El conte dels cecs i l’elefant

En la unitat 1 hem vist que la visió de Déu que tenien els pobles primitius depenia del context social en qual vivien, i per tant el veien diferent en funció de les seves necessitats. D’aquí que al principi pensessin sovint que en realitat eren diversos els Déus que hi havia, un per a cada poble. Aquesta visió politeista, però, es va veure ben aviat contrastada amb la visió monoteista que aportaren les grans religions monoteistes, com el judaisme, el cristianisme i l’islam, i també algunes de les grans religions orientals, com l’hinduisme. I és que, segons aquelles i segons aquestes, els diferents déus eren en realitat aspectes o ‘rostres’ d’un únic Déu.

Al segon i tercer curs aprofundirem en aquesta idea, però, per començar a copsar-la una mica, per entendre aquesta diferència de visions sobre una mateixa realitat, podem llegir el conte dels cecs i l’elefant, que coneixen tots els savis.

Aquest famosíssim i clàssic conte popular oriental ens il·lustra el tema dels punts de vista diferents:

Una vegada va arribar un elefant a una ciutat habitada per cecs. En l’esmentada ciutat s’ignorava quin era tan estrany i enorme animal, així que van decidir cridar als més savis d’entre ells perquè emetessin un dictamen.

Imatge conte cecs i elefant

El primer es va acostar a l’elefant i va palpar a consciència les seves potes. Després va sentenciar:

– Puc afirmar que aquest animal és com una columna.

El segon savi, en canvi, va tocar a fons l’orella del paquiderm.

– Us he de dir que el meu col·lega està equivocat, aquest animal és com un ventall i no s’assembla en absolut a una columna -va dir amb fermesa.

Per fi el tercer savi va explorar minuciosament la trompa de l’elefant i va dictaminar:

– Vull aclarir que els meus dos col·legues han errat clarament en la seva apreciació. És evident que aquest animal al que s’assembla és a una serp.

D’aquesta manera es va aixecar entre els habitants de la ciutat una gran polèmica entre els que defensaven l’opinió de cadascun dels savis, creant-se així diversos bàndols bel·ligerants.

No obstant això, va encertar a passar per allà un home que hi veia perfectament i, assabentat de la disputa, va voler treure a aquella gent del seu error explicant que cada erudit sol havia percebut una part de l’animal i descrivint-los com era l’elefant en realitat.

Diuen que els cecs van creure que aquell individu estava boig, que el van expulsar de maneres violentes de la seva ciutat, i que, encara avui, continuen debatent entre ells.

 

 

Els conceptes de ‘profeta’ i de ‘cicle profètic’

Segons totes les religions del món l’Ésser suprem, a qui s’anomena amb diferents noms segons la religió (Déu, Yahvé, Al·lah, Brahman, Absolut, etc.), envia de tant en tant persones escollides per transmetre el seu missatge a la humanitat. Aquestes persones són els profetes, persones normals que un dia han tingut una experiència que ha transformat tot el seu ésser: un contacte directe amb la divinitat a través del que s’anomena una ‘revelació profètica’. En aquesta revelació l’Ésser suprem, d’una banda es dóna a conèixer a sí mateix i dóna respostes sobre les grans preguntes (el judici final, la vida eterna, etc.), i de l’altra anuncia un codi de conducta a seguir.

Al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut molts profetes, algunes tradicions diuen que n’hi ha hagut milers i milers. Molts profetes són els mateixos en les diferents religions, però canvien de nom. En les tradicions monoteistes es parla de ‘cicle profètic’ de la humanitat. Segons aquest concepte, tots els profetes formen una cadena ben ordenada, cada un arriba en un moment determinat de la història, i les prescripcions que aporta poden ser substituides per la següent revelació. Per exemple, es diu que Jesús era jueu i que va renovar el judaisme, ja que el missatge original de Moisès s’havia corrumput, donant neixement així al cristianisme. Jesús, seguint la revel·lació profètica que havia rebut (l’Evangeli original) va substituir antics comportaments, que ja no servien i que s’havien tornat rígids, per d’altres més adecuats al seu temps. Segons aquesta idea, aquesta renovació no és fruit del caprici personal del profeta, sino de la voluntat del Déu Únic, que és qui envia els profetes amb les seves revel·lacions. I segons l’última de les religions revelades, l’islam, el cicle profètic ja s’ha tancat amb Mahoma, conegut com el ‘segell de la profecia’, ja que es considera l’últim profeta enviat d’aquesta llarga llista.

