Tag Archives: Bàrcino

Intercanvi Pedagògic Cantània.Els alumnes de 5è EP de l’escola Bergantí ens visiten en l’any Brossa

Fa molts anys, arran de la Cantània Beceroles del 2011, que en Xavi de música és col·laborador d’ Aracne fila i fila. Fa un parell d’anys els alumnes de Llatí de 4t els van fer una visita i la Cantània d’enguany va dedicada al poeta Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), en l’any Brossa, hem volgut continuar amb aquest intercanvi pedagògic EP i ESO.

Joan Brossa (Barcelona 1919-1998), un poeta polièdric

Avui 25 alumnes de l’escola Bergantí de El Masnou han vingut en bicicleta i han participat a la classe de llatí i després del pati de la de Cultura Clàssica de 4t de l’ESO.

Quan parlem de Brossa i de llatí ens han vingut al cap dues imatges. Una, el poema urbà de Bàrcino (1994) que podem contemplar a la Plaça Nova de Barcelona (la Bàrcino dels romans), davant les antigues muralles romanes i medievals de la ciutat i l’altra el poema Poll (Pediculus vestimentorum) i la temuda pediculosi.

Però, què és la Cantània? La Cantània és una activitat participativa en la que s’inscriuen escolars de cicle mitjà i superior de primària de Catalunya. Cada any i enguany en fa vint-i-nou s’estrena una obra encarregada especialment per a aquesta activitat. Els encàrrecs, fins a dia d’avui, s’han fet a compositors i escriptors catalans de reconegut prestigi. Quina era la vostra Cantània?…

La Cantània “A de Brossa” i l’enigma dels referents clàssics

Bàrcino (1994) de Joan Brossa La lletra B és una constant en la seva cosmovisió; la lletra A, en forma de piràmide i amb l’èmfasi posat en l’accent obert; la R, amb una clara referència a la tipografia mecanoscrita; la lletra C, en forma de lluna; la I, emmarcada i en forma de baix relleu; la N indica el nord, i a la vegada recorda un veler; finalment, la lletra O fa una clara al·lusió al sol del Mediterrani.

L’alfa és la primera lletra de l’alfabet (ALFA, BETA) grec. S’escriu Α en majúscula i α en minúscula. Té un valor numèric d’1. Equival a la A de l’alfabet llatí (l’abecedari A,B,C, D…) i deriva de la lletra fenícia àlef. El seu origen gràfic és el cap d’un bou invertit.

Jo mateix sóc un altre. 
M’anomeneu i m’anomeno i tot plegat esdevé una raó real. 
Entre el principi i la fi de totes les coses, la unitat i la diversitat,
qui pugui remuntar-se a l’origen, trobarà un univers 
que no seria res sense la paraula. 
Entre les lletres de l’abecedari encara resta molt per descobrir.
 

Joan BROSSA Trasllat, 1993

“Alfa”. Joan Brossa (1986). Es tracta d’una “A” majúscula amb un barret de burgès A la primera lletra de l’alfabet atribuïa el principi de totes les coses.

Poema visual transitable en tres temps, a primer pla: 3. Destrucció, 1984, escultura de Joan Brossa a prop del Velòdrom d’Horta i el Laberint d’Horta a Barcelona

L’ABECEDARI

L’ABECEDARI en realitat es diu Poema. Cent per tant (1967)

Entrada

ABCDEFGHI

JKLMNOPQR

STUVWXYZ

Sortida

NASA

NASA

De quin color és el planeta Saturn? Quina relació té amb el déu Cronos?…

GUANTS BLANCS

Guants Blancs es diu originalment Guants. El saltamartí (1963)

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

                                      A Lluís Solà

 

CARNAVAL

El mot carnaval prové de l’italià carnevale i aquest de l’antic carnelevare, a partir del llatí vulgar carnelevare, “treure la carn”, ja que és el començament de l’ajuni dels quaranta dies de la Quaresma (encara tallem les cames de la vella Quaresma!). També es parlava de la falsa etimologia:  carne uale “adéu, carn”. Carnestoltes! Qui ho diria també té etimologia llatina! Carnes tollitas “carns llevades” no és altra cosa que l’abreviatura de la frase llatina domenica ante carnes tollendas “diumenge d’abans de treure la carn”.  En l’origen del nostre Carnestoltes, a més de les Saturnalia hi ha la reminiscència d’altres festes romanes.

