Category Archives: Llatí 2n Bat.

Tot passejant entre sepulcres romans…

En temps dels romans, les vores dels camins principals eren l’equivalent als nostres cementiris. Us convido a passejar virtualment per un dels camins d’accés a la ciutat de Bàrcino, entre els diferents sepulcres, coneguts com cupae, amb els seus epitafis adreçats als vianants que accedien a les ciutats per tal de perpetuar la memòria del difunt (poc es devien imaginar ells que fins i tot perduressin en la realitat virtual!).

Una vegada fet el passeig pel tram litoral de la Via Augusta que resseguia la via de la Porta Praetoria, hauríem de triar una inscripció sepulcral de Bàrcino, de Bètulo, d’Iluro, de Cabrera de Mar … i retre homenatge als nostres avantpassats romans, ja que ells amb aquests epitafis varen volen deixar constància del seu pas per aquest món, així com el seu paper social i la fidelitat amb els seus parents. D’aquesta manera, la seva dignitat i les seves virtuts quedaven públicament assegurades per sempre i nosaltres sabem encara de les seves vides gràcies a la perdurabilitat d’aquestes inscripcions.

A textos llatins per a Halloween, Fernando Lillo ens ofereix, a partir de la pàg. 4, unes normes molt bàsiques i alhora efectives per llegir aquestes inscripcions sepulcrals dedicades a persones difuntes, de les quals val a recordar hic et nunc les següents:

1) Una invocació als déus mans D(is) M(anibus) S(acrum) (consagrat als déus mans). 2) El nom del finat en nominatiu o en datiu 3) L’edat del decès indicada per AN(norum), també A, ANN i després el número. 4) La fórmula H(ic) S(itus/a) E(st) S(it) T(ibi) T(erra) L(evis) (Aquí està enterrat/da. Et sigui la terra lleu). 5) El nom de la persona o persones que paguen o manen fer la inscripció i sovint el parentiu amb el difunt. 6) Un verb indicant la col·locació o la realització de la inscripció: F(ecit/ecerunt) (va fer/ varen fer), F(aciendum) C(uravit/uraverunt) (va tenir curar de fer-la/varen tenir cura de fer-la), P(osuit/osuerunt) (la col·locà/la col·locaren).

Vid. Festes de difunts, festes d’alegria; el vídeo de l’exposició; Festa de difunts; El llatí i el lèxic de la mort; Els romans i les supersticions envers els morts; Referències clàssiques per Tots Sants

De les nostres manualitats, quina simula la tomba cristiana?:

No us perdeu aquesta exposició de l’IES San Tomé de Freixeiro de Vigo.

“La paraula que més m’estimo” en diferents llengües!

El passat dilluns 26 de setembre, com bé sabeu, vàrem celebrar el desè aniversari del Dia Europeu de les Llengües en l’edifici Serra de Marina del nou institut de Premià de Mar. Per a tots vosaltres, alumnes de batxillerat de llatí de l’edifici Cristòfol Ferrer que no vàreu poder veure el mural amb els mots més estimats en les diferents llengües que es fan al centre (català, castellà, anglès, francès, alemany i llatí), teniu tot seguit el muntatge que us vaig prometre en agraïment de la vostra participació amb Meum carissimum verbum. Plurimas gratias vobis ago!

Heu vist quins mots són els més estimats?