La idea de la unitat entre tots els profetes i missatges revelats és, per tant, bàsica. Es diu que, en realitat, totes les religions de la humanitat són una de sola, que es va transformant i matitzant amb les successives revelacions a mesura que la humanitat evoluciona. I és que, si analitzem atentament els elements comuns a totes les religions veurem que, en realitat, cap religió anul·la o entra en conflicte amb l’anterior, sino que més aviat la confirma i actualitza. Els conflictes venen sempre d’interessos personals o de manipulacions del missatge original també interessades. Totes les religions són, per tant, valuoses, perquè totes venen de la mateixa font. I per això el diàleg interreligiós és tant important, ja que posa de manifest aquest comú denominador.

 

Activitats per a la Unitat 2.

LA DIVERSITAT RELIGIOSA EN EL MÓN

  1. Enumera quines són les principals religions del món, el seu lloc de neixement i la seva àrea d’influència bàsica.
  2. Explica com afecta el fenomen migratori i globalitzador a la distribució de les religions en el món.
  3. Quina diferència hi ha entre monoteisme i politeisme?
  4. Relaciona el monoteisme amb la manera diversa d’entendre el concepte de Déu dels pobles primitius segons el seu context social (unitat 1).
  5. Relaciona el conte dels cecs i l’elefant amb la diversitat de creences.
  6. Defineix el concepte de ‘profeta’.
  7. Defineix el concepte de ‘cicle profètic’.
  8. Perquè creus que quan apareix una nova religió es produeix una actitud de negació per part d’alguns practicants de la religió anterior, per exemple com en el cas d’alguns jueus respecte a la figura de Jesús?
  9. Creus que si ara vinguessin els profetes es barallarien entre ells? Perquè?
  10. Explica què és el diàleg interreligiós i perquè és necessari.

 

La creació del món i de l’ésser humà

BÍBLIA – ANTIC TESTAMENT

LLIBRE DEL GÈNESI

Els orígens (1-11)

La creació

1

1 Al principi, Déu va crear el cel i la terra. 2 La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües.
3 Déu digué:
-Que existeixi la llum.
I la llum va existir. 4 Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. 5 Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.
6 Déu digué:
-Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres.
7 I va ser així. Déu va fer la volta del firmament i va separar les aigües que hi ha a sota de la volta de les que hi ha a sobre. 8 Déu donà a la volta del firmamanet el nom de cel.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.
9 Déu digué:
-Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i apareguin els continents.
I va ser així. 10 Déu donà als continents el nom de terra, i a les aigües aplegades, el de mar. Déu veié que tot això era bo.
11 Déu digué:
-Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra.
I va ser així. 12 La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo.
13 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.
14 Déu digué:
-Que hi hagi a la volta del cel uns llumeners per a separar el dia de la nit i assenyalar les festivitats, els dies i els anys, 15 i que des de la volta del cel il•luminin la terra.
I així va ser. 16 Déu va fer els dos grans llumeners: un de més gran que governés el dia i un de més petit que governés la nit; va fer també les estrelles. 17 Déu els col•locà a la volta del cel perquè il•luminessin la terra, 18 governessin el dia i la niti separessin la llum de les tenebres. Déu veié que tot això era bo.
19 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.
20 Déu digué:
-Que les aigües produeixin éssers vius que s’hi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel.
21 Déu va crear els grans monstres marins, els éssers vius de tota mena que es mouen dintre l’aigua, i tota mena d’animals alats. Déu veié que tot això era bo. 22 Déu els beneí dient-los:
-Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu les aigües dels mars, i que els animals alats es multipliquin a la terra.
23 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el cinquè dia.
24 Déu digué:
-Que la terra produeixi éssers vius de tota mena; bestioles i tota mena d’animals domèstics i feréstecs.
I va ser així. 25 Déu va fer tota mena d’animals feréstecs i domèstics i tota mena de cucs i bestioles. Déu veié que tot això era bo.
26 Déu digué:
-Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.
27 Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. 28 Déu els beneí dient-los:
-Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.
29 Déu digué encara:
-Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. 30 A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s’arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l’herba verda per aliment.
I va ser així.
31 Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.