CARNAVAL

L’ocell miola

El gat esbiega

La cabra renilla

El cavall bramula

La vaca bela

El xai lladra

El gos gruny

El porc udola

El llop brama

El ruc bruela

El toro piula

El pollet rauca

La granota parrupa

El colom mugeix

El bou cloqueja

L’oca enraona

L’home escataina

La gallina refila…

Si la igualtat comporta identitat,

només som un de sol.

Joan Brossa, “Carnaval”. Passat festes (1993-1995). Barcelona: Ed. 62, 2013. (Poetes del segle XX; 22).

ENTREACTE i reflexió entorn dels adjectius

Després del pati, seguim l’intercanvi pedagògic amb els alumnes de Cultura Clàssica, hem treballat la mitologia i l’etimologia d’arrel grega (monosíl·lab, metàfora, himne, elegia, poema, policia..).

No volem perruques

Metàfores


SONET

A Narracions de mites clàssics (Ed. Teide), una adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi i hem treballat el mite d’Eco, lligat al de Narcís. Joan Brossa va escriure “Eco” dins Rua de llibres (1980)

“Eco”

-Explica’m, tu, què és el sol. -El sol.

-Explica’m què és la lluna. -La lluna.

-I per què en Pere plora amb desconsol?

-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

 

-I les muntanyes què són? I els estels?

-No són més que els estels i les muntanyes.

-I aquestes canyes? I aquestes arrels?

-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

 

-I aquesta taula? I aquest balancí?

 I aquestes mans que fan ombra xinesa?

 Digues: i el món? I l’home?

-Heus aquí

 l’última forma de la saviesa:

 

 Mira’t a fons, afirma sempre el que és

 i aprèn amb seny que no pots fer res més.

  

En aquest  sonet de rima consonant  Joan Brossa fa  una reflexió clàssica sobre la vida i el seu sentit a partir de dues preguntes vitals: Què som? i a on anem?.  Conclou amb una reflexió determinista que afirma que no podem canviar el nostre destí i, si volem saber qui som, hem de mirar dins nostre. En el poema hi trobem moltes preguntes retòriques, anàfores, polisíndeton, enumeracions, epifonemes, paradoxes… El poema és una metàfora. Tot i el lèxic infantil és difícil entendre’l . És una composició surrealista.

ECO

Els alumnes de 5è EP han fet aquestes presentacions i les han exposades en anglès:






Narcís, metamorfosejat en la flor del narcís

Què n’opineu? Som narcisistes? i el nostre Instagram?

A l’estil de Brossa, i seguint les regles homèriques de l’intercanvi de presents entre els alumnes de 5è i els de clàssiques IPM de 4t de l’ESO,  també podríem dir, com deixaven constància de la seva autoria els artistes grecs, με ἐποίησε “em va fer …): “Em va fer Joan Brossa” títol del primer text publicat per Joan Brossa el 1951.

5è EP El Bergantí: Mariona, Víctor, Héctor, Gerard, Ariadna, Pol, Dídac, Clàudia, Gerard, Marc, Anna, Sara, Clara, Èric, Guillem, Lluna, Arnau, Laia, Jordi, Bruno, Gabriela, Abril, Oliver, Jan, Pol.

4t ESO Llatí i Cultura Clàssica IPM:

Alana, Violeta, Katherine, Mohamed, Nagore, Carla Buades, Arnau, Clàudia Descalzo, Fanny, Abdel, Iman, Marc, Carla Ferré, Lucía Herrero, Alícia, Dana, Laura Marín, Natalia Monteagud, Clàudia Muñoz, Àgata, Laura Peinado, Lucía Polo, Natàlia Rueda, Aixa, Emilsy, Andrea, Badr, Luz, Mar, Jhuliana, Alejandro.

Hem sortit al claustre de l’edifici Serra de Marina de l’institut Premià de Mar i amb els nostres cossos hem trobat la paraula que buscaven TATINAMUH, és a dir, HUMANITAT.