1a generació digital de Clàssiques i última del Cristòfol Ferrer

Tempus fugit! És ben cert: el temps s’esmuny, però en deixa petja i en aquest cas indelebre. Encara recordo aquella tarda de dimarts, primer dia de classe del 2007 en què entrava a la sala d’actes, no sé què hi fèiem allà? (no teníem en aquella època ni aula!), i vaig trobar, després d’un any i mig d’estar fora de les aules, una munió de gent de Cultura Clàssica de tercer que no es volia seure, ni fer silenci. Poc acostumada a aquests enrenous, perquè els alumnes en coneixen i ja saben com sóc i què vull, no sabia què fer per pacificar aquella Gàl·lia insurrecta. Dona de caràcter, vaig dir en veu ben alta: “SÓC DE CLÀSSIQUES i no puc començar tot un curs, i més enguany que ja no és trimestral, amb tanta malastrugança”. Així que torno a sortir de l’aula, faig veure que no he entrat i que no m’he trobat aquest aldarull i comencem amb bon peu no sigui que un començament així sigui tot un mal averany”. Us vàreu quedar de pedra. Vaig sortir i vaig tancar la porta. Hi havia gent al passadís, recordo la cara estupefacta quan em van veure tornar a entrar sense trepitjar el portal. Amb pede dextro i com si entrés per primera vegada vaig saludar, no sé si amb Bonum diem o bé amb Avete o XAIPETE! No semblàveu els mateixos, quins alumnes més disciplinats, això sí al·lucinats amb una magistra que abans mai no havíeu vist i amb un mètode sui generis. Em vàreu deixar explicar el que faríem i us faig escoltar per saber què coneixíeu d’aquest món meravellós que ens ha unit durant quatre anys (la resta us heu anat incorporant a 4t de llatí, o bé a primer de batxillerat!).

A l’octubre, va néixer Xtecblocs i en Joan Marc, un professor aleshores nou de català, em va proposar d’obrir un bloc de Departament Llegir molt i escriure bé. Jo no sabia què era un bloc, ni què en faria, però, com bé sabeu, no sé dir mai NO i sense adonar-me ja tenia bloc. Bé, després del primer apunt, la nostra Gimcana mitològica al Museu d’Arqueologia de Catalunya, en va dir que era millor que m’obrís el meu. Estava perduda, no sabia què fer i vaig obrir un bloc per trobar el fil a les meves classes: El Fil de les Clàssiques. Us hi vàreu enganxar de valent. Quin goig! Em vàreu donar feina, però la feia a gust; però vàreu treballar tant i tan bé que aviat va venir el reconeixement extern i varen començar a caure premis i això de veure la “profe” al Telenotícies i de pensar que éreu a l’ull de l’huracà us va refredar. Llavors, us vaig regalar Aracne fila i fila perquè fos vostre i hi convidéssiu altres alumnes d’altres centres. Si havíem trencat les parets de l’aula treballant des de tercer fins a segon de batxillerat en un mateix espai, ara era el moment de tirar a terra les parets del centre i fer del món la nostra aula. Ho heu aconseguit amb escreix i han caigut més premis i més reconeixement. Heu deixat el llistó molt alt, ara feina tindré per mantenir-lo!

El laberint era tan gran que calia un fil més ferm per no perdre’s, per tenir-ho tot al seu lloc. Aquest espai, més reservat, és el Fil Moodle, una aula d’ensenyament-aprenentatge i també d’avaluació per cada curs que alimenta els blocs i els blocs, Google Maps, Google Sites, Google Docs, … el nodreixen. Treballs de recerca fan néixer altres espais, com L’empremta d’Orfeu, un bloc a la recerca dels referents clàssics en la música actual. Cinèfils com sou, finalment heu fet néixer, Coty, Carlos i Rebeca, La cinta de Νίκη. Mentrestant, m’heu ajudat a trobar el camí, hem après a ser un, a valorar la feina dels altres, a trobar el nostre lloc en aquest teixit col·laboratiu i col·lectiu. Hem passat moltes hores junts, moltes peripècies, moltes aventures, molts aprenentatges i també hi ha hagut topades i algun plor, quan un vídeo ha desaparegut, quan algú s’ha carregat la feina d’un altre a la wiki o ha usurpat l’entrada d’un Google Maps. Hem gaudit amb la traducció de textos grecs i llatins i, fins i tot, amb la sintaxi. Heu fet recerca, heu fet molt grossa la teranyina clàssica de la xarxa en català. També m’he enfadat i us ha sabut greu, ho sento, però si us he renyat és perquè sé que no podíeu tirar la tovallola al mínim entrebanc, que cal tenir respecte, ser puntuals, posar la feina al seu lloc, treballar amb ordre i rigor, acabar les tasques, practicar amb l’exemple i esforçar-se sempre. Mai no oblidaré tots aquests bons moments que m’heu fet passar, tampoc la còlera en veure el meu diccionari de llatí tot mossegat pel gos del Dani. En fi, …!

