En les religions monoteistes es creu que l’ésser humà és creat en la forma més elevada, amb plena consciència de la seva naturalesa espiritual, però després és posat entre els ‘més baixos’, en la posició inferior característica d’aquells que viuen en el món sense cap referència a l’àmbit transcendent. Aquesta condició d’expatriació i allunyament respecte l’origen i fonament diví és una premissa comuna a tota la tradició monoteista. L’ésser humà viu temporalment en aquest món, però no hi pertany. I la “caiguda” es presenta com una oportunitat per evolucionar i emprendre un camí de retorn a aquella plenitud, perfeccionada a través del coneixement i de la realització espiritual.

Malgrat la condició de ‘la vida més baixa’, caracteritzada per l’oblit d’aquell estat elevat, resta un lleu record d’aquella plenitud, i per contrast amb la vida més baixa sorgeix una certa inquietud i nostàlgia, ja que la persona no acaba de trobar, per més que ho intenti, la pau i la satisfacció plena només amb les coses del món. En aquest estat l’ésser humà no pot veure la seva pròpia situació, però sí que experimenta un desencís i sovint apareix una crisi, una falta de sentit, potser una malaltia, que desperten l’anhel per transcendir les limitacions pròpies de la condició humana.

Segons això, el creient és aquell que no està satisfet amb la seva vida; o dit en altres paraules, que no s’acaba de trobar del tot a gust en aquest món. Aquest descontent ajuda a fer conscient la situació de caiguda. Però és condició d’aquest estat que l’ésser humà no pot recuperar aquella plenitud si no és a través d’un camí, en absència del qual construirà un facsímil, una imitació d’aquell estat elevat, intentant experimentar la plenitud perduda que no pot recuperar directament però que intueix en algun racó de l’ànima. I és en aquesta situació inferior i anhel de plenitud que es presenta tot d’una l’oportunitat d’emprendre un camí d’ascens o de “retorn a casa”.

Els llibres sagrats parlen d’aquesta guia que s’ofereix als éssers humans a través dels referents o profetes, és a dir, els personatges principals de les religions que a través de les ensenyances i lleis del seu llibre sagrat ensenyen aquest camí de retorn envers la plenitud i la salvació.

Tant a la Biblia com a l’Alcorà com en els textos de les religions orientals trobem expressada aquesta guia profètica:

Vam dir: «¡Descendiu tots! [del paradís] i si rebeu de Mi una direcció [una guia], els qui la segueixin no hauran de témer i no estaran tristos».

(Alcorà 2:38)

---

Després, Déu va ordenar a Moisès:
—Digues als israelites: “El Senyor, el Déu dels vostres pares, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob, m’envia a vosaltres.” Aquest és el meu nom per sempre més; amb aquest nom m’invocaran totes les generacions. ¹⁶ Ves a reunir els ancians d’Israel i digues-los: “El Senyor, el Déu dels vostres pares, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, se m’ha aparegut i m’ha dit: He decidit d’intervenir a favor vostre, perquè he vist com us tracten a Egipte; ¹⁷ us trauré de l’opressió d’Egipte per portar-vos al país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els perizites, els hivites i els jebuseus, un país que regalima llet i mel.” 

(Bíblia, Èxode 3,15-17)

Totes les comunitats humanes han rebut la guia profètica,  sense excepció. A cada moment històric han existit missatgers que transmetien notícies del més enllà, del món espiritual ocult a la percepció dels sentits corporals, que donaven resposta a les grans preguntes (perquè hem vingut al món, quin sentit té la nostra creació, després de la mort què passarà, etc…), i que ensenyaven un camí per purificar el cor i elevar l’ànima cap a la seva dimensió espiritual.

Som conscients que la figura del profeta avui dia no està gaire de moda, doncs, en paraules del poeta català Miquel Martí i Pol «El venerable racó dels profetes ara l’ocupen mitjans mediàtics». Però, desplegant aquest pensament, potser l’oblit i la tergiversació dels valors humans a la que assistim es deu a aquest arraconament dels autèntics guies de la humanitat.

Dimensió normativa de la religió:

“No falsegeu els judicis, ni les mides, ni els pesos o les mesures. Tingueu balances exactes, pesos exactes, mesures exactes. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us he fet sortir del país d’Egipte”.

Levític, 19,35 (Bíblia – Antic Testament).

“Compliu amb les mesures i sigueu justos en el pes, això és millor i té un final més bonic”.

Alcorà, 17:35.

“Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No acusis ningú falsament. No desitgis la casa d’un altre. No desitgis la seva dona, ni res del que li pertany”.

Llibre de l’Èxode, 20:12-17 (Bíblia – Antic Testament).

La dimensió normativa de la religió implica també que les normes o lleis d’una determinada revelació poden ser modificades o substituïdes per les de la següent. Per exemple, les lleis de l’Evangeli que va portar Jesús van anul·lar algunes de les lleis del judaisme presents en la Torà, com explica el següent passatge de l’Alcorà:

(Jesús es dirigeix als jueus): “Y [he venido] a confirmar la verdad de lo que aún queda de la Tora y a haceros lícitas algunas de las cosas que [antes] os estaban prohibidas. Y he venido a traeros un mensaje de vuestro Sustentador; sed, pues, conscientes de Dios y obedecedme. En verdad, Dios es mí Sustentador y también vuestro Sustentador; así pues, adoradle [sólo] a Él: este es un camino recto.”

Alcorà, 3:50-51.