Comiat: Brossa deia “La poesia no és poesia si no obre finestres”

Molt bona Cantània amb “A de Brossa”!

Aquell antic missatge de l’amor de Vicenç Llorca a Premià de Dalt

Bon vespre a tothom i moltes gràcies per haver vingut a la presentació de la segona novel·la de Vicenç Llorca, Aquell antic missatge de l’amor (publicat a Columna per l’editora Glòria Gash, aquí present).

Estic molt agraïda a la secció Arts i Lletres i al Vicenç Llorca per haver pensat en mi per presentar Aquell antic missatge de l’amor a la Sala de l’Orfeó de la Societat Cultural Sant Jaume de Premià de Dalt.

Margalida Capellà presenta la segona novel·la de Vicenç Llorca a Premià de Dalt.

De ben segur, molts, per no dir gairebé tots, coneixen en Vicenç Llorca, però tot i així em plau presentar-lo. Com bé saben, és ben conegut com a poeta, fins al punt que el 2010 publica Les places d’Ulisses: poesia reunida (1984-2009) i el 2014 Calendari d’instints. Ha guanyat molts premis, entre els quals podríem destacar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia per Atlas d’aigua el 1995. Un dels seus poemes, “Les mans d’una ciutat” es pot llegir sobre un suport escultòric de bronze a la Plaça Catalunya de Santa Coloma de Gramenet.

És Doctor en Comunicació Social per la Universitat Pompeu Fabra i llicenciat en Filosofia i Lletres (especialitat Filologia Catalana) per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Vicenç Llorca ha publicat a Columna la seva segona novel·la, que hores d’ara ja va per la segona edició, Aquell antic missatge de l’amor. El 2011 va publicar Tot el soroll del món, la seva primera novel·la on ens parla del significat i la passió per escriure. També ha escrit narrativa curta En absència de l’Àngel (2000), un autèntic cant a l’amistat, fins i tot més enllà de la mort. Entre els més de trenta llibres publicats, també ha tractat la biografia i l’assaig.

Ha traduït autors de la literatura contemporània (Jean Craighead George, Carson McCullers, Jean Cocteau o Bernardo Atxaga). Ha combinat la docència amb la gestió cultural,… és Catedràtic de llengua i literatura catalanes, i especialista en literatura universal i literatura i cinema, ha publicat llibres de text de Literatura Universal. Tot sovint forma part de jurats de certàmens literaris, com és el cas del premi Marià Manent de Premià de Dalt.

Ha estat secretari general de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1991-1996) i membre de la Junta de l’European Writers’ Council (1994-1996), director de la Secretaria de Relacions Culturals de la Generalitat de Catalunya (1996-2000), cap del Gabinet del Conseller de Cultura i director general de Promoció Cultural (2000-2004). També és membre del PEN Català i de l’AILLC (Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes).

És col·laborador habitual en premsa i mitjans de comunicació, com a crític i columnista ha col·laborat en diaris i revistes com: La Vanguardia, Avui, El Punt, El País, Diari de Barcelona, El Sol, El Temps, Serra d’Or, Lletra de Canvi, Leer, Cultura o Faig. És editor del blog Quadern Blau i té perfil actiu a les xarxes socials ( Faceboook, twitter i Instagram).

Tal com ell es defineix, és un humanista del segle XXI: “una persona que intenta fer de la paraula literària i l’amor a la cultura una eina per fer créixer la llibertat i la sensibilitat humanes en el món”.

Feta aquesta breu però intensa presentació curricular, el títol de la novel·la que ara tenim a les mans ho diu tot. Això sí, l’hem de llegir sense pressa i fixant-nos en l’article “Aquell antic missatge de l’amor“ i no “Aquell antic missatge d’amor” . Si no acaben d’entendre del tot el títol, al final de la novel·la no en tindran cap dubte. Si han fixat bé, és un títol arriscat, el mot amor, antic… ara bé és un decasíl·lab.