De tot això, us ofereixo aquest petit homenatge, fet de moments especials, tanmateix l’agraïment és molt més gran, no té preu.

Espero que tingueu molta sort a la vida i als estudis, tot començant per la Selectivitat que s’apropa (aquí trobareu uns consells d’or d’un professor chironià ja jubilat, el magister Lluís) o bé pels exàmens extraordinaris de juny (val a dir que, si us hi esforceu, podeu aprovar, i tant!). Cada un i una us en porteu un trosset de Margalida i en deixeu un trosset vostre, mimeu-lo, cuideu-lo tant com jo ho faré. Si em necessiteu, ja sabeu on trobar-me. Basia mille!

N.B.: Amb aquest emotiu apunt de comiat de la meva primera generació digital (MMVIII-MMXI, tot i que el curs va començar el 2007 fins el Nadal no vàrem digitalitzar-nos) vull acomiadar aquest curs la tasca col·lectiva a l’aula, tot i que queda per acabar el projecte de recerca de 4t, començar el treball de recerca del curs vinent, els exàmens finals de primer de batxillerat, els exàmens extraordinaris i de recuperació, les avaluacions i les reunions… a més de la preparació d’un nou curs en un nou institut fusionat; però El Fil de les Clàssiques és un bloc d’aula i farà vacances fins a reprendre les classes en l’institut de Premià. Esperem que tingui tanta fortuna com l’ha tinguda al Cristòfol Ferrer i que les noves generacions preservin i valorin la vostra llavor.  MOLT BON ESTIU A TOTHOM!

“Qui té por de T.S.Eliot?”

L’apunt Què és un clàssic? publicat avui a Aracne fila i fila, i els comentaris fets a classe de Llatí de segon, tot preparant les proves de Selectivitat, m’han despertat el record d’aquest poema «Qui té por de T.S. Eliot?» de Marta Pessarrodona, inclòs dins A favor meu, nostre (Barcelona: La Sal, 1981). A veure, si esbrineu quin altre motiu em porta a donar-lo a conèixer hic et nunc i per què té aquest títol?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l’ànsia que t’ofreno.

Feliç qui sap
escriure sempre —i seduir en escriure’l—
com al primer poema.

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d’espígol.


Feliç qui sap
resseguir un cos,
i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.

Feliç qui sap
anar a la mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t’estima.

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria.

Marta Pessarrodona i Artigues

Tot seguit el poeta Jordi Valls llegeix el poema “Qui té por de T.S. Elliot?, de Marta Pessarrodona, a la zona d’adults de la Biblioteca Singuerlín, de Santa Coloma de Gramenet per celebrar el Dia Mundial de la Poesia 2011:

Mastegaven xiclet els antics?

El llentiscle o llentrisca (Pistacia lentiscus)

Ergo transit in mastichen, quae et ex alia spina fit in India itemque in Arabia; lainam vocant. sed mastiche quoque gemina est, quoniam et in Asia Graeciaque reperitur herba a radice folia emittens et carduum similem malo, seminis plenum ac lacrimae, quae reumpit incisa parte summa, vix ut dinosci possit a mastiche vera. nec non et tertia in Ponto est, bitumini similior, laudatissima autem Chia candida, cuius pretium in libras denarius X, nigrae vero denarius II. Chia e lentisco traditur gigni cummium modo. adulteratur ut tura resina.

Plini el Vell Història Natural XII 72 (Lacus Curtius)

Plini el Vell ens informa que els grecs mastegaven una goma aromàtica que produeix el llentiscle, sobretot preuaven  el màstic provinent de l’illa grega de Quios, precisament avui encara té Denominació d’Origen protegida de la Unió Europea (vid. Amics arbres, arbres amics); per tant, si us pensàveu que el xiclet, mot d’origen nàhuatl conegut pels espanyols a Amèrica,  és un invent moder,  anàveu ben errats perquè ja l’home neolític trobava el conhort mastegant reïna de bedoll com a antisèptic bucal i els grecs ja es delien  pel produït a Quios. Ara bé no us penseu, sobretot Chaima, que malgrat aquest origen antic, us deixi mastegar a classe xiclet, coneixeu prou que les normes de convivència del centre ho prohibeixen i les del nou Premià també. Dura lex sed lex!