2


1 Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. 2 El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setà, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet. 3 Déu va baneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora.
4 Així foren els orígens del cel i de la terra quan van ser creats.

L’home en el paradís

Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel 5 no hi havia cap matoll ni havia nascut l’herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps. 6 Però de dintre la terra pujava una humitat que els amarava en tota la seva extensió.
7 Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu. 8 Després el Senor-Déu plantà un jardí a l’Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. 9 El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d’arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal.

 

La creació del món segons un autor jueu andalusí

 

“Cuanto hemos dicho anteriormente nos obliga a pensar que todo ha sido causado, puesto que se ha demostrado que todo compuesto es algo causado. Por tanto, es necesario que creamos que el mundo ha sido causado. […], es necesario que el mundo tenga un comienzo que, a su vez, no tenga comienzo, un ser primero que no tenga otro ser primero anterior a él. Y éste es el que creó el mundo y lo produjo de la nada, con la  todo; yo solo desplegué el cielo, yo afiancé la tierra” [Isaías, 44, 24] y “El tendió el cielo sobre el vacío y colgó la tierra sobre la nada” [job, 26, 7].

Algunos dicen que el mundo se formó originariamente por azar y espontáneamente, sin la intervención de un Creador […] Pero me admira que pase semejante idea por la mente de un ser racional en su sano juicio. Si el que dice tales cosas oyese a alguien que afirmase lo mismo acerca de una noria que da vueltas para regar una parcela de tierra, diciendo que esta noria había sido hecha sin ninguna intencionalidad y sin la intervención de un fabricante […], este tal encontraría todo esto absurdo y lo atribuiría a ignorancia […]. Y dado que encontraría absurda tal proposición acerca de una vulgar y despreciable noria […] como sería posible que creyera semejante cosa tratándose de esta noria que es el universo que es más grande y que tiene como ámbito propio la tierra entera y las creaturas que contiene, que funciona con sabiduría y poder, ante la cual las mentes de los hombres se abruman […] cuando logran atisbar  su esencia y ven que fue preparada para utilidad de toda la tierra, de cuanto hay en ella y de cuantos hombres la habitan?. ¿Y como admitirá que diga que fue hecha sin intención y sin el gobierno de algún ser sabio y poderoso?.

Sabemos que en las cosas que han sido hechas sin ninguna intencionalidad, no hay manera de que se encuentre en ellas rastro alguno de sabiduría y de poder.[…]. Y si alguien nos presentase un libro tan bien estructurado que no fuera posible que hubiera sido compuesto sin la intervención de una pluma y nos dijera que se le derramó la tinta sobre el papel y que se formó aquel escrito él solo, nos apresuraríamos a decir que todo esto es mentira, puesto que este libro debió salir de una intención deliberada.[…] cómo se podrá afirmar esto […] pensando que se ha configurado esta obra del mundo sin una intención deliberada, sin una sabiduría profunda y sin un poder absoluto?.¿ Cómo podremos decir todo esto tras haber demostrado la existencia de Dios, ensalzado sea, partiendo de las huellas que ha dejado en el mundo?”.

Ibn Paquda, Los deberes de los corazones, pp. 36,37.

 

La creació del món i de l’ésser humà

ALCORÀ (QUR’AN)

La creació del món:

2:29 Él es Quien creó para vosotros todo cuanto hay en la tierra. Luego, dirigió (Su voluntad) al cielo y conformó siete cielos (en perfecto equilibrio). El conoce todas las cosas.

7:54 Realmente vuestro Señor es Dios, Quien creó los cielos y la tierra en seis días, luego se asentó en el Trono.

10:3 Vuestro Señor es Al·lah que creó los cielos y la tierra en seis días y luego se asentó sobre el Trono dirigiendo el Mandato. No hay intercesor sino después de haber sido autorizado por Él. Ése es Al·lah, vuestro Señor; así pues, adoradle. ¿Es que no vais a recapacitar?