Definida en cinc parts aquesta novel·la es fa realment curta perquè el relat és àgil i tot i la seva complexitat, una autèntica catedral, és fàcil perquè la redacció és ben clara i senzilla. Força poètica gràcies a la sàvia ploma d’en Vicenç. Se’ns convida a reflexionar sobre la nostra pròpia vida, tots podríem ser en Xavier Rius, el seu protagonista, i els seus problemes podrien ser els nostres (pèrdua de la feina, separació i divorci, mare malalta d’alzheimer…) i tot plegat ens porta a reflexionar com es conjuga l’amor que no mor mai amb el passar de la vida.

En Xavier Rius viu en plena crisi personal en un context de crisi econòmica i social. La vida li ha propinat una separació traumàtica amb la seva dona, la Patrícia, i la pèrdua d’una bona feina que semblava impertorbable. I experimenta en el seu interior un estat de nostàlgia: voldria restituir l’harmonia perduda. D’aquesta manera, ha d’aprendre a fer front a les dificultats i ha de prendre les decisions adequades.

Margalida Capellà amb el poeta i novel·lista Vicenç Llorca

Dos “missatges” el portaran a una actitud activa i a una transformació personal. D’una banda, li arriba un missatge d’una antiga amiga que va tenir quan estudiava a Nova York, la Mary (unicorn per la seva puresa i saviesa, però també la tilla d’Hèlena). Amb ella recuperarà un moment clau en la seva vida: la felicitat dels anys viscuts com a estudiant a Nova York i descobrim l’amistat amb un altre personatge: en Peter. La Mary, talment Penèlope, torna a la seva vida i, en fer-ho, determina el futur. D’una altra banda, troba per atzar un llibre estrany a la biblioteca de casa la seva mare dedicat al seu pare, un cirurgià de prestigi, ja difunt, on es parla de centaures i d’unicorns. La descoberta de la memòria del pare a través d’unes cartes el durà a la mateixa memòria de la Barcelona fundacional de l’època ibèrica i romana, Barkeno versus Barcino, Laie versus Laiez i la llegenda Laiesken, donant veu i protagonisme a ibers i romans. Aquest viatge al passat esdevindrà el detonant d’una transformació personal que li obre la porta del seu propi futur.

Es tracta d’una novel·la que analitza moltes de les emocions que sentim diàriament i tot es canalitza mitjançant la lectura i l’escriptura. Un bon consell del seu pare amb qui no va tenir massa relació en vida:

El que has de fer, estudiïs el que estudiïs és llegir molt, perquè la lectura eixampla els límits de la geografia i de la història, i ens ajuda a créixer. Aprofita la nostra biblioteca”. (Aquell antic missatge de l’amor, pàg.38)

A Aquell antic missatge de l’amor hi ha de tot, però sobretot hi ha una història d’amor. Ara bé en Vicenç no cau en el tòpic de l’amor, hi ha amor de parella, amor filial, amor paternal, amor envers les ciutats, envers els llibres, envers les llibreries de vell…. És un amor que es fa a mesura que avança la narració i també ens fa a nosaltres com a lectors. L’amor ho és tot. Omnia amor vincit. És una recerca del què és l’amor en un món globalitzat on l’individu se sent sol, ergo és una reflexió ben aprofundida de la soledat, de la desubicació, talment les peces d’art romànic català -claustre de Sant Miquel de Cuixà…- al museu dels Cloisters, una secció del Metropolitan Museum of Arts, de Nova York. Una reflexió de les emocions personals en un món salvatge i tecnològic, massa deshumanitzat. Hi ha un triangle amorós en el present (el triangle amb la Mary i la Patrícia n’és l’eix vertebrador), però també en el passat (Xavier, Peter, Mary). Vessa amor per la cultura en cada pàgina. Hi ha un clam en defensa de les humanitats. Visites a llibreries de vell tant a Barcelona (Jordi Reig, llibreria L’Unicorn) com a Nova York, , museus, … poesia, art i música.