Màstic de Quios

Miquel Costa i Llobera, inspirat per la natura i els clàssics

He crescut amb El pi de Formentor (àudio) del poeta mallorquí  Miquel Costa i Llobera (1854-1922). Si voleu que sigui sincera, us haig de dir que vaig trigar molts anys en entendre’l i és ben senzill! De petita me’l feien recitar de memòria a l’escola i, tot i que m’encisava la cadència dels seus mots, no acabava de copsar el deliri per estimar un arbre fins al punt de sentir-ne enveja. Va passar el temps i en mi es va despertar aquella enveja; tal volta perquè el meu pare m’ha arribat a regalar tots els llibres en totes les edicions de Miquel Costa i Llobera. No us ho creureu, però, des del Principat, vaig envejar (i alhora enyorar) els pins de Formentor. En vaig admirar la seva resistència davant els forts cops de vent, vaig aleshores entendre que cal ser un heroi davant les dificultats diàries i els problemes de la vida. Potser, també n’estic enamorada (ja ho val!). No hi ha estiu que vagi a l’illa que no m’hi arribi a veure’ls, els contemplo des de les aigües cristal·lines, en sento admiració, gairebé veneració. Temo que les fortes llevantades els facin caure a terra o bé al mar. Mentrestant vaig aguantant jo també les ventades de cada final de curs, de cada nova Selectivitat, ara de la fusió de centres i també del viure. Quin llatinisme en seria l’equivalent? El sabeu, no teniu excusa! Feu memòria mentre escolteu El pi de Formentor en la versió de Maria del Mar Bonet i agafeu força.

En un altre apunt, hem vist l’oda “A Horaci”, recollida dins les seves Horacianes, un recull de poemes en què el poeta mallorquí imita els temes i la mètrica del poeta romà Horaci i, per aquest motiu, va titular-lo així. Tot seguit, teniu un altre poema d’aquest recull, però heu d’esbrinar a quin poeta, que també va créixer envoltat de natura, va dedicat? A quina obra d’aquest poeta es refereix Miquel Costa i Llobera quan diu “també cantares heroismes èpics / de primitius guerrers, un alt origen / fantasiant per la superba Roma”? Quin és el seu argument? A quin episodi d’aquesta obra es refereix quan escriu “l’afecte tràgic de la púnica Reina”? Qui és aquesta reina? Enllaceu en comentari el que tenim publicat al respecte. Què vol dir quan escriu “així regares del gran riu homèric, l’ample terrer llatí”? Per què Costa i Llobera esmenta Dante Alighieri?…

Oh suavíssim, immortal poeta!
Mitat de la meva ànima et diria,
com un jorn te digué l’amic Horaci,
si tant gosava qui de lluny t’adora.
Qui no t’estima si et coneix? […]
Rei de la solitud grata a les Muses,
també cantares heroismes èpics
de primitius guerrers, un alt origen
fantasiant per la superba Roma.
Així regares del gran riu homèric,
l’ample terrer llatí.
[…] L’afecte tràgic
de la púnica Reina, la mort noble
dels dos joves antics tu consagrares
amb tal encant, que encara avui ne dura
viva corrent de llàgrimes […]
Un no sé què dolcíssim
de bon cor i de gràcia fa tes obres
incomparables dins l’edat antiga,
oh Rei gentil de la tendresa humana!
[…] Dins el gran eclipsi
del món gentil, tu sol ja romangueres
tot lluminós i sols pogué la fosca
transfigurar-te, per servir de guia
al vident d’altres mons Dant Alighieri.
Per això arreu les canviants centúries
t’adoren al passar, i tu fas sempre
de guia i confident al cor poètic
que és capaç de sentir-te i pelegrina
per camins de dolors o d’esperança.