11:7 Él es Quien creó los cielos y la tierra en seis días –y Su trono estaba sobre el agua- para probar cuál de vosotros sería mejor en obras. Y si les dices: Seréis devueltos a la vida después de la muerte, dirán los que no creen: Esto no es sino magia evidente.

14:19 ¿Es que no ves que Dios ha creado los cielos y la tierra con la verdad? Si quiere os suprimirá y traerá una nueva creación.

14:32 Al·lah es El que ha creado los cielos y la tierra y hace caer agua del cielo con la que hace que salgan frutos que os sirven de provisión. Y os ha subordinado la nave que navega en el mar gracias a Su mandato, y los ríos.

La creació de l’ésser humà:

15:26 Hemos creado al hombre de barro seco sacado de un barro negro moldeable.

15:27 Y a los genios los habíamos creado con anterioridad a partir del fuego del samún.

15:28 Y cuando tu Señor dijo a los ángeles: Voy a crear a un ser humano a partir de barro seco, procedente de barro negro moldeable.

15:29 Y cuando lo haya completado y le haya insuflado parte de Mi espíritu, caeréis postrados ante él.

15:30 Todos los ángeles se postraron.

15:31 Pero no así Iblis que se negó a ser de los que se postraban.

23:12 Hemos creado al hombre de arcilla fina.

23:13 Luego, lo colocamos como gota en un receptáculo firme.

23:14 Luego, creamos de la gota un coágulo de sangre, del coágulo un embrión y del embrión huesos, que revestimos de carne. Luego hicimos de él otra criatura. ¡Bendito sea Dios, el Mejor de los creadores!

75:36 Es pensa l’home que el deixaran oblidat, tranquil?

75:37 No ha estat abans una gota d’esperma que va ser ejaculada?

75:38 No l’ha transformat Déu, després, en un coàgul de sang, un fetus? No l’ha creat i li ha donat una estructura ben adient?

75:39 Ell l’ha fet de tots dos sexes, mascle i femella, complementaris.

75:40 És que no pot, Ell mateix, tornar la vida als morts?

24:45 Y Al·lah creó todo ser vivo a partir de agua; y de ellos unos caminan arrastrándose sobre su vientre, otros sobre dos patas y otros sobre cuatro; Al·lah crea lo quiere, es cierto que Al·lah tiene poder sobre todas las cosas.

La omnipotencia divina en tota la creació:

36:82 Realmente Su orden, cuando quiere algo, no es sino decirle: Sé, y es.

36:83 ¡Gloria pues a Aquel en Cuyas manos está el dominio de todas las cosas y a Quien habéis de regresar!

 

Els primers profetes

 

Segons les religions monoteistes, quan Déu va crear l’esser humà li va infondre part del seu Esperit. Desde la perspectiva del monoteisme, per tant, l’ànima de l’ésser humà és de naturalesa divina. I també segons les religions monoteistes, quan Déu va crear les ànimes en el món pre-terrenal (abans de venir a aquest món), els hi va fer donar testimoni d’aquell moment, és a dir, els hi va fer reconèixer que Ell era l’Únic Déu a qui havien d’adorar i de servir. Però quan les ànimes arriben al món i creixen com a persones de carn i ossos obliden aquell encontre original. Aquella perfecció que tenien al principi es veu ara enfosquida, i l’han de recuperar a través de l’experiència i del coneixement. Així, tots els profetes han tingut sempre la missió de recordar a les persones la seva naturalesa divina i aquell pacte o aliança original amb Déu. Entre els primers profetes que van realitzar aquesta tasca cal destacar a Adam, Noè i Abraham.

 

La història de Noè

Així, un dels primers en realitzar aquesta tasca de fer recordar a Déu va ser el profeta Noè, que després de transmetre el missatge que li havia estat encomenat va rebre l’ordre de construir una Arca. Tant a la Bíblia com a l’Alcorà trobem recollit l’episodi de l’Arca de Noè. Recordem però, que, com vam veure en el primer trimestre, aquest mite del diluvi ja apareix en textos més antics, com el poema mesopotàmic de Guilgameix, on l’heroi que sobreviu al diluvi equival a la figura de Noè, però apareix amb un altre nom.