Complexes i molt interessants són les reflexions al voltant de la memòria i el mite:

“…els mites no van ser, sinó que són amb nosaltres, que som nosaltres perquè ens ajuden a comprendre i a expressar el que sentim, el que anhelem, el que enyorem. No desapareixen, es transformen en el nostre interior i, per això, els relats són metamorfosis i els poemes, metàfores. La paraula potser no salva del dolor i de la mort, però crea un àmbit de salvació on tot és possible. I la possibilitat és en si mateixa un valor d’estabilitat enmig d’un món que viu en la consciència de l’efímer i l’evanescent, un impuls personal que ajuda a créixer.” (Aquell antic missatge de l’amor, pàgs. 379-380)

Un filòleg i historiador francès del segle XX, George Dúmezil va dir: “El país que no té llegendes està condemnat a morir-se de fred. Aquell que no té mites ja és mort”.
Com afirma en una ocasió el protagonista, en Xavier, cal “entendre que l’important no és si existeixen els mites, sinó si volem que existeixin.

En Vicenç Llorca trena molt bé la metàfora del mite dels centaures i l’unicorn fins al punt que l’escrit d’Augusta Bàrcino, la primera escriptora de Barcelona, clau per entendre la història, podria ser cert de ser autèntic, però la literatura és ficció i la novel·la, a diferència de la poesia, és presentar com a reals situacions fictícies que semblen certes.

No sols mites, també hi ha memòria:

Recordar. Cal tornar al cor el que hem viscut per fer-lo gran i fort. D’aquí la lluita contra tanta desmemòria: l’oblit forçós de la mare, abocada a l’alienació total; l’oblit dels que em podrien haver donat suport per no haver de tancar l’oficina; l’oblit estúpid d’una germana amb qui no m’entenc; l’oblit incomprensible i inesperat amb què em castiga la meva dona i, com a conseqüència directa, l’oblit amarg i injust dels meus fills…” (Aquell antic missatge de l’amor, pàg. 42)

No només hi ha present –en torn dels anys 2011 i 2012. També hi ha un viatge al passat que esdevindrà el detonant d’una transformació personal que li obre la porta del seu propi futur. L’acció mítica que es desenvolupa entre la irrealitat i el passat de la Barcelona ibèrica i romana. La modernitat i la tradició conviuen en el temps i en l’espai, i així el protagonista, en Xavier, un economista sense feina, es mou entre l’Amèrica moderna i la Barcelona mediterrània i europea tradicional, que descriu com un “museu viu, obert a l’aire lliure” o “un somni d’aigua” però aquesta només és una imatge, i a l’Amèrica dels gratacels, el fum de les clavagueres i la velocitat de les transaccions, hi oposa l’Amèrica dels indis, de l’oest, la magnificiència de Bryce Canyon que situat a les Rocalloses esculpit pel temps i on es fan present l’esperit de les tribus índies de la zona, de l’origen, mentre que, en paral.lel a Barcelona aquest esperit fundacional es troba a les pedres, al subsòl que recull les herències de molts pobles (grecs, ibers, romans…).

Què és Aquell antic missatge de l’amor? Una història d’amor, de voluptuositat i de misteri d’aparença senzilla, però amb grans dosis d’erudicció (reflexió sobre la literatura i referències a autors literaris com Xenofont, Whitman, Proust, Shakespeare, Lovecraft, Sant Joan de la Creu, Ramon Llull, Paul Auster, Viviane Forrester, Fabià Estapé, Ernest Lluch, Lluís Boada, Salvador Espriu…; pintors com Pollock, Rubens, Hopper … i pel·lícules com Viaggio in Italia (de Roberto Rossellini) o l’esment que fa de Woody Allen, “el Shakespeare cinematogràfic de les emocions de la contemporaneïtat”) i molts referents clàssics (mitologia, etimologia, arqueologia…). Grècia hi és present amb l’etimologia i sobretot amb els referents mitològics (centaures, unicorns, Quiró, Pegàs, Hèrcules, Selene, Endimió, Helena, Penèlope i Ulisses…) i Roma pel que fa als orígens fundacionals de la Bàrcino romana, Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. El temple d’August, el Museu d’Història de la ciutat, el fòrum, les termes, les domus, mosaics, les monedes romanes, gàrum, vi de la cella vinària de Teià, compara Roma clàssica amb Nova York, i de Barcelona en diu ciutat de centaures i als Cloisters, al costat del riu Hudson hi ha els tapissos de l’unicorn. També apareix a la novel·la ben retractat el Baix Maresme. En Xavier viu a Alella. El Masnou apareix de manera significativa a través sobretot de la línia de costa. Una escena amb els seus fills, la Carla i el Nil, ens porta a un dels moments més bonics del Masnou: l’arribada dels Reis d’Orient. Així mateix apareix Teià, tant en l’esment de la Cella Vinaria, tan important en la definició històrica del territori, com en algun aspecte relacionat amb els personatges.