A Horaci, de Miquel Costa i Llobera

Príncep afable de la docta lira,
mestre i custodi de la forma bella:

tu qui cenyires de llorer i murta
doble corona,
ara tolera que una mà atrevida
passi a mon poble la que amb tal fortuna
tu transportares al solar de Roma
cítara grega.
Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma pàtria dura;
mes també noble hi sonarà: ma pàtria
filla és de Roma.
Filla de Roma per la sang, pel geni,
clara i robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llavor de glòria
cendra romana.
Sí: dins sa terra el cavador atònit
ossos i marbres i joiells hi troba,
armes, monedes i penons que ostenten
l’àguila augusta.
Bella ma pàtria és ademés. Viuria
sens enyorança ta divina Musa
dins eixa terra que cenyeix la blava
mar de Sirenes.
Illa és galana, on el sol de Grècia
brilla puríssim, i d’ardenta saba
pròdig, li dóna amb lo raïm alegre
l’àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui
clàssiques formes, i l’antiga Musa,
just amb sos propis ornaments, ma pàtria
veja somriure.

Ara que folla la invocada Fúria,
febre als poetes inspirant, ungleja
l’arpa plorosa, i entre fang destil·la
fonts d’amargura,
oh! com enyora mon afany les clares,
dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…
Mestre, amb ta bella, cisellada copa,
deixa-m’hi beure.
Deixa que tasti la sabor antiga
que omple tes odes i dins elles dura
com un vi ranci de Falern que guarden
àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,
febre i deliris d’embriac no dóna;
dóna la calma de l’Olimp, la sana
força tranquil·la.
Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca
l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:
l’art és sa vida, que entre goig o penes
guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habiten
grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,
negres ensomnis que en un llit de plomes
posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turba
crida i s’empaita disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
llança per riure.
Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,
seny i bellesa agermanar, oh artista!,
seny i bellesa que amb la lira formen
digna aliança.
Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guia la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant corona
donen al ritme la lleugera planta:
riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi
d’alta ambrosia.

Miquel Costa i Llobera

 Miguel Costa i Llobera, Santuari de Lluc (Escorca, Mallorca)

Miguel Costa i Llobera, Santuari de Lluc (Escorca, Mallorca)

Els britans s’embadurnaven amb glast


Fotograma de La legión del águila, 2011

A l’examen de llatí d’avui ha sortit aquest fragment de La guerra de les Gàl·lies 5, 14 de Cèsar que tracta d’alguns costums dels habitants de Britànnia entre els quals generalitza el fet que s’embadurnin la cara amb glast i esdevenen amb aquesta aparença blavosa més esfereïdors. Si heu vist la pel·lícula La legió de l’àguila , no us haurà sobtat gens.

Ex Britannis omnibus sunt humanissimi illi qui Cantium incolunt neque multum a Gallica consuetudine differunt. Interiores frumenta non serunt, sed lacte et carne uiuunt pellibusque uestiti sunt. Omnes Britanni uitro se inficiunt, quod caeruleum efficit colorem, atque hoc aspectu horridiores sunt in pugna.


La legión del águila – Tráiler. Símbolo romano por cine365

Si voleu aprofundir sobre els romans a Britànnia us recomano aquests documentals que trobareu en aquesta galeria ad hoc:

Ludi Romani et Schola, un projecte col·laboratiu en xarxa a la VII Magna Celebratio

Si el passat cap de setmana us vàreu perdre la VII Magna Celebratio a Badalona, no us perdeu aquest reportatge de la participació aràcnida amb els tripulants de El vaixell d’Odisseu en els Ludi Romani i la flamant Schola, una autèntica trobada de pràctica compartida a la xarxa, materialitzada en una festa ciutadana de reconstrucció històrica.

Cuina romana a la Boqueria, per tercer any!

Els alumnes de llatí de l’institut Cristòfol Ferrer just abans de les vacances de Setmana Santa vàrem anar per tercer any a l’aula gastronòmica de la Boqueria i un cop més vàrem  aconseguir cuinar un deliciós menú romà amb la cuinera, professora i assessora de cuina infantil, autora del llibre de receptes per cuinar en família Cuinem junts (RBA), il·lustradora amb fruites i verdures de Papallones dins Una mà de contes… Eulàlia Fargas i amb l’entranyable Àngela. Val més una imatge que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos. Nosaltres hi tornarem el curs vinent. Plurimam salutem!