 

En la Bíblia

Noè construeix l’arca

9 Aquesta és la història de Noè. Noè era un home just i irreprensible entre els de la seva generació i seguia els camins de Déu. 10 Va tenir tres fills: Sem, Cam i Jàfet.

11 La terra s’havia corromput davant de Déu i era plena de violències. 12 Déu contemplà la terra i la veié corrompuda: el comportament de tothom s’havia pervertit.

13 Llavors Déu va dir a Noè:

–He decidit de posar terme a la vida de tots els homes. Per culpa d’ells, la terra és plena de violències; per això vull exterminar-los de la terra. 14 Tu fes-te una arca de fusta de xiprer amb compartiments, i calafateja-la per dintre i per fora. 15 Les seves mides seran cent cinquanta metres de llargada per vint-i-cinc d’amplada i quinze d’alçada. 16 Fes-la de tres pisos, amb un finestral a mig metre del sostre i una porta a un dels seus costats. 17 Jo enviaré el diluvi per fer morir tot el que té alè de vida sota el cel: tot el que respira s’ofegarà. 18 Però amb tu, faré i mantindré la meva aliança. Entra a l’arca amb els teus fills, la teva dona i les teves nores; 19 fes-hi entrar també un mascle i una femella de cada espècie que viu i respira a la terra, perquè sobrevisquin amb tu. 20 Vindrà cap a tu una parella de cada espècie d’ocells, d’animals i de bestioles que s’arrosseguen per terra, perquè sobrevisquin. 21 Procura’t menjar de tota mena i fes-ne provisió, per alimentar-vos-en tant tu com tots ells.

22 Noè ho va fer així. Va complir exactament tot el que Déu li havia ordenat.

 

Noè entra a l’arca

7

1 El Senyor va dir a Noè:

–Veig que tu ets l’únic home just d’aquesta generació. Entra a l’arca amb tota la teva família. 2 De cada espècie d’animals purs, pren-ne set parelles, cada mascle amb la femella; però, dels impurs, una sola parella, 3 i de cada espècie d’ocells, set parelles, perquè se’n conservi l’espècie a la terra. 4 D’aquí a set dies faré ploure durant quaranta dies i quaranta nits, i faré desaparèixer de la terra tots els éssers que vaig crear.

5 Noè va complir tot el que el Senyor li havia ordenat. 6 Tenia sis-cents anys quan el diluvi va inundar la terra.

7 Noè entrà a l’arca amb els seus fills, la seva dona i les seves nores per guardar-se de les aigües del diluvi. 8 Els animals purs, els impurs, els ocells i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra 9 van venir cap a Noè i entraren a l’arca de parella en parella, cada mascle amb la femella, tal com Déu havia ordenat. 10 I al cap de set dies les aigües del diluvi inundaven la terra.

11 Noè tenia sis-cents anys quan van sobreeixir les aigües abismals del gran oceà i s’obriren les rescloses del cel. Era el dia disset del mes segon. 12 Sobre la terra començà a caure un aiguat que durà quaranta dies i quaranta nits. 13 Aquell mateix dia, Noè havia entrat a l’arca amb els seus fills Sem, Cam i Jàfet, la seva dona i les tres nores, 14 i cada una de les espècies d’animals domèstics i feréstecs, les bestioles que s’arrosseguen per terra, les aus, els ocells i els insectes voladors. 15 Així, doncs, van venir a Noè i van entrar a l’arca una parella de tots els animals que viuen i respiren, 16 un mascle i una femella de cada espècie, tal com Déu havia ordenat. Un cop Noè va ser dintre l’arca, el Senyor va tancar la porta.

 

Començament del diluvi

17 El diluvi va caure sobre la terra durant quaranta dies. Tan bon punt les aigües pujaren de nivell, van aixecar l’arca, i l’arca flotava per damunt de la terra. 18 Les aigües anaven pujant cada vegada més sobre la terra, i l’arca anava a la deriva. 19 El nivell de les aigües va créixer tant que quedaren cobertes totes les muntanyes més altes de la terra: 20 per damunt dels cims més alts hi havia encara set metres d’aigua. 21 Es van ofegar tots els vivents que es mouen a la terra: ocells, animals domèstics i feréstecs, bestioles que s’arrosseguen per terra i tots els homes. 22 Tots els qui respiraven i vivien a la terra ferma van morir. 23 El Senyor va fer desaparèixer tots els éssers de la terra, des dels homes fins als animals, les bestioles que s’arrosseguen i fins i tot els ocells: tots van desaparèixer de la terra. Tan sols van sobreviure Noè i els qui eren amb ell dintre l’arca. 24 La terra quedà coberta per les aigües durant cent cinquanta dies.