Tot i estar escrita en present, els personatges evolucionen i el lector en gaudeix. En un moment determinat, hi ha un gir no esperat, però ben agraït, de narrador, i és la Mary qui ens explica els seus sentiments en primera persona.

Aquell antic missatge de l’amor comença i acaba amb uns versos de Salvador Espriu referents al centaure. Ben curiós, o no. No són els centaures de la mitologia, un poble rude i violent, més aviat és el centaure Quiró que va néixer dels amors de Fílira i Cronos, i va ser el més savi i just de tots els centaures. Quiró i també Folos no tenen la naturalesa salvatge dels seus congèneres, són hospitalaris, estimen els humans i no utilitzen la violència.

Les hibridacions mitològiques han estat sempre un motiu de misteri pregon, i no poques vegades han inspirat algunes obres d’art meravelloses. El centaure n’és un cas molt especial. D’una banda, posseeix la velocitat, la força física, gairebé brutal, i el geni eròtic del cosmos, que li proporciona el seu mig cos de cavall. D’una altra, el bust i el cap humans li confereixen el domini de la raó, la saviesa de conduir l’univers amb les mans, la possibilitat de mirada. El seu origen es perd en un bosc de llegendes relacionades amb els cavalls que estaven consagrats a la lluna i dansaven per atreure les pluges. En una gemma micènica de l’Heroi d’Argos es troba la representació més antiga d’aquest ésser. I, significativament, en el frontó del temple de Zeus a Olímpia es descriu la batalla dels centaures amb els lapites. Què més en sabem, d’aquests éssers silvestres, estranys, perduts en els boscos de Magnèsia? En la memòria trobo Quiró, savi en les arts de la curació i mestre d’Aquil·les. Es tracta, potser, de la mostra més avançada de centaure. El bon centaure, l’ésser capaç d’unir la velocitat de les potes a la precisió de la mà, l’eròtica del cavall a la capacitat d’il·luminar sentit amb la mirada.
Àngel, fou breu com una lluna d’alegries, però en aquell precís instant vas comprendre una mica millor la rara anatomia de la felicitat. Però vas saber trobar-li un bosc, i descendència i una majestuositat barreja de la seva doble natura d’animal humà, d’ésser silvestre i noble. Tot amb una sola condició: contemplar la seva silueta retallada enmig de les clarianes dels arbres. Perquè el centaure, com a la felicitat, allò que li cal és distància. Aquesta distància a mig camí entre el buit de l’absència i el sentiment de saber esperar el renaixement de les mirades en una dimensió total i eterna. Aquesta distància que hauré de vèncer en pocs minuts per tornar a la feina amb l’esperança que algun dia tornaran els centaures.
VICENÇ LLORCA, En absència de l’Àngel. Columna, 2000.

Efectivament, els centaures han tornat i ara ens els trobem a Aquell antic missatge de l’amor. Són els centaures del llibre publicat l’any 2000 En absència de l’Àngel, un tribut al seu amic mallorquí Miquel Àngel Riera i alhora una al·lusió a  La rara anatomia dels centaures del 1979.

Abans d’acabar i cedir la paraula al Vicenç, us confesso un secret: és un plaer anar submergir-se en la seva novel·la tot escoltant la música, molt diversa, però majoritàriament d’arrel anglosaxona que acompanya el personatge de Xavier Rius, amb totes les connotacions emocionals que cada record li evoca: Oh Shanadoah (cançó popular nordamericana que apareix en moments clau de la novel.la) Freedom Cry, California Dreamin’, Stay, A Message, No Too Late, Back to Manhattan, December, Loving Ways, Come Here, entre altres. Finalment, talment la banda sonora de la novel·la en Vicenç ens ha obert una llista a Spotify.

