure, per tant, amb les creences més profundes de l’ésser humà. El seu estudi pot semblar ‘poc pràctic’ a primera vista, però si mirem a la història de la humanitat veiem que hi han estat sempre presents, i que tots els pobles del món hi han intentat donar resposta d’una manera o d’una altra. I és que el tipus de resposta condiciona, conscient o inconscientment, la visió del món que tenim i la nostra actitud vital més profunda.
L’estudi d’aquestes grans preguntes passa, d’una banda, pel coneixement de les respostes que desde fa centenars o milers d’anys hi han donat les grans religions, i de l’altra, per la reflexió personal que tots podem fer. Reflexionar sobre les grans preguntes consisteix en mirar al nostre voltant i també a les nostres vides amb ulls atents i fer-nos preguntes.
Per exemple, si mirem la manera com està organitzada la natura ens quedem meravellats de la perfecta organització que hi veiem: tot ésser viu està fet d’una manera tal que tots els seus òrgans treballen per defensar la pròpia vida i la supervivència de l’espècie. Ara bé, si seguim reflexionant ens adonem d’una aparent manca de sentit: el final del cicle vital de tots els éssers vius és la mort. Per tant, tota aquesta perfecta organització treballa per un ésser destinat a la desaparició, i aquí hi veiem una aparent manca de sentit: de què serveix aquest magnific disseny si ha d’acabar en el no res? Aquesta senzilla reflexió sobre el pla natural obre així la porta a un altre tipus de reflexió sobre un sentit trascendent del món.
La religió té a veure, per tant, amb la idea de la vida com a temps limitat. Potser el seu estudi no ens fa falta per a aprendre sabers pràctics, com per exemple aprendre a cuinar o a construir una casa, però sí que ens fa falta per donar sentit a les qüestions més profundes que sorgeixen quan l’ésser humà s’encara amb aquest fet inel•ludible de la vida com a temps limitat.
D’altra banda, el seu estudi pot aportar també qualitat a la manera com vivim i a la professió que fem en aquest món. No és el mateix construir una casa de pressa i pensant només en els beneficis que hi obtindrem de la seva venda, que construir-la pensant en deixar una bella construcció que les generacions futures puguin contemplar. Un exemple d’això és l’arquitecte Gaudí, que, ancorat en uns sòlids principis ètics i espirituals, va fer tota la seva obra com a un llegat per a la posteritat.
Avui en dia, gràcies a les troballes arqueològiques, sabem que, apart de la creença en un poder superior, la creença en el més enllà era una de les creences religioses més importants en l’època prehistòrica. Ho sabem per la posició en què enterraven els seus difunts: la posició fetal. Aquesta és també la posició dels nadons a la panxa de la mare, i els arqueòlegs han deduït d’aquesta manera d’enterrar que els primers éssers humans veien la mort com un neixement a una nova vida, i per tant creien en el més enllà.