 

Fi del diluvi

8

1 Després, Déu es va recordar de Noè i de tots els animals domèstics i feréstecs que eren amb ell dintre l’arca. Llavors va fer passar un vent per la terra, i el nivell de les aigües començà a minvar. 2 Les aigües abismals de l’oceà deixaren de brollar i es tancaren les rescloses del cel; i va parar de ploure. 3 Les aigües s’anaven retirant de la terra, i al cap de cent cinquanta dies el seu nivell havia baixat. 4 El dia disset del mes setè, l’arca es va encallar a les muntanyes d’Ararat. 5 Les aigües continuaren baixant a poc a poc, fins al mes desè, i el dia primer d’aquest mes aparegueren els cims de les muntanyes.

6 Al cap de quaranta dies, Noè va obrir el finestral que havia fet a l’arca 7 i deixà anar el corb, que sortia i tornava, esperant que les aigües s’eixuguessin a la terra. 8 Llavors deixà anar el colom per veure si les aigües havien baixat del tot, 9 però el colom no va trobar cap indret on aturar-se, i va tornar a l’arca: les aigües encara cobrien la terra. Noè va treure la mà, va prendre el colom i l’entrà dins l’arca. 10 Va esperar set dies més i deixà anar altra vegada el colom. 11 Aquest va tornar al capvespre duent al bec una fulla d’olivera acabada d’arrencar. Noè va comprendre que les aigües ja havien minvat. 12 Va esperar encara set dies i deixà anar el colom, que ja no va tornar.

13 L’any sis-cents u de la vida de Noè, el dia primer del primer mes, les aigües s’havien eixugat a la terra. Noè va apartar la coberta de l’arca per mirar, i va veure que la terra era eixuta. 14 El dia vint-i-set del mes segon, la terra ja era seca del tot.

 

Noè surt de l’arca

15 Llavors Déu digué a Noè:

16 –Surt de l’arca amb la teva dona, els teus fills i les teves nores. 17 Fes sortir amb tu tots els éssers vius que són a dins amb tu: ocells, animals domèstics i feréstecs i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. Que es moguin per tota la terra, que siguin fecunds i es multipliquin.

18 Noè, doncs, va sortir de l’arca amb els seus fills, la seva dona i les seves nores. 19 Van sortir tots els éssers vius, tot el que es belluga, amb tots els ocells i les bestioles que s’arrosseguen per terra. Tots van sortir de l’arca agrupats en famílies.

20 Noè va dedicar un altar al Senyor. Prengué animals i ocells de cada espècie considerada pura i els oferí en holocaust sobre l’altar.

21 El Senyor es va complaure en l’olor agradable dels sacrificis, i va dir: «No tornaré mai més a maleir la terra per culpa dels homes, perquè el cor de l’home està inclinat al mal des de la seva joventut. No tornaré a fer morir tots els vivents com acabo de fer-ho.

22 »Mentre duri la terra,

mai no faltaran

sembres i collites,

fred i calor,

estiu i hivern,

dies i nits.»

 

Aliança de Déu amb Noè

9

1 Déu va beneir Noè i els seus fills. Els digué:

–Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu la terra. 2 Tots els animals de la terra, els ocells, les bestioles que s’arrosseguen per terra i tots els peixos del mar us respectaran i us temeran, perquè els poso tots a les vostres mans. 3 Us servirà d’aliment tot el que té vida i es mou, com també tots els vegetals: tot us ho dono. 4 Però no mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang. 5 Jo demanaré comptes de la vostra sang, de les vostres vides, a tots els animals. També als homes, a qualsevol qui en mati un altre, li demanaré comptes d’aquella vida. 6 El qui vessi la sang d’un home, un altre home vessarà la seva sang, perquè l’home ha estat fet a imatge de Déu. 7 Vosaltres, doncs, sigueu fecunds, multipliqueu-vos, escampeu-vos per la terra i propagueu-vos-hi.