Referents clàssics a “Aquell antic missatge de l’amor”, de Vicenç Llorca

Hi he trobat molts referents clàssics! Els marcadors del meu llibre en són la millor mostra. Llegissin la novel·la de Vicenç Llorca! Els emocionarà i no els deixarà indiferents. És un llibre savi, que no serà líder en vendes ara per ara, però sens dubte perviurà. La bona literatura necessita temps i també lectors savis amb ganes d’aprendre, com els reunits aquí aquest vespre.

L’escultura i ceramista Elisenda Sala, Martí Cuní de Catalunya Ràdio, Margalida Capellà i la cantant Núria Feliu

L’enhorabona, Vicenç. Realment som els teus centaures.

Tot seguit, un petit record de la presentació del llibre Aquell antic missatge de l’amor a Premià de Dalt gràcies a Valèria Cuní Capellà (que també va fer el vídeo de la presentació a Teià):

“Aquell antic missatge de l’amor” Premià de Dalt from Valèria Cuní on Vimeo.

Ludifiquem el patrimoni arqueològic amb kahoot i amb Jumble kahoot!

Amb kahoot i Jumble kahoot repassarem el patrimoni arqueològic romà de les proves de Llatí PAU Catalunya 2017:
La presència romana a Catalunya: Barcino, Emporiae, Ilerda, Tarraco.
La presència romana a la resta d’Hispània. Emerita Augusta.

Aquesta setmana hem conegut una recreació en 3D que mostra com era la Casa dels Mosaics de l’Empúries romana:

Imatge de previsualització de YouTube

captura

cronologiaempuries

Captura de pantalla (9)

 

Captura de pantalla (11)

 

Captura de pantalla (12)

 

Captura de pantalla (14)

 

Per acabar, continueu repassant el patrimoni arqueològic amb Posa’t a prova.

El passat romà de Barcelona a Va passar aquí de BTV

Barcelona és plena de llocs que han fet història, de carrers que han estat protagonistes d’anècdotes curioses i de racons on han succeït coses increïbles. El programa Va passar aquí, de Visiona TV per a BTV, des de fa unes quantes temporades, fa un repàs d’aquests indrets històrics barcelonins.

L’últim programa de Va passar aquí de BTV, emès ahir, es va tancar a partir del minut 22:58′ amb el reportatge que em van fer sobre el passat romà de Barcelona a partir del temple romà d’August.

  • EL PINTOR CATALÀ QUE VA ROBAR EL COR DE FRIDA KAHLO El pintor Josep Bartolí, home intens i apassionat, va robar el cor de Frida Kahlo. El català va ser el destinatari de les cartes d’amor més boniques que va escriure la pintora.
  • CAN TUNIS, CRÒNICA D’UN GUETO Can Tunis va néixer com a projecte de barri integrador però va acabar essent un gran supermercat de la droga.
  • L’HOME QUE ES VA CREURE MÉS PODERÓS QUE DÉU Els barcelonins ja poden passejar pels jardins de la casa de Julio Muñoz Ramonet, l’home que es va creure tan poderós com Déu.
  • EL REBOMBORI DEL PA Una revolta de les mares barcelonines pel preu del pa va fer trontollar la ciutat el mateix any de la revolució francesa.
  • VIL·LA JOANA, LA CASA DE LA PARAULA Vil·la Joana, un mas de Collserola que era propietat de l’alcalde de Sarrià, va ser el recer dels últims dies de Mossèn Cinto Verdaguer.
  • EL TEMPLE D’AUGUST DE BÀRCINO Les restes del temple dedicat a l’emperador August, que es divisava des dels afores de la ciutat, ens remunten a l’època romana de Bàrcino.

