El llentiscle o llentrisca (Pistacia lentiscus)
Ergo transit in mastichen, quae et ex alia spina fit in India itemque in Arabia; lainam vocant. sed mastiche quoque gemina est, quoniam et in Asia Graeciaque reperitur herba a radice folia emittens et carduum similem malo, seminis plenum ac lacrimae, quae reumpit incisa parte summa, vix ut dinosci possit a mastiche vera. nec non et tertia in Ponto est, bitumini similior, laudatissima autem Chia candida, cuius pretium in libras denarius X, nigrae vero denarius II. Chia e lentisco traditur gigni cummium modo. adulteratur ut tura resina.
Plini el Vell Història Natural XII 72 (Lacus Curtius)
Plini el Vell ens informa que els grecs mastegaven una goma aromàtica que produeix el llentiscle, sobretot preuaven el màstic provinent de l’illa grega de Quios, precisament avui encara té Denominació d’Origen protegida de la Unió Europea (vid. Amics arbres, arbres amics); per tant, si us pensàveu que el xiclet, mot d’origen nàhuatl conegut pels espanyols a Amèrica, és un invent moder, anàveu ben errats perquè ja l’home neolític trobava el conhort mastegant reïna de bedoll com a antisèptic bucal i els grecs ja es delien pel produït a Quios. Ara bé no us penseu, sobretot Chaima, que malgrat aquest origen antic, us deixi mastegar a classe xiclet, coneixeu prou que les normes de convivència del centre ho prohibeixen i les del nou Premià també. Dura lex sed lex!
Màstic de Quios
Hola lida!
He intentat fer la traducció, i aquí et deixo el resultat, bastant caòtic jajaja! demà a classe et preguntaré els dubtes(lainam, reumpit, tertia, cummium, tura).
” ‘Ergo transit in mastichen’, el qual es produïa una part de l’espina(?) a l’Índia i també a Aràbia; deien els ‘lainam’. Però el màstic també reuneix dues natures, ja que ha sigut descobert a l’Àsia i Grècia, i deixa anar una planta d’arrel amb fulles, similar al card. La resina de les llavors és rica, de les quals es talla una part considerable i a penes es pot distingir un màstic jove. No és cert que no fa una tercera part al Pont Euxí(Mar Negre), tan semblant al quitrà, en canvi, la més estimada es la de Quíos, el valor de la qual correspon en libres a un denari, les negres d’altra banda 2 denaris?(denarius II). Des de Quíos s’engendra el llestiscle ‘cummium’ ara. Ha estat adulterat/falsificat com la resina(tura?). “
ups..sempre em passa igual! no es deien els ‘lainam’! está en present! diuen:)
Los sueños de Hermes en fa ressò! http://assessoriaclassica.blogspot.com/2011/06/el-principio-de-un-final.html
Salve !
Es ben creible creure que en aquells temps dels grecs tenien xiclets per mestagar, i amb aquesta mena de planta.
Ave !
Salve!
Que fort, no sabia que abans ya existien els xiclets, bueno o algo semblant al que entenem ara per xiclets.
vale 🙂
Sóc la lourdes de 1r de batx de llatí 🙂
No tenia nidea de que masteguessin allò que ara s’ha convertit en un vici per a molta gent 🙂
Saps, Lourdes, som més grecs i romans del que ens imaginem!
Sóc la Cristina Berjano de 1er de llatí i de grec.
La veritat és que no imaginava que en aquells temps hi haguessi chiclet. Pensava que era un invent que és va fer molt després però me adonat ara mateix que no, jaja. I si t’adonés no eren chiclets com els d’avui en dia, sino eren uns chicles semblants. M’ha semblat bastant interessant perquè és una informació que nova per mi:)
Ave Lida!
No sabia que els grecs fessin servir xiclets, em sonava que algunes tribus en feien ús, però desconeixia que també en consumissin els hel·lènics.
Estaven més actualitzats del que ens pensem…
Salve!!
soc la miriam de 1r de llatí i grec.
Mai m’havia plantejat si en l’època dels romans existia el xiclet, no era una d’aquelles preguntes que tothom es sol plantejar. Però és interessant saber que no som els únics que em probat el xiclet i n’hem gaudit!
Vale!!
Salve a tothom!!! 🙂
Mai hauria imaginat que els grecs prenguesin xiclet, ja que crec que en aquella epoca no estaban tant avançats com ho estem ara nosaltres. Un article molt interessant.
Valeee!!! 🙂
Salve!
Si que es antic el us de mastegar xiclet, jo creia que era de fa poc però ja veig que no!
Vale 🙂
Pingback: La μαστίχα de Quios | Menjar i beure a l'Antiga Grècia