8 Després Déu va dir a Noè i als seus fills:

9 –Mireu, jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents 10 i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l’arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra. 11 Faig amb vosaltres aquesta aliança: les aigües del diluvi no tornaran mai més a exterminar ningú, cap més diluvi no devastarà la terra.

12 I Déu va afegir:

–El signe de l’aliança que faig amb vosaltres i amb tots els éssers vius que us envolten, per totes les generacions i per sempre, és aquest: 13 posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança amb la terra. 14 Quan jo cobreixi de núvols la terra i entre els núvols aparegui el meu arc, 15 recordaré l’aliança que he fet amb vosaltres i amb tots els éssers vius, i les aigües del diluvi no tornaran a destruir ningú. 16 Sortirà l’arc en els núvols i, en veure’l, recordaré l’aliança perpètua, la meva aliança, la que hi ha entre Déu i tots els vivents, tots els qui viuen a la terra.

17 Déu va dir encara a Noè:

–Aquest és el signe de l’aliança que he fet amb tots els qui viuen a la terra.

 

 

L’aliança original en l’Alcorà

7:172. Y cuando tu Señor sacó de los riñones de los hijos de Adán a su descendencia y les hizo atestiguar contra sí mismos: «¿No soy yo vuestro Señor?» Dijeron: «¡Claro que sí, damos fe!» No sea que dijerais el día de la Resurrección: «No habíamos reparado en ello».

7:173. O que dijerais: «Nuestros padres eran ya asociadores y nosotros no somos más que sus descendientes. ¿Vas a hacernos perecer por lo que los falsarios han hecho?»

(7:171) Y [no dijimos,] cuando hicimos que temblara el monte Sinaí por encima de los hijos de Israel como si fuera [apenas] una sombra, y pensaban ellos que se les venía encima: “Tomad con [toda vuestra] fuerza lo que os hemos dado y tened presente lo que contiene, para que os mantengáis conscientes de Dios”?

(7:172) Y SIEMPRE que tu Sustentador saca de las entrañas de los hijos de Adán a su descendencia, les hace dar testimonio de sí mismos: “¿No soy acaso vuestro Sustentador?” –a lo cual responden: “¡Así es, en verdad! ¡Damos testimonio de ello!”

[Os recordamos esto,] no fuerais a decir en el Día de la Resurrección: “En verdad, nada sabíamos de esto”; (7:173) o fuerais a decir: ”En verdad, fueron nuestros antepasados quienes ya antes atribuyeron divinidad a otros seres junto con Dios; y nosotros somos sólo sus últimos descendientes: ¿vas, pues, a destruirnos por lo que hicieron aquellos falsarios?”

 

Noè (Nuh) en l’Alcorà (Qur’ân)

10:71 Cuéntales la historia de Noé, cuando dijo a los suyos: <<¡Pueblo mío! Si os molesta que esté entre vosotros y que os amoneste con los signos de Dios, yo confío en Dios. Aunaos, pues, con vuestros asociados y no os preocupéis más. ¡Decidid, luego, respecto a mí y no me hagáis esperar!>>

10:72 (parla Nuh) Y si os apartáis… Yo no os pido ningún pago, mi recompensa incumbe únicamente a Allah. Se me ha ordenado ser de los que están sometidos.

 

11:36 Y le fue inspirado a Nuh que excepto los que habían creído, nadie más de su gente creería. ¡No te entristezcas por lo que hacen!

11:37 ¡Construye la nave bajo Nuestros ojos e inspiración y no me hables de los que han sido injustos pues realmente ellos van a ser ahogados!.

11:38 Y mientras construía la nave cada vez que pasaban por delante algunos de los principales de se gente, se burlaban de él. Dijo: Si os burláis de nosotros, ya nos burlaremos nosotros de vosotros como os burláis ahora.

11:39 Y ya sabréis a quién va a llegarle un castigo que le humillará y sobre quién se desatará un castigo permanente.