 

A partir d’aquest reportatge de 5 minuts (tota una experiència televisiva!), resum de la nostra passejada de més de dues hores pels carrers i indrets de Barcelona a la recerca de Bàrcino a partir del temple d’August, us animo a visitar la Barcelona romana i a conèixer el seu passat romà (Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino), les seves magistratures, la via sepulcral, els seus aqüeductes, les seves muralles, les seves termes… Entreu al Museu d’Història de la Ciutat i visiteu in situ els seus espais: tallers de tints, les domus…. No us oblideu de l’APP Bàrcino 3D

Imatge de previsualització de YouTube

Tot passejant entre sepulcres romans…

En temps dels romans, les vores dels camins principals eren l’equivalent als nostres cementiris. Us convido a passejar virtualment per un dels camins d’accés a la ciutat de Bàrcino, entre els diferents sepulcres, coneguts com cupae, amb els seus epitafis adreçats als vianants que accedien a les ciutats per tal de perpetuar la memòria del difunt (poc es devien imaginar ells que fins i tot perduressin en la realitat virtual!).

Imatge de previsualització de YouTube

Una vegada fet el passeig pel tram litoral de la Via Augusta que resseguia la via de la Porta Praetoria, hauríem de triar una inscripció sepulcral de Bàrcino, de Bètulo, d’Iluro, de Cabrera de Mar … i retre homenatge als nostres avantpassats romans, ja que ells amb aquests epitafis varen volen deixar constància del seu pas per aquest món, així com el seu paper social i la fidelitat amb els seus parents. D’aquesta manera, la seva dignitat i les seves virtuts quedaven públicament assegurades per sempre i nosaltres sabem encara de les seves vides gràcies a la perdurabilitat d’aquestes inscripcions.

A textos llatins per a Halloween, Fernando Lillo ens ofereix, a partir de la pàg. 4, unes normes molt bàsiques i alhora efectives per llegir aquestes inscripcions sepulcrals dedicades a persones difuntes, de les quals val a recordar hic et nunc les següents:

1) Una invocació als déus mans D(is) M(anibus) S(acrum) (consagrat als déus mans). 2) El nom del finat en nominatiu o en datiu 3) L’edat del decès indicada per AN(norum), també A, ANN i després el número. 4) La fórmula H(ic) S(itus/a) E(st) S(it) T(ibi) T(erra) L(evis) (Aquí està enterrat/da. Et sigui la terra lleu). 5) El nom de la persona o persones que paguen o manen fer la inscripció i sovint el parentiu amb el difunt. 6) Un verb indicant la col·locació o la realització de la inscripció: F(ecit/ecerunt) (va fer/ varen fer), F(aciendum) C(uravit/uraverunt) (va tenir curar de fer-la/varen tenir cura de fer-la), P(osuit/osuerunt) (la col·locà/la col·locaren).

Vid. Festes de difunts, festes d’alegria; el vídeo de l’exposició; Festa de difunts; El llatí i el lèxic de la mort; Els romans i les supersticions envers els morts; Referències clàssiques per Tots Sants

De les nostres manualitats, quina simula la tomba cristiana?:

No us perdeu aquesta exposició de l’IES San Tomé de Freixeiro de Vigo.

De Barcelona a Bàrcino: el nostre recorregut en vídeo

Els alumnes de llatí de primer i segon de batxillerat de l’institut Cristòfol Ferrer vàrem anar a passar el primer dia de les Saturnàlia romana a Barcelona per endinsar-nos a la Bàrcino dels romans. Feia molt de fred i vàrem agafar el recorregut més llarg, el de les tres hores, l‘itinerari Bàrcino/BCN, tot partint de la Via Sepulcral de la Plaça de Madrid, més l’afegitó de la domus romana. Ara que heu fet totes les activitats proposades al Moodle, els Google Maps corresponents, que hem tancat el Glossari compartit entre primer i segon, que alguns de vosaltres ja heu publicat els vostres apunts personals a Aracne amb muntatges audiovisuals (El Fòrum de Bàrcino, Bàrcino: l’excursió del Cristòfol Ferrer…) i recreacions en 3D d’una necròpoli romana imaginària (uns autèntics alumnes de la web 2.0)… abans de l’examen que teniu aquesta setmana, us vull regalar la meva visió de la sortida. Espero que us agradi i que no us oblideu d’explicar la Barcelona romana quan hi aneu amb els vostres amics, parelles o familiars com ens va aconsellar el nostre guia, l’Aleix. És el nostre patrimoni, és el nostre passat, però també les arrels del nostre futur.