Dimensió alliberadora/salvadora de la religió

A la Bíblia molts escrits parlen d’aquesta dimensió de la religió. En el Nou Testament, per exemple, trobem un escrit de St. Pau que parla de la dimensió alliberadora/salvadora de la religió i la relaciona amb la vida eterna. En aquest escrit apareix la idea de l’auto-sotmetiment, segons la qual l’ésser humà o bé està sotmès a impulsos negatius que no controla i que el governen inconscientment, o bé tria sotmetre’s lliurement a la voluntat divina seguint els preceptes dels llibres revelats:

“Sabeu prou bé que, si us poseu com a esclaus al servei d’algú per obeir-lo, de fet sou esclaus de l’amo que obeïu: per tant, o bé us sotmeteu al pecat, que porta a la mort, o bé obeïu aquell qui dóna la justicia. Vosaltres éreu esclaus del pecat, però heu obeït de cor la doctrina que us ha estat ensenyada. Donem-ne gràcies a Déu! Així, lliures de l’esclavatge del pecat, heu esdevingut esclaus al servei de la justicia de Déu –com que sou febles, us estic parlant amb comparacions humanes. Així com vau posar els vostres membres com a esclaus al servei de la impuresa i de la injustícia i portàveu una vida indigna, poseu-los ara com a esclaus al servei de la justicia de Déu i porteu una vida santa. Mentre éreu esclaus del pecat, us trobàveu al marge d’aquesta justícia. Però quin fruit en trèieu, d’aquella vida? Ara us n’avergonyiu, perquè, sens dubte, portava a la mort. En canvi, ara, lliures de l’esclavatge del pecat i esdevinguts esclaus al servei de Déu, obtindreu el fruit d’una vida santa, que us portarà a la vida eterna.

Carta als romans, 6,16-22 (Bíblia – Nou Testament).

En l’Alcorà veiem també la dimensió alliberadora/salvadora en varis versicles. Hi apareixen sovint referències a la polaritat foscor/llum. És a dir, l’ésser humà viu en un estat d’ignorància (tenebres) que no li permet veure el fonament injust de les pròpies accions, però a través de la revelació i de la gràcia divina pot sortir a la llum, amb la qual pot guiar la seva conducta i augmentar el seu coneixement:

“Os ha venido de Dios una Luz, una Escritura clara, por medio de la cual Dios dirige a quienes buscan satisfacerle por caminos de paz y les saca, con Su permiso, de las tinieblas a la luz, y les dirige a una vía recta”.

Alcorà, 5:15-16.

“¿Acaso quien estaba muerto y lo devolvimos a la vida dándole una luz con la que camina entre la gente, es como quien está en la oscuridad y sin salida? Así es como hacemos que a los incrédulos les parezca hermoso lo que hacen”.

Alcorà, 6:122.

“Ya habíamos enviado a Moisés con Nuestros signos: <<¡Saca a tu gente de las tinieblas a la luz y recuérdales los días de Dios! En verdad, en esto hay signos para todo el que sea paciente, agradecido>>”.

Alcorà, 14:5.

D’altra banda, en diversos versicles l’Alcorà parla també de la dimensió salvadora de la religió en referència a l’altra vida:

“CIERTAMENTE, los que creen [en esta escritura divina], los que profesan el judaísmo, los cristianos y los sabeos –todos los que creen en Dios y en el Último Día y obran con rectitud- – tendrán su recompensa junto a su Sustentador; y nada tienen que temer ni se lamentarán”.

Alcorà, 2:62.

Aquest passatge, que apareix vàries vegades repetit a l’Alcorà, defineix una doctrina fonamental en l’Islam. Amb una amplitud de visió que no té paral·lel en cap altra creença religiosa, la idea de la “salvació” es condiciona a tres únics elements: la creença en Déu, la creença en el Dia del Judici i la rectitut en l’acció.

Un altre passatge similar és el següent:

“Un Enviado que os lee signos clarificadores de Dios, para sacar a los que creen y obran bien de las tinieblas a la luz. A quien cree en Dios y obra bien, le introducirá en jardines por cuyos bajos corren arroyos, en los que estarán eternamente, para siempre. Dios le ha reservado un bello sustento”.

Alcorà, 65:11.

L’Alcorà censura, però, l’actitud d’alguns jueus i cristians que redueixen la salvació només als seguidors respectius i exclouen tots els demés:

“Y DICEN: <<Nadie entrará jamás en el paraíso a menos que sea judío>> –o, <<cristiano>>. ¡Esas son fantasías suyas! Di: <<¡Presentad una prueba, si es verdad lo que decís!>> ¡No!, en verdad: todo aquel que someta su ser por entero a Dios, y además obre rectamente, tendrá su recompensa junto a su Sustentador; esos nada tienen que temer y no se lamentarán.

Alcorà, 2:111-112.

És a dir, segons això, la salvació no està reservada a cap ‘secta’ en particular, sino que està oberta a tot aquell que reconeix conscientment la unitat de Déu, es sotmet a la Seva voluntat i, mitjançant la seva rectitut en la vida, dóna aplicació pràctica a aquest principi espiritual. Aquesta idea, per tant, és contrària a la creença dels jueus que la profecia és un privilegi concedit en exclusiva als fills d’Israel i que els jueus són els únics que poden ser salvats, i igualment és contrària a la creença d’alguns cristians segons la qual Jesús és la manifestació última i definitiva de Déu a la terra i que la salvació està reservada només als seus seguidors. L’Alcorà refuta ambdues idees en subratllar que Déu és el Senyor de tota la humanitat, i que cada individu serà jutjat només en base a les seves creences i a la seva conducta.