11:40 Así hasta que llegó Nuestro mandato y el horno rebosó, dijimos: Sube en ella una pareja de cada especie y a tu familia, exceptuando aquel contra el que haya precedido la palabra; y a los que crean. Pero sólo eran unos pocos los que con él creían.

11:41 Y dijo: ¡Embarcad en ella! Y que sean en el nombre de Allah su rumbo y su llegada. Es cierto que mi Señor es Perdonador y Compasivo.

11:42 Y navegaba con ellos entre olas como montañas. Entonces Nuh llamó a su hijo que estaba aparte: ¡Hijo mío! Sube con nosotros y no estés con los incrédulos.

11:43 Dijo: Me refugiaré en una montaña que me librará del agua. Dijo: Hoy no habrá nada que libre del mandato de Allah excepto para aquel del que tenga misericordia. Y las olas se interpusieron entre ambos quedando entre los ahogados.

11:44 Y se dijo: ¡Tierra, absorbe tu agua! ¡Cielo detente! Y el agua decreció, el mandato se cumplió y (la nave) se posó sobre el Yudi. Y se dijo: ¡Fuera la gente injusta!

11:45 Y Nuh llamó a su Señor y dijo: ¡Señor mío! Mi hijo es parte de mi familia, Tu promesa es verdadera y Tú eres el más justo de los jueces.

11:46 Dijo: ¡Nuh! Él no es de tu familia y sus obras no son rectas; no me preguntes por aquello de lo que no tienes conocimiento. Te advierto para que no estés entre los ignorantes.

11:47 Dijo: ¡Señor mío!, verdaderamente me refugio en Ti de preguntarte aquello de lo que no tengo conocimiento, y si no me perdonas y tienes misericordia de mí estaré entre los perdidos.

11:48 Se dijo: ¡Nuh!, desembarca a salvo con una seguridad procedente de Nosotros y con bendiciones sobre ti y sobre las comunidades de los que están contigo y las comunidades a las que dejaremos disfrutar; y luego les alcanzará de Nuestra parte un castigo doloroso.

 

3.4. Activitats per a la U.3.

  1. Al Llibre del Gènesi es diu que Déu va crear el dia i la nit i va separar la llum de les tenebres. Explicar amb les teves paraules alguns dels significats d’aquesta polaritat llum-foscor.
  2. Explica el concepte de creació segons les tres religions monoteistes. Quines coincidències entre elles hi veus?
  3. Explica d’on ve l’ànima de les persones segons les religions monoteistes.
  4. Explica en què consisteix el pacte o aliança original entre Déu i l’ésser humà.
  5. Explica de forma resumida la història de l’Arca de Noè.

 

Què són els mites?

Com vam veure al primer trimestre, les grans preguntes han acompanyat desde sempre l’ésser humà, desde l’època primitiva fins a l’actualitat: quin és el sentit de la vida, què hi ha més enllà de la mort, perquè existeix el patiment, etc.

Aquestes preguntes són massa per la raó, la qual es veu desbordada alhora d’intentar respondre-les. Per això desde sempre l’ésser humà ha trobat la resposta a les grans preguntes en l’àmbit mitològic. Els mites li responien aquelles qüestions profundes sobre la vida i la mort que no podia respondre amb la simple raó.

Què són els mites? Són històries antigues, algunes més reals que d’altres, i algunes totalment inventades, que transmeten coneixements sobre les grans preguntes de la humanitat. Totes les cultures tenen mites propis, i si els analitzem a fons trobem que vénen a dir les mateixes veritats però explicades de forma diferent.

Els mites expliquen aquestes veritats de manera simbòlica. En el tercer curs aprofundirem en el tema del símbol; de moment, però, ens quedem amb la idea de que un símbol és quelcom que representa alguna cosa més, alguna cosa que no es pot explicar del tot amb paraules, ja que si es pogués explicar amb paraules ja no seria necessari explicar-ho de forma simbòlica.

Els grecs tenien varis mites per explicar el món. El poeta Homer, que va viure entre els segles IX i VIII a.C., va ser el primer que que va deixar escrits alguns d’aquests mites. En dues de les seves obres, la Ilíada i l’Odissea, n’hi trobem alguns que ens donen a conèixer les conviccions religioses dels grecs.